MEITATS IMPREVISIBLES

No sé el motiu exacte però aquests dies em venen al cap les eleccions franceses de 1974, ja fa quaranta anys, que va guanyar Giscard d'Estaing per un marge força relatiu. Crec que va ser a la coberta de la revista Triunfo que aleshores seguíem i llegíem com si fos la bíblia política indiscutible van escriure quelcom com ara: Giscard, president de mitja França. El govern Giscard va començar amb bon peu però es va desprestigiar per moltes bandes ben aviat.

Els resultats de les eleccions escoceses no m'han sorprès tot i que pensava que el marge diferencial seria encara menor. La realitat humana, a tot arreu es plena de matisos, i de vegades s'ha de triar o caixa o faixa i això és complicat. Aquelles eleccions franceses també van comptar amb una gran participació, per cert. Les victòries polítiques que han desvetllat entusiasmes triomfalistes sovint han mostrat societats aparentment dividides. Aparentment, car la realitat compta amb una gamma immensa de sentiments, creences i desitjos.

El triomf de la República, per l'abril de 1931, mostra, en xifres, una societat dividida, cosa que es comenta ben poc. Dividida en classes socials i, encara més, en territori. En molts casos les opcions de les zones rurals i de les urbanes ha estat diferent i encara que la ruralia ja no és el que havia estat, encara els grans centres urbans mostren característiques molt diferents de les d'altres zones geogràfiques. Potser encara hem de recórrer a la narrativa per entomar la realitat dels indrets no urbans, móns que semblen moderns però que resten ancorats al passat per moltes bandes. 

Els matisos són bons de conservar, quan els partits tenen majories absolutes potser funcionen de forma més àgil i cohesionada però tenen una gran tendència a l'abús i a passar el corró per damunt del que calgui, així com, també, a enquistar-se en el poder i a mitificar personalitats que més endavant, si es fa un cert judici històric desacomplexat, sempre mostren misèries diverses. També el desitjat Mitterrand quan per fi va arribar al poder es va manifestar com una mena de Rei Sol de l'esquerra, què hi farem. 

Potser de vegades no hi ha més remei que triar entre dues opcions molt clares però és més saludable, em sembla, poder comptar amb matisos i varietat entre les opcions de tota mena. Quan es parla o s'escriu sobre com som els catalans o com són els espanyols, o els francesos, o els alemanys, o els escocesos o els de la Garrotxa, s'entra en un camp relliscós que sempre expressarà injustament parcialitats tòpiques, més aviat lligades a prejudicis i desitjos que a realitats comprovables.