26.11.15

LA MODA NO INCOMODA. O SÍ.




Fa molts anys la gent humil tenia alguna cosa de mudar, els homes algun traje, el qual es feia servir en les grans ocasions i que s'arranjava com es podia al llarg dels anys. El vestit masculí anava acompanyat de corbata, en general. En algunes feines s'exigia treballar disfressat d'aquesta manera i tocava passar per l'aro.

Ignoro el profund motiu pel qual en algun moment la corbata va passar a ser un signe burgès, recordo que durant un Sant Jordi de fa molts anys un personatge alternatiu d'aspecte inquietant i antisistema es va acostar al meu xicot i li va estirar la corbata -ell sortia de treballar en una oficina- mormolant coses com ara mu anarco compañero, mu anarco... Per sort la cosa no va anar a més. Devia ser tot just a principis dels setanta.


Aleshores, tot i que l'americana es conservava, amb algunes variats que incorporaven el vellut o el cuir, la camisa de sota va començar a ser de quadrets o bé es va substituir per un jersei de coll alt. És clar que segons on anaven a  buscar vots els polítics es vestien d'una manera o d'una altra i encara ho fan.

La corbata es va bandejar força a causa de les seves connotacions, algunes feministes també la titllaven de símbol fàl·lic. Una alternativa a la corbata va ésser en algun moment la corbata de llaç o fins i tot el llacet estil Ventura Gassol que havia arribat a ser un signe d'identitat catalanista. Després de la guerra un senyor catalanista de la meva escala de l'edat del meu avi va voler sortir a passeig sí o sí amb el llacet, malgrat els avisos familiars, i per la Plaça de Catalunya un poli de la secreta el va detenir després de dir-li: mira, aún quedan chulos. Per sort la detenció va ser breu gràcies a l'ajuda de coneguts i saludats però l'ensurt no li va treure ningú.



Quan aquest senyor de la foto va ser conseller se li va criticar molt el descorbatament ja que fins i tots els més progres s'abillaven de forma convencional en els actes seriosos. La veritat és que una mica d'alliberament, pel que fa als senyors, del tradicional conjunt de trajo fosquet, camisa i corbata, s'agraeix, tot i que tampoc calia arribar a les samarretes destenyides.

Ves per on i ara alguns polítics de dreta-dreta se'ns han tret la corbata i fins i tot s'han posat camises de quadrets mentre que algun altre d'esquerra-esquerra se'ns ha mudat com un pinzell. Ja no saps quin pito tocar, la veritat.


La moda tèxtil es pot fer extensiva a pentinats, patilles, barbes i la resta. Costa molt  ser original en res ja que sempre hi ha algú que ho és més que tu. Pel que fa a les dames, se'ls permet una més gran variació en colors i tendències i, en tot cas, a vegades s'ha criticat que es passessin amb les aspiracions modèliques agosarades. Algunes, és clar. De fet en això també han acabat per coincidir algunes dretes i algunes esquerres.



Els senyors importants i modernillos van bandejar durant un temps la camisa blanca, identificada com de cambrer. Els dissenys Miró els vestien de fosc per dins i per fora. Ara hi ha un retorn a la blancor camisera i, curiosament, molts cambrers modernets van de negre de dalt a baix.

El món és estrany. Avui només he incidit una mica en el tema de les modes polítiques però un altre dia entraré en d'altres aparadors, periodistes, tertulians, experts i la resta. De fet amb la gent que està a l'aparador s'hi ficaran de totes maneres, amb les dones encara més, és clar. Jo, la veritat, mentre no els hagi de pagar amb els meus imposts samarretes, camises, corbates, americanes o salacots, que vagin com vulguin. Els trajos i els vestits potser han estat la xocolata del lloro però han provocat estranyes relliscades, així que al tanto que va de canto.

Tot just acabava de penjar el post que veig aquest catàleg samarretero, per als interessats en la moda alternativa:

http://www.vilaweb.cat/noticies/totes-les-samarretes-de-david-fernandez-en-menys-de-dos-minuts/

Ja dic jo que no és pot ser original, ni tan sols en els temes blogaires quotidians.

