DE TOTÒLEGS, TOTÒLOGUES, PERIODISTES I TEMES RECURRENTS

Uns dels programes més habituals a teles i ràdios son els 'debats-tertúlia', que han proliferat i que semblen gaudir de bona salut. N'hi ha de matinals, a mig matí i també crepusculars i nocturns. En ocasions, quan a aquests programes, de tant en tant, es porten especialistes en temes concrets, la cosa val la pena. Ara bé, en general, hi ha un grup de gent habitual, allò que abans en deien 'totòlegs', persones que saben de tot i que et trobes de forma repetida en indrets diferents.

Com que és difícil, avui, saber de tot, malgrat que la majoria d'aquests tertulians i tertulianes tenen la seva preparació, que no els negaré, sovint omplen una bona part del seu temps opinant de forma gairebé personal, arreglant el mon, vaja. Res gaire diferent del que fan els periodistes esportius quan parlen, per exemple, del Barça.

En aquests programes hi sol haver sovint temes de moda i temes recurrents. Durant molts dies hem estat escoltant opinions sobre el Vaticà i el Papa. Ara toca la victòria del Barça i l'Eurovisió. Son programes distrets però, amb excepcions importants, la majoria de tertulians habituals i repetits diuen coses que qualsevol persona amb una mica de cultureta podria dir.

L'estrella dels programes, en general, no son, però, els tertulians, sinó els presentadors i presentadores. Sovint, amb el pas del temps i amb l'augment del prestigi, acaben opinant ells també del que sigui i fan que se'ls vegi el 'llautó ideològic'. Això no és d'ara, evidentment. 

De vegades, amb més o menys grapa, tallen intervencions rellevants ja que el temps compta molt en aquests espais. I així es passa d'un tema greu o gravíssim a una ximpleria, gairebé sense solució de continuïtat. La culpa també és de nosaltres, els consumidors d'aquests continguts a manca de coses millors, i que hem acabat per acceptar la informació feta amb píndoles de ràpid consum.

Tan sols cal repassar algun programa antic, tipus 'La Clave' o entrevistes en profunditat com les de Soler Serrano, per veure com hem perdut pistonada. Els temes seriosos son complexos, precisen de temps i de bones explicacions, malauradament tenim poca paciència. O potser és que ens han acostumat a una mena de consum cultural lamentable. Les visites a museus, les rutes culturals, que també han proliferat, segueixen una mica el mateix tarannà, temps limitat, anècdotes que facin gràcia, i encara bo si el responsable te ganxo i grapa, no sempre és així.

Un tema molt greu, que em temo que anirà desapareixent del mapa, com tants altres, és tot això de la DGAIA. He sentit estranyes opinions sobre els fets, per part dels totòlegs oficials, en les quals s'hi barreja fins i tot l'ús del tik-tok. Mentre els responsables de les desgràcies siguin les tecnologies no caldrà demanar responsabilitats polítiques. Com és que mai no es mencionen, que jo sàpiga, programes alternatius com 'Octuvre'? 

Un altre tema, entre molts, és la mitificació del futbol, els futbolistes (del Barça, ep) son els herois del nostre temps. És normal que el Barça sigui 'més que un club'? Potser sí, jo no soc gaire afeccionada al futbol ni a l'esport de competició però ho trobo tot passat de voltes, la veritat.

Admeto que el mon ha canviat, no crec que abans fos tot millor, ni de bon tros, i en podria posar molts exemples. Però de vegades caic en el parany de comparar, per exemple, els festivals de cançó amb orquestra i gent mudada cantant 'normal' amb tot això del soroll i les llumetes i les senyores de bon veure remenant l'esquelet vestides de vedettes sexis. Ja costa molt cridar l'atenció, és clar. Tot és massiu i passa allò del 'massa farts'. I a cada bugada es perd un llençol, encara que es guanyin altres coses, no diré que no.

ELS QUADRETS DE LA TELE

Sóc conscient de què els exemples d'il·lustració, fets de forma espontània, no són els més significatius, però crec que ja serveixen. Des de fa molt de temps s'ha estès una moda, habitual als espais televisius de debat, però també als noticiaris, seguint la qual, al costat de la imatge de la persona que parla del tema surt un quadret, més gran que no pas el parlador, amb filmacions que se suposa que tenen a veure amb el tema exposat.

