QUI CERCA, A INTERNET, TROBA I COMPROVA

 

Searching, de moment, tan sols es pot veure, a Barcelona, als Mélies. Es tracta del primer llargmetratge d'Aneesh Chaganty, que també és l'autor del guió. John Cho, el protagonista, és un actor d'origen coreà relativament conegut. Es tracta d'una història de misteri, d'enjòlit, com havíem dit en d'altres temps, la gràcia de la qual rau en el fet de què se'ns explica, exclusivament, a través dels estris digitals del nostre temps. Pot semblar original però sembla que ja existeixen algunes iniciatives semblants, anteriors,  sense massa ressò, de tota manera.

La història és convencional, l'hem vist en moltes ocasions. Un pare trasbalsat per la mort de la seva jove i estimada esposa té una filla adolescent la qual desapareix en estranyes circumstàncies. L'home ha de recórrer a les xarxes socials i als buscadors per tal de poder esbrinar el que ha passat, cosa que farà que descobreixi coses que desconeixia sobre la noia.

La trama, com tantes altres de misteri, utilitza girs de guió, casualitats i fa algunes de les trampes habituals en el gènere. La veritat és que es podia haver teixit una xarxa més consistent, pel que fa a l'argument de fons. Si sou tafaners però no us agrada que us expliquin els finals millor que passeu de la wiki, en la qual s'explica tota la pel·lícula sense complexos. 

Un element curiós és que tots els missatges de les xarxes socials que surten a la pel·lícula  s'han passat al castellà, cosa que sobta sí, com és el cas, veus la pel·lícula en versió original. Els personatges parlen en anglès i llegeixen en castellà, vaja. Els subtítols en castellà, per cert, costen de llegir, car sovint estan sobre impressionats damunt del color blanc.

Més enllà d'aquests elements que poden semblar negatius he de dir que Searching m'ha agradat força per motius que van molt més enllà del guió. Mostra un món globalitzat amb gent de tot arreu integrada en la societat americana de forma normal i convencional, fa pensar sobre la mena de safareig  en el qual s'ha convertit el món mundial i, malgrat ser una pel·lícula de gènere no hi ha violència explícita ni es passen de rosca amb la sang i el  fetge. 

Els comentaris absurds que la gent escampa darrere les notícies morboses no són tan diferents dels comentaris ximplets que es feien -i es fan- als barris o als pobles sobre tot el que passava i passa. La recerca de la noia i les informacions que escampen els mitjans tampoc estan tan allunyats dels que feia la ràdio, en el seu bon temps, recordeu allò de la pel·lícula d'Allen amb la nena caiguda en un pou.

Searching mostra com ens assemblem tots plegats, els humans, en això de les  tendències. Tenim fotografies i vídeos a l'ordinador, passegem pel facebook i per altres indrets diversos i fem el que molta gent fa avui a tot arreu, amb algunes excepcions, que també hi ha els qui rebutgen el tema de forma contundent. Aquests repatanis potser trobaran a Searching elements per condemnar internet i l'afició a fer servir els recursos a l'abast, sobretot de forma exhibicionista. Però també es pot fer una lectura a la inversa, gràcies a la facilitat per informar-nos, ni que sigui de forma absolutament frívola, podem saber coses interessants sobre la gent i no deixar-nos enredar amb facilitat, al menys, els adults. Tot i que això de deixar-se enredar deu anar amb l'espècie, em temo.

M'agradaria poder veure el futur per un forat per tal de comprovar com molts dels aparells i imatges que incideixen en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula han passat a ser una mena d'arqueologia digital,  d'aquí cinquanta, o menys anys.

ELS PERILLS DEL MÒBIL I LES VIRTUTS DE LA LECTURA

Quan jo era joveneta vaig fer de monitora de colònies. En aquella època no et demanaven cap mena de titulació ni tampoc que tinguessis una edat determinada, els joves d'abans érem molt agosarats. 

