CABELLERES, LITERATURA I DIVAGACIONS DIVERSES

 

Va dir, o escriure, Orson Welles, més o menys, que els finals feliços depenen d'on fas acabar la història. Estic rellegint amb força atenció Solitud i és un d'aquells llibres dels quals t'agradaria saber-ne la continuació. Em passa molt sovint i ja em passava de petita, sovint he inventat finals diversos, continuacions, més aviat, reprenent els protagonistes, si no era que els havien eliminat al final de l'obra, és clar. Amb Solitud gent de lletres ho ha intentat en alguna ocasió. Les continuacions i relectures son tota una temptació i tenen millor o pitjor fortuna, segons la grapa dels escriptors. 

Les històries, a la vida real, no s'acaben mai. Per això es poden escriure i inventar continuacions a dojo, moltes sèries actuals aprofiten el tema i la inspiració de l'original. Louise May Alcott es va veure obligada, per motius econòmics, mantenia la família, a anar escrivint continuacions de les emblemàtiques Mujercitas originals. En un dels darrers llibres, ja tocant gairebé la tercera generació dels March, manifesta en algun moment que fins i tot voldria que anés a botavent tota la família d'una vegada. Per altra banda, però, crec que els havia agafat afecte i tampoc li desagradava del tot recuperar-los.

Sempre vaig tenir curiositat per saber, per exemple, que devia haver passat amb la filla il·legítima d'Anna Karènina, que, de forma generosa, recull el pobre Karenin, que crec que és un personatge a reivindicar, amb tot el que li passa. L'autor no el tracta gaire bé, tot s'ha de dir. Vull pensar que devia tenir molt bona relació amb el pare adoptiu però tot plegat son fantasies. Moltes vegades les obres originals tenen finals tràgics que, al cinema de consum, s'arrangen al gust del públic, ha passat sovint amb obres com ara la Notre Dame de Paris, vaig trigar, gràcies al cinema, a saber que la noia moria i no tocava el dos amb el seu enamorat. 

Torno a Solitud. És d'aquestes obres que recordava malament, tot i haver-la llegit manta vegades. El primer que sobta, avui, és el llenguatge. Hi ha qui el pot trobar obsolet i res d'això. Molts mots que hi ha qui considera oblidats existeixen en un lloc o altre de la nostra geografia. Considerant alguns llibres que surten darrerament, mitificant això que en diuen catanyol i que no és res, de moment, o algunes fatxenderies lingüístiques que fan servir mots poc usuals per quedar bé i sorprendre els crítics literàries poc llegits. Fins i tot en comparació amb autors del seu temps, Solitud és una meravella amb moltes possibilitats lectores i d'interpretació. Cosa que fa que tingui experts a dojo sobre el tema que, fins i tot, es contradiuen, de vegades.

El que m'ha sobtat en rellegir el llibre és com nosaltres mateixos reinventem les coses i les recordem malament. L'episodi de la cabellera dels ex-vots i la seva rondalla, que no surt a la pel·lícula, el recordava molt diferent. Ara em sembla gairebé humorístic. Resumint el tema: una dama rica i bella, amb una cabellera impressionant, està enamorada d'un seu cosí que és pobre. Aquest se'n va a Amèrica a fer fortuna. Fa calerons, però triga vint anys. Quan torna, la cosina ja no està tan fresca i bonica com abans, però conserva la tofa peluda i el noi, que també deu haver canviat i empitjorat, decideix casar-s'hi igualment.

Aleshores el noi emmalaleix, la seva enamorada, que l'ha esperat, malgrat haver tingut pretendents a dojo, ofereix a Sant Ponç el seu bé més preuat, la cabellera, i se la talla. El noi, quan la veu pelada, decideix tornar a Amèrica i la planta amb excuses de mal pagador, el poca vergonya. I allà, no ho diu el llibre, però segur que es marida amb una joveneta. I la noia, segons la rondalla que explica el pastor, se'n va a un convent. La Mila, que s'ha entretingut en rentar i arranjar la cabellera en qüestió, manifesta que ella, ni per tots els homes del mon hagués renunciat a aquell seu tresor, i això ja fa pensar que al final, quan guilla, se'n sortirà d'alguna manera.

