3.6.16

ARTURO POMAR, AL FINAL DE LA PARTIDA


Llegeixo al diari que va morir, a Barcelona, el 26 de maig, Arturo Pomar, un mite infantil de la postguerra, més exhibit i lloat que no pas protegit pels poders públics. Pomar ja era un jovenet quan jo vaig néixer i en més d'una ocasió s'han fet bromes ignorants i lamentables sobre la seva figura, lligant-la a un temps ranci i a les seves aparicions al NODO i mencionant-lo amb el diminutiu dels seus inicis, Arturito.
Els escacs són un joc de taula que ajuda a desenvolupar la intel·ligència, requereix una gran capacitat de concentració.  Crec que, en general, amb excepcions, ha estat un joc més estimat pels homes que per les dones, no crec que afirmar això sigui res discriminatori, la realitat m'ha fet veure que per molts esforços igualitaris que esmercem en programes educatius hi ha tendències específiques que són com són. Personalment, he intentat en alguna ocasió interessar-me pels escacs sense cap mena d'èxit, potser pel fet que em distrec amb facilitat i la imaginació se me'n va cap a d'altres coses sense voler i quan me n'adono ja m'han mort alguna peça important.
Al Poble-sec, per cert, va néixer una gran jugadora d'escacs, una de les pioneres en el tema, la Pepita Ferrer. Els escacs han patit alts i baixos en l'acceptació popular, de vegades lligats -els alts- a competicions internacionals mediàtiques.Els èxits infantils i juvenils de Pomar van promocionar el joc fins a límits extraordinaris però no van crear una tradició sòlida. A les escoles de tant en tant es promocionen però jo diria que aquestes promocions no són gens constants, ni serioses. Aquí som uns grans especialistes en fer arrencades de cavall i aturades de ruc. Fa poc el fill d'un amic va participar en unes competicions escolars d'escacs i va guanyar un guardó, precisament a l'edat, més o menys, en què Pomar va començar a ser conegut del gran públic.
A la meva estada a Palafrugell dies enrere, amb motiu de la trobada sobre blogs literaris, vaig veure molts homes grans jugant a escacs  a l'emblemàtica Fraternal. No és freqüent veure'n tants, més aviat te'ls trobes jugant a cartes o al dòmino, en aquest tipus de centres, la veritat. Els escacs tenen els seus devots incondicionals que intenten promocionar el joc com poden i quan poden però crec que amb la tradició que porten al darrere haurien de ser molt més presents a tot arreu. 

Pomar, tot i ser rebut pel dictador i sortir sovint al NODO no va rebre el suport que mereixia i va haver de treballar de funcionari, però amb tots els impediments habituals va dedicar la seva vida a aquest joc. Va escriure molts llibres sobre el tema i va guanyar un munt de premis, alguns escaquistes estrangers havien comentat que en un altre país ho hauria tingut molt més fàcil i hauria arribat encara més amunt. Pomar era, de fet, un superdotat que ja als tres anys va mostrar interès per aprendre moltes coses, però els temps no eren els idonis per a aquestes intel·ligències allunyades de la mitjana. 
Pomar es va casar i va tenir set fills, actualment era vidu. L'excés de dedicació als escacs, sovint sense ajudes, va fer que el seu nivell no fos tan alt com hauria pogut estar i fins i tot va perjudicar la seva salut. L'any 2009 es va publicar una biografia sobre ell, molt interessant. Descansi en pau.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Vaig llegir la noticia de la seva mort, de fet és cert que li deien Arturito EN SER UN NEN PRODIGI, i és cert tambè que en un altre país hauria tingut molt més recolzament, però va néixer en aquest i no és nou el que li va passar. Imagina't si arriba a néixer a Rússia.

Júlia ha dit...

Bé, en aquells anys a Rússia també li podien haver passat coses dolentes.

Josep ha dit...

Sí a amèrica no hauria volgut anar al Vietnam!

Ramon ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon ha dit...

Pomar, va ser efectivament un "niño prodigio" i això sempre desperta la curiositat o l'interès de molta gent. Els escacs, van tenir en el nostre país alguns moments llustrosos. A més de l'època Pomar, recordo especialment els anys de l'americà Boby Fisher i el rus Boris Spassky, que ocupaven espais destacats en els mitjans de comunicació. Jo mateix vaig convertir-me en un practicant d'aquest joc, amb el que vaig passar bons moments amb amics i companys. El que vaig comprovar quan ho feia, és que la intel·ligència que s'atribueix als bons jugadors solament és vàlida en la pràctica del mateix joc. En altres àmbits els escaquistes, en general, mostren les mateixes limitacions i mancances que qualsevol altra persona que ignori les regles dels escacs. És més, he conegut a "grans mestres" que tenien el cervell bloquejat per la seva obsessió escaquista i lluïen més aviat poc en altres camps.
Sigui com sigui, crec que els de la nostra generació recordaren a l'Arturo Pomar, ens agradi o no aquest emocionant joc, qualificat també per alguns com a esport...

Júlia ha dit...

Ramon, es cert el que dius amb les excepcions que hi pot haver en qualsevol cosa, i és que el tema dels escacs me l'he trobat també en persones dedicades a temes tècnics, matemàtics, fins i tot científics, l'especialització en el que sigui és eficaç en allò però per a tot cal una visió de conjunt i una certa modèstia encuriosida.

A l'inrevés també passa, hi ha gent de 'lletres' que menysté força el camp de 'ciències' o la matemàtica, fa poc em van explicar que en els estudis de filosofia, a Alemanya, han posat com a obligatòries assignatures sobre biologia, genètica, mecànica quàntica.

L'excessiva concentració en alguna cosa té una certa relació en alguns casos amb problemes mentals, fins i tot. Crec que van fer una peli sobre el cas real d'un jugador d'escacs que tenia aquesta mena de problemes.