25.6.15

CAL ANAR A ESTUDI A APRENDRE DE LLETRA I MOLTES COSES MÉS







De tots els prejudicis que la gent acostumem a congriar, un feix considerable va lligat al tema escolar. Quan tens fills i filles en edat escolar vols el millor per a ells i creus que la tria d'escola és molt important. Amb el temps, quan creixen, constates que allò era un aspecte relatiu i que en el tema escolar hi incideixen moltes més coses que no pas el mateix centre triat: els companys de curs, els mestres amb els quals t'ensopegues i fins i tot les circumstàncies polítiques del moment. Quan escric sobre escoles em refereixo sobre tot a l'ensenyament primari, allò que va ser l'EGB en d'altres temps, a la qual se li va escapçar de forma desafortunada la segona etapa per convertir-la en això de l'ESO. 

Crec que puc afirmar que en general, avui, les escoles de primària funcionen força bé i disposen d'uns mitjans remarcables, encara que sempre hi hagi demandes i protestes. La tendència vocacional dels mestres de primària és important, a secundària hi ha més garbuix o això em sembla. Ara que la meva néta començarà el parvulari a l'escola oficial he pogut tornar a copsar els estranys prejudicis de molta gent la qual, sovint sense informació fefaent, et diu penjaments d'unes escoles i meravelles d'unes altres. 

El fet és que al capdavall, per a la meva néta, han triat per motius de comoditat l'escola pública més propera a casa seva. Quan he dit a gent de la meva edat on aniria m'he trobat de tot, una altra iaia del veïnat em va dir que no m'ho aconsellava car una seva coneguda, monitora de menjador, va patir un atracament als lavabos per part d'uns alumnes. Vaig objectar que, a tot estirar, els alumnes podien tenir dotze anys, cosa que matisava la gravetat del fet. Una antiga companya meva d'escola també me'n va dir penjaments i fins i tot em va criticar de forma para-racista l'excés de diversitat de les concertades del barri, a les quals ella mateixa havia portat els fills  fa anys però que ara ja no són el mateix. Per sort, d'altre gent de la meva edat m'ha assegurat que és una escola activa, participativa, que funciona bé i etcètera.

La meva filla va anar a la reunió convencional per als pares dels nens i nenes acceptats a l'escola i en va tornar molt contenta. Els pares d'un nen del qual conec els avis, en canvi, sembla que en van sortir amb moltes reticències i tot i que estan ocupant una plaça que potser algú altre voldria, estan mirant d'altres ofertes educatives diverses. Una mare d'un nen que comparteix guarderia amb la meva néta, xinesa per cert, em va dir que, com una gran majoria dels de la guarderia, el portaria a una concertada religiosa propera ja que a la pública hi va de tot. 

No tinc res en contra d'aquesta concertada, funciona també molt bé i va ser la segona opció triada, té els avantatges de les grans escoles concertades i algunes de públiques, concentrar en el mateix centre la secundària, el batxillerat i fins i tot mòduls professionals però les raons de la tria no eren aquestes sinó més aviat evitar la barreja amb aquest de tot. Abans les religioses concertades eren una mica pesadetes en el tema doctrinari, per raons òbvies, però avui unes quantes, com aquesta, s'han modernitzat i el tema religiós és fins i tot optatiu o es limita als aspectes culturals.

Per a la gent del país amb prejudicis el de tot fa referència als nouvinguts però també entre aquests nouvinguts hi ha prejudicis, és clar, no tothom és igual. Un dels elements que va valorar la meva filla, precisament, va ser aquest de tot, el petit univers de procedència dels pares i mares, que reflecteix la realitat de la vida i del moment que vivim. Un prejudici vigent és que els nouvinguts, molts dels quals, per cert, ja han nascut aquí, fan baixar el nivell, cosa que quan fa referència a edats com ara els tres anyets em fa molta gràcia.

Encara hi ha persones que creuen que portar als fills a l'escola pública del barri és un greuge i que, si es pot pagar, cal esmerçar calerons en l'educació de la nissaga. Com que la majoria d'aquestes persones tampoc lliga els gossos amb llonganisses això de triar  una escola de pagament redueix les opcions a les concertades properes i poca cosa més. Entre les mateixes públiques també hi ha categories i s'han hagut de controlar les moltes trampes que fan les famílies per poder optar a una pública que no els toca però que els agrada més que aquella que els hi tocaria.

