22.3.13

REFLEXIONS SOBRE ESPRIU I EL SEU CENTENARI (1)

Estic llegint, com deu fer molta gent aquests dies i aquest any, la biografia d'Espriu, de l'Agustí Pons. Ho faig a poc a poc, com cal llegir aquesta mena de llibres llargs, ja siguin d'història, de narrativa o com aquest, biografies, un gènere que pot ser extraordinari si està fet amb cura i grapa. Desconfio dels comentadors de llibres que en quatre dies enllesteixen aquests volums i en fan la ressenya pertinent.

Agustí Pons és un gran escriptor integral i admirat però pel que porto llegit fins ara, que no és gaire, encara trobo que la seva gran biografia és la de la Maria Aurèlia Capmany. Potser la tria és subjectiva, la Capmany em sembla un personatge immens, controvertit, contradictori i interessantíssim, el seu pes específic tan sols fa que créixer en el meu imaginari, amb els anys, mentre al d'Espriu potser li ha passat justament a l'inrevés. Feliçment, jo sóc una dona, com ella i potser això dóna a la meva visió una dimensió diferent, qui sap. També hi compta que la relació de Pons amb Capmany crec que va ser més directa i personal que amb Espriu o Calders, un altre biografiat per l'escriptor.

Capmany semblava una dona extrovertida i sense misteris i, en canvi, en tenia un munt. En canvi m'estic adonant del fet que d'Espriu, que aparentava ser críptic i enigmàtic, en sé ja moltes coses d'aquestes que surten per la biografia i que recordo haver llegit o escoltat en algun moment, en alguna ocasió. Aquella generació tenia durant la meva joventut, en els mitjans en els quals em movia jo aleshores, que no eren universitaris ni intel·lectuals però sí amb certes aspiracions de cultureta un vernís mític, llunyà. Després he anat situant aquella gent al seu lloc, n'he sabut misèries i mediocritats i he valorat tota la cultura no acadèmica existent al meu entorn, cultura no valorada aleshores per aquells sectors minoritaris. En resum, teníem un greu complex d'inferioritat. I enveja, és clar, greu pecat capital. Aquests sentiments són difícils d'entendre per aquells que tenen vuit, deu anys menys que jo i que ja va estudiar de forma una mica menys restrictiva.

Crec que una part de la projecció d'Espriu a l'exterior va ser obra d'admiradors incondicionals, com la mateixa Maria Aurèlia Capmany. Hi ha autors que deuen molt a d'altre gent del sector i a la seva generositat, però això costa de reconèixer. En aquell moment poca gent escrivia, encara menys en català, i això també va propiciar la fama i el reconeixement, el mateix que passaria en el camp de la cançó. Com molt de jovent de l'època vaig ser una gran lectora d'Espriu i d'obres sobre Espriu, com ara la iniciació a la seva poesia feta per Castellet, Raimon també hi va tenir a veure, una mica el que passaria amb Machado-Serrat. Era un senyor que impressionava quan el veies entrevistat per la televisió, cosa que va passar sovint, en entrevistes de certa categoria, d'aquella època, com la que li va fer Soler Serrano.

La potenciació d'un autor, d'un pintor, d'un músic, d'un perruquer, d'un cuiner o fins i tot d'un futbolista o d'un actor de cinema fa que quedin en l'ombra d'altres professionals tant o més bons que no han tingut tanta sort mediàtica. Necessitem primeres figures, pel que sembla. Quan un té la fama feta ja és indiscutible, com ha passat amb Rodoreda que durant el seu temps tenia seguidors i detractors i avui sembla quelcom intocable, ha passat a ser una lectura obligatòria de batxillerat, que és el pitjor que li pot passar a una escriptora o a un escriptor, segons la meva irreverent opinió. Una mica com en pintura ha passat a Miró, avui estrella pictòrica a l'univers dels parvularis, cada dia em trobo algú que m'explica amb reverència que al seu nét de tres o quatre anys l'han portat a la Fundació i després ha fet un dibuix o una escultureta pintada amb colors primaris.

Cada dia dubto més d'això que en diuen qualitat. En tots els àmbits, és clar, però sobretot en el literari i en l'artístic. En aquests temes hi coincideixen circumstàncies, la sort, la necessitat social, les tendències en les modes del moment, la promoció, la quantitat de persones brillants que es dediquen al mateix, les coneixences i interessos dels poders diversos. No vull entrar, doncs, a valorar l'obra d'Espriu en aquest camp, en tot cas la lectura de la biografia em va portant a una relectura on el meu imaginari sentimental compta molt i he de dir que la majoria dels seus versos i de les seves proses encara em semble de gran volada i em provoquen una estranya sensació, agreujada pels anys, en la qual s'hi barreja nostàlgia, la nostàlgia de la nostàlgia, car en Espriu, en la seva literatura, hi ha molta pèrdua, la d'aquell passat brillant de noi de casa bona, -molt bona-, amb el destí esqueixat per les circumstàncies. 

