29.6.16

PARAL·LEL/PARALELO, COMÈDIA, TRÀGÈDIA, DRAMA I MOLTES COSES MÉS


Al Teatre Condal fan un cicle estiuenc, Variety, en el qual s'ofereixen propostes diverses, totes interessants El que passa és que cada espectacle dura tres dies a tot estirar i quan el boca-orella ha començat a funcionar ja hi ha una altra cosa en el cartell. Això de la durada breu és un mal dels nostres temps, no s'afavoreix gaire el rodatge de les propostes teatrals, amb poques excepcions. No anem sobrats de sales, ni grans ni petites. De vegades hi ha excepcions sorprenents, al Teatre del Raval el Testimoni de càrrec, amb una promoció modesta, ha fet mesos i mesos gràcies sobretot a això de què la gent s'ho va dient l'un a l'altra, a una bona i original posada en escena i a un planter d'actors amb solera i ofici. 
Quan s'evoca el Paral·lel mitic s'obvia la realitat del present, que encara avui en un bocinet de Paral·lel s'hi apleguen uns quants teatres de tota mena i això sense comptar espais propers tan diferents com el Bagdad i el Tantarantana. Si recordem el passat barceloní hi ha molts indrets que fan més pena, com ara això que en diem el centre o el mateix Passeig de Gràcia, en el qual no entenc com no s'hi fan itineraris de nostàlgia retrospectiva, la veritat. Avui, en un altre indret més elegant, potser el Victòria o el Barts ja serien folklòrics centres comercials plens de roba, de marca o de baratillo.


Em costa avui evocar el Paral·lel de la meva infantesa. Per sort, comptem amb fotografies i fins i tot amb algunes filmacions però sempre trobem a faltar imatges perdudes de forma definitiva. Al restaurant O'Barazal en tenem emmarcada una de l'any de la nevada, quan aquest restaurant era un bar emblemàtic, el Mundial, tot i que molta gent en deia Cal Damià, el nom de l'amo. Un dels que es veu a la fotografia és precisament el fill del senyor Damià, el Damianet. Avui ja hem perdut aquell costum entranyable de nomenar el fill amb un diminitui del nom del pare, sembla una vulgaritat, ens hem tornat molt fins i originals. 

Al fons d'aquella foto es veu una casa de pisos nova, la Vilarrasa, a l'indret on hi havia hagut el Bataclan. La imatge sobta perquè encara el Condal i el Còmic eren edificis exempts i la sensació de distància és molt diferent de la d'ara. Les caixes d'estalvi van començar a fer pisos a dojo en aquells espais, eren pisos que estaven molt bé i que s'atorgaven, en general, per enxufe i coneixences. Al principi eren de lloguer, un lloguer relativament modest per a l'època i és que ja se sap que els rics, si volen, poden estalviar força més que els pobres. Això va propiciar que en els primers anys hi vingués a viure gent una mica famosa o parents de gent famosa, crec recordar quehi vivien alguns artistes com Francisco Heredero, amb la seva Luisita Tenor i també hi havia viscut la mare de Macià Alavedra.




Suposo que aquells primers llogaters privilegiats després devien fer bons negocis amb les vendes dels pisos. Una bona amiga es va comprar un habitatge del bloc del Condal fa pocs anys i em comentava, amb certa ironia, que eren pisos de quiero y no puedo pel fet que l'estructura compta en alguns d'ells amb una mena de cambra de la criada amb bany propi i petit, a més del de respecte. El Còmic, amb la seva Alameda, es va perdre de forma definitiva però, per sort, el Condal va revifar en un edifici nou. El Condal havia estat un cinema de barri molt popular durant anys, després de ser teatre. Era el que teníem més a prop de casa i, per tant, aquell on més anàvem en l'època daurada del cinema popular. El Còmic sempre va ser teatre. 

Quan el Condal el van fer nou va ser cinema, teatre, van acabar per instal·lar-hi un bingo complementari però, amb totes les voltes que dóna la vida, avui torna a ser un teatre tot terreny que acull el que calgui, amb vocació comercial i popular. Quan després de ser cinema de reestrena preferent, ja remodelat, el van tornar a convertir en teatre, es va inaugurar amb Una jornada particular, amb Flotats i la Lizarán, era l'any 1984. En aquells anys es va intentar, deien, revifar el Paral·lel, un clàssic, i fins i tot van fer girar les aspes del Molino durant poc temps. L'obra va ser un èxit de públic tot i que va merèixer algunes iròniques crítiques sobre el seu oportunisme per part de gent com Joan de Sagarra, aquí en podeu llegir una.