Moltes vegades les filmacions tenen poca relació amb el que s'explica, no és el cas d'aquests exemples, però sovint es tracta d'imatges d'arxiu que hem vist manta vegades. Encara més, les filmacions es van passant una vegada i una altra, mentre qui parla continua parlant, és clar. Això fa que veiem cinquanta vegades o més la mateixa imatge mèdica, el mateix fragment d'una assemblea, la mateixa jugada futbolística, el mateix nen menjant la mona o els mateixos ferits ensangonats a causa de fets diversos. Aquests dies, sobretot, els de fa un any.

Quan hem vist la imatge tràgica un parell de vegades, fins i tot en el cas de què tingui relació amb la temàtica, o bé ja no ens fa ni fu ni fa o bé ens va exaltant de forma progressiva. En tot cas, crec que moltes vegades, si filem prim, tant de quadret repetit arriba a ser una mena de manca de respecte per qui parla. Es veu que veure algú que parla, durant una estoneta, digui el que digui, deu semblar poc televisiu, no ho sé. Per això poques xerrades convencionals, avui, es fan sense el preceptiu power point.

Si recordeu el passat, a l'època de la guerra de l'Irak ens sortia sovint un ànec sucat en petroli, després vam saber que no tenia res a veure, ni amb la guerra, ni amb l'Irak. 

Un altre tema preocupant és això de què quan no hi ha imatges més adients a un fet violent s'enfoqui la taca de sang, a terra o a la paret. Una periodista em va dir una vegada que era una mena de protocol, això d'enfocar la sang seca. Si es parla d'operacions ens enfoquen de ben a prop la sang i fetge de l'operat i, si la cosa és  més benigna, per  exemple, el tema de les vacunes, no se n'estan, d'enfocar-nos la punxada en primer pla. 

El súmmum és quan, a l'hora de dinar, t'avisen de que passaran imatges que poden ferir la teva sensibilitat, imatges sovint mal explicades. Doncs que no les passin o que ho facin en un espai adient i monotemàtic, ep. Fa uns dies el Francesc recuperava un text de Neil Potsdam, qui havia ironitzat molt, i ja fanys, sobre els informatius de la tele, en els quals, sense solució de continuïtat, passen de la més gran tragèdia col·lectiva a qualsevol banalitat o, directament, a la publicitat ximpleta.

Hi ha moltes coses d'aquest tipus que ja ens semblen normals de tant patir-les però si ens aturem a meditar sobre la qüestió un gran nombre freguen l'absurd absolut. Quan una imatge es colpidora, a més d'oferir-la a tort i a dret la gent se la fa seva i te l'envien pel feisbuc, pel guatxap i per tot arreu. La informació espontània a les xarxes te les seves virtuts però encara compta amb menys filtres que la de les teles i els diaris, m'imagino, tot i que he vist errades de gruix a tot arreu i en ocasions la gent de les xarxes ho treu de publicacions convencionals. Fa algunes setmanes corria per tot arreu una fotografia amb l'obertura d'una fossa, explicant que era a Toledo i que els morts eren del temps de la guerra civil quan, en realitat, la imatge era de la guerra a l'antiga Iugoslàvia. 

Això del quadret és una constant i les filmacions, com en el Show de Truman, s'instal·len en un bucle repetitiu i piconador, toquin el tema que toquin. Coses de la tele, vaja. Abans dèiem allò de si no ho veig no ho crec, però ara, encara que ho vegis i escoltis, tot pot ser mentida, sembla que els audios, el mateix que les filmacions, són altament manipulables. Les parets ens fan veure Joanets, que deien a casa, quan jo era petita. Ah, i pensar que quan era mestra i existia l'EGB havia endegat activitats punyents sobre lectura crítica d'imatges televisives... 