Quan jo treballava a l'escola hi havia alguns pares i mares que ens portaven els alumnes a preescolar, pel fet que les concertades no rebien subvenció per a aquesta etapa i eren més cares, i després, a primària se'ls emportaven a les religioses concertades sense manies i sense valorar com havia anat tot plegat en el parvulari. Recordo molts casos però en concret un que em va colpir, la mestra de pàrvuls va detectar en un nen una malaltia, crec que era fibrosis quística, va tenir una cura admirable d'aquell alumne amb una gran dedicació i a primària els pares se'l van emportar a una privada d'una certa categoria social. De desagraïts, l'infern n'és ple.

També recordo un cas en els quals, en prosperar, una família que era de les més actives i reivindicatives i esquerranoses de l'associació de pares i mares, va treure el nen i la nena i els va portar a una escola d'elit, anglesa o una cosa així, de la part alta de Barcelona. A L'Hospitalet tothom criticava, en els setanta i vuitanta, les escoles de l'OPUS, però quan la gent va començar a bufar cullera em va sorprendre les moltes famílies d'ideologia fins i tot suposadament comunista que hi duien les criatures. Hi ha persones que han estudiat gràcies a l'escola pública però que després, quan han estat pares i mares i ara que les escoles públiques estan molt i molt millor, els han portat a privades, diverses segons l'estatus econòmic assolit.

Jo de petits els vaig portar a escoles del CEPEC. Tot allò del CEPEC, mirat en perspectiva, també té ombres i incoherències i encara està per escriure's la seva veritable història. Aleshores t'havies de gratar la butxaca per poder-los dur a aquelles escoles però el motiu principal tenia una certa justificació, la llengua, que a les públiques era encara el castellà, de forma absoluta i aclaparadora. Avui, de moment, no és així i fins i tot jo ho veig tot plegat d'una altra manera. L'escola del CEPEC del meu barri va acabar malament, en aquella època es feia molta política, de forma inevitable, a tot arreu i les discussions entre, per exemple, extrema esquerra, pesuqueros i socialistes eren habituals aquí i allà. En vam trobar una altra del CEPEC fora del barri, ara és pública i no ens tocaria car els criteris de tria van per proximitat, cosa que seria discutible en molts casos. 

Els pares i mares, en general, tot ho fem a fi de bé però ens podem equivocar i ens equivoquem. En general la preocupació per l'escola, com la preocupació per l'aliment, és excessiva però no s'hi pot fer més, tan sols el pas del temps evidencia que tot plegat es relatiu. Ahir escrivia sobre Serrat i crec que una de les seves cançons més remarcables, en castellà per cert, és la dels bojos baixets que explica molt bé com condicionem amb les nostres dèries les vides dels nostres descendents, una de les millors cançons sobre criaturetes que he escoltat. Recordo també aquella del Pere Tàpies que anava repetint allò de nen, calla, nen estigues quiet, nen et donaré un bolet...

La preocupació pels infants és molt manipulable, desvetllen tendresa generalitzada però a nivell universal tampoc no és  pas que ens preocupem en excés, el món és ple de nens i nenes en situacions absolutament tràgiques i amb unes perspectives de futur horribles. Podem fer-hi poca cosa. En el fons, i ha de ser així, a cadascú ens preocupen els nostres, ahir citava el meu pare i avui el tornaré a citar, quan anava a buscar el meu fill a la guarderia -ai, que avui és l'escola bressol- em comentava: sembla mentida, però només veus el teu... El fet és, però, que fins i tot a les aules de parvulari es poden copsar les relacions humanes, amb els seus vicis i les seves virtuts, ja allà despunten poders ocults, assetjaments, víctimes, botxins, lideratges i marginacions, tot i que per sort, en general, són controlables. Però a la nostra quitxalla no li podem evitar que hagi de surar en aquest món des de ben aviat, entre els seus contemporanis i espanta pensar en què tothom ha estat infant i, si té sort, acabarà per ser un vell xaruc.

L'escola pública que avui potser li tocaria al Serrat, si fos un infant i visqués on vivia, també ha estat objecte de molts penjaments i ha passat per èpoques diverses. Ara, amb gran esforços de l'equip pedagògic, està assolint el reconeixement de la gent. Fa pocs dies una noia jove del grup d'història, amb un nen de l'edat de la meva néta, em va dir, molt contenta que l'any que ve el seu fill aniria a aquesta escola i que sabia que funcionava molt bé. Un dels problemes del centre és el nom, lligat a un rei de l'època hispànica d'esplendor, però crec que el volen canviar perquè som tan babaus que ens agrada més dir que els fills van a l'escola de la Fonteta de la Ginesta que no pas dir que van a la Felip II. 