Jo recordava tot aquest fragment molt idealitzat. Al llibre hi ha, de tant en tant, aquestes pinzellades iròniques. És un llibre amb pocs personatges i moltes històries col·laterals, molt inspirador. Les cabelleres femenines eren quelcom molt valorat en el passat, van generar frases horribles, com allò dels cabells llargs i les idees curtes. La Jo d'Alcott també es talla els cabells, preciosos segons explica el llibre, per motius econòmics, un gest que té alguna cosa de simbòlica considerant els esforços de l'autora per mantenir la família i el seu místic i inoperant progenitor. Tenir un cabell fi i poc reeixit va estar un problema per a mi, quan era joveneta i es duien els crepats bufats. Pitjor els homes, molts dels quals es queden calbs aviat, cosa que ha generat un absurd mercat amb tractaments cars i de tota mena. Acceptar-nos com som o com ens tornem no és gens fàcil.

Les continuacions tenen el seu què i satisfan la nostra tafaneria però fan perdre misteri als finals oberts o poc explicats. Tot té avantatges i inconvenients. La mort és el final definitiu a nivell individual, a nivell col·lectiu tot té la seva continuació, de moment, ja que algun dia del futur remot també el nostre planeta i la nostra espècie faran moixoni, fins i tot en el cas, hipotètic, de què ens comportem de forma correcta. I, com vaig sentir dir a un científic, quan li preguntar què passaria si s'extingia la nostra espècie, 'les bactèries xalaran'.

Galdós té una comparació molt reeixida sobre la humanitat i els arbres de fulla perenne, en els quals les fulles cauen però ja hi ha les noves a punt i això fa que no els veiem mai despullats. Els de fulla caduca queden pelats i generen una sensació de tragèdia estacional tot i que, com els cabells tallats, les fulles tornaran a sortir, mentre visqui l'arbre, és clar.  Machado té aquell famós poema de l'om malmès al qual, amb la primavera, li surten alguns brots, com a ell mateix, en sentit simbòlic. La literatura ajuda però, ai, la vida passa. 

SOLITUD, LITERATURA, CINEMA I OBLITS ESTRANYS

 

Solitud, dirigida per Romà Guardiet, és una boníssima adaptació, digna, interessant i respectuosa, àdhuc amb el vocabulari original,  del famós llibre de Víctor Català. Gairebé es pot considerar una pel·lícula maleïda, va tenir problemes de distribució, filmada entre 1990 i 1991 va trigar cinc anys en estrenar-se als cinemes i es va veure abans per la televisió. Les còpies que es poden recuperar per la xarxa tenen poca qualitat, entre d'altres problemes. 

Romà Guardiet (Barcelona, 1945), físic i matemàtic, poeta, doctor en comunicació audiovisual, professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna, va viure als Estats Units i Austràlia durant els anys setanta i, en retornar a Catalunya, va treballar en l'anomenat cinema independent i va fundar, amb Pueyo i Chavarrías, la productora Quasar. Va rebre premis amb diferents curtmetratges. El seu segon llargmetratge, El somni de Maureen, de 1993, encara no s'ha estrenat.

La pel·lícula aprofundeix en els sentiments humans dels personatges. Compta amb un repartiment de categoria. Antonutti, que havia rodat sovint a l'estat espanyol, és l'emblemàtic pastor protagonista i tot i que la seva imatge és diferent de la que ens descriu l'autora del llibre, defensa molt bé el seu paper. El va doblar l'actor Joan Crosas. El paper de Mila l'interpreta una actriu amb una gran força i expressivitat, la qual, malauradament, també hem pogut veure poques vegades, encara menys en papers protagonistes, Núria Cano. 

Al seu volt, un conjunt d'actors amb arrels al mon del teatre i de l'experimentació, de cadascun dels quals es podria fer un currículum sorprenent i de gruix, però que no han estat, en el mon del cinema, aprofitats com caldria: Albert Vidal, Pep Tosar, Carme Sansa, Jordi Figueras. Una música excel·lent, uns paisatges impressionants del Cadí, Ansovell i el santuari de Boscalt, una il·luminació magistral amb una molt bona fotografia de Pladevall, tot plegat conforma un conjunt que va passar de puntetes, sense promoció, inexplicablement tard però que impressiona quan es pot recuperar en bones condicions. L'any 2016, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Caterina Albert i de l'estrena d'una versió teatral, més lliure, a la sala petita del TNC, que tampoc no va tenir el ressò merescut, es va passar a la Filmoteca, amb la intervenció en el debat i la presentació, de Romà Guardiet qui va explicar alguns dels molts problemes soferts per la pel·lícula.