FILIGRANES PERIODÍSTIQUES I TEMES DIVERSOS

Hi ha moltes professions mitificades de les quals se suposa que són boniques, excitants i vocacionals. Sobre el tema de les vocacions hi hauria molts aspectes a comentar, el fet és que ja no hi crec, en això de la vocació, la veritat. Caiem en una professió per molts motius, possibilitats, aptituds, entorn, economia, ambicions personals, consells diversos. Els estudis, avui que tanta gent pot estudiar, afortunadament, es trien una mica a cegues, en una edat tendra i sense cap mena d'experiència seriosa a no ser que triïs alguna cosa que ja fan els de casa o que tinguis un do especial, per exemple, vers la música o l'esport, que orienti la teva tria. En el temps dels meus pares i abans la majoria de gent no triava res, tocava anar a la fàbrica o al camp, fer de mestressa de casa o de cosidora, i para de comptar. Fins i tot els rics es veien condicionats a ser el que els deien a casa, advocats, metges o dames florero.

En la vida real compta molt la sort, l'atzar i, i, també, les coneixences, les relacions i la resta. No és cert que si t'esforces molt triomfaràs o que els qui són brillants i ben dotats acaben per surar, hi ha molts altres aspectes en tot plegat. Han existit grans actorassos que no han passat de secundaris i encara gràcies, vaja.  Una professió mitificada, però sovint criticada, és la de periodista. Fa un temps escoltava Julia Otero, responent a unes crítiques a la professió, deia allò tan vell de què a tot arreu hi ha de tot i que hi havia mals periodistes com hi ha mals metges o mals arquitectes. És aquesta una veritat tan evident que l'oblidem tot sovint. Encara més, una persona pot ser mal periodista i bon periodista, o el que sigui, depenent del moment i fins i tot de la seva situació personal.

Hi ha gent del sector periodístic que t'explica interioritats molt tristes de la professió però admet que no pots criticar a fons aquell que et paga i, per tant, allò que t'ha dit no passarà de la  taula del cafè. El millor, sobre un gran nombre de professions, és no conèixer-ne les interioritats, les servituds i les misèries. Un diari molt criticat ha estat sempre La Vanguardia, diari del que mana, com deia ja el meu pare. Tot i amb això ha tingut grapa, avui és ja un grup i mentre iniciatives ben intencionades han fet figa ell s'ha mantingut i com que hi pots trobar de tot també hi pots trobar articles de categoria i reportatges interessants.

Ahir hi havia una entrada que feia referència al tema dels ciclistes, a la mort de la pobra Josefina Peraire i a com s'està bellugant la síndica de greuges de Barcelona per mirar de què s'arrangi un tema que provoca moltes protestes i accidents. Un gran nombre d'aquests accidents no transcendeixen ja que en això, com en tantes coses, si no hi ha morts sembla que no hi ha notícies. En l'homenatge recent a Muriel Casals gairebé ni es va ni mencionar, la causa de la seva mort. Peraire era poeta, escultora, ceramista, però no era tan popular com Casals i no se'n parla tant. Si tant l'una com l'altra no haguessin estat conegudes se'n parlaria encara molt menys.

El problema de les bicicletes no és ben bé dels ciclistes ni dels vianants, és de la mala planificació dels carrils, dels llocs on s'han posat, del poc control dels usuaris per part de l'autoritat, de la manca de matrícules en els vehicles, que puguin fer que s'identifiquin els brètols, de la impunitat amb què actuen determinats ciclistes urbans. L'article és interessant ja que mostra les dificultats amb les quals s'ha trobat la síndica i el seu equip per esbrinar aspectes d'aquest tema, que és al carrer i sobre el qual sembla que no es pugui dir res en contra.

Tan sols cal escoltar la gent i aturar-se una estona en algun indret de la ciutat per comprovar com  està la cosa. Les bicis passen per les voreres sovint, a velocitats perilloses, i he vist discussions agres a causa d'aquest motiu que en algun moment podien haver derivat en problemes de violència més profunda. En una ocasió, en una reunió al barri amb representants de l'ajuntament, uns quants vam voler manifestar la nostra inquietud sobre el tema i un jove agressiu de la casa gran ens va respondre de forma aspra, els cotxes fan moltes més víctimes i no ens queixem, una cosa així. És un tema que no toca, vaja, com tants altres, i si et queixes de les bicis ets un fatxa.

