18.7.13

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La modalitat tertuliana de les televisions i ràdios ha arribat a graus importants d'endogàmia. Sempre surten els mateixos i a tot arreu. A més a més, sovint tinc la impressió que ja no els cal preparar res en profunditat. Opinen com podríem opinar qualsevol de nosaltres, per intuïcions i de forma espontània. No sé quant deuen cobrar tots aquests tertulians repetits aquí i allà però ben segur que els representa una petita rifeta al llarg de l'any. Les tertúlies serioses de vegades van acompanyades d'una pregunta clau, normalment una bestiesa a l'entorn de l'actualitat, sobre la qual el poble pot votar online.

Un miratge dels nostres temps és també la participació popular, en forma de missatge a twitter o facebook. Em fascina la senyoreta amb rostre seriós, ulleres i aparença de mestra de parvulari que al programa del senyor Cuní llegeix aquestes aportacions, de vegades fins i tot afegint una mica de suc de collita pròpia. Xalo quan, per exemple, la noia ens diu coses com ara: la Pepita de Palau de Plegamans ens diu que ja està bé de mentir, que se'n vagi a casa el senyor Rajoy i la resta, és que pensen que som uns rucs? Ja n'estem tips! Cal dir que la noia vocalitza de forma adient, dóna èmfasi als missatges i entonació acurada a la lectura i fa un cert respecte que em fa pensar que si fos mestra, de veritat, seria d'aquelles que fan callar sense problemes els infants amb una mirada afectuosa, greu i professional. Després del missatges del poble en llegeix alguns de gent més coneguda, car avui, twitteja el vell i la vella, el mascle i la femella, l'intel·lectual, el mandrós i la gent de tots colors. 

Un altre aspecte de l'accés popular als grans mitjans són les fotografies. Les meteorològiques amb tot tipus de núvols i postes de sol són un goig, malgrat l'excés, però també ho són aquestes amb famílies felices, amb moltes criatures disfressades o gaudint d'allò més. No entenc tantes reserves com es posen a escola a l'hora de retratar l'alumnat i que després les famílies enviïn els retrats dels seus cadells a tot arreu, de forma pública i alliberada. 

Els anònims cerquem popularitat i els famosos cauen en la vulgaritat de les baralles d'escola o d'escala de veïns, esventant les seves diferències personals com en aquest cas de futbolistes i presidents, que sí érem amics i ara no ens ajuntem, que si m'han fet la punyeta i marxo i encara em fan la punyeta,  coses d'aquest estil que passen fins i tot al centre excursionista de la cantonada sense que siguin objecte de divulgació tot i que al meu barri, en una revista local si que s'ha airejat fa poc un cas semblant entre dues institucions d'agrupament veïnal molt conegudes.

Tots volem ser singulars però, al mateix temps, formar part activa de les nostres comunitats, vet-ho aquí. I allò que s'esdevenia a la taverna d'en Mayol, al cafè del barri o al safareig públic ara passa al facebook, a la tele, al twitter. En tot cas, crec que el periodisme actual hauria de fer una revisió en profunditat dels seus desitjables objectius i no mirar-se tant el melic, sobretot el periodisme de casa, car sembla que molts periodistes de culte encara creuen allò de car faig periodisme en català, Déu em do glòria. I, sí, ja sé que hi ha programes molt pitjors i lamentables sobre temes més frívols i que els d'allà ho fan pitjor, segons opinions majoritàries. Això també em recorda coses de la infantesa escolar, quan justificàvem haver obtingut un quatre en aritmètica explicant que la filla de la Pepeta de Ca l'Adroguer havia tret un dos.


16 comentaris:

Miquel ha dit...

Ahí la has dao ¡¡¡¡¡¡

" No entenc tantes reserves com es posen a escola a l'hora de retratar l'alumnat i que després les famílies enviïn els retrats dels seus cadells a tot arreu, de forma pública i alliberada. "

Todo Dios quiere que le miren a sus hijos, pero nadie desea que los observen...
Esta es la sociedad de la pura hipocresía. Siempre lo he pensado...Y todo quisqui parece feliz, entusiasmado, risueño...

Y esta frase es antológica : "al safareig públic ara passa al facebook ".¡¡¡ Coño ¡¡¡ muy buena, muy buena..
Con tu permiso saldrá estos días en la portada del bloc

Gracies i perdona. Totalment d acord .
Salut

Júlia ha dit...

Tienes todo mi permiso para reproducir lo que quieras, Miquel.

Gràcies pels comentaris.

Galderich ha dit...

Pim-pam, pim-pam... Un altre apunt on l'actualitat serveix d'espàrring, sense deixar res que cuegi! Genial!

Allau ha dit...

Sorprèn com arriba a agradar aquest miratge participatiu. A la televisió encara ho solen filtrar, però a la premsa online l'acumulació de disbarats que es poden llegir disfressats de comentaris és tota una invitació a la misantropia.

zel ha dit...

