27.4.13

LITERATURA I CINEMA, EN CATALÀ SI US PLAU???






Fa uns dies escoltava Màrius Serra incidint, una mica de puntetes, en un tema en el qual he pensat més d'una vegada, el del fet, avui habitual, de treure al mercat un llibre en castellà, al costat de la versió catalana, o sigui, de la traducció. En el darrer Sant Jordi s'han venut molt llibres escrits en castellà que han sortit al mercat traduïts al català, d'entrada. El cas més rellevant ha estat Victus, però n'hi ha alguns més, tots ells amb vocació d'èxits de vendes. La mateixa editora de Sánchez Piñol declarava en una entrevista que tenia una mica de por de la reacció del públic davant de l'opció de l'autor d'escriure el llibre en castellà però a l'hora de la veritat, o sigui, del negoci, res d'això no ha tingut cap influència en el tema.

Estem molt lluny d'èpoques en les quals es criticava a fons Serrat o es xiulava Núria Feliu perquè cantaven en castellà o es bescantava Terenci Moix per passar-se a la llengua enemiga en la qual, cal dir-ho, escrivia prou bé. El purisme s'ha esberlat i potser està bé que sigui així però tot i que sempre he estat tolerant amb aquestes qüestions m'inquieta que no generin cap mena de comentari aprofundit. Fins i tot hi havia qui no comprava determinats llibres de determinats autors pel fet que eren catalans escrivint en castellà, com ara Juan Marsé. No m'imagino, la veritat, un Sant Jordi amb la sortida simultània de Si te dicen que caí/ Si et diuen que vaig caure. Com que molts autors hispanoamericans van començar a publicar per Barcelona potser també podríem entomar La ciutat i els gossos o d'altres llibres per l'estil, sense cap mena de manies.

És cert que a alguns autors i cantants se'ls condemnava més que a no pas d'altres, per exemple, a Vázquez Montalbán no li van retreure gairebé mai l'opció lingüística però sí a Mercedes Salisachs. La ideologia també sembla que compta, a l'hora de la literatura i la seva acceptació. Estan molt lluny ja els estèrils i inacabables debats sobre què era o no era català, culturalment parlant i escrivint. Però malgrat alguns aspectes bizantins d'aquells debats, em sembla que eren útils i necessaris i animaven l'ensopit camp de la promoció literària.

Màrius Serra incidia, amb raó, en el pes que tenia en d'altres temps la versió original i en com l'abaratiment en la possibilitat de treure al mercat, d'entrada, les dues versions, perjudicava el llibre en català d'origen. I és que es dóna molt més sovint el cas del llibre escrit en castellà que surt també traduït en català que no pas el cas contrari. Olga Xirinacs ha escrit força sobre la necessitat de traduccions i alguns autors s'han arribat a pagar de la seva butxaca la sortida al mercat de la versió castellana. Però aquests esforços, sense una bona promoció, no serveixen de res o gairebé de res.

I encara més. En casos d'obres de solvència reconeguda hi havia, fins i tot, intel·lectuals castellans -pocs però remarcables- que intentaven llegir l'original, fent un esforç de comprensió. Eren altres temps, és clar. També es va portar a Madrid alguna cosa d'Espriu en versió original. El mateix Espriu, tal i com pensava, em sembla que s'estranyaria d'allò més veient que la gent d'aquí llegeix en català una obra escrita per l'autor en castellà, quan pot accedir sense cap problema a l'original de l'autor. Espriu, com tota la gent de gran cultura, era un defensor absolut de l'accés, quan es possible, a les versions en les llengües originals. Traduir el Quijote i llegir-lo en català ben traduït pot resultar divertit i interessant, una curiositat cultural, però accedir a la versió catalana sense tenir en compte la castellana original em sembla una barbaritat, què voleu que us digui. Hi ha hagut autors que han escrit molt bé en castellà i català però són una minoria, excel·lir en una llengua no és gens fàcil.