En aquella època pretèrita la majoria de propostes d'oci anaven lligades a les parròquies i a l'església, catòlica, és clar. Quan vaig començar a fer de monitora encara anàvem de colònies amb els nens i les nenes separats.

Una vegada, en plenes colònies, el capellà que tenia cura de les activitats ens va amollar una xerrada, se suposa que pedagògica, sobre els nens d'abans de la televisió i els nens de després de la televisió. Aleshores quan deien nens volien dir nens i nenes i quan deien nenes volien dir només nenes.

La televisió era en aquella època l'esca del pecat, la novetat que acabava amb els contes a la vora del foc i amb la tradició i amb l'èxit d'activitats que ja avorrien els infants que pujaven contemplant la petita pantalleta a totes hores. 

No fa gràcia, però crec recordar que fins i tot un acte lamentable de violència domèstica es va donar quan un home va encastar la dona a la tele pel fet que contemplava massa un guapo de sèrie.

El fet és que totes les novetats d'oci han estat condemnades, sovint de bona fe i amb bones intencions, per a mitificar-se més endavant, quan ja eren antigues, que no velles. Quan una cosa passa de vella a antiga guanya valor i mitologia. 

Pensava ahir en el capellà de les colònies mentre llegia un escrit a les xarxes sobre el fet que la gent, avui, no llegeix a les sales d'espera del metge, ni al metro, ni al tren, sinó que, a tot estirar, fa anar el mòbil. 

La persona que això escrivia va rebre el suport de molts seguidors que reblaven el clau sobre l'individualisme actual i el fet meravellós de portar un llibre, ni que sigui digital, a la bossa, per tal de no ensopir-te en aquests moments d'espera obligatòria.

Sembla que algú de la sala d'espera que havia originat les reflexions fins i tot havia comentat que hi podien posar una tele, cosa que encara va exaltar més els ànims dels lectors incondicionals. 

I ja hi tornem amb la sacralització del llibre, amb això de què llegir està molt bé i és enriquidor quan en els llibres convencionals avui, però també en el passat, s'hi poden trobar tantes o més bestieses que a les televisions.

El mòbil distreu i amb el mòbil es poden fer moltes coses, també i sobretot llegir, diaris o llibres, escoltar música, fer mots creuats en la seva modalitat apalabrados, xerrar amb amics o cercar biografies de filòsofs a wikipedia, cadascú pot fer el que cregui convenient. Per tant, no podem inferir de les nostres observacions que qui llegeix un llibre fa quelcom millor que qui fa anar el mòbil.

Avui el perill més recurrent són les tauletes, que els infants d'escola bressol ja fan anar amb una facilitat que ens esgarrifa ja que ens esgarrifem quan una criatura fa alguna cosa que no entenem o que o sabem fer nosaltres amb la mateixa facilitat. 

Els pares mentalitzats t'asseguren que controlen els ordinadors i les tauletes dels fills i que els racionen el consum però gairebé ningú confessa que, per exemple, hi recorre per tal que s'acabin les farinetes o estiguin quiets una estona.

Al llarg de la vida he llegit condemnes pedagògiques fetes a la tele, al cinema, a la ràdio, als tebeos, a les calculadores, a la play, als ordinadors, a tota mena de coses. Antigament fins i tot llegir llibres en excés era condemnable. Llegir, així, de forma general,  no és res, és com menjar, depèn del que mengis, de quan i de com. 

Les virtuts del llegir són tan poc sòlides com les virtuts del ballar o del mirar la tele o de l'anar al cinema. I, en tot cas, s'ha de tenir llibertat per triar ni que sigui una bestiesa distreta sense que ens piconin amb teories pedagògiques diverses, que a la llarga no serveixen per a res.

Tinc la percepció subjectiva de què quan la humanitat augura temps millors i feliços acaba caient en la tragèdia col·lectiva mentre que quan es preveu el desastre i un negre futur es va, fins i tot, tirant endavant com l es pot però sense grans trasbalsos. Ara estan de moda les distòpies, pel que sembla. Millor així. 

