25.4.15

MEDITACIONS CASOLANES PER A DESPRÉS DE SANT JORDI



La llegenda de Sant Jordi, en la seva versió més coneguda, és força elitista. El drac es va cruspint persones, les quals en alguns textos són gent en general i en d'altres, donzelles verges, fins que li toca en sort o dissort la filla del rei, únic cas en el qual les forces celestials propicien que el sant ardit hi faci alguna cosa. Per a més misteri la cosa acaba d'una forma etèria, amb allò de la rosa i la sang i el sant tocant el dos, car aquests personatges guerrers són d'una castedat absoluta i si es deixen endur pel pecat de la carn, malament, mireu el que li va passar a Lancelot. Ignorem el destí de la princesa, potser la van casar amb algun príncep adient però també podria ser que a causa dels fets decidís consagrar la seva vida a la santa religió esdevenint l'abadessa no democràtica d'algun convent nostrat.

Aquesta és una festa molt celebrada a les escoles. El sentit i contingut de les festes escolars s'hauria de revisar a fons, les festes escolaritzades no s'aguanten de cap peu però han tingut un èxit esclatant, quan jo treballava hi havia anys en els quals, a escola, l'eix principal de la vida escolar eren les festes populars reconvertides en pedagogia de consum. Mentre Nadal encara ha comptat amb la prevenció de certs sectors del professorat que han intentat obviar-ne el contingut religiós i fins i tot passar-se sense gaire fortuna al solstici d'hivern, Sant Jordi no ha tingut el mateix rebuig malgrat que el protagonista sigui un sant miraculós el qual, en el fons, defensa la classe dominant. He perdut un munt d'hores de feina en reunions de mestres a l'entorn de les activitats que es farien durant les festes i sobre com seria la decoració del centre. 

Per cert, no conec iconografies que hagin transformat la princesa en una humil pagesa o en una obrera tèxtil del temps de la industrialització, pot semblar surrealista però he viscut intents pitjors de socialització obrerista. El que sí he vist en alguna ocasió, de sota mà, són algunes versions de la rondalla pujades de to, evidentment en contextos no escolars, només faltaria.

A escola, quan jo em trobava en actiu i no en passiu, havia fet i vist fer tota mena de treballets, aquests dies: roses de plàstic, de paper pinotxo, de paper de diari, de plastilina, pintades, retallades, modelades. Algunes quedaven molt bé i d'altres eren molt galdoses. També vam pintar dracs, dracs de tota mena. I murals i fins i tot en una ocasió vam muntar una escenografia en tres dimensions a l'entrada de l'escola amb la cova, el drac, la princesa i el sant. A mi em demanaven en ocasions que fes els dibuixos. Una vegada es veu que la princesa em va sortir amb cara de bleda i una mestra feminista em va venir a protestar per l'actitud de la dama. I és que es fa molt difícil conciliar les velles llegendes amb la realitat actual. 

A mi, ja de petita, aquest elitisme del sant, que no apareix fins que no es troba en perill la pubilla, em feia molta ràbia. Hi ha hagut intents iconogràfics i rondallístics moderns de canviar una mica les tornes, versions humorístiques amb dracs simpàtics i desacomplexats i princeses més valentes i coratjoses. Els contes sobre la llegenda de Sant Jordi ofereixen avui un gran ventall de versions ximpletes i despropòsits rondallístics. De fet, el paisatge tradicional té molts elements atractius per a la mainada, al capdavall moltes nenes quan són petites (i de vegades quan són grans, també) volen disfressar-se de princeses, ens agradi o no i sense que hi tinguin a veure propagandes modernes, i a molts nens els agrada això d'estossinar el que sigui amb una arma a la mà, i com que el drac s'ho mereix, doncs som-hi. El cas és trobar l'excusa adient. L'uniforme de guerrer medieval pot esdevenir fins i tot gal·làctic, fet i fet el cavaller, per més medieval que sigui, ve de l'espai sideral. Pel que fa al drac i la seva cova, els monstres i els llocs misteriosos són absolutament atractius. El meu fill, de petit, col·leccionava monstres de l'univers i tenia un llibre on s'aplegaven les fitxes de cadascun d'ells, se'l sabia gairebé de memòria. 

De fet el drac menja gent perquè potser és el seu aliment natural, de la mateixa manera que els gats es mengen les rates, una altra cosa és que li hagin de portar el menjar a casa, és clar, tot i que sembla que l'obsequi  respon a un pacte per tenir-lo més o menys controlat. Si Sant Jordi hagués eliminat el drac de bell antuvi s'haurien estalviat moltes desgràcies però la llegenda tampoc no existiria. Jordi és un dels pocs noms que en èpoques grises es continuava pronunciant sempre en català, tot i que en els papers oficials posessin Jorge. 