Si bé, en general, no m'agrada comparar massa literatura i cinema, en aquest cas resulta inevitable, pel pes de l'obra original, la personalitat de l'autora, que va patir, amb l'arribada del noucentisme, menyspreus inesperats i injustos que han arribat fins al present. Això sí, sobre Solitud i sobre Víctor Català s'ha escrit molt, massa i tot. S'han fet interpretacions del llibre, de vegades contradictòries, de tota mena i tendència. Com que és una autora inclassificable, a nivell literari i personal, encara en sorgiran moltes més, al llarg del temps. Fa alguns anys es va escriure i dur al teatre una comparació entre les influències entre Solitud i la pel·lícula Stromboli, de Rossellini, que jo no comparteixo gaire però a la qual no li nego grapa i aprofundiment. Les dones de pes de la nostra literatura han defensat sovint Víctor Català, com ara Maria Aurèlia Capmany, que també va patir el masclisme subliminal pel que fa a la valoració de molts senyors de la cultura i la cultureta. 

Caterina Albert/Víctor Català, com s'ha explicat sovint, es va amagar rere una mena de màscara existencial, va tenir una llarga i, fins i tot, còmoda vida, vida de la qual, encara avui, n'ignorem moltes coses, afortunadament, tot i que admeto que jo mateixa pateixo una tafaneria literària una mica accentuada. La proliferació d'espais amb el seu nom, de rutes literàries dedicades a l'autora, d'estudis i valoracions sobre la seva obra en general i sobre Solitud, en concret, continuaran proliferant. Ningú no pot negar que avui és tot un clàssic, cosa que també la fa caure en el parany de l'escolaritat, és un llibre de lectura obligatòria en molts moments educatius i això és un risc. Si l'obligatorietat no va acompanyada de bon professorat, que valori i tingui un cert carisma professional, de vegades l'excés de bona intenció acadèmica perjudica el coneixement. Jo mateixa he fet sovint treballs i estudis diversos sobre el llibre, en el marc de diferents cursos i cursets o quan cursava Humanitats. 

Quan jo era joveneta Caterina Albert encara vivia, semblava immortal, i sovint la veia retratada, a Destino, per exemple, rebent un munt de visites en aquella escenografia del seu llit ple de coixins. No sé què li hauria semblat la pel·lícula de Guardiet, crec que li hauria agradat força. Darrerament s'han reeditat els seus contes complets. Cada vegada que alguna bona actriu ens recita el monòleg de La Infanticida que, a banda de la mítica Solitud és un dels seus textos més coneguts, ens impressionem de nou. La reinterpretació, des del present, de Solitud pot, fins i tot, potenciar en algun moment el tema de l'assassinat del pastor, ara hi ha una tirada en reconvertir-ho tot en thrillers, si hi ha un mort pel mig. Hi ha qui posa l'accent en el tema sexual, en el desig femení. La literatura, com la història, sempre és, poc o molt, presentista i les relectures de Solitud ens mostren un munt de detalls i temes transversals que potser ens havien passat per alt. En tot cas, crec que caldria reivindicar la versió en cinema de Guardiet i recuperar-la de forma acurada, amb els honors que mereix i amb la difusió que no va tenir en el seu moment, sobretot en comparació amb d'altres títols que pouen, de forma molt més lliure i no sempre reeixida, en els nostres clàssics més estimats.

En referència al llibre cal reivindicar l'ambició de l'autora a l'hora de reflectir un llenguatge ric, variat, correctíssim i ben viu en el seu moment tot i que, com d'altres escriptors rebels de l'època, era contrària a la normativa fabriana que, amb tots els seus valors indiscutibles, va encotillar la llengua, com no podia ser altrament. Avui hi ha una mena de tendència rara a reivindicar el català televisiu que, se suposa, és el que es parla al carrer de veritat, fins i tot es defensen errors de gruix, com si fossin causats per la grapa de la gent amb aspiracions literàries del present. Però això seria un altre debat, complex i espinós, el qual, de moment, no sembla tenir un gran interès per a gramàtics i lletraferits del present. En això, com en tantes coses, molts pensem que allò que es parla és el que parlem cadascú de nosaltres, fins i tot es reivindica això del catanyol, que tampoc no se sap ben bé què és ni quines característiques serioses presenta.

https://www.rtve.es/play/videos/la-ciutat-dels-llibres/arxiu-tve-catalunya-ciutat-dels-llibres-victor-catala/6124569/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-victor/video/5657289/

LA TRAMPA DEL TITULAR PERIODÍSTIC I LA GERONTOLOGIA RECREATIVA

M'arriben els titulars de diferents diaris, pel matí. Una de les notícies destacades en un d'ells és que tres-centes mil persones de més de seixanta-cinc anys viuen soles. La notícia, és clar, no es dóna de forma positiva sinó tirant a negativa. Més endavant la cosa es matisa, cent setanta-cinc mil no han triat viure sols, s'hi veuen abocats per les circumstàncies.