8 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Tot depén dels asessors d'imatge de campanya que decideixen que han de fer, que s'han de posar, que han de dir, etc etc, ja ho deia l'avi, són una colla de ximples, o més aviat miserables.

Júlia ha dit...

Sí però mira el Gassol, no sé si tenia assessor però ja creava estil, he, he.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

SE M'HA OBLIDAT COMENTAR UNA QUESTIÓ: Al parlament s'ha d'anar-hi ben vestit, no es pot anar allí amb samarreta, texans i xancletes, és una questió d'estil, de saber estar, fins i tot de respecte a la institució, aqui hem passat de la corbata i el vestit a anar de xiruquero (sense cumbaià) que no se m'enfadi el xiruquero autèntic. I tampoc és això.

Enric H. March ha dit...

A mi m'és ben igual com vesteix cadascú sempre i quan sigui aquesta la seva imatge i no pretengui desviar la mirada del ciutadà cap a un altre lloc. Veure la catòlica Soraya guarnida així és gairebé pervers (en tots els sentits).

Júlia ha dit...

Francesc, en això estic d'acord amb tu però em temo que ja som minoria.

Júlia ha dit...

Enric, a mi també m'és igual però no m'agrada que s'identifiqui la gent normaleta segons la seva forma de vestir. Abans la gent es mudava per les festes i enterraments i de vegades algú jove en veure fotos d'abans de gent humil 'retratada' amb algun motiu seriós car tampoc no ens fèiem fotos a tort i a dret m'ha comentat 'devien ser rics', sort que hi ha documents gràfics ben explícits, com ara casaments a barris de barraques on els nuvis i el seguici van de vint-i-un botó, a més a més de vegades es gasta més en roba informal que no pas en roba seriosa, avui tot ha canviat molt i crec que hi ha més amplitud de mires tot i que no ho sé perquè el que comenta Francesc també s'esdevé, anar al Parlament com si anessis a la platja no 'em mola'. De tota manera recordo que veure una pesuquera de discurs contundent amb abric de pells anant al Liceu-platea em va trasbalsar quan era jove,hi ha casos i casos.

Júlia ha dit...

El Liceu tampoc és el que havia estat.

Josep ha dit...

Doncs jo... eh? En tinc un de traje. Sí-sí. Però és de estiu o primavera i també començaments de tardor.

Me'l va comprar la meva mare quan havia de fer deslliurament de bona part de la meva responsabilitat a partir de que la meva fillola feia la primera comunió; a la que no vaig entrar, però sí que va coincidir que en desplaçar-me a Barcelona al MonteAlegre, -per allà a Pelaï,- doncs vaig veure la germana de la meva cunyada, mare de la graciosa criatura que ja va a la universitat i que es diu Beatriu, que a més és monja i va llavors en una casualitat impredictible, treure el cap per la porta de l'Església quan jo passava amb el cotxe ensortint del aparcament darrera el Noel i tal i tal... i per al només meu benefici i familiar de casa.

Deia que me'l torno a posar per anar amb les monges josefines a fer la lectura sovint en la primera missa pública, que es diu programada a les butlletes que no són parroquials, sinó de l'arxiprestat de manresa, els diumenges i festius de precepte.

Ara ja no el puc dur amb un doble motiu, no m'agraden les galipàndries, i tampoc, ara que traballo una mica, em puc permetre el fet de perdre les poques hores remunerades a la setmana que em deixen fer: 440 a l'any em un contracte de obra o servei amb un càrrec de peón para la construcción de edificios o ajudant de auxiliar de manteniment: Fota-li hache, per a la fundació ampans de la carretera de Manresa a Santpedor al bages; ara que, també ara hehe, expulsen en guardiola del bayern: A pesar figues!

Per a més excusa dels presents improperis meus i en aquest espai de persones que altrament,

tant aprecïo en la justa mesura i més,
com la Julia i el Francésc,

el fet d'haver somniat que en apoderar-se l'empresa del meus coneixements i experiències a tal efecte (manteniment) em feien fora i també a la persona que més sovint vinc ajudant: I és que

ahir vaig menjar torrò
d'aquell tant i tant bò.