En tot cas, les proclames sobre les virtuts de la lectura indiscriminada, les afirmacions sobre les bondats del llibre tradicional o això que molta gent diu però que poca gent fa, de que no llença mai cap llibre, em fan angúnia però formen part d'una mena de disfressa cultural que potser resulta imprescindible, qui sap. Tots tenim les nostres màscares i encara bo que sigui així. Com cantava Pi de la Serra, després diran que sóc contradictori...

A mi, a les sales d'espera, m'agrada observar la gent i agafar conversa o, senzillament, no fer res. Però he de dir que els mòbils actuals em semblen una meravella per les moltes possibilitats que ens ofereixen en qualsevol moment, com ara poder llegir el que la gent penja a les xarxes socials per tal de criticar les xarxes socials i explicar-te els seus perills o, per exemple, avisar-te per si no te n'havies adonat de què els mil amics que has fet al feisbuc no són amics de veritat. Quan es parla del llegir s'obvia que amb això del mòbil gairebé no fem res més que llegir. I escriure.

Sobre això dels amics, una curiositat que ara em ve al cap tot i que no vingui a tomb, en el camp de l'amistat es deia i es diu que amb algú ets company o amic, un amic és més valorat que un company. En canvi, en el camp de les parelles tenir una amic és menys seriós i estable que no pas tenir un company. I això del company i la companya s'ha tornat tan seriós que gent casada que no vol que sigui dit que és convencional et presenta la parella en aquests termes, la meva companya, el meu company. Ah, doncs, molt de gust. El llenguatge és un misteri.

ALLETAMENT MATERN I COSTUMS SINGULARS

Corren per las xarxes socials les fotografies d'una mare jove a qui en un hotel de Londres van fer tapar el pit -que, per cert, ni tan sols no es veia- amb un absurd tovalló, mentre donava de mamar al seu nadó. La noia sembla que admet que li van dir de forma educada però es va sentir malament per la indicació i ha penjat les fotografies no sé on. Els costums socials ens fan anar per on volen, la veritat. Costa d'entendre que en l'actualitat, quan ja estem curats d'espants, algú se senti incòmode veient una escena tan tendra i poètica però he trobat comentaris per a tots els gustos al peu d'aquestes fotografies.

Durant la meva infantesa era molt freqüent veure dones donant de mamar a tot arreu. Sovint no eren noies primetes com aquesta sinó matrones d'aleshores, amb un bon pitram. Era una època molt reprimida pel que fa a ensenyar pit i cuixa però en canvi aquest costum era admès i tolerat i fins i tot si algun senyor feia una ullada als generosos càntirs maternals amb una intenció subliminal picardiosa era molt mal considerat. 

Els pits que alletaven pertanyien a una categoria superior, la de les santes mares. Fins i tot hi ha moltes imatges i quadres amb la Mare de Déu de la Llet, cosa que indica que la virginat maternal no va comportar pas que a Déu Nostre Senyor l'haguessin de pujar amb llet de burra o de vaca. Les Mare de Déus de la Llet, que jo sàpiga, no es van cobrir mai amb veladures ni res que s'hi assembli, com es va fer en determinades èpoques amb algunes parts nobles del cos humà, sobretot amb les masculines.

Gerald Brenan en escriure sobre el sud de Granada i els seus costums fa algunes referències iròniques als canvis que les noies joves experimeten, en l'opinió popular i fins i tot en l'aparença, quan passen a la categoria de mares. Malgrat la seva desacomplexada crítica dels costums hispànics del sud, Brenan es va establir a Andalusia i hi va viure i morir, cosa que palesa que hi va trobar virtuts més remarcables que no pas defectes dignes de rebutjar de forma contundent.

Jo havia vist molt sovint donar de mamar al cine. Els cinemes de barri, sobretot a les entrades de general, mes barates, acollien sopars de carmanyola, cacauets, gasoses i entrepans casolans i també alletaments a criatures de pit, car s'anava a l'espectacle en família i de vegades per tal de no passar fred a casa. Avui no es va al cinema amb els nadons ni la carmanyola i no es pot entrar menjar als cinemes, llevat de les horribles crispetes, una menja que m'agradava força fins que la vaig avorrir de tant haver-la d'olorar sí o sí mentre m'intentava concentrar en la història que m'explicaven a la pantalla. 

