PEDROLO I LA CULTURETA

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Manuel de Pedrolo i sembla que la seva figura i la seva obra s'estan recuperant, tot i que això de la literatura és com la borsa, puja i baixa i no saps mai com anirà. Al menys, a una hora absurda, dos quarts de dotze de la nit, i, és clar, al 33, van passar el documental sobre l'escriptor, fet gràcies al mecenatge popular, cosa que ja diu molt del país on vivim.

Des que s'està parlant d'ell una mica més, gràcies als esforços d'un petit grupet d'incondicionals i de la seva filla, que sembla que els entesos han matisat el menyspreu vers una obra que poca gent ha llegit sencera. Les etiquetes habituals el titllaven de mediocre i el culpabilitzaven per escriure massa, ja que el gust pel treball excessiu, en aquest país i a l'altre del costat, sembla un defecte. Crec que això d'escriure massa afecta a d'altres escriptors com la mateixa Olga Xirinacs qui també, com Pedrolo, va rebre premis en d'altres temps, premis que fa anys eren objecte de discussions i que avui passen sense pena ni glòria.

Fa cinc anys, amb motiu dels vint de la mort de l'escriptor, vaig dedicar-li unes quantes entrades al blog, sense gaire ressò, tot s'ha de dir. Era una època en la qual es feien molts homenatges bloguístics a escriptors però a Pedrolo no se n'hi va fer cap, aleshores. Jo no entraré en el tema de l'estricta qualitat literària, relliscós, subjectiu, i lligat a modes i mandarinatges. Recordo que Rodoreda, en vida, tenia els seus detractors que tan sols en valoraven els contes fins que va formar part d'aquest cànon nostrat que en algun moment pot esdevenir intocable. Si avui dius o escrius que amb Rodoreda no n'hi ha per tant t'exposés a la lapidació massiva. Passa amb tot com amb la Sagrada Família, la continuació de la qual era objecte de grans crítiques fins que va començar a generar guanys a dojo.

Per sort, els autors sempre conserven, fins i tot els oblidats, un petit nucli d'incondicionals desacomplexats. I els consagrats i reconsagrats, un petit nucli de crítics. No passa tan sols en literatura, passa en pintura, en arquitectura, en música, fins i tot en coses com medicina, gastronomia o arqueologia. Ho va reflectir molt bé el també oblidat Soldevila en una obra sobre un pintor, Bola de neu, al qual una crítica el fa bo de sobte i fins i tot el crític, que l'ha escrita per fer barrila, dubta de la seva pròpia opinió. I també hi ha les capelletes, que varien segons qui remena les cireres i té tribuna fixa a ràdios i teles però també a les aules universitàries.

Hi ha elitistes que pensen que quan una cosa agrada a molta gent normaleta no deu ser prou bona i això passa fins i tot quan els mateixos elitistes n'havien potenciat la fama i difusió. Una altra bona escriptora gairebé oblidada i poc valorada en l'actualitat és Maria Aurèlia Capmany. Jo diria que el fet de tenir descendència directa fa que al menys fills i néts o fins i tot nebots recuperin la figura  de l'avantpassat, però no sempre és així, és clar, tot i que crec que això explica moltes pervivències, recuperacions i oblits gairebé definitius.

Em sorprèn que, en el present, persones que em bescantaven sense manies l'obra pedroliana ara em matisin les seves opinions. Ens agradi o no ens condicionen moltes coses. Per això una crítica de prestigi pot enfonsar qualsevol cosa o fer que se'n vengui una altra de dubtosa. L'adoctrinament cultural pot ser subtil o contundent però funciona, ni que sigui amb aquests alts i baixos que comento. Jo crec que la quantitat no ha de fer por, quan més personatges tinguem en la nòmina de la nostra cultura, millor. Mireu els francesos, tot ho fagociten i tenen gent infumable als altars del xovinisme. Un altre tema és quan els sacralitzats passen a ser considerats sobrevalorats, com en el cas d'Espriu, qui va semblar, durant alguns anys, que era l'únic poeta viu damunt de la terra catalana.

L'horari d'emissió del documental m'ha fet recordar-ne un d'excel·lent, a la tele castellana, fa anys, sobre Buero Vallejo, emès tardíssim i al segon canal, de forma vergonyant. D'altres coses interessants es passen, per exemple, els dissabtes per la tarda. Bé, val més enciam que gana i espero que el documental sobre Pedrolo sigui accessible a través de la xarxa, recurs habitual del present que justifica de forma oficial aquestes marginacions horàries, de moment no és així.

El món literari té tantes misèries com tots els altres. Ara surten llibres, reculls de cartes, memòries, on es palesa que la gent famosa dels seixanta, dels setanta, en realitat es bescantava mútuament en la intimitat tot i que, com avui, quan calia fessin el paperot i fins i tot la pilota als de la professió. Caiem, ai, en mesquineses diverses, fins i tot a l'escola, quan algú valorava alguna mestra que potser ja no era al centre sempre sorgia algú que afegia: sí, però... El que passa és que el món literari l'hem tingut durant anys situat en un escambell especial però els intel·lectuals deceben molt ja que es poden escriure coses meravelloses i ser un poca-solta, un traïdor o un egoista, és clar. 

Una cosa és allò que s'escriu i una altra, la vida. Pi de la Serra explicava en una ocasió que s'havia apartat de la cançó protesta tirant a revolucionària quan un jovenet li va demanar d'anar a fer la revolta a les muntanyes. Els cantants poden ser promiscus i entonar tonades a l'amor etern i incondicional a la seva aimada, o bé ser uns interessats petits-burgesos i uns pesseteros i cantar a la llibertat, a la generositat i als mals del diner, què hi farem. No tan sols són dolents o incoherents els polítics i els capellans.