Passo per alt casos lamentables com això de l'Arnau, que sembla la cançó de l'enfadós, o el trist estat del solar del Talia, un teatre que estava en perfectes condicions quan se'l van carrega. Sobre l'estat del terreny i la propietat encara no hi ha ningú que me n'hagi fet cinc cèntims coherents. Tenim el Barts, el tradicional Español del qual, és clar, ningú avui no n'ha reivindicat el nom original, una bestiesa com tantes altres, què hi farem. L'Español té un restaurant i un hotel al costat. Se sol comentar que el restaurant i cafè no és el que havia estat, una absurda evidència, però està prou bé, fa poc que l'han arranjat, té un menú sostenible i divers i no cal que ens tirem pedres a la teulada. 

El Teatre Español, des que va deixar de ser espanyol ha tingut un munt de noms i orientacions comercials, des d'allò de l'Studio 54 fins a l'actualitat. Un dels problemes de la programació és que varia tot sovint i has d'estar molt a la page per pescar el que interessa. El Molino nou va aguantant, i malgrat que està en venda és una venda amb bona intenció teatral. I l'Apolo també aguanta i acull de tot i de vegades, quan miro els grans cartells publicitaris a l'estil del passat, gairebé m'emociono. Com que som tan mal pensats ningú no es creia en el seu moment que el senyor Colsada no fes allà un bloc més de pisos tot i que ell assegurava que hi hauria teatre. I teatre hi ha hagut i que duri.

Tornant al present que ens acull, doncs durant tres dies, en aquest festival Variety del Condal podeu trobar una perla de categoria, Big God Is, un espectacle inclassificable que ja es va veure al Llantiol i d'altres sales, d'una durada adient, una horeta a tot estirar, i amb tres actors en estat de gràcia muda però no pas silenciosa. Big God Is és, potser fins i tot de forma inconscient per part dels seus protagonistes, tot un homenatge al Paralelo de sempre, ja que Paralelo n'havíem dit sempre, fins a la normalització abusiva i esterilitzadora. Un homenatge fins i tot als Onofri, que van donar el primer nom al teatre i van desaparèixer després, a causa dels canvis en les modes i les tendències, perduts per l'Europa de la primera bestiesa mundial, que ni era la primera ni era mundial però que va començar a conformar la nostra actualitat a base de moderna barbàrie, crueltat patriòtica i destraleria diplomàtica.
Big God Is compta amb tres actors excel·lents, Blai Juanet, Marc Sastre i Oriol Pla. Pla és l'eix central d'aquest espectacle esbojarrat i magistral. És un actor generat en una família lligada al teatre de carrer i a l'Espectacle, amb majúscula, això ja és un do dels déus, d'entrada. Marcos Ordóñez li va dedicar fa uns mesos una llarga crònica, considerant, amb tota la raó, que és un dels actors amb un previsible futur teatral més esplèndid, tot i que en això també hi fot cullerada la sort, ai, la sort. El cas és que Pla no para de treballar, ha fet de tot i tot ho ha fet bé, teatre, cinema, sèries de la tele. 

Per als qui tenen poca memoria els diré que era el fill de Darín a Truman, un dels seus papers més recordats. Però ha fet moltes coses i en farà moltes més ja que sembla que és d'aquells que si no els venen a buscar es busca la vida, l'escenari, la companyia i l'obra. No diré que les escoles de professions com ara el teatre o el periodisme no estiguin bé però en molts oficis, fins i tot inclouria el de mestre, jo sempre prioritzaria la pràctica, des dels inicis. Per sort, en el teatre i en el periodisme es pot exercir, de moment, sense títol, si no vols ser funcionari, és clar. De mestre, avui, ja no.
Aquí podeu llegir la crònica de Marcos Ordóñez, a la qual faig referència, on repassa la trajectòria de l'actor de qui, quan va veure aquesta obra al Llantiol, va escriure: Oriol Pla se mueve como una versión eléctrica de Harold Lloyd, con el timing matemático de Pepe Viyuela, y cuando baila se arranca por Bob Fosse. Puro arte. No deu ser fàcil fer-nos plorar al cinema o amb la sèrie de la sobretaula i després esdevenir una mena de clown polièdric, gesticulant, acròbata, músic, ballarí, humorista sense paraules... Un actor camaleònic, amb ofici, intuïció i recursos a més de tenir allò que en diuen el do. Que Talia i Melpòmene el protegeixin per a gaudi dels espectadors i espectadores teatreferits i encuriosits, àdhuc fins per aquells que gaudeixen de descompte per a sèniors.

