19.11.13

HOMES -I DONES- DE POCA FE, CONSERVEU-LA I NO L'AUGMENTEU!!!

Diumenge vaig col·laborar una mica en la Caminada a Montjuïc que organitza el Foment Excursionista de Barcelona i com que plovia tant, fent un acte de fe, em vaig emportar unes ulleres de sol. He de dir que me les vaig posar cinc minuts, quan una ullada de llum esclatant va emergir de sobte entre núvols, però va ser aquella una millora meteorològica breu com un sospir. I és que els miracles, àdhuc els més espectaculars, són de poca durada.

De fet la idea sobre la fe pràctica me la va donar el record d'una facècia o acudit sobre el Rector de Vallfogona. Aquest personatge havia de celebrar unes oracions i misses per demanar pluja, en temps de sequera. Abans de començar, contemplant la gent que omplia l'església, va exclamar, enutjat:
-Homes de poca fe, heu vingut a demanar aigua i ningú no porta paraigües!!!

Avui diria homes i dones de poca fe, o bé persones de poca fe, és clar, doncs això de la correcció política del llenguatge, cosa en la qual vaig ser militant pedagògica, ha arribat a cotes ridícules i absurdes, com sol passar amb tants aspectes de la vida i de la cultura. Tant és així que sovint m'inquieta fer soroll per canviar segons què car tots els avenços es dogmatitzen i es converteixen en veritat absoluta altra vegada, per desgràcia.

Aquesta contalla i moltes altres les explicava un altre rector, un meu oncle, la llarga vida del qual podria ser objecte d'una llarga novel·la, doncs va viure temps difícils i complexos. Quan estava de bon humor i endegava la narració d'històries del passat, acudits, rondalles i facècies, era una meravella, amb una memòria prodigiosa però suficientment selectiva com per no amollar allò que no tocava. Es pot dir que va ser un home d'una gran fe, jo fa anys admirava això de la fe que mou muntanyes però avui la gent de gran fe em fa una mica de por o de llàstima. La fe incorruptible és dogmàtica, pot portar a la mort i sovint amaga la realitat global de la gent, homes i dones diversos, moguts per circumstàncies i atzars. Quan diuen que algú va morir per les seves idees avui tremolo i abans, quan era jove, em semblava aquesta una gran mort. Morir per ajudar la gent és tota una altra cosa, és clar. Però ni déu, ni el comunisme, ni la pàtria, ni la revolució, ni la fraternitat universal futura mereixerien la sang de ningú i, en canvi, n'han fet vessar molta, totes aquestes abstraccions. Un cert nivell d'incoherència i de capacitat humana de corrupció ha salvat, en canvi, moltes vides, ni que fos pagant.

Jo, quan era petita i el meu oncle explicava aquestes històries del rector simpàtic, em pensava que el personatge no havia existit. De fet, segur que no n'hi van passar tantes ni de tants colors. Una altre contalla que recordo és quan la seva majordoma ha de fer un dinar per convidats, entre els quals el bisbe, i no sap com voldrà el rector que cuini un cabridet. Així que se'n va cap a l'església, es posa al darrera de tot i aixeca enlaire l'animaló, per tal que el mossèn, que està fent missa, el vegi. L'home, quan es gira de cara a la gent i entén el missatge visual, entona la següent pregària:

Dona nostra dona vostra,
vos que del cabrit feu mostra,
mig rostit i mig fregit,
cap i pota a la cassola
in secula seculòrum
amén.

Explicat així potser no fa gràcia però el meu oncle, avesat a predicar amb contundència des de la trona, feia riure d'allò més. Unes altres històries que ens explicava eren les d'un pagès que baixa a Barcelona i no entén res, aquesta contalla crec que es troba en algun llibre de l'editorial Millà. Fa anys el pagès ignorant però murri era objecte de bromes i ara la gent es fot més aviat dels de Barcelona, sense que el tema hagi generat acudits amb tanta gràcia com aquells.

Recordo que el pagès no es volia comprar una camisa en una camiseria pel fet que llegia al rètol Can Misèria, que confonia els retretes -per cert, aquesta és avui una paraula en desús- amb el lloc on feien retratos i que pujava al prestatge del tren on es col·loquen les maletes perquè llegia aquí pagès en lloc d'equipajes. 