També era freqüent veure infants que mamaven als transports públics i, en general a tot arreu, al menys als llocs on es desenvolupava el lleure de les classes populars. En el popular dibuix del gran Opisso on es comprova com anava el transport d'aleshores i la transformació experimentada per un grup de gent en traslladar-se des de Colom a la Plaça de Catalunya no hi falta una dida alletadora que acaba el viatge reduïda a la mínima expressió.

Torno a veure sovint noies joves que donen de mamar de forma discreta, on toca. Són finetes i gens exuberants i poca cosa ensenyen, la veritat, ho fan de forma elegant i natural. Amb el tema dels usos socials lligats a la criança i a l'educació sempre ens fan combregar amb rodes de molí, segons convé als qui manen i donen feina, la veritat. Durant uns anys, quan la dona es va incorporar de forma massiva al món laboral, es va desenvolupar el costum de fer créixer els infants amb llets preparades i fins i tot així que semblava que no mamaven prou es passava al biberó. Tampoc està gens bé, hores d'ara, fer sentir culpable la mare que per les circumstàncies que siguin no pot o no vol alletar els seus infants, que això també passa. Cadascú que faci el que li sembli i segons li sembli i cadascú que es cuidi d'ell, en aquest cas, d'ella.

Una història poc estudiada i molt interessant és la de les dides. Ser dida va ser una feina recurrent per a les classes humils, fins i tot en els hospicis s'havia de cercar dida per als menuts. Molts infants morien de menuts i la mare podia dedicar-se a fer de dida, però també hi havia dones que per necessitat deixaven d'alletar els seus fills per tal d'alletar els dels altres ja que les senyores de les classes altes havien d'anar al Liceu i tenien moltes ocupacions d'aquest estil. Al final de Guerra i Pau s'explica que Natàlia alleta els seus fills, convertida ja en una matrona arrodonida i en la senyora Bezhukov, seguint les idees de Rousseau, un senyor, per cert, que no predicava pas amb l'exemple pel que fa a l'atenció que calia dedicar a la mainada, ja que per no tenir problemes ni maldecaps els endinyava tots a la caritat pública. Ens movem enmig de grans contradiccions i incoherències.

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La modalitat tertuliana de les televisions i ràdios ha arribat a graus importants d'endogàmia. Sempre surten els mateixos i a tot arreu. A més a més, sovint tinc la impressió que ja no els cal preparar res en profunditat. Opinen com podríem opinar qualsevol de nosaltres, per intuïcions i de forma espontània. No sé quant deuen cobrar tots aquests tertulians repetits aquí i allà però ben segur que els representa una petita rifeta al llarg de l'any. Les tertúlies serioses de vegades van acompanyades d'una pregunta clau, normalment una bestiesa a l'entorn de l'actualitat, sobre la qual el poble pot votar online.

Un miratge dels nostres temps és també la participació popular, en forma de missatge a twitter o facebook. Em fascina la senyoreta amb rostre seriós, ulleres i aparença de mestra de parvulari que al programa del senyor Cuní llegeix aquestes aportacions, de vegades fins i tot afegint una mica de suc de collita pròpia. Xalo quan, per exemple, la noia ens diu coses com ara: la Pepita de Palau de Plegamans ens diu que ja està bé de mentir, que se'n vagi a casa el senyor Rajoy i la resta, és que pensen que som uns rucs? Ja n'estem tips! Cal dir que la noia vocalitza de forma adient, dóna èmfasi als missatges i entonació acurada a la lectura i fa un cert respecte que em fa pensar que si fos mestra, de veritat, seria d'aquelles que fan callar sense problemes els infants amb una mirada afectuosa, greu i professional. Després del missatges del poble en llegeix alguns de gent més coneguda, car avui, twitteja el vell i la vella, el mascle i la femella, l'intel·lectual, el mandrós i la gent de tots colors. 