El diari que he mencionat, en el seu intent d'acontentar lectors diversos, tot just a la plana següent de l'escrit sobre els problemes de les bicis, la síndica i la mort de la Josefina Peraire, en va endinyar un altre, d'un metge, en el qual s'afirmava, en el titular, que l'ús de la bici evita dotze morts cada any gràcies a l'exercici que fa el ciclista. Si no fes riure faria plorar però l'estratègia és plenament vanguardista. 

Hi ha d'altres diaris a triar, no diré que no, però al capdavall tenen un problema, acaben per acollir una mena de colleta ideològica determinada i en aquesta colleta hi ha gent interessant però també gent mitjaneta, coneguda i saludada de la resta, però de poca categoria periodística o literària. Fa anys algú em va comentar que sempre havies de comprar-te o llegir, a més a més del diari habitual, La Vanguardia, a causa del volum d'informació i perquè hi trobaves articles més interessants. Recordo que Joan Fuster es va passar a la Vanguardia, fa molts anys, i va admetre que ho havia fet perquè pagaven bé i s'havia de viure.

Fa uns dies hi va haver un altercat seriós en un barri de L'Hospitalet, un barri amb moltes problemes des de fa anys. Molta gent pensa encara que L'Hospitalet és un tot homogeni i marginal, quan és una gran ciutat amb barris diversos, de tota mena, com Barcelona o com tantes altres poblacions grans i que, a més a més, ha millorat de forma exponencial durant les darreres dècades. Fa poc un conegut jove m'explicava que no fa tant de temps una noieta benestant de Sarrià -tampoc vull estigmatitzar Sarrià com a barri pijo, que consti- li va comentar, en ple segle XXI, que L'Hospitalet era un catau de xarnegos. 

I és que una cosa és voler acollir gent abstracta i l'altra intentar conèixer allò que tens a prop. Bé, resulta que al barri de La Florida unes persones intentaven bolcar un cotxe, hi van anar els mossos i a la gent del cotxe s'hi va sumar molta més gent que va baixar dels pisos amb la bata posada i va estovar els mossos de valent. Vivim en una societat on sovint hi ha més ferits entre la policia que entre els qui s'hi enfronten i això sembla que és del gust de la majoria però a mi no em sembla gaire normal. El cas és que el grup de gent que va agredir el cos de seguretat a fons eren, segons el diari mencionat, d'un colectivo específico (sic). Hi ha sis mossos ferits, de moment.

Quan s'utilitzen aquests eufemismes de seguida penses que els agressors eren d'un país llatí, d'algun indret del nord d'Àfrica o, senzillament, gitanos o marginats conflictius del nostre país. Efectivament, en un altre diari amb menys manies es mencionava la filiació, resulta que eren d'ètnia gitana. La gent normaleta no pensa pas que pel fet que algú d'un col·lectiu en faci una de grossa tot el col·lectiu és condemnable, però aquestes giragonses informatives per tal de no dir les coses pel seu nom resulten absolutament ridícules. En ocasions, en canvi, s'insisteix en la filiació. Per activa i per passiva ens van dir aquests dies per la tele que l'home que va donar una coça a una dona i va filmar el tema era de Talavera de la Reina, per exemple. No fos cas que penséssim que era català. Per desgràcia, però, hi ha hagut catalans de casa bona que n'han fet de molt grosses, és clar.

Aquests dies tothom vol acollir però molta gent d'aquesta tan acollidora mira de fer trampes per tal que a les seves criatures no els toqui una escola amb massa acollits de fa temps a les aules. Així és el món. Fa uns dies, en un restaurant del barri, tenia al darrere una noia d'aspecte progre que explicava a un amic que havia demanat escola per al seu nen de tres anys i que, és clar, els immigrants tenien preferència, cosa que no sé d'un han tret però que sura en les converses. I que no hi havia dret. En els primers llocs havia sol·licitat unes escoles del barri concretes, les que tenen més fama i que són més inaccessibles, a causa de la seva situació privilegiada, a gent que tingui problemes de desplaçament, la del Bosc, la dels Tres Pins. En tercer lloc n'havia posat una altra de la qual, al menys, va dir que ara funcionava força bé, però que tenia molta gent de fora.

