15.7.13

OBSESSIONS MUSEÍSTIQUES: FREDERIC MARÈS I LES DAMES D'ABANS










Després de veure la pífia cinematogràfica comentada en el post anterior vaig pensar que l'obsessió del protagonista per les dames hauria estat menys xarona d'haver filmat la seva cambra secreta en alguna de les sales del Museu Marès, en lloc d'amuntegar totes aquelles estampetes retallades. Aquest museu em fascina des de ben joveneta. Quan tenia dotze o tretze anys, amb una companya d'escola acostumàvem a visitar museus els primers diumenges de mes pel matí ja que eren gratuïts. Aleshores els museus eren llocs silenciosos, sense turistes, amb més pols, evocadors del passat i sense lectures museístiques de les actuals ni panells acolorits ni visites comentades. Una mena de santuari ranci i atractiu adient per a la imaginació desfermada. De vegades estàvem soles en aquelles sales, hi havia poca gent afeccionada a això que avui es diu el consum cultural.

Sempre que tinc ocasió torno a aquest museu, avui modernitzat i remodelat. Fa alguns anys deien que era un dels millors museus poc coneguts del món, avui s'ha fet una mena d'intent de donar-li una empenta, espero que se n'hagin sortit. Els inicis de la remodelació van coincidir amb els meus darrers anys de la carrera d'Humanitats i vam fer-hi una visita molt interessant en la qual la professora, la inoblidable Glòria Munilla, ens va comentar com el museu reflecteix la fascinació de Marès per la figura de la dona en abstracte i en totes les seves manifestacions culturals. És, de fet, un museu del col·leccionisme, però centrat sobretot en el món femení, tot i que s'hi poden trobar moltes coses diverses. Marès va ser un home que va viure molts anys i va fer moltes coses i encara no li han perdonat, com a Clarà, haver bastit alguns monuments franquistes commemoratius, coses d'aquest país. Però la ciutat és plena de la petjada de Marès per tot arreu tot i que molta gent ho ignora. I una gran part de Catalunya, de fet.

Jo l'havia vist pel carrer en alguna ocasió, pel seu carrer, el del Museu, amb el barret i la bufanda, un senyor vell però molt atractiu, ben capaç de fascinar jovenetes encara. La seva figura és avui poc coneguda però crec que una sèrie o una pel·lícula sobre ell resultaria molt interessant, tants anys, tanta escultura, tantes vivències, tant de col·leccionisme, diuen que de vegades una mica fraudulent, qui sap. En tot cas la rampinyeria cultural va ser molt habitual fins fa quatre dies i encara, a nivell individual, estatal i universal. Molts objectes aplegats al museu possiblement estarien avui perduts i malmesos de no haver-los recollit ell. Tinc debilitat per aquelles sales plenes de panells amb fotografies d'actrius i cantants mundanes, amb escenes que fa anys ens semblaven molt agosarades. El Marès encara és avui, en general, un museu de silencis.

En aquella època adolescent passàvem llargues estones davant dels panells amb figurins d'època del museu, triant vestits. L'altre dia, pel Raval, un parell de nenes índies o pakistaneses xalaven davant d'una botiga de roba de la seva terra, eren fotografies de noies boniques habillades de colors llampants i també triaven aquell que els agradava més. Em van recordar aquelles tries que fèiem nosaltres i vaig pensar que Marés potser hauria col·leccionat avui aquestes fotografies de moda alternativa i encara exòtica per a nosaltres.

No fa molts anys vaig tornar a veure el programa A fondo en el qual Soler Serrano entrevistava l'escultor i em va decebre una mica la seva personalitat, no era tan brillant ni profunda com jo m'imaginava. Però jo també m'he fet gran i els mites acaben per humanitzar-se, tots ells. Som un país d'extrems i l'avantguardisme fatxenda va menystenir l'obra immensa i sovint genial de Frederic Marès. Per sort, encara ningú no ha proposat despenjar la majoria de les seves escultures dels escambells on resisteixen el pas del temps i substituir-les per filferros torçats o alguna cosa així. Marès va donar el museu a l'ajuntament i al menys aquesta donació s'ha respectat i no ha passat com amb la del pobre Clarà, una història lamentable i vergonyosa sobre la política cultural erràtica que ens acomboia un dia sí i un altre també. El que sí que es va fer -o no fer- durant molt de temps va ser no promocionar aquest lloc extraordinari, amb els seus jardinets a l'entrada, tan acollidors i singulars.


4 comentaris:

Miquel ha dit...

"... i no ha passat com amb la del pobre Clarà, una història lamentable i vergonyosa sobre la política cultural erràtica que ens acomboia un dia sí i un altre també..."
Chapeau ¡

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, res a afegir, una història lamentable, com per deixar alguna cosa a l'ajuntament...

Galderich ha dit...

Malgrat que em passo sovint pel Museu Marès haig de reconeixer que no és sant de la meva devoció ni com a persona ni com a artista. Així com en Clarà el trobo amb molta força i molt bo, en Marès el trobo grandiloqüent i prentensió, sense la guspira necessària per a considerar-lo bo. El seu Crist presidint l'altar de la Catedral és una mostra de mal gust i poc savoir faire de l'artista.

Júlia ha dit...

Galderich, com a persona, va tenir una vida llarga i temps de fer de tot, em sobta com a determinats personatges se'ls perdona tot i a d'altres se'ls retreuen també constantment gairebé tots els pecats. Com a artista, té molts bunyols d'encàrrec, de tot tipus, però crec que té també coses molt interessants. No sóc entesa i tot són gustos, com en gairebé tot. I moments vitals, també.

I a banda de tot això, el Museu em continua semblant fascinant i raret.