El fet és que avui, en general, pel que fa als llibres de narrativa, té més pes el fons, l'argument, que no pas la forma o l'excel·lència del llenguatge original. I això que comento respecte a la literatura té encara més rellevància en el cinema, els premis del cinema català es donen actualment en moltes ocasions a pel·lícules comercialitzades en castellà o, encara més, en anglès. Ens queixem del ministre Wert quan vol castellanitzar-nos però pel que fa al cinema sembla que vol americanitzar-lo, ja que en un discurset a la gent dels mitjans els va dir que s'havien d'acostumar a rodar en anglès per tenir sortida, comentari sobre el qual vaig sentir ironitzar de forma molt brillant i intel·ligent fa uns dies, per la ràdio, al director José Luis Cuerda, que comentava amb Emilio Gutiérrez Caba el seu llibre d'aforismes recent. O sigui, que l'espanyolisme cultural de l'inefable ministre és també molt relatiu, quan toca fer pistrincs.

Aquí hauríem de lluitar molt més en el camp cultural que en el polític, encara més avui quan, en teoria, en el cultural es poden fer moltes més coses que durant el franquisme, però la pela és la pela i la pela no té amo, ni llengua, ni devocions incondicionals. La Trinca va fer bitlles, diners i fama, amb aquell disc on va incloure una cançó sobre la dona i l'amant estimadíssima i després, al cap de quatre dies, es va dedicar sense manies a muntar programes en castellà que van tenir un gran èxit. Es van passar, com va escriure algú en broma, a l'indret fosc. I és que la dona, ai, tenia més quartos i més camp per córrer i a l'hora de la veritat l'èxit, ens agradi o no, i fins i tot l'excel·lència, s'amiden amb audiències i guanys. 

Quan diuen que un programa de tele o una pel·lícula l'ha vist un munt de gent o que un llibre s'ha venut d'allò més m'espanta una mica la rellevància que es dona a la qüestió. Més enllà del guany, que hi ha, darrera de tantes processons de seguidors? Juan Ramón Jiménez, que potser era elitista, ho admeto, dedicava els seus llibres a les minorías, siempre. I no vull dir pas que allò que agrada a molta gent no tingui qualitat o allò minoritari sigui sempre una meravella, hi ha de tot a tot arreu, fins i tot en el camp dels indefinibles i indefinits mediàtics lletraferits.

Estic arribant a la darrera part de la biografia sobre Espriu. He llegit fa poc les dues pàgines que Pons dedica al tema del rodatge de Laia, un altre intent, de tants, de cinema català. Sembla que la cosa no va bé però també és cert que tenim molt poques ocasions de veure aquestes pel·lícules. Fa alguns anys es va rodar una versió molt interessant de Solitud i ni tan sols no va arribar als cinemes i encara bo que la vam poder veure per televisió un parell de vegades i per casualitat. Sobre Laia, el cinema català i la resta ja escriuré més en el proper post car potser m'allargaria en excés. Ho deixo aquí, de moment.

De tota manera, aquí hem de continuar defensant el tema lingüístic, lligat a això nostrat tan eteri que és la cultura, àdhuc la cultureta. En el camp cultural podem tenir, de moment, més trumfos que no pas en el polític però sembla que ens passarem directament a l'anglès, com va comentar, segons expliquen, Riba a Unamuno. O potser ja ens hi hem passat i potser també s'hi passaran els espanyols i tots i ens retrobarem al camp futur de les llengües de l'esdevenidor, derivades de l'anglès macarrònic, per tornar-nos a dividir més tard en opcions diverses i poder-nos barallar a gust altra vegada. 

16 comentaris:

Miquel ha dit...

