PARTICIPACIÓ CIUTADANA

La modalitat tertuliana de les televisions i ràdios ha arribat a graus importants d'endogàmia. Sempre surten els mateixos i a tot arreu. A més a més, sovint tinc la impressió que ja no els cal preparar res en profunditat. Opinen com podríem opinar qualsevol de nosaltres, per intuïcions i de forma espontània. No sé quant deuen cobrar tots aquests tertulians repetits aquí i allà però ben segur que els representa una petita rifeta al llarg de l'any. Les tertúlies serioses de vegades van acompanyades d'una pregunta clau, normalment una bestiesa a l'entorn de l'actualitat, sobre la qual el poble pot votar online.

Un miratge dels nostres temps és també la participació popular, en forma de missatge a twitter o facebook. Em fascina la senyoreta amb rostre seriós, ulleres i aparença de mestra de parvulari que al programa del senyor Cuní llegeix aquestes aportacions, de vegades fins i tot afegint una mica de suc de collita pròpia. Xalo quan, per exemple, la noia ens diu coses com ara: la Pepita de Palau de Plegamans ens diu que ja està bé de mentir, que se'n vagi a casa el senyor Rajoy i la resta, és que pensen que som uns rucs? Ja n'estem tips! Cal dir que la noia vocalitza de forma adient, dóna èmfasi als missatges i entonació acurada a la lectura i fa un cert respecte que em fa pensar que si fos mestra, de veritat, seria d'aquelles que fan callar sense problemes els infants amb una mirada afectuosa, greu i professional. Després del missatges del poble en llegeix alguns de gent més coneguda, car avui, twitteja el vell i la vella, el mascle i la femella, l'intel·lectual, el mandrós i la gent de tots colors. 

Un altre aspecte de l'accés popular als grans mitjans són les fotografies. Les meteorològiques amb tot tipus de núvols i postes de sol són un goig, malgrat l'excés, però també ho són aquestes amb famílies felices, amb moltes criatures disfressades o gaudint d'allò més. No entenc tantes reserves com es posen a escola a l'hora de retratar l'alumnat i que després les famílies enviïn els retrats dels seus cadells a tot arreu, de forma pública i alliberada. 

Els anònims cerquem popularitat i els famosos cauen en la vulgaritat de les baralles d'escola o d'escala de veïns, esventant les seves diferències personals com en aquest cas de futbolistes i presidents, que sí érem amics i ara no ens ajuntem, que si m'han fet la punyeta i marxo i encara em fan la punyeta,  coses d'aquest estil que passen fins i tot al centre excursionista de la cantonada sense que siguin objecte de divulgació tot i que al meu barri, en una revista local si que s'ha airejat fa poc un cas semblant entre dues institucions d'agrupament veïnal molt conegudes.

Tots volem ser singulars però, al mateix temps, formar part activa de les nostres comunitats, vet-ho aquí. I allò que s'esdevenia a la taverna d'en Mayol, al cafè del barri o al safareig públic ara passa al facebook, a la tele, al twitter. En tot cas, crec que el periodisme actual hauria de fer una revisió en profunditat dels seus desitjables objectius i no mirar-se tant el melic, sobretot el periodisme de casa, car sembla que molts periodistes de culte encara creuen allò de car faig periodisme en català, Déu em do glòria. I, sí, ja sé que hi ha programes molt pitjors i lamentables sobre temes més frívols i que els d'allà ho fan pitjor, segons opinions majoritàries. Això també em recorda coses de la infantesa escolar, quan justificàvem haver obtingut un quatre en aritmètica explicant que la filla de la Pepeta de Ca l'Adroguer havia tret un dos.