REFLEXIONS SOBRE ESPRIU I EL SEU CENTENARI (1)

Estic llegint, com deu fer molta gent aquests dies i aquest any, la biografia d'Espriu, de l'Agustí Pons. Ho faig a poc a poc, com cal llegir aquesta mena de llibres llargs, ja siguin d'història, de narrativa o com aquest, biografies, un gènere que pot ser extraordinari si està fet amb cura i grapa. Desconfio dels comentadors de llibres que en quatre dies enllesteixen aquests volums i en fan la ressenya pertinent.

Agustí Pons és un gran escriptor integral i admirat però pel que porto llegit fins ara, que no és gaire, encara trobo que la seva gran biografia és la de la Maria Aurèlia Capmany. Potser la tria és subjectiva, la Capmany em sembla un personatge immens, controvertit, contradictori i interessantíssim, el seu pes específic tan sols fa que créixer en el meu imaginari, amb els anys, mentre al d'Espriu potser li ha passat justament a l'inrevés. Feliçment, jo sóc una dona, com ella i potser això dóna a la meva visió una dimensió diferent, qui sap. També hi compta que la relació de Pons amb Capmany crec que va ser més directa i personal que amb Espriu o Calders, un altre biografiat per l'escriptor.

Capmany semblava una dona extrovertida i sense misteris i, en canvi, en tenia un munt. En canvi m'estic adonant del fet que d'Espriu, que aparentava ser críptic i enigmàtic, en sé ja moltes coses d'aquestes que surten per la biografia i que recordo haver llegit o escoltat en algun moment, en alguna ocasió. Aquella generació tenia durant la meva joventut, en els mitjans en els quals em movia jo aleshores, que no eren universitaris ni intel·lectuals però sí amb certes aspiracions de cultureta un vernís mític, llunyà. Després he anat situant aquella gent al seu lloc, n'he sabut misèries i mediocritats i he valorat tota la cultura no acadèmica existent al meu entorn, cultura no valorada aleshores per aquells sectors minoritaris. En resum, teníem un greu complex d'inferioritat. I enveja, és clar, greu pecat capital. Aquests sentiments són difícils d'entendre per aquells que tenen vuit, deu anys menys que jo i que ja va estudiar de forma una mica menys restrictiva.

Crec que una part de la projecció d'Espriu a l'exterior va ser obra d'admiradors incondicionals, com la mateixa Maria Aurèlia Capmany. Hi ha autors que deuen molt a d'altre gent del sector i a la seva generositat, però això costa de reconèixer. En aquell moment poca gent escrivia, encara menys en català, i això també va propiciar la fama i el reconeixement, el mateix que passaria en el camp de la cançó. Com molt de jovent de l'època vaig ser una gran lectora d'Espriu i d'obres sobre Espriu, com ara la iniciació a la seva poesia feta per Castellet, Raimon també hi va tenir a veure, una mica el que passaria amb Machado-Serrat. Era un senyor que impressionava quan el veies entrevistat per la televisió, cosa que va passar sovint, en entrevistes de certa categoria, d'aquella època, com la que li va fer Soler Serrano.

La potenciació d'un autor, d'un pintor, d'un músic, d'un perruquer, d'un cuiner o fins i tot d'un futbolista o d'un actor de cinema fa que quedin en l'ombra d'altres professionals tant o més bons que no han tingut tanta sort mediàtica. Necessitem primeres figures, pel que sembla. Quan un té la fama feta ja és indiscutible, com ha passat amb Rodoreda que durant el seu temps tenia seguidors i detractors i avui sembla quelcom intocable, ha passat a ser una lectura obligatòria de batxillerat, que és el pitjor que li pot passar a una escriptora o a un escriptor, segons la meva irreverent opinió. Una mica com en pintura ha passat a Miró, avui estrella pictòrica a l'univers dels parvularis, cada dia em trobo algú que m'explica amb reverència que al seu nét de tres o quatre anys l'han portat a la Fundació i després ha fet un dibuix o una escultureta pintada amb colors primaris.

Cada dia dubto més d'això que en diuen qualitat. En tots els àmbits, és clar, però sobretot en el literari i en l'artístic. En aquests temes hi coincideixen circumstàncies, la sort, la necessitat social, les tendències en les modes del moment, la promoció, la quantitat de persones brillants que es dediquen al mateix, les coneixences i interessos dels poders diversos. No vull entrar, doncs, a valorar l'obra d'Espriu en aquest camp, en tot cas la lectura de la biografia em va portant a una relectura on el meu imaginari sentimental compta molt i he de dir que la majoria dels seus versos i de les seves proses encara em semble de gran volada i em provoquen una estranya sensació, agreujada pels anys, en la qual s'hi barreja nostàlgia, la nostàlgia de la nostàlgia, car en Espriu, en la seva literatura, hi ha molta pèrdua, la d'aquell passat brillant de noi de casa bona, -molt bona-, amb el destí esqueixat per les circumstàncies. 

Llegint la biografia constato també un greuge, nosaltres els no universitaris de casa no bona admiràvem aquell món i en sabíem els fets i miracles, les ombres i les llums, però des d'aquell món el nostre no existia i més aviat era olímpicament menystingut o ignorat i encara més el dels barris de parla castellana en els quals jo em vaig començar a moure ensenyant a llegir i escriure. L'oblit dels pobres i  de la seva cultura pròpia, que trigaríem en reivindicar, és constant en un gran nombre d'aquells autors i de les seves capelletes.  Un fet que no és tan sols patrimoni nostre, Camus ja va plantejar el tema en més d'una ocasió, en el seu temps i en les seves circumstàncies.