23.4.14

MATÍ ICONOCLASTA: QUAN LES ROSES EMBAFEN I ELS LLIBRES TAMBÉ



Enguany em pregunto a mi mateixa si és l'edat el que em fa veure moltes coses des d'una certa distància irònica. Els rituals santjordians ja em produeixen avui una mena de curiositat malèvola semblant a aquella que em desvetllen les processons amb cucurutxos i armats, de les quals escrivia fa alguns dies. Avui veurem roses per tot arreu i de tota mena. Amb olor, sense olor, grans, mitjanes, petites, amb espiguetes al volt, amb la senyera, en caixetes de celofana o amb paper de plata al volt, amb l'estelada i amb llacets neutrals. Fins i tot veurem roses blaves, aconseguides de forma estranya. Però de fet la floricultura és, tota ella, una mica artificial. De les roses boscanes a les roses d'avui hi ha molt de temps i moltes provatures. Vendran roses els floristes, els estudiants, els de les ONGs, els venedors ambulants oficials o clandestins i fins i tot les criatures de les escoles. Quan jo treballava a la Harry Walker i no hi havia tanta oferta un xicot espavilat en venia del jardí de la seva tieta, als enamorats que conreaven el bell costum del lliurament amorós de la flor, avui generalitzat.

No sé quina estranya obligació demanava en aquella època que la noia baratés la rosa per un llibre. La producció de llibres també s'ha incrementat. La dificultat en donar a conèixer un llibre i promocionar-lo és avui inversament proporcional a les possibilitats de publicar-lo, ni que sigui en autoedició. Tinc molts coneguts, famosos i no tant, que avui treuen un llibre al mercat, bubok, editorials modestes, però també hi ha qui ha tingut més sort i publica en una editorial mitjana o gran. La imatge dels taulells llarguíssims de la Rambla de Catalunya amb els escriptors i escriptores esperant el seu moment és surrealista. Vaig viure en una ocasió aquella situació i crec que no hi tornaré a no sé que, per un estrany atzar, consideri que al meu davant es generarà una cua semblant a la  que tenien els mediàtics del meu veïnat literari, en aquell Sant Jordi que ja pertany al passat.

Comprenc molt bé la il·lusió del primer llibre publicat. Per molt que ens esbravem literàriament per les xarxes tenir el teu propi llibre en paper produeix un goig inefable. Després t'adones que aquelles fantasies personals sobre el fet que allò només seria el començament d'una carrera, si fa no fa tan reeixida com la de García Márquez o Tolstoi, és un miratge. Ahir en Toni Serra m'escrivia a facebook sobre el tema, comparant-lo amb el futbol, el qual ha anat passant de ser esport a ser espectacle i de ser espectacle a ser negoci. Sempre ha estat una mica de tot però el present potencia molt el tema negoci i també la novetat de consum immediat. El pitjor és que el reconeixement dels artistes sovint no va lligat a això que en diuen la qualitat, en aquest cas, literària, subjectiva i erràtica, sinó a qüestions diverses, moltes vegades inexplicables. La propaganda hi fa molt, és cert, però no sempre funciona i alguns productes puntuals han funcionat sense una gran difusió.

Un altre tema és la permanència al llarg del temps. Hi ha èxits efímers i èxits perdurables i també fracassos que amb el temps, malauradament de vegades quan ja l'autor no pot gaudir de cap compensació moral i econòmica, es converteixen en èxits. Hi ha de tot i així ha de ser, passa en tots els sectors de la vida això, en l'art, en la literatura, en la feina, en la política. Els millors no són sempre, gairebé mai, els qui triomfen. Però, és clar, com podem dir que són els millors? La valoració sempre resta lligada als dictats dels mandarinatges culturals, a les modes, al discurs oficial, o a la projecció i influència que el producte pot tenir en el teixit social i també al moment oportú o no en el qual es dóna a conèixer.

A l'escola em vaig atipar de roses de Sant Jordi, la veritat. Això de les festes celebrades a l'escola és un perill i arriba a cotes que s'haurien de revisar. Els dibuixos i pintures i els treballs manuals anaven plens -i encara hi deuen anar- de dracs, princeses, Sant Jordis, castells i la resta. I roses, moltes roses. Roses de plastilina, de paper de seda, de paper pinotxo, de paper de diari tenyit, de roba... Una rosa costa molt de dibuixar i al capdavall s'acaba com quan es dibuixen cases, fent el símbol irreal d'una flor complexa, poques vegades es fomentava copiar del natural roses reals. Això que en diuen creativitat infantil es manifestava, més que res, en la representació del drac, i això encara en els infants més petits, poc condicionats encara per convencionalismes estètics. 

