20.9.14

SOFIA LOREN I LA FRIVOLITAT SERIOSA



Imagen

Sophia Loren compleix vuitanta anys. És un personatge que tota la vida m'ha acompanyat a través de les revistes i el cinema. Sobre Sophia Loren es feien acudits força dolents quan jo era joveneta. Un d'ells explicava que Franco havia enviat al Papa Pau VI, antic cardenal Montini, un telegrama que deia: cambio brazo incorrupto Santa Teresa por pierna Sophia Loren. Cosa a la qual el sant pare havia respost, contundent, amb un altre: me llamo Montini, no Tontini. Avui potser hi ha poca gent que recordi els viatges d'aquell braç sant i la parafernàlia que els acompanyava o coses com ara que a Ávila es mostrava fins i tot un potet amb un suposat vòmit de la santa, personatge que em resulta admirable, per altre banda, que no té cap culpa de la instrumentalització del seu culte i que alguns corrents historiogràfics nostrats en voldrien fins i tot catalanitzar, que ja és gros.

Un altre acudit recurrent era aquell de què els seus fills tenien complex d'Edip o l'encara més groller, i copiat després amb actrius diferents, que la situava en un segell de correos. La història de l'actriu és força coneguda, d'origens humils i complicats ha arribat a una categoria envejable en la seva professió i aconseguint reeixir en una vida familiar d'allò més convencional. Durant anys es feia petits retocs estètics imperceptibles però amb vuitanta anys això ja és difícil i ara, tot i que manté una dignitat física considerable, el seu aspecte és semblant al de tantes dames del cinema momificades de forma elegant.



Sophia Loren pertanyia a la categoria d'allò que en deien, de forma grollera, tías buenas. A l'altre extrem es pot situar l'atractiu angelical d'una Audrey Hepburn. De vegades les maggioratas de bon veure han espantat una mica els senyors. A moltes actrius d'aquest estil ara les farien aprimar sense manies, en els temps que corren, tan absurds pel que fa als paradigmes estètics. Ella mateixa està avui més secall que en els seus bons temps, la veritat. El seu embolic i, posteriorment, llarg i feliç matrimoni amb Carlo Ponti, va ser objecte de moltes converses habituals de perruqueria: aquesta noia, amb aquest senyor tan lleig, deu ser pels diners, per la fama, quina angúnia. Avui sabem que també va pesar el tema de l'absència paterna, en la tria de l'actriu. La relació va començar malament, va malmetre el primer matrimoni del productor qui, a més, va tenir problemes judicials acusat de bigàmia i va acabar molt bé. Mirat des d'avui tot plegat sembla surrealista però allò era Itàlia en els anys cinquanta. 

Sophia Loren va aconseguir fer una carrera intel·ligent, va triar bons papers i va ésser reconeguda com una gran actriu i ho és encara. No se li van conèixer embolics d'aquests habituals en el món de la faràndula i fins i tot, avui, en el món normalet. Ens va deixar a tots bocabadats a partir d'aquella tràgica Ciociara i va saber alternar els papers més dramàtics i estripats amb els més divertits, ja que en la comèdia també rumbeja una xispa impressionant. La seva parella -de cine- més emblemàtica va ser el gran Mastroianni, la quimica entre tots dos era absoluta, tant si feien riure com plorar. 

També recordo l'època en la qual Sophia Loren no aconseguia ser mare. Això de les maternitats difícils és un gran tema per als reportatges amb rerefons sentimental i crea complicitats amb els consumidors de tafaneries entre els quals m'incloc de forma intermitent. Com que va tenir els fills a Suïssa corria la brama que potser eren adoptats i feien veure que no ho eren, cosa que el temps ha posat al seu lloc car, entre d'altres detalls més comprovables, els nois són pastats als pares, la veritat. 

Molts homes tenen una dèria amb això de quedar-se calbs, i esmercen dinerons i temps intentant no acabar de perdre el pèl, però encara és aquesta una qüestió genètica no resolta i en aquest cas es pot comprovar com la genètica no ha estat ben bé la mateixa en el cas del xicot director d'orquestra, amb un bon floc de cabell, i el que s'ha dedicat més aviat al món del cinema, calb i interessant. Una amiga m'explicava que el seu nebot, preocupat amb el tema, va anar a visitar un famós dermatòleg i que aquest no tenia un pèl de tonto i li va comentar que si hi hagués alguna cosa miraculosa ell ja l'hauria utilitzat. Per cert, tenir per sogra la Loren no deu ser fàcil o potser sí, qui sap. Recordo com rèiem amb aquell anunci on ella cuinava espaguetis per a la família i comprovava que estiguessin al dente.

