INTUÏCIONS, CERTESES I FE SERIOSA

La pandèmia que ens acull m'ha enxampat quan feia poc temps que havia llegit un llibre imprescindible amb un títol una mica provocador: Si puede, no vaya al médico. El vaig comentar en aquest blog i al Llegir en cas d'incendi i el seu autor és un metge de prestigi, el doctor Sitges-Serra, ahir mateix llegia una entrevista recent en la qual amollava la seva opinió, prudent i acurada, sobre la situació en la qual ens trobem.

Va ser en aquest llibre on vaig conèixer la figura d'Ignaz Semmelweis, aquests dies s'ha escrit força sobre aquest metge hongarès, que va parar boig a còpia del menyspreu que li va dedicar la comunitat científica, aquest conjunt de savis universals que cada dia son més escoltats i, se suposa, obeïts, tot i que això és molt relatiu perquè les decisions les prenen els polítics i, malgrat les limitacions  d'un sector tan bescantat, millor que sigui així, segons la meva opinió. 

Avui se li reconeixen els molts encerts al doctor Semmelweis, fins i tot he llegit articles que en fan, més o menys, el sant patró del rentat de mans, però de poc li va servir, en vida, el pas a la posteritat. No tenia raó en tot el que deia, és clar, ni el més savi entre els savis té tota la raó del mon, però avui, amb tot això del rentat de mans s'ha escrit a bastament sobre el personatge del qual, fins fa poc, la gran majoria de la plebs en sabíem poca cosa.

En un altre camp del coneixement, Sanz de Sautuola va morir sense que se li reconegués allò de que les pintures d'Altamira eren prehistòriques, per exemple. Podria posar un munt d'exemples, no és fàcil admetre que allò que creiem no es cert, encara és més difícil si la nostra tasca professional es veu qüestionada per noves aportacions fetes per gent que no és de l'entorn acadèmic nostrat. Se suposa que per una mena de coneixement fonamentat en qui sap quina documentació hem de saber destriar el gra de la palla, en història, en ciència o en el que sigui. Però això és impossible, partim de supòsits, de dogmes, fins i tot estem condicionats per simpaties personals.

Avui la gent fa broma sobre allò de què la gent creia abans, com ara que la masturbació masculina et tornava cec, però el tema estava  demostrat i fonamentat en llibres mèdics, no tan antics com podríem pensar, i si l'opinió va arribar al poble, com tantes altres, va ser gràcies a les aportacions de la gent saberuda. Estudiar molt i durant molts anys no et vacuna en contra de res i, curiosament, hi ha gent poc lletrada que té una estranya intuïció a l'hora de percebre de quin costat està, més o menys, car tot és relatiu, la veritat.

Quan jo era jove hi havia, en alguns pobles de Tarragona, unes taules que es bellugaven quan la gent, estil ouija, hi posava les mans al damunt. Jo no m'ho creia i no les vaig veure però després vaig conèixer gent de fiar, coneguda, que havia fet l'excursió als pobles corresponents i havia viscut l'experiència. M'imagino que el tema deu tenir una explicació científica però no he trobat encara ningú que aclarís els meus dubtes sobre el tema. Encara més, quan ho explico o ho recordo hi ha qui em mira com si ja estigués repapiejant, que potser també.

Una companya de feina, més gran que jo, havia tingut un pare mestre, que llegia molt, un gran afeccionat a la història. La seva mare, en canvi, era del camp de la intuïció i quan el pare explicava fets del passat ella li deia: això no es pot saber. L'home s'empipava, és clar que se sabia, estava documentat. Avui sabem que el passat no es pot saber i que les documentacions s'han falsejat, a banda de què això de documentar estava limitat a quatre gats, en el passat remot. 

La gent sàvia és humana ité les seves limitacions, fa poc escoltava com Ramon y Cajal va menystenir, per exemple, en part, el treball del doctor Ferran. Avui hi ha qui llegeix el tema en clau espanyola-catalana però jo crec que va molt més enllà, la gelosia professional existeix, la competència, la por a quedar malament si algú ens supera i mostra els nostres errors. 

Se  suposa, en aquests temps de notícies falses a dojo, que hem de saber si el que ens diuen o envien al mòbil és cert o no. La ciència infusa no existeix i tots i totes ens quedem amb allò que ens abelleix. Els no creients, com jo mateixa, ens quedem sorpresos de com la religió ha generat tanta història, tanta publicació, tants desastres i tantes servituds, però és així i no ho podem negar i encara cueja, el tema. Un tema que ha estat polèmic i sobre el qual ja he declinat debatre res és el d'això de la Nova Història, que encara té les seves devocions i que també ha tingut les seves subvencions.