Un altre aspecte de l'accés popular als grans mitjans són les fotografies. Les meteorològiques amb tot tipus de núvols i postes de sol són un goig, malgrat l'excés, però també ho són aquestes amb famílies felices, amb moltes criatures disfressades o gaudint d'allò més. No entenc tantes reserves com es posen a escola a l'hora de retratar l'alumnat i que després les famílies enviïn els retrats dels seus cadells a tot arreu, de forma pública i alliberada. 

Els anònims cerquem popularitat i els famosos cauen en la vulgaritat de les baralles d'escola o d'escala de veïns, esventant les seves diferències personals com en aquest cas de futbolistes i presidents, que sí érem amics i ara no ens ajuntem, que si m'han fet la punyeta i marxo i encara em fan la punyeta,  coses d'aquest estil que passen fins i tot al centre excursionista de la cantonada sense que siguin objecte de divulgació tot i que al meu barri, en una revista local si que s'ha airejat fa poc un cas semblant entre dues institucions d'agrupament veïnal molt conegudes.

Tots volem ser singulars però, al mateix temps, formar part activa de les nostres comunitats, vet-ho aquí. I allò que s'esdevenia a la taverna d'en Mayol, al cafè del barri o al safareig públic ara passa al facebook, a la tele, al twitter. En tot cas, crec que el periodisme actual hauria de fer una revisió en profunditat dels seus desitjables objectius i no mirar-se tant el melic, sobretot el periodisme de casa, car sembla que molts periodistes de culte encara creuen allò de car faig periodisme en català, Déu em do glòria. I, sí, ja sé que hi ha programes molt pitjors i lamentables sobre temes més frívols i que els d'allà ho fan pitjor, segons opinions majoritàries. Això també em recorda coses de la infantesa escolar, quan justificàvem haver obtingut un quatre en aritmètica explicant que la filla de la Pepeta de Ca l'Adroguer havia tret un dos.

Qui té por del facebook?

Fa ja algun temps que escolto i llegeixo consideracions molt exagerades sobre els perills del facebook.

Fins i tot sembla d'un cert bon to entrar a fons en si la xarxa feisbuquera és o no un indret d'immadurs adolescents. O també en temes suposadament més profunds, com ara si els que formen part dels teus amics de la xarxa són o no amics de veritat. Sembla un mèrit afirmar que el fas servir poc o que no t'interessa, posicions, per altra banda, personals i tan vàlides i respectables com qualsevol altra. Sempre que no comportin un judici de valor vers els usuaris adictes, és clar.

Tot plegat entra en l'àmbit de la por a les novetats, una constant humana, i a no sé pas quins fantasmes diversos i teories conspiratives que es mouen per tot arreu. La televisió va ser objecte de condemnes indiscriminades quan, fins i tot, tenia més qualitat que no pas ara. Sobre la màquina d'escriure havia escoltat per ràdio, de joveneta, condemnes, insistint en la major vàlua d'un escriptor que ho fes tot amb ploma estilogràfica, a causa de la seva suposada relació vital amb el que escrivia.

En unes colònies d'estiu on vaig fer de monitora, fa més de quaranta anys, el capellà que en tenia cura -aleshores sempre hi havia un capellà a tot arreu- ens va amollar un discurs sobre el nen d'abans de la televisió i el nen de després de la televisió. Aquest segon, evidentment, molt més malmès per la modernitat i molt menys interessat en tota mena de coses importants.

A escola s'ha parlat malament de les calculadores, dels ordinadors, de les vídeo-consoles. Tot plegat són, sembla, perills gairebé demoníacs destinats a fer-nos perdre la vida social. Fins i tot un anunci de colònies d'estiu actual fa una mena de joc de paraules amb el monitor de la tele i el monitor de les colònies esportives. El de la tele és el dolent, és clar.