Tienes razón en muchas de las cosas que expresas. Creo también que hay un problema añadido, el de la traducción. A mi me es imposible leer un poema ( se que la cuestión emocional aquí tiene mucho que ver), de Espriu en castellano; de la misma manera que no me gustan las traducciones de Gil de Biedma en catalán. No puedo opinar de otros idiomas porque los desconozco , pero por lo que me dice una compañera de nuestro proyecto (REIS), leer a Goette en alemán -como lo hace ella-, no es lo mismo que leerlo traducido.
Si que pondría más cosas en catalán, como por ejemplo los dibujos animados de los niños ( se empieza desde niño a trabajar el idioma)y exigiría buenos traductores de obras.
Salut. Un placer leerte

Francesc Puigcarbó ha dit...

potser som l'únic pais que veu les pel·lícules doblades, en general a Europa es veu en versió original subitulada.
A vegades és questió de costum, a mi em passa ara que em costa llegir en castellà, pero no ens enganyen que els llibres més venuts són en castellà i el que és pitjor, les teles més vistes Tele 5 i Antena 3.
Quan a les traduccions, diuen que el primer que es perd es la poesia, però Vinyoli va traduïr molt bé Rilke, i altres poetes han estat traduïts castellà català o a l'inrevés sense que es perdes la poesia ni la seva musicalitat.
Dd totes maneres la comtessa del català es una causa perduda, mica en mica anirà desapareixent, sobretot amb les noves i mestisses generacions.

salut

Ricard Masferrer ha dit...

Cada autor és ben lliure d'escriure en l'idioma que vulgui o que ell cregui que es pot expressar millor. Considero del tot innecessari traduir obres originalment escrites en castellà al català. En canvi les obres escrites en català si que cal traduir-les al castellà per tal que arribin a un més públic.
Sempre que sigui possible i es tinguin prou coneixements paga la pena fer l'esforç de llegir les obres en la seva llengua original, per molt bé que estiguin les traduccions.
El tema del cinema és una altra qüestió.

Olga Xirinacs ha dit...

Tantíssima raó, com sempre. I tanta decepció pels que vam fer els esforços de primera hora... tot se'ns ha aigualit, despintat, descoratjat. I se'ns demanen lluites per causes que els manefles han desfet o no han ni conegut i molt menys valorat.
Per voluntat de l'editor Lluís Pagès sortirà ¡per fi! "Virginia no ha muerto" en castellà, traducció feta per mi mateixa de "Al meu cap una llosa", Premi Sanyt Jordi ¡¡del 84!! Cap ajut, cap interès, només el d'aquest bon editor.
Cap avantatge haver escrit sempre en catàlà, i menys el de la traducció immediata. L'anglesa m'ha costat molts diners i encara és inèdita.
Pel que fa al cinema, que ens deixin estar i no ens obliguin a llegir subtítols: s'ofereix la doble versió en áudio pel que se la vulgui escoltar. No empipin la bona gent que volem estar tranquils.
Fa molt pinxo presumir d'anglès i altres llengües, i els petits dictadors/es als blogs es llueixen com paons al sol.
Bon dia el d'avui, Júlia, i ànims per continuar llargament.

Júlia ha dit...

Miquel,otro tema es el doblaje, aquí somos más listos que nadie pero en la mayoría de países cercanos no se dobla nada, con ello se consigue habituar desde la infancia a distintos idiomas y acentos y motivar a los niños a leer, ademas de abaratar el producto. Lo que pasa es que actualmente hay muchos intereses de los 'dobladores', normalmente actores pluriempleados.

Júlia ha dit...

Francesc, en l'anterior comentari ja he opinat sobre el doblatge, que em sembla nefast.

Sobre les traduccions, n'hi ha que han superat l'original i tot, depèn de l'art del traductor, però aquests casos són pocs i puntuals. De tota manera crec que sempre que es pugui s'ha de conèixer aquest original. Hauria de ser un desig generalitzat però no és així.

Júlia ha dit...