Probablement la solitud dels vells i velles sigui un problema, encara més quan no es tenen recursos. Pots morir sol, cosa que també passa als hospitals, per cert, amb gent que té família, una família que potser no ha vist gaire clar que ingressessin el seu parent a causa d'uns protocols que ja s'haurien de revisar a fons. 

En un altra diari Sonia Braga, de qui s'ha estrenat una pel·lícula fa poc, lloa els avantatges de la solitud assumida, que tanta llibertat dóna i pot ser, fins i tot, que en aquests casos el tema de la mort en solitud sigui un risc acceptat. El pitjor és que a l'entorn d'aquestes notícies es fan derivacions morals sobre la nostre societat i la resta, com si els vells, abans, estiguessin la mar de bé en l'entorn familiar, cosa molt i molt matisable, tan sols cal recórrer a la literatura.

El que també em sembla una mica espinós és aquesta edat de tall, els seixanta-cinc anys, una edat en la qual molta gent està encara molt bé i amb ganes de gresca, avui. Pot ser que el problema sigui econòmic però fins i tot això resulta qüestionable. Fa poc em vaig trobar amb una persona més gran que jo, ha patit diàlisi, trasplantaments i tota mena d'intervencions però s'ha plantejat una vida amb unes despeses modestes, a base d'anar a activitats de centres cívics, restaurants barats, filmoteca de tant en tant. Me la vaig trobar a l'excel·lent concert d'un trio de corda que van fer al barri, gratuït, com tantes coses de les quals podem gaudir avui, lectura inclosa. El meu amic comparteix pis amb un parent de la seva edat, es vidu, sense fills i amb recursos migrats però està content de la vida que fa malgrat les xacres.

Quan surts on sigui et trobes sempre grups de gent gran sopant, fent visites, fent cursets. Potser molts viuen sols, a casa, però es relacionen amb força gent de la seva edat. És clar que avui les edats estan compartimentades en excés, ja des de l'escola. Llegia fa poc una entrevista amb l'actriu Julia Martínez, retirada, que també viu sola de forma voluntària i incidia en el fet de què abans, al teatre, hi treballava gent de moltes edats diferents, barrejada. Al teatre i als despatxos i fins i tot als tallers, diria jo. Però aquest, per a mi, és un altre problema.

Jo tenia una tia-àvia que havia viscut amb el marit, militar, la mare i la tieta, durant anys. Es va separar del marit encara jove, aquest, després, va morir, ja abans de la guerra. Feia de modista, vivia en un pis sense ascensor i amb moltes escales, al cor del Raval i cobrava una petita pensió de viduïtat, cosa que feia que recordés al marit, responsable d'aquella pensió, amb certa comprensió retrospectiva malgrat que n'hi havia fet de seques i de verdes en els poc més de deu anys de convivència. No van tenir fills. Venia a casa a dinar per les festes, la meva mare li insistia en què vingués a dinar tots els diumenges però no ho volia de cap manera, crec que els anys més feliços de la seva vida van ser aquells en els quals va viure sola i lliure, se n'anava al cinema molt sovint, a esmorzar a alguna granja, a passejar, a l'església...

És clar que va arribar un moment en el qual va tenir problemes de salut i a casa ens en vam acabar fent càrrec, però ja tenia força més de vuitanta anys, per cert, sempre se'n treia i la seva edat veritable era un misteri. Havia mirat residències en alguna ocasió però sempre defugia aquella possibilitat, segons ella era com viure en una caserna, ni que fos una caserna ben endreçada. 

Imatge: https://www.jubicec.cat/galeria/excursions/

No vull pas negar que hi hagi casos difícils, gent trista i solitària, amb molt pocs recursos. Al meu barri hi ha una associació de gent voluntària que fa una tasca magnífica, de tant en tant va a buscar persones amb poca mobilitat que sovint no té ascensor i la treu a passeig, a fer visites. Falten recursos, d'acord. Però aquests titulars que situen la solitud tràgica en una edat que avui es pot considerar, encara, sostenible, em semblen injusts, fins i tot. Les tendències socials segurament aniran cap a més gent que voldrà viure sola o haurà de viure sola, però una cosa és viure sol i l'altra, estar sol o sentir-se sol. També hi ha qui se sent molt sol quan està en companyia i, en tot cas, solitud i companyia han de trobar un equilibri, si és possible. 