El facebook és una eina més, com qualsevol altra cosa. Tenir amics per allà ja sabem que no vol dir tenir amics íntims. Vol dir tenir relació amb gent que coneixes a través de molts àmbits. Gràcies al facebook, per exemple, he sabut de molts ex-alumnes als quals havia perdut la pista, d'amics i amigues de fa anys, de gent amb qui comparteixo aficions literàries. També hi tinc a part de la família, per exemple.

El facebook és una mica com el carrer del poble. Amb alguns et saludes, amb d'altres parles, amb uns quants quedes per prendre cafè, amb una minoria comparteixes moltes més coses. La meva vida social més aviat ha augmentat amb aquesta mena de possibilitats modernes, ja que he recuperat antics coneguts i he accedit a activitats interessants que altrament no hauria arribat a conèixer.

Els blogs, que ara estan una mica ensopits, també m'arriben a través del facebook.  Qualsevol esdeveniment pot trobar molta més difusió al facebook, a més de l'email corresponent. No sé com acabarà el tema de la Vil·la Urània però, certament, el facebook ha fet que el possible i injust enderroc sigui conegut per molta més gent.

Què hi ha tafaneria? Com a qualsevol activitat humana, evidentment. Allò tan bonic de res humà m'és aliè ho diu un personatge de Terenci en un context absolutament domèstic, quan algú li critica la seva curiositat una mica malsana. La posteritat ha elevat la frase a una categoria molt més profunda, però el seu context és ben feisbuquero, per cert.

Els adolescents i jovenets hi xalen i de vegades s'extralimiten posant coses que no toquen, cert. Però hi ha mitjans de control per tal que les coses no arribin a qui no vols. Un altre tema és que ens fem un embolic, els poc experts, a l'hora de controlar aquesta mena de coses. Jo crec que els adolescents que han tingut problemes amb gent coneguda a les xarxes ja tenien problemes abans, la veritat.

En tot cas, com sol passar, les crítiques més dures venen dels qui no l'utilitzen o ho fan molt poc i no li acaben de veure la gràcia, cosa que em passa a mi, per exemple, amb les piulades, tot i que de vegades utilitzo també twitter. Tot són gustos, no és cap obligació feisbuquejar però inferir-ne maldats generalitzades em sembla una bestiesa. Totes aquestes coses són eines i depèn de com es facin servir. 

Personalment la tècnica actual, les xarxes i tot això, no m'han aïllat ni han reduït la meva vida social, més aviat al contrari. Si un és tan ximple que a la xarxa publica fotografies seves en una festa desfassada, on balla en pilotes al mig d'una rotllana de gambirots, és natural que algú que el vol per a una feina de professor de parvulari, per exemple, s'hi pensi una mica. No tan pel desfassament sinó pel fet que donar a conèixer les nostres intimitats poc recomanables al públic mostra una manca de maduresa evident.

Arriba un moment a la vida en el qual les novetats tècniques et superen, ja no tens ganes de canvis. És el cas d'Espinàs, que escriu a màquina, per exemple. He tingut alguna companya mestra, més gran que no pas jo, que no ha volgut saber mai res dels ordinadors. Però no pas per cap postura moral ni ètica sinó senzillament, per mandra i perquè així és la vida. No n'ha tingut necessitat. 

Una coneguda molt apreciada per mi, l'escriptora Maria Carme Roca, gran persona, d'una simpatia aclaparadora, va arribar fa uns dies als tres mil amics a facebook. Crec que és un gran mèrit i que mostra el seu poder de convocatòria i l'apreci que li té -li tenim- molta gent que en seguim la tasca literària. Ja suposo que aquests tres mil seguidors no són amics íntims seus, la gran majoria. Però presuposar que no són amics seus en un sentit molt més planer i senzill de la paraula també em sembla injust i reduccionista.

