ESCAMILLO, EL DEL MOLINO (1920-1987)

De tant en tant col·laboro en una revisa del barri amb algun text relacionat amb el Poble-sec i el seu entorn, un text que, per motius d'espai, no pot sobrepassar de forma excessiva les tres-centes paraules. Això em representa una limitació important, ja que tinc tirada a esplaiar-me de forma excessiva.

No sé per quin estrany motiu, en la darrera col·laboració vaig pensar que podia evocar la figura d'Escamillo, el del Paral·lel i no l'operístic. Em va sorprendre constatar que aquest gener va fer trenta anys de la mort de Josep Pons i Ortiz. Expliquen les cròniques que el nom artístic li va posar Mary Santpere, en alguna època a això d'Escamillo s'hi avantposava Pepe però quan jo el vaig veure al teatre ja era Escamillo i prou.

Al Molino hi vaig anar quan ja era una mica grandeta, encara vaig poder gaudir d'alguns espectacles d'aquells tan emblemàtics, que no semblaven haver canviat gaire al llarg dels anys. La gent gran de quan jo era petita hi anava de forma esporàdica, fins i tot els meus pares hi acostumaven a anar un cop l'any, en ocasions ho alternaven amb l'Apolo, tot i que sempre els vaig sentir dir que pel preu que es pagava, al Molino et donaven molta més teca i sense tantes pretensions. He de dir que allò de què els meus pares i tanta gent com ells anessin, de Pasqües a Rams, a veure revista m'avergonyia i em semblava d'allò més pecaminós.

Quan amb quinze anys vaig entrar a treballar a la Harry Walker escoltava converses secretes entre els xicots sobre aquells teatres i sobre l'existència de meublés un dels quals, el del carrer La França, també es trobava al barri, on encara existeix, tot i que el misteri no sigui ja el mateix d'abans. Alguns d'aquells noiets anaven a fer de claca, era aquell tot un món que jo tan sols vaig conèixer d'esquitllentes. De sobte, com sol passar, alguns progres intel·lectuals van fer seu l'indret i tot es va començar a mitificar i encara s'està mitificant. 

Més endavant, ja amb vint anys, hi vaig anar unes quantes vegades i m'hi divertia molt, encara vaig ser a temps de veure Johnson però amb els qui sempre vaig riure més va ser amb Escamillo i amb la gran Mary Mistral. Escamillo vivia al meu barri, era un home seriós, reservat i distant en la seva vida quotidiana, ja amb grans problemes de salut a causa d'una diabetis que va acabar amb ell. L'acompanyava un xicot més jove, que el tractava de forma molt amable i afectuosa. Vivia en uns pisos relativament nous on, en d'altre temps, hi havia hagut  una vaqueria.

Pel meu barri, aleshores, hi vivia molta gent del teatre i te'ls trobaves a Ca l'Adroguer, xicots dels cors de ballarins, que explicaven que s'estaven fent trajos nous, una noia molt ben plantada que tocava l'acordió i sempre anava amb una suposada tieta. En una ocasió de les que més recordo, Escamillo sortia vestit de Lagarterana, figurava que era una prostituta barcelonina. Sembla que pel sector de la Rambla van aterrar unes quantes dames de l'amor mercenari que provenien de França i les de casa van dir de fer vaga. Amb to plegat es va fer molta barrila i Escamillo-lagarterana discutia amb una suposada francesa sobre les excel·lències professionals de cadascuna i es queixava ja que s'havia vist obligada a fer cursos per correspondència per aprendre allò del francès.

Escamillo era brillant, ocurrent i poc groller, considerant el context. Acostumava a ficar moltes falques en català, cosa que sembla que en algun moment va provocar que posessin multes al teatre. A causa dels problemes amb la censura, de més jove havia treballat a França, a Alemanya, a Sudamèrica, fent de showman però també del que calia per sobreviure. Deien, de forma injusta, que era l'hereu de Johnson però jo crec que eren molt diferents. Escamillo havia estat un home molt ben plantat, en el seu estil alternatiu. 

Amb problemes de salut i econòmics al Molino li van muntar, a principis dels vuitanta, un homenatge on va actuar gent com Serrat, per recollir fons a favor de l'artista. Fins i tot li facilitaven les actuacions fent-lo sortir assegut, vestit de faraó i coses així. Amb la represa del cuplet en català va gravar algun disc amb cançons antigues, com ara, precisament, aquella del Tothom-Jama. Va morir pel gener del 87, no pas oblidat del tot però el fet és que els temps havien canviat molt  El Molino tradicional, amb alts i baixos, encara va anar fent durant deu anys. Va tancar i va tornar a obrir i potser no acaba de trobar el seu camí però jo tinc esperança en que aguanti com sigui i fins i tot aconsegueixi revifar molt més. 