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Hi ha tants Parl·lels! En el teu cas, com a veïna del Poble-sec, la trajectòria de l'avinguda té més continuïtat que per als foresters. Des de fora es noten més les absències que les presències. Si sovint costa assabentar-se de les activitats que es desenvolupen a la ciutat, aquestes duren uns pocs dies ni les ensumes si no hi vius a prop.

Júlia ha dit...

Enric, jo és que darrerament, per pura mandra, m'he tornat molt localista pel que fa al consum d'oci cultural, he, he.

gloria abras pou ha dit...

No és cert que la normalització sigui esterilitzadora. Encotilla i pot sonar artificiosa i jo procuro fugir de certs suggeriments pel que fa a algunes paraules. Trobo que si tenim el mot "Paral·lel" és bo que el fem servir com és bo recórrer a mots castellans o estrangers quan les converses els reclamen i fan fortuna a les barres de bar i de vegades arriben fins i tot al Diccionari de la Llengua. Em molesta força més aquesta invasió d'anglicismes que embruteix català i castellà.
El meu primer "Paral·lel" era el "Paralelu" quan des de Riudellots de la Selva agafàvem un tren de vint vagons de fusta i amb tres hores ens plantàvem a la preciosa i suggeridora Estació de França. Dinàvem a la Barceloneta i a continuació cap al Teatro Nuevo a veure el què hi fessin. Recordo "La conquista del oeste2 i la meravellosa -valgui la redundància- "El mundo maravilloso de los Hermanos Grimm". Quina joia!
Òbviament i, ja d'adulta, he anat molt al Paral·lel a veure-hi, en general, bon teatre. El Paral·lel ha estat molt comparat a Broadway -ja ho saps- i, de fet és com un carrer més d'aquell vesper de teatres que brilla a Nova York. Una mica lluny però un important carrer de Broadway prop de la Mediterrània.
Quina teràpia de bons records!
Gràcies per la teva excel·lent crònica, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, tot són criteris, però jo considero que Paralelo i Español eren noms tradicionals, el nom amb el qual van ser coneguts des dels inicis i si s'accepten, com tu mateixa remarques, anglicismes, no sé perquè no podem conservar castellanismes 'castissos', amb el Molino hi va haver algun intent forani de fer-ne El Molí però per sort no va reeixir. Jo quan escric intento respectar la normativa però és una convenció i les regles moltes vegades són per transgredir-les, a banda de què no tots els experts estan d'acord en moltes coses pel que fa a un tema tan subtil i polititzat com la llengua.

Una altra curiositat es la tendència actual a escriure amb 'u' els finals d'alguns mots, com has fet amb paralelu,pero fa molta gent amb Antoniu, Siscu, precisament ho dèiem catalanitzat, amb aquesta 'u' que era una 'o' pel fet que ho llegíem en català popular, ja quan feien el Cor de la Ciutat, crec, que és quan va començar això dels Antonius un filòleg ho va comentar a algun diari però veig que la tendència continua. Faria una llarga llista de paraules absurdament no acceptades, de vegades es cau en ingenuïtats com quan es volia eliminar l'etimologia de blog i tots havíem d'escriure bloc i penjar-hi apunts, els mateixos experts van fer marxa enrere, ja es veia venir. En tot això sóc una mica perepunyetes, no diré que no.

De tota manera un company molt bon filòleg em va dir en una ocasió que voler encotillar els temes lingüístics és com voler agafar aigua en un cistell, tot fa el seu camí i allò que és incorrecte acaba per ser normatiu i a l'inrevés, una altra molt bona filologa que vaig tenir a la universitat deia que en llenguano hi ha correcte ni incorrecte sinó adient o no al context de la comunicació.

L'època que recordes, la del Cinerama, també va ser important però sempre he sentit a dir a tothom de totes les edats, des que era ben petita, que 'abans era una altra cosa', de tant mirar enrere no ens fixem en el present, en moltes ocasions, i en la seva poesia, que també en té.



Júlia ha dit...

La normalització és tan necessària com els senyals de trànsit, no sempre ni a tot arreu són imprescindibles, hi ha molts matisos.