En mig d'aquesta gran faramalla bonista, amb teatralitzacions de naufragis incloses, trobo a faltar, com sempre, informacions serioses i aprofundides sobre la situació de la gent que ha fugit o ha de fugir, sobre els seus països i sobre la possibilitat de què els lamentables europeus que bufem cullera puguem fer algun cosa a nivell polític per tal d'intentar que sigui en els llocs de conflicte on les coses millorin. Però, és clar, som antibel·licistes, els exèrcits estan mal vistos i sovint quan s'han volgut arranjar determinades coses han acabat per empitjorar. Què farem, ara que el senyor Trump diu que ens espavilem o paguem més si volem soldadets de casa seva?

Les explicacions sobre els conflictes bèl·lics acostumen a ser confuses, difícils d'entendre, parcials o inexistents i en aquest camp el bon periodista encara té moltes tecles per tocar. Si les informacions de la premsa escrita tenen mancances, aquelles que ens ofereixen les teles clamen al cel. Fa temps que ens mirem tant el melic que ja ens passa com a les mones del conte de Rodari, que donaven voltes i voltes als caballitos i creien que viatjaven i que veien el mon mundial. Com deia l'àvia de Gente Bien, quanta llana llevan los hombres en el clatello...

EL CAS DEL MAJORDOM IL·LUSTRAT

Aquests dies sento molts comentaris sobre allò que s'ha d'explicar o no a la gent per part dels periodistes o per part dels polítics als periodistes, o sobre el suposat vici dels secrets pactats a l'entorn de situacions properes. La professió de periodista deu ser molt complicada en l'actualitat, m'han comentat que és un dels sectors on hi ha més contractes escombreria tot i que avui això de la precarietat s'ha generalitzat per tot arreu. El fet és que fa molta angúnia veure els periodistes, sovint joves, encalçar personatges diversos, de tota mena, per molt que aquest personatge m'inspiri repelús aquests assetjaments professionals em resulten molt desagradables. Ja vaig escriure fa uns dies sobre el tipus d'entrevistes que es fan de vegades -no sempre, afortunadament- i que volen semblar agressives i valentes quan són del tot banals i oportunistes.

És clar que molts personatges també volen els periodistes al costat quan els convé i després la cosa de vegades canvia però això no és cap excusa per al tema d'una pràctica professional exercida amb un nivell acceptable de dignitat. Pel que fa a allò que ens poden o no explicar, seríem ben ingenus si arribéssim a pensar que mai se'ns explica tot. Al poble encara se'l manté en la ignorància. No negaré que en ocasions no faci falta un cert nivell de discreció però mai ho arribem a saber tot i, encara més, moltes vegades sabem el que passa com ens ho volen explicar i com convé segons la reacció que s'espera de les masses.

M'han vingut al cap, amb això de la informació i de com ens arriba, dues escenes de la magnífica i molt imitada sèrie A dalt i a baix. A casa la miràvem en blanc i negre i a la meva mare li encantava, sobretot perquè li recordava les històries de la seva àvia la qual havia servit a un parell de cases de molta categoria. En una de les escenes el majordom Higgins, cap de la gent de baix, els llegeix el diari en el qual s'explica, de forma sensacionalista, la gran desgràcia del Lusitània. Tots els criats acaben plorant. L'enfonsament d'aquell vaixell sembla que va ser una de les causes que va portar els Estats Units a entrar en aquella guerra de la qual n'hem commemorat el centenari i que va canviar la visió d'Europa i moltes coses més. Va ser un bany de sang memorable i s'hi va perdre el bo i millor del jovent de l'època, sobretot la carn de canó que és com el fill de casa bona defineix el pobre criat jove que s'allista content i entusiasmat amb allò d'anar a defensar la pàtria i que tornarà viu però tocat del tot pel que ha viscut i patit. Malauradament encara en vindria una de més grossa i moltes més de locals i nacionals. I això no s'ha acabat.

En una altra escena el mateix  Higgins qui, en el seu món de baix és l'autoritat es veu interpel·lat pels senyors de dalt, que també estan llegint el diari, sobre aspectes de política, de forma abusiva, per tal de demostrar que les classes subalternes són inferiors i que això de la igualtat és un mite absurd. 