Què no és el que era? Qué no ho tornarà a ser? Evidentment, és impossible pensar que res pugui ser com era, començant per nosaltres mateixos. L'església de les monges del Sortidor on em vaig casar ja no existeix, l'antic restaurant de la Font del Gat, on vam fer el tec, tampoc. I el Molino, on van anar a fer gresca després del dinar, tampoc. De fet, alguna cosa en queda, de tot plegat, restes del naufragi reciclades i adaptades als nostres temps. Aquell dia feien una revista que es deia Súper ligue, vam xalar d'allò més. Amb totes les seves limitacions i pèrdues encara és al Paral·lel d'avui on es poden trobar uns quants teatres en funcionament. També s'oblida que el mític Paralelo tenia bosses de sordidesa que avui ens farien esgarrifar i que va passar per alts i baixos diversos.

Escamillo va ser un dels grans, jo no sóc partidària de dedicar espais urbans a personatges però no entenc que es reivindiquin uns artistes i se n'oblidin uns altres tan aviat. Una persona que ha treballat al teatre em comentava que el jovent, a l'Institut del Teatre, rep poca informació sobre aquells grans artistes, entre els quals el gran Alady, per exemple. Alady i Mary Santpere havien col·laborat en alguna ocasió amb Escamillo però s'ha de dir que els de la faràndula tenen el seu ego i no sempre veuen bé compartir en igualtat de condicions escenaris i representacions. 

L'ÚLTIM REI DEL PARAL·LEL, AMB PERDÓ DELS CONTEMPORANIS

Estic preparant una xerrada sobre ALADY i més enllà de la vida d'aquest artista veig aquests dies desfilar per l'entorn de la seva vida i la seva època tot un ventall de personatges, molts dels quals oblidats i cadascun dels quals mereixeria una biografia voluminosa, fins i tot una pel·lícula o una sèrie acurada, si no fos perquè en general, quan es fan coses d'aquest tipus es cau en el tòpic més ranci com crec que va passar amb allò de la Flor de Nit.

La figura d'Alady mostra, sobretot, la continuïtat  del Paral·lel, -jo sempre en diré el Paralelo en la intimitat-, d'abans i de després de la guerra. Hi ha hagut molts Paral·lels i per això les classificacions que es puguin fer a l'entorn de l'activitat que s'hi va desenvolupar seran sempre parcials, injustes i miops. D'aquí ve que no m'acabés de convèncer l'exposició, tan lloada, del CCCB. 

Sobre Alady i el seu món he trobat força informació a la xarxa, va ser una persona molt coneguda, tot i que després de la guerra, per motius més aviat personals, es va moure poc de Barcelona. Va treballar en un munt de pel·lícules espanyoles, abans i després de la guerra, fent papers generalment secundaris. Se'l va poder escoltar molt a la ràdio quan la ràdio era el mitjà més popular de tots, l'únic, de fet. 

El que feia Alady és difícil d'explicar, hi ha qui diu que en un altre país hauria estat un actor tipus Bob Hope, amb qui tenia una retirada, sobretot, de gran. Va  tenir l'oportunitat de fer les amèriques, però no li va venir de gust, no volia deixar la seva família ni els seus pares, amb qui estava molt unit.

El que feia es difícil d'explicar i irrepetible, no es podrà imitar ja que l'actor va morir l'any seixanta-vuit i aleshores sí que el Paral·lel anava de baixa. En els seixanta l'economia va millorar i els cotxes van generar noves formes d'oci. A banda de que determinada progressia, que després el va mitificar, durant un temps va trobar el Paral·lel xaró, ordinari, franquista, incult, alienant i de poca volada. 

Alady considerava que aleshores ja tan sols subsistia El Molino, pel que feia a evocar el passat. Després de la seva mort els intel·lectuals progres van redescobrir el Molino, per cert, i en van fer gairebé bandera. Aquesta percepció diversa dels benestants lletrats ha estat una de les grans síndromes paral·lel·lenques

Sóc conscient de què simplifico la història, ep. No és que al Paral·lel dels seixanta no hi hagués, encara, molta activitat. Els cinemes tenien encara molt de públic, es va voler plantar cara a la tele emergent amb coses com el Cinerama i en alguns teatres antics s'hi va tornar a fer teatre, fins i tot teatre seriós i de categoria. Les hemeroteques mostren unes cartelleres sorprenents que no responen a cap teoria prèvia. 

