8.10.14

EL CAS DEL MAJORDOM IL·LUSTRAT


Aquests dies sento molts comentaris sobre allò que s'ha d'explicar o no a la gent per part dels periodistes o per part dels polítics als periodistes, o sobre el suposat vici dels secrets pactats a l'entorn de situacions properes. La professió de periodista deu ser molt complicada en l'actualitat, m'han comentat que és un dels sectors on hi ha més contractes escombreria tot i que avui això de la precarietat s'ha generalitzat per tot arreu. El fet és que fa molta angúnia veure els periodistes, sovint joves, encalçar personatges diversos, de tota mena, per molt que aquest personatge m'inspiri repelús aquests assetjaments professionals em resulten molt desagradables. Ja vaig escriure fa uns dies sobre el tipus d'entrevistes que es fan de vegades -no sempre, afortunadament- i que volen semblar agressives i valentes quan són del tot banals i oportunistes.

És clar que molts personatges també volen els periodistes al costat quan els convé i després la cosa de vegades canvia però això no és cap excusa per al tema d'una pràctica professional exercida amb un nivell acceptable de dignitat. Pel que fa a allò que ens poden o no explicar, seríem ben ingenus si arribéssim a pensar que mai se'ns explica tot. Al poble encara se'l manté en la ignorància. No negaré que en ocasions no faci falta un cert nivell de discreció però mai ho arribem a saber tot i, encara més, moltes vegades sabem el que passa com ens ho volen explicar i com convé segons la reacció que s'espera de les masses.

M'han vingut al cap, amb això de la informació i de com ens arriba, dues escenes de la magnífica i molt imitada sèrie A dalt i a baix. A casa la miràvem en blanc i negre i a la meva mare li encantava, sobretot perquè li recordava les històries de la seva àvia la qual havia servit a un parell de cases de molta categoria. En una de les escenes el majordom Higgins, cap de la gent de baix, els llegeix el diari en el qual s'explica, de forma sensacionalista, la gran desgràcia del Lusitània. Tots els criats acaben plorant. L'enfonsament d'aquell vaixell sembla que va ser una de les causes que va portar els Estats Units a entrar en aquella guerra de la qual n'hem commemorat el centenari i que va canviar la visió d'Europa i moltes coses més. Va ser un bany de sang memorable i s'hi va perdre el bo i millor del jovent de l'època, sobretot la carn de canó que és com el fill de casa bona defineix el pobre criat jove que s'allista content i entusiasmat amb allò d'anar a defensar la pàtria i que tornarà viu però tocat del tot pel que ha viscut i patit. Malauradament encara en vindria una de més grossa i moltes més de locals i nacionals. I això no s'ha acabat.

En una altra escena el mateix  Higgins qui, en el seu món de baix és l'autoritat es veu interpel·lat pels senyors de dalt, que també estan llegint el diari, sobre aspectes de política, de forma abusiva, per tal de demostrar que les classes subalternes són inferiors i que això de la igualtat és un mite absurd. 

Em sobta com afecta la gent la visió de les coses que passen i el poc que afecta allò que no es veu, encara que se sàpiga què ha passat o què està passant. Fins i tot quan és ficció, la visió populista de les tragèdies té un gran pes. Comentàvem fa uns dies en una tertúlia el llibre de Tony Judt sobre la postguerra europea i va sorgir el tema de com va incidir en el jovent alemany la visió de la sèrie Holocaust, més enllà del seu valor televisiu intrínsec quan, de fet, el tema era ben conegut i explicat a les escoles. Un cas semblant va ser el de la publicació amb gran èxit de La cabanya de l'oncle Tom i de com va incidir aquella novel·leta en canviar l'opinió del poble sobre l'esclavisme.

Hi ha moltes situacions que no veiem mai o que les veiem de passada i de forma filtrada, de vegades conscientment i d'altres de forma fins i tot inconscient i opotunista. Quan un tema té una certa actualitat ens piconen amb ell una vegada i un altre, com en el cas d'aquest desgraciat contagi de l'ebola, lamentable i que mostra en quin país vivim per cert, però que sembla obviar que a quatre passes d'aquí la gent, negra, això sí, fa temps que mor com mosques un dia sí i un altre també. D'algunes guerres ens n'arriben imatges amb tristes criatures afectades per la situació però d'un munt de conflictes no ens n'arriba mai res, tot i que per la xarxa pots saber molts detalls d'allò que no ens mostren ni expliquen, o que tan sols de tant en tant mereix algun comentari o alguna imatge, això sí, ben sensacionalista.