Sophia Loren, fins i tot de molt gran, sempre ha anat fent alguna cosa en cinema i tot ho ha fet bé. El seu aspecte dels últims anys, amb això dels retocs estètics, fa que, com en d'altres casos d'actrius que van ser esplèndides i avui estan abacallanades, les seves actuacions semblin una mica encarcarades però la vellesa no perdona ningú tot i que amb calerons sigui més suportable. Ponti, el seu marit, va morir a l'envejable edat de noranta-quatre anys. Van ser gent discreta i estimada, ara crec que l'actriu, com d'altres famosos amb un bon calaix té la residència a Suïssa pel tema dels impostos, ai, els impostos. Aquestes actrius i actors que ja són grans i que hem anat seguint al llarg de la vida, els arribem a percebre com si fossin de la família. A mi aquestes dames del cinema em semblaven molt més grans que no pas jo i ara m'adono que amb moltes ens portem, a tot estirar, catorze o quinze anys.  
Com a tafaneria recordo que un dels dos fills, quan era jovenet, va festejar una mica amb una filla del Rodríguez de la Fuente i que Ponti i la Loren fins i tot van venir a Espanya a conèixer la família, la mare, de fet, car crec que el pare ja era mort. Em va saber greu que la cosa no tirés endavant, què hi farem. Sofia Loren té una germana quatre anys més jove amb una història molt interessant, molt intel·ligent i a qui la va condicionar força l'èxit de Sophia. Es va casar amb un nét de Mussolini que era pianista de jazz però el matrimoni es va desfer perquè el senyor era força faldiller. Més endavant es va casar amb un metge i crec que participa sovint en programes de televisió sobre aspectes culinaris. Les dos germanes han estat força unides i el seu origen familiar és ben bé de ventafocs però no entraré en detalls car els podeu trobar a la xarxa amb molta facilitat. Una seva filla és una política italiana força popular,  de la nova dreta en alça, a tot arreu hi ha de tot i sembla que determinades ideologies inquietants tenen avui molts rostres femenins i fins i tot atractius, què hi farem.

6 comentaris:

Miquel ha dit...

Me quedo con Los Girasoles, por muchos motivos.
Quizá el principal lo de la guerra en el frente ruso. Porque es un caso que se repite cotidianamente, no en esa forma (guerra), sino con la emigración.
Mi padre hizo lo mismo en tiempo de paz. Marchó de su Calabria natal dejando allí unas vidas formadas, vidas con las que hoy tengo contacto, prometiendo volver cuando juntara el dinero suficiente.
Nadie supo nunca cuanto era el suficiente, y él tampoco puso límites.
En fin, Los Girasoles tiene todo aquello que por una cosa u otra hace que me quede pegado a verla mil veces.
Su música, por cierto, extraordinaria.

Júlia ha dit...

Miquel, hace muy poco la pasaron por televisión. Yo no tengo ninguna preferida en especial, hay muchísimas de buenas y un gran número con encanto especial, sin embargo creo que cuando hace pareja con Mastroianni, como en este caso, está inolvidable. Lo están los dos.

Loren ya sufrió eso de los hombres con más de una familia, era hija ilegítima y en aquel tiempo y en los países mediterráneos era algo muy mal visto.

Rosalia de Castro tiene poemas inolvidables sobre eso de la emigración y los hombres que tienen familias aquí y allá. Y, encima, a veces familias 'numerosas' que ya son ganas.

gloria abras pou ha dit...

Va fer molt bones pel·lícules. Era intel·ligent, treballadora i tenia un aspecte físic -a mi no m'agradava- imponent. A "Dos mujeres" va estar grandiosa no en và se li atorgar l'Oscar però la meva preferida és "Matrimonio a la italiana" on ella i Mastroianni estan irrepetibles.
Salut, Júlia!

Ramon ha dit...

En la seva època daurada, per a mi, va ser l'actriu amb més personalitat i capacitat de seducció de totes.

Júlia ha dit...

Glòria, d'acord en tot però diré que en general la majoria de les que va fer amb Mastroianni em fan el pes i també unes quantes més. El seu físic és especial, d'aquell que a determinats homes els imposa una mica, prefereixen l'estil angelica i fràgil, en general.

Júlia ha dit...

Ramon, va ser una època de grans actrius, ella però ha fet una carrera molt llarga i ben mesurada