En el fons, que voleu que us digui, moltes coses, fins i tot del suposadament indiscutible camp de la ciència, ens les hem de creure per fe car no tenim eines per a posar-les en dubte, qüestionar-les o acceptar-les com a evidents i certes. Un dels aspectes més inquietants, que el llibre del doctor Sitges-Serra evidencia però del qual, per diferents canals, també he tingut notícies, és el de la relació entre la ciència, la investigació i els calerons, uns calerons que no sempre venen dels sectors públics sinó de multinacionals etèries i poderoses que també foten les grapes en els sectors públics. Els molts exemples, comprovats, que menciona el llibre fan posar la pell de gallina tot i que la meva capacitat d'esgarrifament va minvant amb el temps i la vellesa.

https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica

HOMES -I DONES- DE POCA FE, CONSERVEU-LA I NO L'AUGMENTEU!!!

Diumenge vaig col·laborar una mica en la Caminada a Montjuïc que organitza el Foment Excursionista de Barcelona i com que plovia tant, fent un acte de fe, em vaig emportar unes ulleres de sol. He de dir que me les vaig posar cinc minuts, quan una ullada de llum esclatant va emergir de sobte entre núvols, però va ser aquella una millora meteorològica breu com un sospir. I és que els miracles, àdhuc els més espectaculars, són de poca durada.

De fet la idea sobre la fe pràctica me la va donar el record d'una facècia o acudit sobre el Rector de Vallfogona. Aquest personatge havia de celebrar unes oracions i misses per demanar pluja, en temps de sequera. Abans de començar, contemplant la gent que omplia l'església, va exclamar, enutjat:

-Homes de poca fe, heu vingut a demanar aigua i ningú no porta paraigües!!!

Avui diria homes i dones de poca fe, o bé persones de poca fe, és clar, doncs això de la correcció política del llenguatge, cosa en la qual vaig ser militant pedagògica, ha arribat a cotes ridícules i absurdes, com sol passar amb tants aspectes de la vida i de la cultura. Tant és així que sovint m'inquieta fer soroll per canviar segons què car tots els avenços es dogmatitzen i es converteixen en veritat absoluta altra vegada, per desgràcia.

Aquesta contalla i moltes altres les explicava un altre rector, un meu oncle, la llarga vida del qual podria ser objecte d'una llarga novel·la, doncs va viure temps difícils i complexos. Quan estava de bon humor i endegava la narració d'històries del passat, acudits, rondalles i facècies, era una meravella, amb una memòria prodigiosa però suficientment selectiva com per no amollar allò que no tocava. Es pot dir que va ser un home d'una gran fe, jo fa anys admirava això de la fe que mou muntanyes però avui la gent de gran fe em fa una mica de por o de llàstima. La fe incorruptible és dogmàtica, pot portar a la mort i sovint amaga la realitat global de la gent, homes i dones diversos, moguts per circumstàncies i atzars. Quan diuen que algú va morir per les seves idees avui tremolo i abans, quan era jove, em semblava aquesta una gran mort. Morir per ajudar la gent és tota una altra cosa, és clar. Però ni déu, ni el comunisme, ni la pàtria, ni la revolució, ni la fraternitat universal futura mereixerien la sang de ningú i, en canvi, n'han fet vessar molta, totes aquestes abstraccions. Un cert nivell d'incoherència i de capacitat humana de corrupció ha salvat, en canvi, moltes vides, ni que fos pagant.

Jo, quan era petita i el meu oncle explicava aquestes històries del rector simpàtic, em pensava que el personatge no havia existit. De fet, segur que no n'hi van passar tantes ni de tants colors. Una altre contalla que recordo és quan la seva majordoma ha de fer un dinar per convidats, entre els quals el bisbe, i no sap com voldrà el rector que cuini un cabridet. Així que se'n va cap a l'església, es posa al darrera de tot i aixeca enlaire l'animaló, per tal que el mossèn, que està fent missa, el vegi. L'home, quan es gira de cara a la gent i entén el missatge visual, entona la següent pregària:

Dona nostra dona vostra,

vos que del cabrit feu mostra,

mig rostit i mig fregit,

cap i pota a la cassola

in secula seculòrum

amén.

Explicat així potser no fa gràcia però el meu oncle, avesat a predicar amb contundència des de la trona, feia riure d'allò més. Unes altres històries que ens explicava eren les d'un pagès que baixa a Barcelona i no entén res, aquesta contalla crec que es troba en algun llibre de l'editorial Millà. Fa anys el pagès ignorant però murri era objecte de bromes i ara la gent es fot més aviat dels de Barcelona, sense que el tema hagi generat acudits amb tanta gràcia com aquells.

Recordo que el pagès no es volia comprar una camisa en una camiseria pel fet que llegia al rètol Can Misèria, que confonia els retretes -per cert, aquesta és avui una paraula en desús- amb el lloc on feien retratos i que pujava al prestatge del tren on es col·loquen les maletes perquè llegia aquí pagès en lloc d'equipajes. 