Em sobta com afecta la gent la visió de les coses que passen i el poc que afecta allò que no es veu, encara que se sàpiga què ha passat o què està passant. Fins i tot quan és ficció, la visió populista de les tragèdies té un gran pes. Comentàvem fa uns dies en una tertúlia el llibre de Tony Judt sobre la postguerra europea i va sorgir el tema de com va incidir en el jovent alemany la visió de la sèrie Holocaust, més enllà del seu valor televisiu intrínsec quan, de fet, el tema era ben conegut i explicat a les escoles. Un cas semblant va ser el de la publicació amb gran èxit de La cabanya de l'oncle Tom i de com va incidir aquella novel·leta en canviar l'opinió del poble sobre l'esclavisme.

Hi ha moltes situacions que no veiem mai o que les veiem de passada i de forma filtrada, de vegades conscientment i d'altres de forma fins i tot inconscient i opotunista. Quan un tema té una certa actualitat ens piconen amb ell una vegada i un altre, com en el cas d'aquest desgraciat contagi de l'ebola, lamentable i que mostra en quin país vivim per cert, però que sembla obviar que a quatre passes d'aquí la gent, negra, això sí, fa temps que mor com mosques un dia sí i un altre també. D'algunes guerres ens n'arriben imatges amb tristes criatures afectades per la situació però d'un munt de conflictes no ens n'arriba mai res, tot i que per la xarxa pots saber molts detalls d'allò que no ens mostren ni expliquen, o que tan sols de tant en tant mereix algun comentari o alguna imatge, això sí, ben sensacionalista.

S'insisteix en el tema de què no ens alarmem però es crea un estat d'opinió alarmant, amb tanta repetició. Fa poc, a Madrid, la gent va encalçar un pobre home en creure que era el buscat pederasta i no és la primera vegada que passa una cosa així. I encara bo que la cosa no va acabar de forma tràgica. També té molta importància com s'expliquen les coses. Els morts del Lusitània van ser lamentables, una gran desgràcia, però en la informació que l'ortodox i patriota majordom llegeix als altres es carreguen les tintes en els temes sentimentals i en la necessitat de lluitar contra els malvats agressors que no han dubtat en estossinar tants innocents. També hi surten les criatures, és clar, el tema infantil és recurrent en tot moment. Sembla que és molt més greu que passi gana un infant que no pas un vell, al capdavall de vells n'hi ha un excés i si visquéssim menys anys l'economia milloraria de forma científicament comprovada. 

I l'altre escena, la dels senyors de dalt i els seus amics intentant demostrar la poca capacitat de les classes inferiors per a manegar el món i entendre els intríngulis de la política, és ben gràfica perquè estic convençuda que molta gent d'aquesta que mou els fils de la política nacional i internacional o que els ha mogut està convençuda d'aquesta incapacitat de determinats sectors per a fer res de bo. Al  capdavall ja es permet votar a tothom, segons què i segons quan, és clar, i després de patir campanyes destinades a tocar-nos la moral i la fibra sensible amb l'ajuda de mites històrics i de greuges diversos que, a més a més, tenen sempre una part de veritat. I és que les mentides més creïbles són aquelles que tenen una part, ni que sigui petita, de veritat. 

En el fons la veritat és que ben poca cosa podem fer tot sovint per canviar res i que de vegades les bones intencions han congriat resultats ben perversos. Encara bo si no ens toca patir disbarats propers durant la nostra vida, breu i fràgil. Sempre es trobaran majordoms seriosos que ens llegiran el diari que toca de forma adient, em temo. I potser, fins i tot, ben convençuts del fet que fan allò que cal  fer. La censura no sempre ve de dalt i dels poders vigents, també les oposicions més o menys radicals ens fan beure a galet quan els convé i també ho fan pel nostre bé.

DESGRÀCIES I OBLITS

Em fa angúnia comprovar la poca cobertura que els noticiaris, els nostres i els altres, han atorgat al tema de la mort de gairebé cent persones, més de la meitat criatures, al dessert nigerià. Les explicacions que la gent com jo dóna a aquestes mancances informatives també em semblen recurrents i tòpiques: quan no hi ha interessos europeus o americans no se'n parla. No crec que sigui ben bé així, d'interessos occidentals n'hi ha a molts indrets dels quals en sabem molt poca cosa. I si per una banda és evident que això s'esdevé en molts casos també ho és que per la banda esquerranosa polititzada tan sols es treu gent al carrer, a protestar sobre guerres i malvestats, quan pel mig hi ha els Estats Units. En el tema de les misèries africanes sovint al darrere hi ha interessos, per exemple, francesos, però d'això s'en parla i se n'escriu molt menys.