L'escola de monges on vaig anar jo també va haver de canviar el seu nom, es deia de la Consolación, tot i que aquest nom oficial no el vaig escoltar mai en boca de la gent, per a la qual l'escola era la de les monges del Sortidor. Ara es diu Anna Ravell, aquesta dama va ser la fundadora de l'orde, i en el nom ja no es fa cap referència a la seva categoria de monja i com que és un nom que sona a català ja que la monja era d'Arenys queda molt bé. Això dels noms de les escoles no és un tema menor, ni de bon tros, és ja un aspecte més del màrqueting educatiu i és que això del màrqueting és important quan hi ha oferta i prejudicis i dèries diverses.

Els primers anys escolars són importants, però no tan sols per als infants. Els pares i mares encara són joves i participatius, es congrien amistats entre famílies i es forma part de festes i activitats col·lectives, les ampes, en molts casos, també són sovint una mena de clubs socials. Fins i tot, ai, he conegut alguns casos en què el pare d'un s'havia embolicat amb la mare d'un altre. A secundària tot es complica, l'edat dels infants els transforma de forma sobtada en adolescents difícils i ja no hi ha les mateixes relacions entre pares, mares, mestres, infants. Així és la vida.  Sovint no valorem com cal ni a fons això de l'escolarització massiva que tant ha contribuït a la bona convivència d'una societat complexa, cada vegada més diversificada i multicultural.

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

De veritat, Júlia, l'opinió dels pares dels alumnes (parlo com a pare, no com a professor) m'ha importat sempre ben poc. Tothom és ple de prejudicis. Als mestres se'ls ha de deixar treballar. Ho faran millor o pitjor, però són els mestres (una paraula cada cop més desprestigiada). Els pares només s'haurien de preocupar de reforçar el que la canalla aprèn l'escola: llegir, escriure, comptar, aprendre i comprendre, mostrant interès pel seu aprenentatge i cultivant la importància i el respecte pel mestre. I no demanar a l'escola que s'encarregui d'allò que han d'aprendre a casa i que té a veure bàsicament amb el comportament, el respecte i l'ètica.

Júlia ha dit...

Enric, així hauria de ser, però de pares n'hi ha de moltes menes, en tot cas com a mestra s'ha de prescindir una mica dels pares i no demanar figues a la perera. El que em sobta són les brames que corren sobre centres escolars, sense cap base seriosa.

Mercè Piqueras ha dit...

El títol d'aquesta entrada m'ha fet recordar la cançó que em cantava la meva àvia: "La mare de Déu, quan era xiqueta i anava a costura a aprendre de lletra..."

Pel que fa a les opinions de la gent sobre l'escola o sobre qualsevol altre tema, ja se sap que, tants caps tants barrets. Jo vaig dur les criatures a una escola privada laica --primer va ser subvencionada i després concertada-- però quan van començar les circumstàncies eren molt diferents; per exemple, quan van començar a anar a l'escola a l'escola pública les classes es feien encara en castellà. Avui dia els duria segurament a una escola pública.

Júlia ha dit...

Mercè, de fet, de la cançó he tret el títol tot i que la cançó també té l'origen en el que deia la gent, això 'd'anar a estudi'pel que fa a les noies s'identificava amb aprendre 'una mica' de lletra,jo encara ho havia escoltat però en algun poble, a Barcelona, no, la veritat, més enllà de la generació dels avis.

Jo vaig fer el mateix, Mercè, sobretot pel que fa al català, van anar a una del CEPEC, i les escoles públiques, amb notables excepcions, també acollien un tipus de mestre-funcionari molt de l'època, mirat en perspectiva hi ha coses d'aquelles escoles que les valoro també força, avui mateix en Luri hi fa referència.

Avui jo crec que la gran majoria de públiques estan molt bé, tant pel que fa a les instal·lacions com als mestres, considerant que pots trobar de tot a tot arreu, moltes valoracions actuals van lligades al tema dels infants que apleguen i a prejudicis diversos. I diria una cosa semblant de moltes concertades que s'han modernitzat i on hi ha valors importants per sobre de l'antic adoctrinament religiós, penso que hi ha una bona oferta 'a preus raonables'.