Llegint la biografia constato també un greuge, nosaltres els no universitaris de casa no bona admiràvem aquell món i en sabíem els fets i miracles, les ombres i les llums, però des d'aquell món el nostre no existia i més aviat era olímpicament menystingut o ignorat i encara més el dels barris de parla castellana en els quals jo em vaig començar a moure ensenyant a llegir i escriure. L'oblit dels pobres i  de la seva cultura pròpia, que trigaríem en reivindicar, és constant en un gran nombre d'aquells autors i de les seves capelletes.  Un fet que no és tan sols patrimoni nostre, Camus ja va plantejar el tema en més d'una ocasió, en el seu temps i en les seves circumstàncies.


8 comentaris:

dospoals ha dit...

Certament, tots els grans tenen misèries i són també prosaics. Imaginem-nos els grans escriptors d'ara posant la llavadora, anant a cal dentiste que els posen un empastre, perdent punts del carnet de conduir o mostrant molles a la mar. Pel que fa a l'Espriu, al País Valencià ha esdevingut lectura de 2n de batxillerat i pregunta d'examen possible de la selectivitat.

També podem (i ací m'incloc) sentir enveja d'altri quan aquest altri ha dut una vida realment artística; ens reconeixem en les mancances i ens diem: mira sí que ha fet coses i jo què he fet... Doncs hem estudiat per a oposicions, hem llegit llibres de dret o d'administració, hem estudiat idiomes per traduir altra gent, o d'altres coses diferents: i ens frustra, perquè pensem que hem perdut el temps.

Al remat, això que dius de la qualitat, depén justament no de la qualitat, sinó de la manera que et fas vore i dels padrins que tingues. Com més apareixeràs pels llocs, més seguidors podràs tenir, perquè sigues bo o dolent, sempre hi haurà algú a qui agradaràs: per tant, quanta més gent, més possibilitats. El problema rau que no tots es poden permetre el luxe de ser omnipresents. Què fem amb els professors lletraferits que només tenen lliures unes poques hores de vesprada i a l'estiu no es fa res "cultural" (presentacions de llibre, etc.)? Doncs envejar aquells que han decidit moure's per les capelletes més importants i fer-ne la seua forma de vida. Què fem els escriptors de "poble", malcomunicats per les infraestructures i cares? Doncs pensar que anar a Barcelona o Lleida o Palma o Menorca o Morella o Perpinyà representa una inversió molt gran de temps per a un fet tan minso: dos hores per a presentar un llibre. Que no dic que no faça il·lusió, però...

És clar, ara hi ha internet i podem arribar a més gent, però roda i volta, és com la música: un disc no és res, ço que cal és fer concerts, i en el cas de la poesia, els grans esdeveniments estan destinats als més mediàtics (siguen bons o no) i els altres escriptors que no poden participar-hi per mancança de "mediatesa" han d'envejar-los.

Júlia ha dit...

Dospoals, em temo que el principal problema rau en el fet que hi ha una gran producció, cosa normal quan pensem que avui l'educació està a l'abast de la majoria de la gent.

És una mica com aquests mestres de poble als quals, quan es morien, dedicaven un carrer, eren personatges singulars. Avui n'hi ha molts més i són 'anònims'.

Un altre tema és la difusió, lligada a coneixences, efectivament, i al pes que tens en els mitjans o amb gent que s'hi relaciona, tot i amb això ni tant sols els privilegiats que hi tenen accès tenen assegurades 'les vendes'.

També es mou tot força per tendències, capelletes, grups de poder cultural, que poden ser oficials o alternatius, i al capdavall tot és una mica com la borsa, puja i baixa.

Precisament ara pensava altra vegada en tot això quan veig per la tele que a tot arreu surt 'el llibre de la Rahola'...

De tota manera la cosa ve de lluny, a La febre d'or ja surt un pobre historiador erudit que viu en la pobresa mentre al seu entorn es desplega un gran món de fatxenderia.

El temps no es perd mai, es fan unes coses o unes altres, es viuen unes experiències o unes altres, la mateixa generació d'Espriu, tot i ser privilegiada d'entrada va topar amb les misèries de la guerra i durant anys va ser impensable pensar en el ressorgiment del català i la seva literatura.