Un senyor gran que treballava amb mi i es deia Jordi comentava en una ocasió que el seu nom estava bé per a un nen o un noi jove però que quan envellies semblava poc seriós. En una ocasió vaig llegir en alguna novel·la que no recordo una cosa semblant sobre el Robin anglosaxó. Potser ho fa la sonoritat, que té una certa semblança, les vocals, no ho sé, però alguna cosa hi ha, de la mateixa manera que alguns noms fan persona gran. Júlia, segons opinions antigues, semblava un nom de iaia però es va posar de moda i ara ja no ho sembla car tot és relatiu i subjectiu en aquest món de mones i de tendències estètiques. Avui, que ja sóc una iaia i m'escauria, és un nom de noies joves i de criatures, ves.

Sant Jordi és una figura imprecisa i improbable, una barreja de personatges i d'històries antigues, amb un rerefons gore de tortures al pobre home, el qual les resisteix totes abans de renunciar a la seva fe cristiana. A Catalunya s'ha anat reconvertint en un símbol patriòtic malgrat que la seva filiació no sigui geogràficament catalana, al capdavall les tradicions s'adapten, s'inventen, es reconverteixen i ens les fem a mida. A partir de la Renaixença i amb el Modernisme el sant, el drac i la resta prenen una nova dimensió i renoven la iconografia i ens els trobem per tot arreu. És aquest un sant polivalent, patró a molts indrets d'Europa. Del dia de Sant Jordi se n'ha volgut fer una mena de dia dels enamorats, això és un invent modern, de fet. I és que el sant, després de lliurar la rosa, va tocar el dos, no ho oblidem. Però sempre es troben militants de la puresa nostrada que ens afirmen de forma contundent per Sant Valentí, nosaltres celebrem Sant Jordi. Tant és, al capdavall, tot és negoci, en el present.

La rosa es regala l'estimada però es pot regalar a tothom, sense manies, fins i tot se la pot regalar una mateixa, a més a més hi ha roses de tots preus i el nostre poder adquisitiu ha millorat. Una altra bestiesa moderna és això de què aleshores la noia ha de regalar el llibre al xicot, no sé d'on va sortir aquest cuento. Però les tradicions s'inventen i si tenen èxit ja són per a tota la vida i quan parlem de tota la vida parlem de la vida de cadascú i allò que hem vist fer ens sembla que és intemporal i que ha de romandre pels segles dels segles més o menys igual o semblant. Per això quan els parvulets d'avui siguin mestres i pares continuaran celebrant, adaptat com sigui a la modernitat, allò que els porti perfumats records del passat, i faran fer roses de plastilina, dracs de cartró i coses semblants, em temo.

Sant Jordi ha passat, ha mort el drac del 2015, la princesa virginal s'ha quedat amb la rosa i ell s'ha enretirat al seu regne celestial fins l'any que ve, enmig de l'esplendor del mes d'abril i content de què les vendes de llibres hagin anat bé tot i que, de fet, ell no hi té res a veure amb el tema dels llibres, ben mirat. Avui l'excés iconogràfic s'ha incrementat amb les roses i santjordis virtuals que la gent s'envia pels mòbils i pels ordinadors i per on sigui. Tot ajuda a viure, encara més si és primavera.


9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

A mi m'agradat les llegendes tràgiques, sagnants i plenes de renúncies. Les llegendes, com els contes, neixen per ser exemplars. Més que modificar-ne l'original (si n'hi ha cap), potser el que demana la història és saber què li passa a la princisa en el futur.

F. Puigcarbó ha dit...

la llegenda aquesta de Sant Jordi és bastant surrealista, no s'aguanta per enlloc. Però vaja, després de lo del colom i la santissima Trinitat ja m'ho puc empassar tot.

Hi ha un escrit molt interessant de Ramón de España a el periódico

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/per-que-soc-tan-ensopit-4131252

Júlia ha dit...

Enric, el destí de la princesa sempre ha estat un misteri pel qual poca gent s'ha preguntat mai.

Júlia ha dit...

Francesc, fins i tot hi ha fets actuals que són gairebé tant surrealistes com aquests.

Ara em miro l'article, gràcies.

Júlia ha dit...

Francesc,em diu que haig de pagar o ser suscriptora, si tens manera d'enviar-me'l...

Júlia ha dit...

ja l'he pogut llegir, enregistrant-me, interessant, algú ho havia de dir a més de quatre arreplegats a més de jo mateixa

Enric H. March ha dit...

Molt bo, l'article!

Miquel ha dit...

M'ha fet gràcia això dels Jordis infantils. Deu ser veritat. Com també els Pepitos, que ja no en deuen quedar gaires... O els senyors Pepitos, per reblar la paradoxa.

Júlia ha dit...

Miquel, però el Pepito era una mena de diminutiu, adient per diferenciar entre els molts Joseps de les famílies. De fet recordo molta gent gran o vella del meu temps jove els quals els anomenaven amb diminutius, la Pepita de la carn, el Pepet de les mongetes, la tia Lolita, el Jaumet de les vaques, o coses com ara les Mercenetes,avui gairebé extingides encara que tot torna, de vegades.

Jordi ja és 'juvenil' d'origen,he, he.