De vegades, no se sap ben bé perquè, unes imatges sobre aquests tipus de fets surten per televisió i es repeteixen una i una altra vegada, fins a la saturació. En alguna ocasió t'avisen abans, compte, el que t'ensenyarem pot ferir la teva sensibilitat. No m'agrada que juguin amb els meus sentiments de forma mediàtica però sí que m'agradaria que s'informés més a fons de les causes i conseqüències d'aquestes misèries col·lectives que fan que les protestes nostrades sobre retalls i retallets semblin la xocolata del lloro pel fet que ningú de per aquí no es veu obligat a caminar sota el sol, sense aigua, gairebé dos cents quilòmetres, carregat de canalla i cercant tan sols una precària subsistència. No em puc ni imaginar el que pot ser una situació d'aquesta mena, la veritat. Pensem de veritat que aquestes persones són éssers humans exactament iguals que nosaltres, amb els mateixos drets i la mateixa dignitat?

Les televisions amollen algunes imatges de tant en tant però ben poques vegades informació a fons de les situacions i de les causes, complexes, que convergeixen en determinades circumstàncies. Fa alguns dies van sortir a facebook algunes fotografies horroroses sobre els feminicidis que es produeixen un dia sí i un altre també al Congo. Les respostes fàcils són sempre les mateixes, els grans capitals, occident... Bé, recordo que en una ocasió un intel·lectual mexicà responia a allò de la culpa dels del nord incidint en la responsabilitat que les classes dirigents del mateix país tenien també en les malvestats diverses que el sotraguejaven. Mèxic, un altre on les dones reben força, per cert.

Segurament no hi podem fer res, però el que realment m'inquieta és que es parli tan poc de tot plegat a nivell casolà i tertulià. Mirar unes notícies nostrades per la tele fa una certa vergonya, un parell de fets mediàtics, repetits una i una altra vegada i normalment encara no aclarits, com poden ser la mort de la nena gallega i el cas dels mossos al Raval, quatre bestieses sobre cinema, teatre, moda, medicina -un clàssic dels nostres temps- i alguna coseta més, esports variats i futbol, molt i molt futbol. I política local o això que en diem política, aquest ha dit, l'altre ha contestat. Pel mig, això sí, alguna informació sobre el món que ens envolta, poca cosa. Els programes seriosos i més aprofundits, llargs -en mitja hora no és pot entrar a fons en cap tema d'aquest tipus- normalment es fan en horaris tardans, qui vulgui ja se'ls mirarà per internet. Entenc, com m'han explicat, que el periodisme actual és un sector ple de becaris d'arròs i contractes lamentables però tot plegat no acaba d'explicar la nostra indiferència generalitzada sobre fets d'un gruix tan espantós.

De vegades em sorprèn comprovar quantes coses vaig ignorar de jove, sobre el món que m'acollia. Eren temps de censura i tot això. Però també m'amoïna llegir en revistes progres de l'època com m'aixecaven la camisa sobre les bondats del blog comunista, o recordar els disbarats inimaginables que s'afirmaven a través, per exemple, de la mitificada radio españa independiente. Hi ha qui es fum del rei francès guillotinat, el pobre i miop Lluís XVI, que hauria volgut ser fuster o rellotger i no pas monarca, perquè en algun lloc va escriure que no passava res de nou quan s'estava congriant la revolució. Però quantes vegades ens llevem amb la sensació de què no passa res de nou i en canvi el món bull per totes bandes. I, el que es pitjor, a una gran part de gent li toca ser a dins de l'aigua que bull, de grat o per força. Només podem esperar que les desgràcies ens oblidin durant una temporada. Oblidarem els pobres, i tan pobres con som...