Llegeixo que les llistes d'espera de gent que precisa d'ajudes augmenten. És clar, és que el nombre de gent vella s'ha incrementat moltíssim, gràcies a la medicina i a les esperances de vida actuals, això no té res d'estrany. També llegeixo que som un col·lectiu vulnerable, que es pot deixar enganyar i tot això. Però entre els avis que viuen amb familiars també s'han donat maltractaments i enredades. En -tot cas crec que sobre els vells i velles -avui sembla que això de 'vell' sigui un penjament- s'escriuen molts tòpics però això és una cosa que es pot fer extensiva a molts altres temes del nostre present.

Un altra tema és justament, l'invers, quan es magnifiquen els avis en actiu que fan curses, estudien carreres, viatgen a la Patagònia, canten godspel i practiquen sexe cada dia. A aquest suposat col·lectiu amb quatre rals de pensió va dirigida un gran nombre de publicitat ximpleta, aquests sí que ens enreden. 

LITERATURA I CINEMA, EN CATALÀ SI US PLAU???

Fa uns dies escoltava Màrius Serra incidint, una mica de puntetes, en un tema en el qual he pensat més d'una vegada, el del fet, avui habitual, de treure al mercat un llibre en castellà, al costat de la versió catalana, o sigui, de la traducció. En el darrer Sant Jordi s'han venut molt llibres escrits en castellà que han sortit al mercat traduïts al català, d'entrada. El cas més rellevant ha estat Victus, però n'hi ha alguns més, tots ells amb vocació d'èxits de vendes. La mateixa editora de Sánchez Piñol declarava en una entrevista que tenia una mica de por de la reacció del públic davant de l'opció de l'autor d'escriure el llibre en castellà però a l'hora de la veritat, o sigui, del negoci, res d'això no ha tingut cap influència en el tema.

Estem molt lluny d'èpoques en les quals es criticava a fons Serrat o es xiulava Núria Feliu perquè cantaven en castellà o es bescantava Terenci Moix per passar-se a la llengua enemiga en la qual, cal dir-ho, escrivia prou bé. El purisme s'ha esberlat i potser està bé que sigui així però tot i que sempre he estat tolerant amb aquestes qüestions m'inquieta que no generin cap mena de comentari aprofundit. Fins i tot hi havia qui no comprava determinats llibres de determinats autors pel fet que eren catalans escrivint en castellà, com ara Juan Marsé. No m'imagino, la veritat, un Sant Jordi amb la sortida simultània de Si te dicen que caí/ Si et diuen que vaig caure. Com que molts autors hispanoamericans van començar a publicar per Barcelona potser també podríem entomar La ciutat i els gossos o d'altres llibres per l'estil, sense cap mena de manies.

És cert que a alguns autors i cantants se'ls condemnava més que a no pas d'altres, per exemple, a Vázquez Montalbán no li van retreure gairebé mai l'opció lingüística però sí a Mercedes Salisachs. La ideologia també sembla que compta, a l'hora de la literatura i la seva acceptació. Estan molt lluny ja els estèrils i inacabables debats sobre què era o no era català, culturalment parlant i escrivint. Però malgrat alguns aspectes bizantins d'aquells debats, em sembla que eren útils i necessaris i animaven l'ensopit camp de la promoció literària.

Màrius Serra incidia, amb raó, en el pes que tenia en d'altres temps la versió original i en com l'abaratiment en la possibilitat de treure al mercat, d'entrada, les dues versions, perjudicava el llibre en català d'origen. I és que es dóna molt més sovint el cas del llibre escrit en castellà que surt també traduït en català que no pas el cas contrari. Olga Xirinacs ha escrit força sobre la necessitat de traduccions i alguns autors s'han arribat a pagar de la seva butxaca la sortida al mercat de la versió castellana. Però aquests esforços, sense una bona promoció, no serveixen de res o gairebé de res.