Alady es va voler retratar l'últim dia d'existència del Còmic, davant d'una sala de butaques buida. També es va enderrocar el Condal però es va poder recuperar la sala i l'Apolo es va fer nou. El Còmic no va tenir tanta sort. El motiu principal va ser la construcció de grans blocs de pisos propiciats per les caixes d'estalvis, per accedir als quals et calia tenir algun endoll o endollet.

Alady era un showman, havia volgut ser poeta de jovenet i escrivia força be, es va especialitzar durant un temps en les paròdies de tota mena. Es venien als quioscs uns fulletons amb acudits i lletres de cançons d'ell, de fet eren lletres adaptades a músiques conegudes, una cosa com ara el que faria la Trinca i que ha fet tanta gent, un clàssic. Per exemple, amb la música de Aquellos ojos verdes va escriure Aquellos ojos bizcos.  Era un humor innocent, molt a la seva manera, no sé si avui connectaria amb el públic del segle XXI. Això de l'humor és molt personal, a mi, per exemple, el lloat Rubianes no em feia cap gràcia. Alady a més a més ballava força bé i podia fer una mica de tot.

Molta gent, de jove, pensava que era homosexual i va tenir propostes per part de senyors que potser l'haurien promocionat però, pel que se'n sap, més aviat va ser un faldiller, un faldiller d'aquells que va tenir la vista de conservar una família convencional, dona i tres fills, que sempre li va proporciona estabilitat, suport i companyia. En un llibre editat per Bruguera l'any 65 i escrit per ell, Rialles, llàgrimes i vedettes, explica com un d'aquests pretendents masculins amb calerons li va oferir, d'entrada, una bicicleta, un bé cobejat en aquells anys complexos de la seva joventut. Ell el va refusar i el senyoràs li va dir: n'hi ha molts que han fet com vostè i han acabat anant en bicicleta.

Sebastià Gasch evoca Alady en alguns dels seus llibres, explica que el còmic, quan va publicar aquest llibre de memòries, li demanava que mirés de fer-ne una traducció al castellà, car el llibre va sortir en català,  un fet interessant considerant l'època, però no hi devien ser a temps. Alady va morir tres anys després de la publicació. 

Un dels personatges més encisadors que Alady menciona és Tina de Jarque, una vedette que va fer tronar i ploure i que va morir assassinada per la FAI en circumstàncies mai aclarides. L'escriptor Alfonso Domingo va investigar el tema i va escriure una novel·la, El enigma de Tina, a la qual crec que perjudica l'intent de fer encaixar la història en un llibre de ficció, cosa que avui s'esdevé sovint amb un gran nombre de novel·la de la dita històrica.  

Fa alguns anys es va recuperar una curiosa pel·lícula anarquista, Carne de fieras, rodada durant el temps de la guerra, on surt la de Jarque i una sex-símbol francesa, Marlène Grey, la qual es mostra nua, bé, amb una tireta que tapa poquet, a dins d'una gàbia de lleons. Més enllà de les agosarades imatges, que mereixerien un estudi psicològic, la pel·lícula té una mena de missatge moral una mica carca, i és que en això de redimir pecadores, sobretot si eren de bon veure, sembla que coincidien els catòlics i els anarquistes idealistes. La redempció crec que ha estat una mena de fantasia eròtica masculina, tot i que avui es trobi en decadència.

Alady no semblava tenir cap mena d'idees polítiques i durant la guerra va sobreviure com va poder. L'empipava que el fessin treballar de franc en els molts festivals a favor de la causa que se celebraven. En una ocasió el van venir a avisar que guillés, ell i Tina de Jarque no havien estat convidats a un d'aquells festivals, que es feia a la Monumental, i això volia dir que estaven en perill i a les llistes negres. 

Ell va mirar de fer el cor fort i es va presentar al comité organitzador, a preguntar per què no l'havien inclòs entre els participants, algú li va dir que pel fet que vestia com els rics, amb el famós esmòquing i el bombí i ell els va dir que també els cambrers portaven aquells trajos. 

Un dels  responsables li va donar la raó i va actuar. Més endavant, tal i com anaven les coses per Barcelona, i considerant que tenia la dona embarassada, va poder refugiar-se al País Valencià, a casa d'uns amics. Era molt conegut i tenia amics de totes les tendències, això va fer que després de la guerra pugués esquivar les depuracions, que eren força arbitràries. 

