Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escacs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escacs. Mostrar tots els missatges

3.6.16

ARTURO POMAR, AL FINAL DE LA PARTIDA


Llegeixo al diari que va morir, a Barcelona, el 26 de maig, Arturo Pomar, un mite infantil de la postguerra, més exhibit i lloat que no pas protegit pels poders públics. Pomar ja era un jovenet quan jo vaig néixer i en més d'una ocasió s'han fet bromes ignorants i lamentables sobre la seva figura, lligant-la a un temps ranci i a les seves aparicions al NODO i mencionant-lo amb el diminutiu dels seus inicis, Arturito.
Els escacs són un joc de taula que ajuda a desenvolupar la intel·ligència, requereix una gran capacitat de concentració.  Crec que, en general, amb excepcions, ha estat un joc més estimat pels homes que per les dones, no crec que afirmar això sigui res discriminatori, la realitat m'ha fet veure que per molts esforços igualitaris que esmercem en programes educatius hi ha tendències específiques que són com són. Personalment, he intentat en alguna ocasió interessar-me pels escacs sense cap mena d'èxit, potser pel fet que em distrec amb facilitat i la imaginació se me'n va cap a d'altres coses sense voler i quan me n'adono ja m'han mort alguna peça important.
Al Poble-sec, per cert, va néixer una gran jugadora d'escacs, una de les pioneres en el tema, la Pepita Ferrer. Els escacs han patit alts i baixos en l'acceptació popular, de vegades lligats -els alts- a competicions internacionals mediàtiques.Els èxits infantils i juvenils de Pomar van promocionar el joc fins a límits extraordinaris però no van crear una tradició sòlida. A les escoles de tant en tant es promocionen però jo diria que aquestes promocions no són gens constants, ni serioses. Aquí som uns grans especialistes en fer arrencades de cavall i aturades de ruc. Fa poc el fill d'un amic va participar en unes competicions escolars d'escacs i va guanyar un guardó, precisament a l'edat, més o menys, en què Pomar va començar a ser conegut del gran públic.
A la meva estada a Palafrugell dies enrere, amb motiu de la trobada sobre blogs literaris, vaig veure molts homes grans jugant a escacs  a l'emblemàtica Fraternal. No és freqüent veure'n tants, més aviat te'ls trobes jugant a cartes o al dòmino, en aquest tipus de centres, la veritat. Els escacs tenen els seus devots incondicionals que intenten promocionar el joc com poden i quan poden però crec que amb la tradició que porten al darrere haurien de ser molt més presents a tot arreu. 

Pomar, tot i ser rebut pel dictador i sortir sovint al NODO no va rebre el suport que mereixia i va haver de treballar de funcionari, però amb tots els impediments habituals va dedicar la seva vida a aquest joc. Va escriure molts llibres sobre el tema i va guanyar un munt de premis, alguns escaquistes estrangers havien comentat que en un altre país ho hauria tingut molt més fàcil i hauria arribat encara més amunt. Pomar era, de fet, un superdotat que ja als tres anys va mostrar interès per aprendre moltes coses, però els temps no eren els idonis per a aquestes intel·ligències allunyades de la mitjana. 
Pomar es va casar i va tenir set fills, actualment era vidu. L'excés de dedicació als escacs, sovint sense ajudes, va fer que el seu nivell no fos tan alt com hauria pogut estar i fins i tot va perjudicar la seva salut. L'any 2009 es va publicar una biografia sobre ell, molt interessant. Descansi en pau.