I encara més. En casos d'obres de solvència reconeguda hi havia, fins i tot, intel·lectuals castellans -pocs però remarcables- que intentaven llegir l'original, fent un esforç de comprensió. Eren altres temps, és clar. També es va portar a Madrid alguna cosa d'Espriu en versió original. El mateix Espriu, tal i com pensava, em sembla que s'estranyaria d'allò més veient que la gent d'aquí llegeix en català una obra escrita per l'autor en castellà, quan pot accedir sense cap problema a l'original de l'autor. Espriu, com tota la gent de gran cultura, era un defensor absolut de l'accés, quan es possible, a les versions en les llengües originals. Traduir el Quijote i llegir-lo en català ben traduït pot resultar divertit i interessant, una curiositat cultural, però accedir a la versió catalana sense tenir en compte la castellana original em sembla una barbaritat, què voleu que us digui. Hi ha hagut autors que han escrit molt bé en castellà i català però són una minoria, excel·lir en una llengua no és gens fàcil.

El fet és que avui, en general, pel que fa als llibres de narrativa, té més pes el fons, l'argument, que no pas la forma o l'excel·lència del llenguatge original. I això que comento respecte a la literatura té encara més rellevància en el cinema, els premis del cinema català es donen actualment en moltes ocasions a pel·lícules comercialitzades en castellà o, encara més, en anglès. Ens queixem del ministre Wert quan vol castellanitzar-nos però pel que fa al cinema sembla que vol americanitzar-lo, ja que en un discurset a la gent dels mitjans els va dir que s'havien d'acostumar a rodar en anglès per tenir sortida, comentari sobre el qual vaig sentir ironitzar de forma molt brillant i intel·ligent fa uns dies, per la ràdio, al director José Luis Cuerda, que comentava amb Emilio Gutiérrez Caba el seu llibre d'aforismes recent. O sigui, que l'espanyolisme cultural de l'inefable ministre és també molt relatiu, quan toca fer pistrincs.

Aquí hauríem de lluitar molt més en el camp cultural que en el polític, encara més avui quan, en teoria, en el cultural es poden fer moltes més coses que durant el franquisme, però la pela és la pela i la pela no té amo, ni llengua, ni devocions incondicionals. La Trinca va fer bitlles, diners i fama, amb aquell disc on va incloure una cançó sobre la dona i l'amant estimadíssima i després, al cap de quatre dies, es va dedicar sense manies a muntar programes en castellà que van tenir un gran èxit. Es van passar, com va escriure algú en broma, a l'indret fosc. I és que la dona, ai, tenia més quartos i més camp per córrer i a l'hora de la veritat l'èxit, ens agradi o no, i fins i tot l'excel·lència, s'amiden amb audiències i guanys. 

Quan diuen que un programa de tele o una pel·lícula l'ha vist un munt de gent o que un llibre s'ha venut d'allò més m'espanta una mica la rellevància que es dona a la qüestió. Més enllà del guany, que hi ha, darrera de tantes processons de seguidors? Juan Ramón Jiménez, que potser era elitista, ho admeto, dedicava els seus llibres a les minorías, siempre. I no vull dir pas que allò que agrada a molta gent no tingui qualitat o allò minoritari sigui sempre una meravella, hi ha de tot a tot arreu, fins i tot en el camp dels indefinibles i indefinits mediàtics lletraferits.

Estic arribant a la darrera part de la biografia sobre Espriu. He llegit fa poc les dues pàgines que Pons dedica al tema del rodatge de Laia, un altre intent, de tants, de cinema català. Sembla que la cosa no va bé però també és cert que tenim molt poques ocasions de veure aquestes pel·lícules. Fa alguns anys es va rodar una versió molt interessant de Solitud i ni tan sols no va arribar als cinemes i encara bo que la vam poder veure per televisió un parell de vegades i per casualitat. Sobre Laia, el cinema català i la resta ja escriuré més en el proper post car potser m'allargaria en excés. Ho deixo aquí, de moment.

De tota manera, aquí hem de continuar defensant el tema lingüístic, lligat a això nostrat tan eteri que és la cultura, àdhuc la cultureta. En el camp cultural podem tenir, de moment, més trumfos que no pas en el polític però sembla que ens passarem directament a l'anglès, com va comentar, segons expliquen, Riba a Unamuno. O potser ja ens hi hem passat i potser també s'hi passaran els espanyols i tots i ens retrobarem al camp futur de les llengües de l'esdevenidor, derivades de l'anglès macarrònic, per tornar-nos a dividir més tard en opcions diverses i poder-nos barallar a gust altra vegada.