També es fan versos i versets, sovint poc acurats,  moltes vegades rodolins d'estar per casa. Els nostres avis, sense haver anat tant a l'escola, redactaven millor, pel meu gust. De tant en tant sorgeix alguna perla però no és freqüent. Els certàmens escolars sovintegen i també els veïnals. No ens en podem escapar, passa com per Nadal, tot i que Nadal, avui, gaudeix de més diversitat temàtica. De vegades fins i tot t'agafen ganes que el drac, revoltat i traient foc pels queixals, es cruspeixi Sant Jordi, la princesa, les roses de totes les parades i l'excés bibliogràfic a la venda, sobretot les novetats ofertades amb bombo i plateret dels inefables mediàtics i mediàtiques lligats a programes de ràdio i televisió i a tertúlies i tertulietes. Tot i amb això el dia té molts valors afegits, l'època de l'any, el record lligat a d'altres primaveres, l'ambient ciutadà, el fet de haver aconseguit que no sigui aquesta una festa laboral, cosa que propiciaria la fugida generalitzada, sobretot si queia en divendres. Per a mi té molt més pes que l'Onze de Setembre, ja que no va lligat a fets històrics suposadament reals i sempre rellegits en clau de present. Tot això del drac i la princesa ja sabem, i admetem, que és llegenda pura, i malgrat el classisme aristocràtic que amara la història llegendària sembla que encara ens agrada pensar que algú celestial i ben plantat ens vindrà a treure les castanyes del foc en algun moment difícil. Un altre tema és si el drac era perillós de veritat o, més o menys, com la pobra fera ferotge de l'Ovidi Montllor. 


8 comentaris:

Miquel ha dit...

"...La imatge dels taulells llarguíssims de la Rambla de Catalunya amb els escriptors i escriptores esperant el seu moment és surrealista..."
Totalmente de acuerdo...totalmente

"...en aquell Sant Jordi que ja pertany al passat. "
Y es así, man que no se quiera reconocer, es imágen del pasado

"...Ahir en Toni Serra m'escrivia a facebook sobre el tema, comparant-lo amb el futbol, el qual ha anat passant de ser esport a ser espectacle i de ser espectacle a ser negoci. ."
De traca y mocador, de acierto total. Hoy, el 90% de rosas son del extranjero, un 5% del resto de España (Almería) y el otro 5% de Catalunya. Pura industria importada.

"...La valoració sempre resta lligada als dictats dels mandarinatges culturals, a les modes, al discurs oficial, o a la projecció i influència que el producte pot tenir en el teixit social i també al moment oportú o no en el qual es dóna a conèixe..."
Como todo lo que se toca en este país. Nada está sin politizar, y lo que no lo está va de camino.

"...També es fan versos i versets, sovint poc acurats, moltes vegades rodolins d'estar per casa. Els nostres avis, sense haver anat tant a l'escola, redactaven millor, pel meu gust..."
Qué decir, si es de una verdad inapelable ¡


"...Per a mi té molt més pes que l'Onze de Setembre, ja que no va lligat a fets històrics suposadament reals i sempre rellegits en clau de present..."
De acuerdo
Salut

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

encara recordo el meu primer Sant Jordi signant llibres a Sabadell, ho vaig explicar fa temps al blog. Tenia al costat una escriptora d'un Institut a la qual li varen venir tots els alumnes, i més avall l'Ibañez, el ninotaire. I jo, passant figues.
No solc comprar llibres per Sant Jordi, a Sabadell, almenys a a la llibreria que vaig jo, als escripors ens fan descompte tot l'any. La rosa si, faltaria més.

Bona diada.

Júlia ha dit...

Francesc, jo també, si en compro, que cada dia en compro menys, sobretot novetats, ho faig qualsevol altre dia, en general, tot i que sempre hi pot haver una excepció, és clar. He tingut diferents experiències semblants a la teva en més d'una ocasió... també ho vaig explicar al blog, és que ja fa tants anys de blog. Per cert, molts van fer el blog per fer un llibre del blog i vendre'l per Sant Jordi i després van abandonar el blog.

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'altre dia en vaig comprar als encants 'el perquè de tot plegat' que no el tenia ni l'havia llegit, per 1 euro.

Júlia ha dit...

Francesc, hi ha avui molta oferta de segona mà o fins i tot de llibre nou, a preus de vergonya, la veritat, això si no te'ls regalen o els pots agafar d'algun taulell d'aquests que posen a molts indrets. Per això hi ha la dèria de la novetat, tot dura molt poc i s'ha d'aprofitar el moment.

Enric H. March ha dit...

Tot és mercat.

La Harry Walker d'Infanta Carlota Joaquima? Jo vaig treballar al mateix edifici l'any 1974, a Mundo Diario.

Júlia ha dit...

Tot, i potser ha de ser així, mentre la gent pot comprar i vendre està distreta....

Doncs sí, però el 1972 ja me'n vaig anar a fer de mestra, per això no et vaig veure, vam inaugurar l'edicifi, abans havíem estat a Rosselló i Aragó, vaig treballar-hi del 63 al 72 els darrers anys era perforista, allò de les fitxes perforades, un avorriment, he, he.