És clar que hi ha qui neix amb la flor al cul i qui tot el contrari, amb un cactus, però també compta la sort i el propi caràcter, hi ha molts factors que se'ns escapen, també hi ha gent que va tenir èxit en vida i després es menysté, i al contrari, tot és molt, molt relatiu i atzarós.

Enric H. March ha dit...

La literatura sempre ha estat elitista: a l'art només s'hi han dedicat els ociosos. I tots ens hi hem emmirallat alimentant, alhora, la producció elitista. Sens dubte que hi ha hagut gent d'estrats més populars amb coses importants a dir, però o no han pogut dir-ho o no n'han sabut. Al llarg de la segona meitat del segle XX això ha anat canviant. Però, de fet, penso que quan escrivim ens estem col·locant, vinguem d'on vinguem, en un lloc que és més enllà de la realitat quotidiana; relatar implica deixar de ser mortal. I de l'escriptor no n'esperem banalitats, sinó que li demanem que ens transporti a un món creat amb paraules.

Júlia ha dit...

Enric, això que dius crec que és l'ideal però la realitat del present és molt diferent, potser de forma inevitable la cultura s'ha banalitzat fins a límits imprevisibles. De tota manera aquest és un tema que demanaria llargs debats, d'alguna manera això també ens passa amb el cinema, amb la música, encara que el llenguatge sigui diferent. I un altre tema seria el de la literatura popular, de distracció i consum, que ha existit sempre des que es llegeix però que avui s'etiqueta de consum cultural d'una certa volada.

Més enllà de tot això insisteixo en el fet de la sacralització que existia fa anys a l'entorn d'una certa cultura, generalment acadèmica i universitària, de vegades reflectida en determinada literatura, per part de les grans masses poc alfabetitzades i, dit de forma breu, 'pobres'. Avui tot és molt diferent, en gran part, molt millor i més just, però també s'ha perdut una part qualitativa que s'hauria de recuperar.

Júlia ha dit...

Això acostuma a passar fins i tot amb d'altres coses de la vida quotidiana, determinades menges eren 'boníssimes' i tenien totes les propietats quan eren cares i minoritàries, així que van arribar a l'abast de tothom no valen res o molt poc i no són com 'les d'abans'.

Enric H. March ha dit...

Sí, tens raó, Júlia. Trobo, però, que hi ha dos tipus de sacralització acadèmica. Una, la que respon a interessos que no van més enllà del cercle acadèmic i personal; i una altra que té a veure amb el paper que un escriptor juga en l'àmbit general de la literatura com a referent literari (d'on ve i com influeix) i, fins i tot, social. D'aquests darrers en costa de trobar. Dels autors vius catalans no et sabria dir qui pot jugar aquest paper.

Tot plegat, però -com ja apuntes-, està molt viciat per la incidència del mercat: caldria veure quin paper jugarien Sagarra o Rodoreda avui sense la maquinaria editorial i publicitària.

Abans, la literatura de consum funcionava tant com funciona ara, però -com dius- el mercat les embolcalla amb el mateix llaç que qualsevol producte editorial i pot lluitar amb la resta d'edicions de més qualitat. I és probable que qui podria fer una literatura de més qualitat es deixi arrossegar per la pressió editorial i les modes.

L'exemple de les menges és molt il·lustratiu.

Júlia ha dit...

Enric, Sagarra, Rodoreda, Esriu, Riba, van ser també controvertits, crec que al darrere de tots els escriptors -també d'altres artistes- hi ha interessos diversos i potser també la sort i les circumstàncies. Llegint la biografia d'Espriu m'adono que el mite sobre el mestratge de Riba també es podria posar en quarantena. El temps dóna sobre tots ells una lectura 'canònica' i no ens podem espolsar la nostra pròpia cultura popular i 'acadèmica'. Calders ja es queixava en l'època del fet que en català només hi cabia un nom al prestatget, clara al·lusió a Espriu, ell mateix va tenir molta sort amb el muntatge teatral, altrament em temo que no seria tan valorat.

Ha de passar el temps i hem de tenir un criteri molt lliure per valorar les coses sense tots aquests condicionants i potser és impossible. Com en la borsa, aquests valors pugen i baixen, va com va.

Potser tampoc avui no ens fan falta aquests gran referents socials i culturals, d'aquí ve que qüestioni el tema del Premi d'Honor que vaig comentar fa uns dies a l'altre blog, al Tèrbol Atzur.

Júlia ha dit...

Per altra banda cal comptar amb el fet que cada generació mata el pare, com diuen en sentit figurat, la d'Espriu també ho va fer amb els noucentistes i aquests amb els modernistes. En art, el mateix. Encara pitjor perquè es mouen més dinerons.