SEDUCCIONS, REDEMPCIONS I PECATS ANTICS EN NITS DE PASQUA

En algun antic llibre de poemes del temps dels meus avis vaig llegir-ne un del qual no en recordo l'autor i que començava més o menys així: En su loca juventud/estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud... La història parlava d'un noi de bona casa que acabava per esdevenir jutge i condemnant el seu propi fill, el de la modisteta abandonada i mare soltera, sense saber qui és aquell pobre home que ha delinquit per manca de recursos i possibilitats. En el fons és aquesta una mica la història que explica el llibre Resurreccio, de Tolstoi, el darrer que va escriure l'autor i que no ha estat mai tan valorat com, per exemple, la Karènina o Guerra i Pau. A la novel·la l'home es troba al davant la dona deshonrada, que ha anat a mal borràs, i, penedit, decideix ajudar-la i seguir-la fins a Sibèria. És una història de redempció i segones oportunitats, emblemàtica i que ens recorda com el problema de les mares solteres, pobres i abandonades, va ser durant anys i com qui diu fins fa quatre dies una cosa molt grossa en el món occidental.

Resurrecció és un bon llibre però sobre aquest argument es va escriure molta fullaraca, sobretot teatre popular de patacada. Una mica com passa ara quan un tema seriós i que preocupa a la societat civil es frivolitza a través de sèries televisives i novel·letes de poca volada, un exemple és el dels nens perduts durant el franquisme, la guerra civil o els homosexuals incompresos, per no parlar de la temàtica històrica.

El Paral·lel va anar ple d'obretes d'Amichatis i d'altres autors sobre dones pecadores, fills bords i redempcions diverses. No sempre era el noi de bona casa qui abandonava la xicota, també hi havia històries sobre treballadors i pagesos que després d'aconseguir fer seva la promesa de sempre l'havien abandonat a la seva dissort. M'ha vingut al cap aquest llibre de Tolstoi pel fet que la seducció de la noieta té lloc durant la nit de Pasqua, molt celebrada per aquells russos verals, en tornar de l'església sota una nit meravellosa, primaveral i estelada. Fins i tot les bonhomioses tietes del protagonista es comporten d'una forma esgarrifosa, fent fora la pobre criada innocent i deshonrada. A la novel·la el fill concebut la nit de Pasqua mor de petit, a causa de la manca de recursos, i la noia rodola pel pendent de la mala vida fins a retrobar-se en un judici amb el seu seductor penedit.

Fa poc la pel·lícula Philomena ha tornat a incidir en el tema de les mares jovenetes i sense marit convencional, tema que també sura a Els Miserables, per exemple. Quan jo era jove encara hi havia molts casos d'aquesta mena en la realitat propera tot i que els homes com cal si deixaven embarassada la noia en general s'hi casaven, en un d'aquells casaments que de forma grollera es deien de penalti. Sembla que la llei, en certa manera, emparava el dret a recuperar l'honor per part de la noia però de vegades era molt difícil en aquells anys demostrar la culpabilitat del brètol. Una dita que als xicots d'abans els feia molta gràcia i que avui fa plorar era aquella de prometer hasta meter y después de haber metido nada de lo prometido. 

A les ciutats grans es podia fer de més i de menys però les zones rurals eren molt punyeteres pel que fa a aquesta mena de coses i fins i tot si una noia havia festejat molt de temps i el nòvio la deixava havia d'emigrar a la ciutat si en volia trobar un altre pel fet que ja estava tocada. Una obreta de teatre més moderna, Una vella coneguda olor, també mostra un cas de seducció, sense embaràs, això sí, però amb abandonament de la noia per una altra amb més calerons. Benet i Jornet es devia penedir i després en va escriure unes continuacions en les quals la noieta esdevenia fotògrafa de culte i el xicot, un desgraciat. A Cendra per Martina la noia, violada pel cunyat, tot i que no es queda embarassada veu com la seva vida s'ha esberlat, en aparença de forma definitiva, ja que el seu promès és un carallot amb prejudicis. És aquesta una de les primeres novel·les de Pedrolo que potser més endavant no hagués fet acabar la cosa d'una forma tan desesperançada.

Una veïna de l'escala que estava delicada de salut tenia una senyora de la neteja andalusa. Amb els anys vam saber, de forma secreta i confidencial, que havia tingut un fill de soltera. Sembla que va haver de marxar del poble amb el bombo, que era una altra forma xarona de mencionar la qüestió, i que fins i tot al cap dels anys el promès, penedit, s'hi va voler casar però ella li va donar carabasses, cosa que era molt aplaudida per les dones amb esperit lliure d'aquells anys. I amb el temps ella es va casar amb una altre noi del seu mateix poble, que també estava a Barcelona treballant i van tenir uns bessons molt macos i tremendos. 