Veure la malaguanyada de Jarque avui fa estrany que hi hagués qui la considerès la vedette més maca del seu temps, però els gustos canvien. Tina de Jarque tenia molts amics de dretes, deien que fins i tot Juan March havia estat amant seu, i això va fer que l'acusessin de ser de la cinquena columna, cosa altament improbable. Aleshores va seduir un anarquista destacat  i sembla que volien guillar amb alguns artistes  més cap a Portugal emportant-se un botí remarcable, producte dels expolis fets a edificis religiosos. 

Segurament aquest motiu del robatori devia ser el que va contribuir al seu trist final. De l'amic anarquista no se'n sap ben bé el destí, expliquen que per fer-se perdonar es va oferir per anar a missions arriscades, però tot plegat sembla molt fulletinesc  encara que la vida superi la ficció. Vist amb perspectiva considero que la pobra Jarque, malgrat el seu estil de vida, era una persona una mica innocent per a la vida pràctica, opinió que Alady també tenia sobre ella, i que potser no s'adonava dels perills que li podien complicar l'existència i fins i tot, com així va ser, fer que la perdés. Eren temps perillosos i tot era fràgil i atzarós, depenia de amb qui t'ensopegaves més que no pas del que feies.

Miquel Badenes, l'autor del famós llibre sobre el Paral·lel, la primera edició del qual es va haver d'autoeditar, va escriure més endavant una biografia d'Alady, però no és ben bé una biografia. Recull dades del llibre que he mencionat abans, del seu propi llibre sobre el Paral·lel i alguns detalls, pocs, sobre la vida del còmic, facilitats per la família. Un dels detalls més interessants és sobre l'angúnia que a Carles Saldaña, que era el nom de veritat d'Alady, li feia pensar en la mort. 

No anava mai al cementiri i manifestava que si es moria no volia que la família hi anés, però no li van fer cas i s'hi arribaven de tant en tant. A casa seva van començar a passar coses estranyes, queien objectes, entre els quals el gran quadre amb la fotografia de l'artista davant del pati de butaques del Còmic, buit, el dia abans d'enderrocar-lo. Van consultar un espiritista i els va aconsellar que no anessin al cementiri, tal i com era la voluntat del pare i marit. Així ho van fer i ja no va caure res més. No crec en aquesta mena de coses però he sentit explicar en directe alguns fets ben estranys, així que...

Bé, qui vulgui saber més coses pot venir el dia 29, darrer dimarts de mes, a la biblioteca del meu barri. Quan avui la gent se'm plany del Paral·lel actual els recordo que encara és l'indret de la ciutat amb més teatres concentrats en un mateix lloc, tan sols cal pensar en com està el Passeig de Gràcia. Tenim el Victòria, el Barts-Espanyol, el Molino, el Condal. Ben a prop hi trobem la sala Tantarantana i per a espectacles més agosarats, el Bagdad, al lloc de l'antic Edén, més o menys. 

Jo crec que l'Arnau es recuperarà d'alguna manera i que si algun dia al solar del Talia hi fan alguna cosa també miraran d'instal·lar-hi una sala d'espectacles. El Centre Cívic de les Cotxeres Borrell, que frega el Paral·lel, està dedicat a les arts escèniques i s'hi fan moltes coses. I segur que em deixo petites sales properes, algunes de nova trinca com l'Hiroshima o antigues, com la incombustible Sala Apolo. De vegades l'excessiva mitificació de passats gloriosos no ens deixa mirar el present de forma una mica positiva. 

Els mateixos que enyoren les sorolloses i incontrolades terrasses d'ahir bescanten les del present, que potser algú enyorarà d'aquí cinquanta anys. A Alady es va dir durant un temps que li dedicarien algun carrer proper al Paral·lel però res de res, al menys van penjar una placa a l'Apolo, gràcies, sobretot, a la insistència del senyor Badenas. 

PARAL·LEL/PARALELO, COMÈDIA, TRÀGÈDIA, DRAMA I MOLTES COSES MÉS

Al Teatre Condal fan un cicle estiuenc, Variety, en el qual s'ofereixen propostes diverses, totes interessants El que passa és que cada espectacle dura tres dies a tot estirar i quan el boca-orella ha començat a funcionar ja hi ha una altra cosa en el cartell. Això de la durada breu és un mal dels nostres temps, no s'afavoreix gaire el rodatge de les propostes teatrals, amb poques excepcions. No anem sobrats de sales, ni grans ni petites. De vegades hi ha excepcions sorprenents, al Teatre del Raval el Testimoni de càrrec, amb una promoció modesta, ha fet mesos i mesos gràcies sobretot a això de què la gent s'ho va dient l'un a l'altra, a una bona i original posada en escena i a un planter d'actors amb solera i ofici. 