El meu oncle, que crec que era padrí del meu pare, ja que van ser un munt de germans i es duien molts anys, va viure força, va veure molts canvis, alguns que no acabava d'entendre i de molt gran repetia que la vida era un misteri. Durant una de les darreres visites que li vam fer, en una residència per a capellans vells de Girona, s'havia esdevingut a Turquía un greu terratrèmol i a ell li sabia greu d'ésser allà, tan ben cuidat, mentre tota aquella gent les passava tan magres. Ell va oficiar el meu casament car casava a tota la família, per tradició. Va fer un llarg i brillant sermó que no s'acabava mai, cosa que va posar nerviós al rector de la parròquia, que ens havia cedit una estona entre missa i missa. Avui tot plegat sembla tan llunyà i tan d'uns altres temps com les facècies del rector de Vallfogona, certes o inventades per la gent al llarg dels anys, malgrat les moltes desgràcies col·lectives que ens podien haver fet perdre l'humor genètic. Al cel ens poguem veure tots plegats.

INFALIBILITAT DOGMÀTICA

Vaig llegir fa anys que quan es va proclamar el dogma de la infalibilitat papal alguns intel·lectuals es van separar de l'església catòlica, decisió que en aquell avui llunyà 1870, no era fàcil de prendre.  

S'ha criticat força el fet d'haver de creure per fe però el cert és que, molt més enllà de les religions, creiem moltes coses per fe, sense comprovar-les ni poder-les comprovar, coses que sovint pertanyen al camp científic, fins i tot.

La fe es té en les idees, en determinades persones, en diaris, àdhuc en partits polítics. Un cert grau de fe en alguna cosa potser és imprescindible però aquesta fe sempre hauria d'anar acompanyada d'un sentit crític disposat a revisar les nostres incondicionalitats.

Un acudit publicat al Café de Ocata i un comentari a la mateixa entrada que m'ha portat a un escrit periodístic incideixen en la fe actual, infantil i juvenil, però també adulta, sobre tot allò que es troba a internet.

Aquesta fe, però, no és tan diferent d'aquella que produeixen els llibres. Ah, els llibres. He trobat moltes errades i mentides a enciclopèdies com la de la GEC però no fa gaire algú em va dir que encara es refiava més d'aquesta enciclopèdia que no pas de wikipedia! Suposava que els garbells que passaven les enciclopèdies de paper eren molt més sòlids, cosa que avui sabem que no era així ni de bon tros.

El llibre s'ha considerat i es considera un valor absolut. Hi ha frases molt brillants sobre llibres i lectura, ahir mateix en llegia unes quantes pel facebook. En el fons, com fem tantes vegades, es confon l'objecte, el mitjà, amb el contingut. Hi ha llibres absolutaments prescindibles i llegir no fa lliure ni res d'això. A través de l'alfabetització també s'ha adoctrinat. I molt. De fet, l'alfabetització de les masses ha tingut molt sovint una intenció molt més adoctrinadora que no pas alliberadora tot i que, evidentment, comptar a nivell general amb eines avui imprescindibles, com el llegir i escriure, és tota una fita.

Això de l'adoctrinament lletrat impartit pels capellans -a doctrina- ho vaig escoltar i debatre fa anys en una xerrada d'aquelles amb marxisme al rerefons. Malauradament, molts dels qui criticaven l'adoctrinament alfabetitzat catòlic acabaven fent el mateix. Els textos que s'utilitzaven en algunes escoles d'adults durant els setanta eren també força dogmàtics. Un company de feina, en època transicional, va deixar una d'aquelles cel·lules famoses i el partit pel fet que no feien res més que llegir passatges del llibre vermell del senyor Mao com si es tractés de fer màgia conscienciadora.

Pel que fa al tema religiós, recordo fa anys unes xerrades molt interessants d'un antropòleg català, en les quals incidia en com un mateix tema és creïble o no segons en quin context s'explica i, en concret, parlava de Pinotxo a dins de la balena en comparació amb Jonàs. Avui Jonàs ens sembla tan de conte com el mateix ninotet de fusta, la veritat, i l'exemple ja no seria tan ben acollit però durant anys i panys les  històries bíbliques no van ser qüestionades.

En l'actualitat molts saberuts ens avisen dels errors de la xarxa i, com que hi ha una tendència perillosa a tractar la gent gran com a criatures, els experts ens diuen que anem al tanto. De vegades, els qui ho diuen i escriuen tenen cert ressentiment perquè precisament són ells mateixos els qui s'han deixat enredar, com un periodista que escoltava fa poc per la ràdio.