Sí, com diu l'Allau ho filtren, però a la seva manera.
El que m'enfada, i molt, és que tinc com`rovat que, quan els missatges o cartes no agraden, no diuen ni piu, gens d'autocrítica!

Una abraçada!

Sícoris ha dit...

Cap al final dels seixanta, MacLuhan deia que la televisió era el paradigma de l'aldea global. Ara, amb la proliferació de "feisbucs" i "tuiters", la cosa s'ha ampliat i democratitzat (si és que pot expressar-se així). Tots, qui més qui menys, reclamem els nostres quinze minuts de glòria per a dir-hi la nostra, encara que sigui sense cobrar, com ho fan els tertulians oficials (i sense saber ben bé de què parlem, igual que molts d'ells).

El cas és que ens agrada tenir el nostre racó de món, però alhora, també sentir-nos partícips de la resta i amb la certesa de ser "algú" amb veu i opinió per a tot.
Coses de la naturalesa humana!

David ha dit...

Perfecte, Júlia, Subscric des del primer fins al darrer mot d'aquest comentari brillant. Se m'acuden tot de fils per estirar: l'afany per exhibir-se públicament, la desaparició de la intimitat, la mediocritat d'això que se'n diu opinió pública... no acabaríem mai.

Júlia ha dit...

Allau, els comentaris dels diaris digitals fan por, l'únic consol és que tenen poca transcendència però hi he llegit moltes barbaritats, amb perdó dels bàrbars.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich.

Júlia ha dit...

Zel, a la televisió és així i als diaris també, tenen excusa ja que, de fet, reben moltíssims missatges. Excusa de mal pagador. Tots els mitjans i els seus personatges estan a sou dels grans grups de poder, així que em temo que la independència total és molt difícil.

Júlia ha dit...

Sícoris, és així, sortir a la tele encara sembla que fa goig encara que no cobris i em sap greu veure com hi ha gent que es deixa entabanar per cinc segons de propaganda mediàtica.

Sobre MacLuhan, fa anys, molts, en vam llegir alguna cosa per a un treball de magisteri, a més de l'aldea global també parlava d'un futur on grans autocars plens d'estudiants i gent amb ganes d'aprendre anirien amunt i avall, era molt bonic quan no existia el turisme de masses, aquell somni. La realitat sempre acostuma a ser una mica o molt decebedora.

Júlia ha dit...

Gràcies, David, la veritat és que això que en diuen 'el poble' de vegades fa por. Les elits, encara més, ep.

gloria ABRAS POU ha dit...

No em desagraden algunes tertúlies i, especialment, m'agraden alguns tertulians que m'ajuden a obrir els ulls. D'altres no donen cop i es deuen limitar a passar per caixa.Quant a la senyoreta que treballa amb en Josep Cuní, tan cursi, tan posada, més que una mestra la veig una alumna vocacional del periodista a qui deu veure com un model de la bona informació del qual aprén i que potser li renovarà el contracte.
Ssalut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, tot i que depèn molt de qui participa crec que les tertúlies estan perdent 'pistonada', potser no és fàcil dir res de nou en aquests temps.

Els joves periodistes depenen molt dels 'grans', tot un món poc conegut, aquest.

Estic molt contenta de veure't per aquí.

miquel ha dit...

Comparteixo la teua visió en tots els paràgraf.
Sobre els periodistes, ja saps que m'he queixat algunes vegades sobre la sensació que tinc que n'hi ha pocs que troben notícies i molts que les comenten. Ja m'agrada el periodisme d'opinió en alguns casos(excepte el d'esports que, a més de reiteratiu, sol ser simple, i avorrit), però agrairia una mica la cerca de novetats.
Per altra banda, escoltar els opinadors (sovint repetits en diversos mitjans, com tu dius) que dia rere dia toquen el mateix tema amb lleugeres variacions és desesperant; bé, potser és un símptoma del meu masoquisme.

Júlia ha dit...

Miquel, el periodisme d'avui té molts defectes i poques figures una mica remarcables, és clar que tampoc no hi ha oportunitats, és aquest un sector on els contractes escombraries i els amiguismes funcionen molt i m'imagino que hi ha un excés de professionals joves per al mercat actual.

Les notícies, que normalment vénen d'agències, es repeteixen sense explicar-se a fons, es donen molts informatius a ràdios i teles per anar repetint el mateix com cotorres, com molt bé comentes, hi ha moltes notícies oblidades i la colonització dels telediaris generalistes per coses com el futbol,la moda, el cinema, (sobretot pel futbol, que vol dir també Barça-Madrid) és escandalosa.

Sé que hi ha incondicionals de TV3 però he de dir que encara trobo que surt més 'el món' a la primera cadena, amb totes les seves servituds.