El meu oncle, que crec que era padrí del meu pare, ja que van ser un munt de germans i es duien molts anys, va viure força, va veure molts canvis, alguns que no acabava d'entendre i de molt gran repetia que la vida era un misteri. Durant una de les darreres visites que li vam fer, en una residència per a capellans vells de Girona, s'havia esdevingut a Turquía un greu terratrèmol i a ell li sabia greu d'ésser allà, tan ben cuidat, mentre tota aquella gent les passava tan magres. Ell va oficiar el meu casament car casava a tota la família, per tradició. Va fer un llarg i brillant sermó que no s'acabava mai, cosa que va posar nerviós al rector de la parròquia, que ens havia cedit una estona entre missa i missa. Avui tot plegat sembla tan llunyà i tan d'uns altres temps com les facècies del rector de Vallfogona, certes o inventades per la gent al llarg dels anys, malgrat les moltes desgràcies col·lectives que ens podien haver fet perdre l'humor genètic. Al cel ens poguem veure tots plegats.

16 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oh, i prou raó que tenia el teu oncle capellà! Tanmateix la vida és un misteri.

Miquel ha dit...

jejeje...si...la vida és un misteri...
I tan que si.

Galderich ha dit...

Ostres, un excel·lent i tendra homenatge al tu oncle. És curiós com aquestes persones que eren un pou de sabiesa -com es deia abans- popular hagin desaparegut.
A casa dels meus sogres que venien d'un àmbit rural i proper a Vallfogona en sabien un munt d'històries del Rector. Ja fa un temps que vaig descobrir que l'Amades n'havia fet un recull que li vaig regalar a la sogra i vaig quedar com un rei!
En Joan Amades, però, sempre deia que el que ell recullia eren les tradicions del s. XIX i no més enllà i per això encara la base era de tema rural, un món que actualment o ha desaparegut o està en una transformació tant forta que està irreconeixible, afortunadament.

Júlia ha dit...

Cert, Xiruquero.

Júlia ha dit...

Un enigma absolut, Miquel, per més que ens entestem en explicar-lo no ens en sortim...

Júlia ha dit...

Galderich, em temo que moltes de les nostres dèries, individuals i col·lectives, així com el nostre imaginari, no van més enrere del XIX rural i encara amb prou feines, la Renaixença no s'ha superat encara.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Júlia, em sembla que la fe més que una creença és una actitud vital: se'n té o no se'n té, i això s'irradia...

Francesc Puigcarbó ha dit...

i diria més, un misteri ben misteriós.
M'agraden molt aquestes pàgines viscudes.

salut iaiassa.

Júlia ha dit...

Potser sí, Teresa, aquí feia una mica de broma sobre els qui confonen la fe amb el dogma de tota mena.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!

Enric H. March ha dit...

Diuen que a menys creença més coneixement. Segur que sí, però m'agraden aquests relats creats al voltant de les creences i les facècies del passat. Són com els contes, que són mentida, però són plens de veritat.

dospoals ha dit...

De bestreta, sóc una persona (home) sense fe, no ja religiosa, sinó civil, vist com va la societat i l'ensenyament: "Confie" tanmateix, que la cosa millore.

Per a acabar, en llegir el fragment del capellà m'ha vingut un colpiment, perquè aquests versets que canta en gregorià apareixen també en un conte d'Enric Valor, en el llibre "El fonamentalista del Vinalopó i altres contes". Valor escriu la història d'un retor valencià que para a terres castellanes (o valencianes de parla castellanoaragonesa) exiliat per culpa d'una instància més alta. El fet és que en el conte de Valor es tracta d'un conill que la dona du penjat al coll, amagat dins l'abric. Ella es planta davant l'altar i obri la jaqueta. El retor, en vore el "conill" (vesant eròtic, també) li explica en gregorià valencià (i ací la gràcia d'estar en un poble que no entén el català) com cuinar-lo.

dospoals ha dit...

http://vicentcampspoesia.blogspot.com.es/2010/05/com-cuinar-un-cert-conill-enric-valor.html

Júlia ha dit...

Enric, tinc tan poca fe darrerament que ja dubto fins i tot d'això que menciones, he, he.

Júlia ha dit...

Dospoals, aquestes facècies i acudits es van reconvertint i adaptant i no sé sap mai on van començar ni qui les va inventar, de fet.

Júlia ha dit...

Això del 'conill' és una nota de valencianitat fallera, per aquí sempre heu estat menys 'recatats', he, he.