Aquest senyor, després de fer una prèdica sobre el tema, en el marc d'una tertúlia, va admetre que ell mateix havia escrit un article a l'entorn d'una fotografia que havia resultat trucada, en concret la d'un basar xinès on veien pancartes per a indignats, una imatge que va resultar, com tantes, ser un muntatge. Se sentia estafat però ell, per feina, havia de ser molt més curós amb les fons que no pas la resta dels mortals, em sembla.

Avui no podem creure ni tan sols el que veiem, les imatges es poden manipular de forma molt artística i reeixida, sempre ha estat així però avui la tècnica ha millorat. No et pots refiar d'internet però tampoc no et pots refiar dels llibres. I molt menys, dels experts. Un munt de coses suposadament científiques o mèdiques   han resultat falses o mitges veritats, amb el temps. 

S'han criticat molt els disbarats que els confessors amollaven sobre temes sexuals, com ara la masturbació. Però molts dels llibres en els quals s'avisava dels perills de l'onanisme i les seves greus seqüele·les, com ara la ceguesa, eren escrits per metges i no sempre per metges creients.

Una bona amiga es va empipar quan va constatar que les dades històriques d'una novel·la de gènere que li havia agradat molt eren falses o retocades. A les novel·les se'ls ha de demanar que siguin novel·les i poca cosa més, encara que ens la situïn en l'Imperi Romà o l'Anglaterra victoriana. Pel que fa als llibres d'història, als acadèmics, també ens poden enredar i per això s'ha de comptar sempre amb fonts diverses, el més contrastades possible. Malgrat això cal admetre que durant anys i panys aquestes fonts venien del poder i dels poders i que encara avui passa quelcom semblant, ni que aquests poders siguin poders acadèmics o polítics. Un recurs actual, la memòria oral, s'ha mostrat també molt poc fiable. La memòria ens autoenganya de forma molt hàbil, què hi farem.

Fa uns dies llegia un llibre per fer-ne una ressenya, una novel·leta policíaca italiana. Com en tants casos, aquest tipus de literatura té més valor pels ambients que reflecteix que no pas per la història. L'autor és un escriptor jove i brillant amb un gran poder per ironitzar. En un dels fragments al·ludeix a aquest tema, a la tendència a recolzar-nos en axiomes que no volem verificar ja que donem crèdit al telediari, el capellà o el partit i fa referència a un acudit que es veu que es molt conegut a itàlia i que el traductor explica a peu de pàgina, relacionat amb aquestes fes laiques del nostre temps:

Un fill diu al pare, comunista fervent, papa, saps que els cocodrils volen? El pare, empipat, pregunta qui li ha dit aquella bestiesa i abans el fill no respongui es posa a criticar l'escola on ensenyen aquesta mena de coses absurdes i assegura que l'endemà s'anirà a queixar de forma seriosa. Però, pare, ho he llegit a 'L'Unità', diu el fill. Aquest diari és una publicació històrica de l'antic Partit Comunista, avui reconvertit en Partit Demòcrata d'Esquerra, com tants altres. Aleshores el pare replica, a veure, els cocodrils sí que volen, bé, de fet, voleien!!!

De la sacralització del llibre i de la confusió entre objecte i contingut n'han vingut els penjaments sobre el pobre llibre electrònic, tan còmode, al qual se li nega gust, olor i el poder de generar devocions futures. Que agradi un objecte, llibre, gerro o moble de la saleta, és molt natural, agafem carinyo a les coses, a les nostres coses i també n'agafarem a aquests estris moderns quan esdevinguin arqueologia tecnològica i ja no funcionin a tot rendiment. Però els llibres s'han de jutjar, com tantes coses, pel contingut, al capdavall. I aquest pot ser bo o dolent, positiu o negatiu, mereixedor de posteritat o de condemna a l'oblit. 

Internet enganya, és clar. El que hi diu li posem la gent i la gent enganyem o ens enganyem amb una gran facilitat. Els llibres d'història, els articles periodístics, els fa la gent i ningú no és tan objectiu com per dir una veritat que no respongui als propis dogmes, tots en tenim alguns. O és dogma de fe o està comprovat científicament o s'ha fet el document davant de notari. Sempre hi ha algun suport seriós que vol fer inqüestionable el que sigui però els homes i les dones ens hem de moure entre dubtes i fragilitats tot i que la nostra necessitat de seguretats ens porti de forma voluntària o inconscient vers camins que volem creure definitius i que sempre són incerts.  


Creure que som millors pel fet de llegir molt o que la nostra vida serà més rica i plena llegint, considerant la lectura com una mena de valor absolut, és una mostra més de l'urc humà dels mortals i de la necessitat de creure en dogmes. Tot depèn del què, del com, dels objectius, dels resultats, del context. El que dic de la lectura val per a l'esport i per a tota mena d'aficions lloables i enriquidores. Ho dic jo, que llegeixo força -molt, considerant la mitjana nacional- i que, a més, he aconseguit fins i tot que el llegir no em fes perdre l'escriure.