Quan s'evoca el Paral·lel mitic s'obvia la realitat del present, que encara avui en un bocinet de Paral·lel s'hi apleguen uns quants teatres de tota mena i això sense comptar espais propers tan diferents com el Bagdad i el Tantarantana. Si recordem el passat barceloní hi ha molts indrets que fan més pena, com ara això que en diem el centre o el mateix Passeig de Gràcia, en el qual no entenc com no s'hi fan itineraris de nostàlgia retrospectiva, la veritat. Avui, en un altre indret més elegant, potser el Victòria o el Barts ja serien folklòrics centres comercials plens de roba, de marca o de baratillo.

Em costa avui evocar el Paral·lel de la meva infantesa. Per sort, comptem amb fotografies i fins i tot amb algunes filmacions però sempre trobem a faltar imatges perdudes de forma definitiva. Al restaurant O'Barazal en tenem emmarcada una de l'any de la nevada, quan aquest restaurant era un bar emblemàtic, el Mundial, tot i que molta gent en deia Cal Damià, el nom de l'amo. Un dels que es veu a la fotografia és precisament el fill del senyor Damià, el Damianet. Avui ja hem perdut aquell costum entranyable de nomenar el fill amb un diminitui del nom del pare, sembla una vulgaritat, ens hem tornat molt fins i originals. 

Al fons d'aquella foto es veu una casa de pisos nova, la Vilarrasa, a l'indret on hi havia hagut el Bataclan. La imatge sobta perquè encara el Condal i el Còmic eren edificis exempts i la sensació de distància és molt diferent de la d'ara. Les caixes d'estalvi van començar a fer pisos a dojo en aquells espais, eren pisos que estaven molt bé i que s'atorgaven, en general, per enxufe i coneixences. Al principi eren de lloguer, un lloguer relativament modest per a l'època i és que ja se sap que els rics, si volen, poden estalviar força més que els pobres. Això va propiciar que en els primers anys hi vingués a viure gent una mica famosa o parents de gent famosa, crec recordar quehi vivien alguns artistes com Francisco Heredero, amb la seva Luisita Tenor i també hi havia viscut la mare de Macià Alavedra.

Suposo que aquells primers llogaters privilegiats després devien fer bons negocis amb les vendes dels pisos. Una bona amiga es va comprar un habitatge del bloc del Condal fa pocs anys i em comentava, amb certa ironia, que eren pisos de quiero y no puedo pel fet que l'estructura compta en alguns d'ells amb una mena de cambra de la criada amb bany propi i petit, a més del de respecte. El Còmic, amb la seva Alameda, es va perdre de forma definitiva però, per sort, el Condal va revifar en un edifici nou. El Condal havia estat un cinema de barri molt popular durant anys, després de ser teatre. Era el que teníem més a prop de casa i, per tant, aquell on més anàvem en l'època daurada del cinema popular. El Còmic sempre va ser teatre. 

Quan el Condal el van fer nou va ser cinema, teatre, van acabar per instal·lar-hi un bingo complementari però, amb totes les voltes que dóna la vida, avui torna a ser un teatre tot terreny que acull el que calgui, amb vocació comercial i popular. Quan després de ser cinema de reestrena preferent, ja remodelat, el van tornar a convertir en teatre, es va inaugurar amb Una jornada particular, amb Flotats i la Lizarán, era l'any 1984. En aquells anys es va intentar, deien, revifar el Paral·lel, un clàssic, i fins i tot van fer girar les aspes del Molino durant poc temps. L'obra va ser un èxit de públic tot i que va merèixer algunes iròniques crítiques sobre el seu oportunisme per part de gent com Joan de Sagarra, aquí en podeu llegir una.