S'insisteix en el tema de què no ens alarmem però es crea un estat d'opinió alarmant, amb tanta repetició. Fa poc, a Madrid, la gent va encalçar un pobre home en creure que era el buscat pederasta i no és la primera vegada que passa una cosa així. I encara bo que la cosa no va acabar de forma tràgica. També té molta importància com s'expliquen les coses. Els morts del Lusitània van ser lamentables, una gran desgràcia, però en la informació que l'ortodox i patriota majordom llegeix als altres es carreguen les tintes en els temes sentimentals i en la necessitat de lluitar contra els malvats agressors que no han dubtat en estossinar tants innocents. També hi surten les criatures, és clar, el tema infantil és recurrent en tot moment. Sembla que és molt més greu que passi gana un infant que no pas un vell, al capdavall de vells n'hi ha un excés i si visquéssim menys anys l'economia milloraria de forma científicament comprovada. 

I l'altre escena, la dels senyors de dalt i els seus amics intentant demostrar la poca capacitat de les classes inferiors per a manegar el món i entendre els intríngulis de la política, és ben gràfica perquè estic convençuda que molta gent d'aquesta que mou els fils de la política nacional i internacional o que els ha mogut està convençuda d'aquesta incapacitat de determinats sectors per a fer res de bo. Al  capdavall ja es permet votar a tothom, segons què i segons quan, és clar, i després de patir campanyes destinades a tocar-nos la moral i la fibra sensible amb l'ajuda de mites històrics i de greuges diversos que, a més a més, tenen sempre una part de veritat. I és que les mentides més creïbles són aquelles que tenen una part, ni que sigui petita, de veritat. 

En el fons la veritat és que ben poca cosa podem fer tot sovint per canviar res i que de vegades les bones intencions han congriat resultats ben perversos. Encara bo si no ens toca patir disbarats propers durant la nostra vida, breu i fràgil. Sempre es trobaran majordoms seriosos que ens llegiran el diari que toca de forma adient, em temo. I potser, fins i tot, ben convençuts del fet que fan allò que cal  fer. La censura no sempre ve de dalt i dels poders vigents, també les oposicions més o menys radicals ens fan beure a galet quan els convé i també ho fan pel nostre bé.

8 comentaris:

Miquel ha dit...

Me quedo con el desenlace :
" també les oposicions més o menys radicals ens fan beure a galet quan els convé i també ho fan pel nostre bé."

Estic d´acord
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, és que s'ha generalitzat l'opinió canònica que la història l'escriuen els guanyadors però els perdedors quan poden també l'escriuen de forma revanxista i a la seva manera, què hi farem.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el problema és que ambdos bàndols expliquen malament i falsegen la història, i nosaltres anem entomant com podem.
Una gran serie per cert ARRIBA Y ABAJO, encara que diria que jo la vaig veure en color.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hi ha situacions on la discreció no tant sols és necessària, si no imprescindible. Perquè, no ho perdem de vista, la discreció és una virtut.
És necessària als governs, a les empreses i a les persones.
I contràriament al que va dir recentment un d'aquest periodistes "d'elit", no té res a veure amb la opacitat: I això ja ho hauria de saber aquest senyor.
A la sortida de la reunió dels partits pel dret a decidir ja es va dir, per activa i per pasiva que caldria discreció, cosa que els ciutadans normals entenem perfectament: patètic l'espectacle dels periodistes -precaris laboralment o no- insistint a fer preguntes concretes que, evidentment, no podíen tenir resposta.

Enric H. March ha dit...

Primer de tot, enyoro sèries com "A dalt i a baix" o "Retorn a Bridesheat".

La història, com en aquestes sèries, es construeix al voltant de grups afins. Els contes a la vora del foc també són "història". És història tot allò que serveix per cohesionar un grup. El contrast és el que ens porta a descobrir que cadascú n'escriu la seva, d'història. No sabrem mai quina és la bona (potser cap), però si fem l'esforç de llegir i escoltar, pel cap baix ens convertirem en escèptics, que sempre és millor que ser un crèdul convençut que té la veritat.

Júlia ha dit...

Si només hi hagués dos bàndols, Francesc... encara.

Jo la primera vegada la vaig veure encara en blanc i negre, després l'han passat més vegades.

Júlia ha dit...

Xiruquero, res a afegir, el que passa és que ja desconfiem molt i molt dels polítics d'aquí i d'allà.

Júlia ha dit...

Enric, estic molt contenta d'haver arribat a ser agnòstica i escèptica, he, he. Jo enyoro aquestes sèries i fins i tot les nostres i els Estudio 1. De tota manera els anglesos continuen fent cosetes que estan prou bé, tenen ofici i aquí en teníem una miqueta.