Ricard, és clar que cadascú és ben lliure d'escriure com vulgui tot i que aquí, per motius obvis, vam fer bandera del tema en temps difícils, som un país 'diferent' i això marca. Tot i que fins i tot països petits que tenen estat i on la seva llengua és oficial també tenen creadors que es 'passen' a llengües majoritàries com l'anglès, a vegades ja d'origen, en els temps que corren.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga, ja veus que t'he mencionat pel fet que t'he sentit parlar sobre el tema molt sàviament en alguna ocasió.

Sobre el doblatge, només mostra manca de cultura i de curiositat.

I sobre literatura, cada dia tot és més mercat i més negoci i menys 'literatura', em sembla. Per això tant és que sigui en català, en castellà o en xinès o en anglès, segons què.

miquel ha dit...

Em sembla que a mi ja m'agafa tard la qüestió de les versions originals cinematogràfiques en llengües que no entenc o sobre les quals tinc una idea més aviat escassa, però em sembla molt bé que s'estengui el costum i que les noves generacions siguin realment plurilingües. Per cert, cal recordar que, per exemple a TV3, amb més espectadors que al cinema, pràcticament tots els programes amb material de fora d'Espanya es poden escoltar en la versió original. No conec cap estadística sobre que trien els espectadors.

Quant a l traducció en català d'obres escrites en espanyol, em sembla una bestiesa; parlo com a lector, és clar.

Llegir una obra en un idioma que no es domina prou -hauríem de parlar de graus de coneixement- em sembla un bon exercici pràctic, però literàriament discutible.

Per acabar, el camp cultural i el polític són indestriables. Una altra cosa és si esperem que la cultura la promocionin els poders públics i les institucions o ho hem de fer nosaltres en cada actuació. Potser en la política hauríem de fer el mateix, i no em refereixo a paraules, evidentment; encara que el nostre país s'està convertint en un lloc de paraules i de fets -definitius- escassos.

Júlia ha dit...

Miquel, en això de les versions originals ens han educat molt malament i hi ha poca inquietud tot i que al Renoir on vaig sovint i fan versions originals sempre hi ha gent.

Ni tan sols fa falta ser plurilingüe sinó inquiet. La meva mare recordava com durant la seva adolescència tot era subtitolat -aleshores, en castellà- i, sense adonar-se'n, en èpoques amb poc nivell acadèmic, anaven aprenent frases, sobretot en francès, anglès o italià. Per tant no s'hi val dir que ens agafa tard el tema.

No sé què fa el jovent en general, em temo que hi ha molta galvana, però la meva filla s'acostuma a posar tot el que pot en anglès, francès, alemany o italià. Crec que fins i tot en els casos d'idiomes que ens semblen llunyans veure la versió original té un altre valor afegit.

Sobre política, cultura, ètica i estètica, hi hauria molt a debatre, en tot cas de 'cultura' n'existeixen milers de definicions, crec que hi ha fins i tot qui les ha recollit en un llibre. Es com l'art, per tant podem utilitzar la paraula pel que sigui.

Dels de dalt s'ha d'esperar poquet i, en tot cas, són un mirall augmentat dels de baix.

Júlia ha dit...

Només cal pensar que a països propers com Portugal tot s'emet subtitolat, a la tele i al cinema.

Júlia ha dit...

I una altra obvietat, si ens esforcem en llegir en una llengua que entenem però no entenem prou, cada vegada l'entendrem més, aquesta consideració més o menys l'havia escoltat a Espriu sobre els llibres en francès, per cert.

miquel ha dit...

Jo no vull saber frases, jo vull dominar-les.
Ep, i ja sé el camí :-)

(T'ho pots creure que en les paraules clau, la primera que m'ha sortit és Diatonic -que jo crec que és un insult)

Júlia ha dit...

Miquel, el llenguatge, frases o paraules, no es domina mai prou.

Fa temps que penso fer un llarg poema amb les paraules que em van sortint a les comprovacions, reals o fantàstiques.

miquel ha dit...

M'agradarà llegir el poema :-)

(Les dues meues d'ara em suggereixen: tinc cireres picotes)

miquel ha dit...

Ei, no volia dir res més, però ara :

irisades son