Segurament no hi podem fer res, només sobreviure en les nostres mediocritats ben peixades, malgrat tot. He escoltat aquests dies alguns immigrants, paquistanesos, magribins, argentins, comentar amb certa ironia: si això és una crisi no sé el que hi deu haver al meu país. En el fons és com queixar-se d'un refredat en un hospital oncològic, la veritat.

Sobre enganys, errors i enredades, per internet o per on sigui

Avui un diari comentava els perills de l'hàbit de consultar temes mèdics per internet i, al mateix temps, per la ràdio, he escoltat un debat en el qual també s'incidia en la possible manca de fiabilitat de les informacions periodístiques que es troben a la xarxa, viquipèdia inclosa.

Estic segura que podríem conformar una enciclopèdia -virtual o en paper- que recollís les moltes vegades que, en èpoques pretèrites, els experts en el que fos ens han aixecat la camisa, de bona o mala fe. Errors mèdics, errors acadèmics, informacions periodístiques falses o mal intencionades. No calia que existís internet, el que passa és que abans els universitaris assabentats eren quatre i els concedíem una immerescuda fe i devoció.

Sé que molts metges, mestres, periodistes i el que sigui no accepten de bon grat que algú els esmeni la plana pel fet que ha llegit alguna cosa a internet, cosa que pot ser veritat o mentida, o ni una cosa ni l'altra, com gairebé tot a la vida. Només que per internet podem trobar també moltes opinions contrastades. Pel que fa a viquipèdia, he trobat  força errades a la Gran Enciclopèdia Catalana i això limitant-me a temes dels quals puc saber alguna cosa. Una amiga meva, fa anys, va retornar un dels suplements pel fet que el seu fill, historiador, va pescar-hi patinades de gruix.

Fa anys, en un llibre de Ciències Socials, per a l'alumnat de la segona etapa d'EGB, vaig ensopegar-me també amb errades importants. Com se sap, les lluites editorials en aquest tema, el de l'escola, han estat importants i no s'ha parlat mai gaire dels avantatges suplementaris que els grans grups oferien a escoles, directors i professors si triaven determinats llibres. Precisament jo havia estat molt reticent als canvis, els manuals anteriors em semblaven molt millors però la majoria de professorat creia que eren massa complets i volien una cosa més lleugereta i amb més il·lustracions, aquest parany ens ha costat un abaratiment progressiu en l'exigència acadèmica.

Quan va venir el pobre venedor de l'editorial, segurament amb contracte precari o temporal, i em va voler tornar a vendre les excel·lències del producte, li vaig dir que havia detectat aquelles errades i em va dir, una mica ofès, que jo havia de comunicar-ho a l'empresa. Jo? A sobre de patir les mancances encara els havia de fer la feina de franc? 

Fa poc un familiar va patir una gairebé errada mèdica, més aviat una negligència, que ens hauria pogut costar molt cara. Afortunadament la cosa s'ha arranjat, però motivada pel tema vaig cercar informació a internet i em vaig adonar que la simptomatologia estava força clara i que potser si el mateix especialista hagués navegat una mica la cosa no hauria anat tan endavant, car feia alguns anys que feien passar amb raons i mals diagnòstics la persona a la qual faig referència.

És un exemple, i tots sabem que ni a la xarxa ni als llibres en paper, ni tan sols a les persones, els podem demanar més del que poden oferir-nos. Ni tan sols als professionals. L'extensió del coneixement i de l'alfabetització ens ha facilitat o complicat la vida i les fes absolutes ja no existeixen o no haurien d'existir. Una de les últimes fes perdudes ha estat la fe en el personal de l'oficina del barri, de l'entitat de crèdit habitual. Que els experts que també s'equivoquen ens avisin una i altra vegada que a internet hi ha molt palla, la veritat, sobra. En tot cas, que concretin i que no parlin en abstracte i en general. O sigui, que denunciïn les errades i les fonts i no facin caure l'anatema damunt del mitjà.

Una vegada El Jueves, molt abans d'internet, feia broma amb una campanya sobre el consum de medicaments. No se autorrecete, deje que le maten ellos,  deia la impagable coberta de la revista. Avuim llegint i escoltant tot això pensava, parafrasejant aquella recordada frase humorística: no se autoinforme, deje que le engañen 'ellos'.