No cal ni recordar totes les advertències morals que ens arribaven quan érem joves sobre el capteniment dels xicots i el molt que s'havia de vigilar. Una monja en una ocasió ens va explicar una història que havia viscut, crec que al Marroc colonial, entre espanyols benestants, i penso que  era ben certa. Una noia va quedar embarassada del promès i el va denunciar per tal que es casés amb ella, però el xicot va pagar falsos testimonis per tal que declaressin que també havien tingut relacions íntimes amb la pobre damisel·la, cosa que va empitjorar molt més la seva reputació. La narració acabava amb una advertència contundent de la monja: cuidado, ustedes se quedarán con el 'paquete'...

Per altra banda també es donava el cas de noies espavilades que deien que s'havien quedat embarassades per pescar el xicot, moltes vegades una ànima de càntir, un cas d'aquests surt a la novel·la de Maruja Torres sobre el Raval, Un calor tan cercano, i un altre, que recordi ara mateix, a la pel·lícula El árbol de la vida, tot i que allà el personatge que fa Elisabeth Taylor i al qual li falten unes quantes voltes de tornavís es mor a temps per tal que el noi pugui refer la seva vida amb una dona com cal. En general els homes seriosos i honrats trobaven molt lleig que algú que havia deixat embarassada la xicota no complís com calia i recordo comentaris en aquest sentit per part del meu pare o del meu sogre quan, per exemple, Serrat es va despenjar amb aquella criatura que havia tingut de solter. 

En el teatre hi ha una obreta de Wilde molt bonica sobre aquests problemes morals que avui ens poden semblar absurds i tronats, Una dona sense importància, en la qual el seductor és castigat amb la solitud i el menyspreu. Per la televisió la vaig veure fa anys i el seductor era Tomás Blanco i la dama crec que Mayrata O'Wisiedo, gran actriu que també va ser pintora i escriptora.

Tot ha canviat molt, per sort per a les dones que eren les més perjudicades per aquella doble moral masclista que fins i tot castigava amb penes molt febles els pares que mataven una filla a causa de la seva deshonra. Crec que Resurrecció va ser el primer llibre que vaig llegir de Tolstoi, qui segurament tenia en nòmina molts pecats d'aquesta mena, ja que la seva joventut va ser molt mogudeta.  El  vaig comprar als encants, ja vell, en una edició amb el paper molt aspre i esgrogueït i una enquadernació deteriorada, crec que el vaig acabar llençant perquè se'm desmanegava. Aleshores em va encantar. En cinema se n'han fet moltes versions, la majoria amb poc ressò, la veritat. Aquí no celebrem les nits de Pasqua de Resurrecció amb tanta lluminositat com en d'altres països. 

Per cert, en evocar aquell llibre i en cercar per la xarxa m'he trobat amb una sorpresa, la novel·la que va fer Televisió Espanyola en cinc capítols, interpretada per Julio Núñez i Maria Massip, i que es pot veure online. Julio Núñez, que va morir l'any 2008, ens tenia totes enamoradetes i segurament que si arribem a anar a missa la nit de Pasqua amb ell hauríem caigut en pecat el mateix que la pobra Katia.  Una vegada feia teatre a Barcelona i el vam veure per la Rambla i de poc que no ens desmaiem tot i que ens l'imaginàvem més alt, la veritat. Tant Núñez, com Maria Massip com Estanis González, que també sortia a la novel·la, en aquell llunyà 1966, són morts.

La pel·lícula més emblemàtica sobre Resurrecció és encara la de 1934, amb Fredrich March, que era el gran galan de l'època i que es va dir Vivamos de nuevo. També s'han fet algunes òperes basades en la novel·la, la qual no va ser molt ben acollida pels lectors en el seu moment i, a més a més, va resultar maltractada per la censura, fins al punt que no es va publicar sencera fins a mitjans dels anys trenta. En català ja va sortir en la col·lecció A tot vent l'any 1928, però em temo que no s'ha renovat ni reeditat. Els traductors eren Llates i Maseras i és possible que fessin la versió a través d'idiomes més propers que no pas el rus. Ja veieu com fins i tot anar a missa en la nit de Pasqua era una cosa que desvetllava la sensualitat maligna i perillosa dels seductors sense escrúpols. Podria fer un acudit fàcil amb allò de què feien Pasqua abans de Rams, cosa que en un altre context molt poc eròtic avui és freqüent a les escoles de menuts ja que hi ha la dèria de guarnir les mones abans de Setmana Santa.