Facebooks malèvols, twitters perillosos, vídeojocs perversos i nines monsters horripilants

Gràcies o desgràcies a aquest facebook que li fa poca gràcia, he accedit a una entrevista a l'actor Joel Joan. No entraré en el gruix de la conversa periodística, amb molts temes a comentar, sinó tan sols en la darrera resposta, a l'entorn d'una pregunta sobre si utilitza o no xarxes socials:

Estàs enganxat al Twitter o Facebook?

Només em faltaria que tot el que em passa pel cap ho posés al Twitter, em fotria en cada merder! A més sóc sociòpata, aquest és el meu trauma. Cada vegada em costa més relacionar-me. Això d'explicar-se al Facebook ho trobo adolescent. Les neures de la penya, la brometa del graciós... No ho entenc, m'avorreix.

Precisament ahir,  en les converses que es van desenvolupar després de les intervencions dels ponents a les Jornades que comentava en l'anterior post, vaig percebre aquest mateix menyspreu o temor de molta gent que sembla convencional sobre el tema de les xarxes, facebook, twitter i la resta.

Quan ja vas fent anys et trobes que podries fer una llarga llista de novetats diverses que en el seu moment van desvetllar inquietuds, ires i prèdiques diverses sobre els perills que comportaven. El cinema era quelcom pervers que acabaria amb el teatre, però el teatre també havia tingut els seus perills.

Una tieta cinèfila portava d'amagat la meva mare al cinema, la seva àvia no volia que hi anés, els cines eren llocs foscos i antihigiènics -bé, aixó pot ser, sobretot si pensem que en aquella època s'hi fumava i s'hi menjaven cacauets i entrepans- on s'aprenien coses dolentes.

La novel·la era un perill per a les noies joves. Madame Bovary llegeix massa i li passa allò que tothom sap. Els tebeos eren també un gènere molt poc recomanable que calia evitar. La ràdio, un entreteniment pocasolta.

La televisió ja va esdevenir el súmmum dels vicis. Els infants veien massa la televisió cosa que els feia pitjors que els d'abans, una afirmació aquesta que escolto repetir una i altra vegada, sobretot a pares o mestres joves que no recorden ja com eren ells i topen amb les noves generacions de criatures de forma sobtada. 

En unes colònies parroquials de fa anys, el capellà que les dirigia -sempre hi havia un capellà, aleshores, però avui també hi ha experts que pontifiquen- ens va fer una xerrada a les monitores sobre 'l'infant d'abans de la televisió i el de després'. S'havia perdut innocència, capacitat de raonament, gust pel joc, amb aquella tele rudimentària de l'època que avui sembla una meravella intel·lectual.

A escola, quan treballava de mestra, hi havia qui no volia sentir parlar de les calculadores, que acabarien amb la facultat del càlcul mental. Fa molts anys havia escoltat per la ràdio escriptors que abominaven de les avui ja romàntiques màquines d'escriure, 'res com el contacte directe amb el paper, la tinta, la ploma', opinava, crec que en castellà, un d'aquells intel·lectuals poc recordats.


El cotxe va ser també un perill per a la convivència i les relacions i, de fet, la vida veïnal va canviar molt quan van començar a ser a l'abast del ciutadà normalet, que aleshores va canviar la seva percepció de l'estri i es va fer addicte a les quatre rodes. Els canvis no volen dir res, tan sols que les coses canvien, però la vida social no mor a causa de res de tot això, evoluciona, es transforma i, en tot cas, som les persones qui fem un ús o altre de les coses.

Els ordinadors van arribar i el món encara va canviar més, de forma progressiva. Com va canviar amb els telèfons, els quals van acabar per eliminar el gènere epistolar al qual devem tantes novel·les en les quals s'esdevé un drama a causa d'una antiga carta que revela secrets amagats.

La màquina de cosir no feia els punts tan ben fets com les cosidores artesanes. Fa poc s'ha fet un homenatge a l'inventor de la baieta amb pal, la fregona o Mary, però aquesta tampoc no agradava gaire, no deixava el terra tan nét com el sacrifici agenollat de les senyores de fer feines.

Jo no he tingut mai minyona ni assistenta però recordo que una pregunta habitual qual algú cercava senyora de la neteja era 'si fregava agenollada'. I això per part de gent que feia, com qui diu, quatre dies que bufava cullera. 

Una amiga meva no va poder comprar rentadora fins que la seva mare va morir, a la dona no li agradaven aquest tipus de modernitats. Els rentaplats també van patir bescantaments a dojo, sempre hi quedaven coses enganxades, deien.  

No ho hem pogut parar, han arribat els vídeo jocs de tota mena i encara que no vulguis -diuen els pares novells- gairebé et veus obligat a comprar-los als nens com sembla que la gent es veu obligada, segons m'expliquen, a comprar a les nenes molt joveneta roba de moda d'aquesta tipus cabaretera enana, com deia, amb ironia, una mestra amiga. Els mòbils ja són imprescindibles quan fa quatre dies identificaven els fatxendes carallots. 


Els nens ja no són nens ni les nenes nenes, sembla que quan havien d'anar a treballar molt aviat al camp o a les fàbriques eren molt més sans i bons i en sortir de treballar s'entretenien encara a jugar a la plaça a jocs molt inofensius tot i que la literatura ens mostra un món molt poc amable amb la infantesa, ara, ahir i abans d'ahir.

Tot això ja ho deien els egipcis i els romans, dels infants i els joves. Volem domesticar aquests bojos baixets que no es deixen i que, a més, demostren que no són un tot uniforme sinó que cadascun d'ells es diferent de l'altre, per més que ens esforcem a seguir metodologies dictades pels entesos i dogmes del moment sobre educació. La seva pèrdua d'innocència vindrà, de fet, quan, ja crescuts, afirmin que ells eren millors que els infants del futur, malmesos per ves a saber quins estris estranys.

Les xarxes socials són ja l'esca del pecat. De fet, per als pares i mares haurien de ser un recurs d'espionatge molt adient a les pors que ens amaren però volem pensar que els nostres se salvaran del tema i que millor que no ho provin. La meva és molt infantil, em deia fa poc una mama, sobre la seva filla, pre-adolescent, que encara viu al llimb o que a ella li sembla que és així. 

Els infants són purs i bons però la societat, els companys d'escola -els altres- i les xarxes socials, sobretot les xarxes socials, són al volt nostre per a corrompre el que sigui. Els adults que no en volen saber res són molt respectables, cadascú té les seves preferències i si algú vol anar a nedar o a cosir o a passeig, en lloc de gastar una part del temps tafanejant pel món virtual o escrivint blogs per a qui sap quins inquietants i desconeguts lectors, em sembla molt bé.

El que no em sembla bé és que es manifestin una i altra vegada aquests absurds prejudicis sobre tot allò que no s'entén ni es vol entendre. Tornaríem a matar el missatger amb una gran facilitat, si ens deixessin. Els adolescents faran les seves penyes i tindran el seu món amb facebook o sense i fer prèdiques morals sobre els perills i els riscos del món actual i les tecnologies inquietants, que, per altra banda, no es poden evitar, no serveix per a res. Bé, sí, per donar la tabarra o per fer-se l'interessant i el marginal, l'outsider. Molts d'aquests pares preocupats segur que no han pogut evitar que a casa seva, aquests dies, entrés una horrible nina Monster High com en la meva època de mare mentalitzada no vaig poder tancar la porta als Másters del Universo. Ja que malgrat tantes protestes sobre tendències de consum infantil no som capaços -afortunadament- de controlar-les.


Se suposa que la persona una mica espigadeta que utilitza alguna xarxa té una mena de problema per a relacionar-se de forma normal, o sigui, en persona, cosa que moltes vegades és ben bé a l'inrevés. En tot cas hi ha de tot a tot arreu, com ha passat sempre i com continuarà passant. Encara recordo com n'era, de guai, afirmar que tu  no volies ni tele ni cotxe, fa, ai, uns quants anyets... quan jo era jove, vaja. I no només d'esperit, com ara.