Passo per alt casos lamentables com això de l'Arnau, que sembla la cançó de l'enfadós, o el trist estat del solar del Talia, un teatre que estava en perfectes condicions quan se'l van carrega. Sobre l'estat del terreny i la propietat encara no hi ha ningú que me n'hagi fet cinc cèntims coherents. Tenim el Barts, el tradicional Español del qual, és clar, ningú avui no n'ha reivindicat el nom original, una bestiesa com tantes altres, què hi farem. L'Español té un restaurant i un hotel al costat. Se sol comentar que el restaurant i cafè no és el que havia estat, una absurda evidència, però està prou bé, fa poc que l'han arranjat, té un menú sostenible i divers i no cal que ens tirem pedres a la teulada. 

El Teatre Español, des que va deixar de ser espanyol ha tingut un munt de noms i orientacions comercials, des d'allò de l'Studio 54 fins a l'actualitat. Un dels problemes de la programació és que varia tot sovint i has d'estar molt a la page per pescar el que interessa. El Molino nou va aguantant, i malgrat que està en venda és una venda amb bona intenció teatral. I l'Apolo també aguanta i acull de tot i de vegades, quan miro els grans cartells publicitaris a l'estil del passat, gairebé m'emociono. Com que som tan mal pensats ningú no es creia en el seu moment que el senyor Colsada no fes allà un bloc més de pisos tot i que ell assegurava que hi hauria teatre. I teatre hi ha hagut i que duri.

Tornant al present que ens acull, doncs durant tres dies, en aquest festival Variety del Condal podeu trobar una perla de categoria, Big God Is, un espectacle inclassificable que ja es va veure al Llantiol i d'altres sales, d'una durada adient, una horeta a tot estirar, i amb tres actors en estat de gràcia muda però no pas silenciosa. Big God Is és, potser fins i tot de forma inconscient per part dels seus protagonistes, tot un homenatge al Paralelo de sempre, ja que Paralelo n'havíem dit sempre, fins a la normalització abusiva i esterilitzadora. Un homenatge fins i tot als Onofri, que van donar el primer nom al teatre i van desaparèixer després, a causa dels canvis en les modes i les tendències, perduts per l'Europa de la primera bestiesa mundial, que ni era la primera ni era mundial però que va començar a conformar la nostra actualitat a base de moderna barbàrie, crueltat patriòtica i destraleria diplomàtica.

Big God Is compta amb tres actors excel·lents, Blai Juanet, Marc Sastre i Oriol Pla. Pla és l'eix central d'aquest espectacle esbojarrat i magistral. És un actor generat en una família lligada al teatre de carrer i a l'Espectacle, amb majúscula, això ja és un do dels déus, d'entrada. Marcos Ordóñez li va dedicar fa uns mesos una llarga crònica, considerant, amb tota la raó, que és un dels actors amb un previsible futur teatral més esplèndid, tot i que en això també hi fot cullerada la sort, ai, la sort. El cas és que Pla no para de treballar, ha fet de tot i tot ho ha fet bé, teatre, cinema, sèries de la tele. 

Per als qui tenen poca memoria els diré que era el fill de Darín a Truman, un dels seus papers més recordats. Però ha fet moltes coses i en farà moltes més ja que sembla que és d'aquells que si no els venen a buscar es busca la vida, l'escenari, la companyia i l'obra. No diré que les escoles de professions com ara el teatre o el periodisme no estiguin bé però en molts oficis, fins i tot inclouria el de mestre, jo sempre prioritzaria la pràctica, des dels inicis. Per sort, en el teatre i en el periodisme es pot exercir, de moment, sense títol, si no vols ser funcionari, és clar. De mestre, avui, ja no.

Aquí podeu llegir la crònica de Marcos Ordóñez, a la qual faig referència, on repassa la trajectòria de l'actor de qui, quan va veure aquesta obra al Llantiol, va escriure: Oriol Pla se mueve como una versión eléctrica de Harold Lloyd, con el timing matemático de Pepe Viyuela, y cuando baila se arranca por Bob Fosse. Puro arte. No deu ser fàcil fer-nos plorar al cinema o amb la sèrie de la sobretaula i després esdevenir una mena de clown polièdric, gesticulant, acròbata, músic, ballarí, humorista sense paraules... Un actor camaleònic, amb ofici, intuïció i recursos a més de tenir allò que en diuen el do. Que Talia i Melpòmene el protegeixin per a gaudi dels espectadors i espectadores teatreferits i encuriosits, àdhuc fins per aquells que gaudeixen de descompte per a sèniors.

EL PARAL·LEL I EL PARALELO, VISIONS DIVERSES

El Paral·lel, 1913,  Frederic Ballell

Dimecres 28 d’octubre a les 19:30:

“El Paral·lel: popular, revolucionari i mític” per  Júlia Costa, llicenciada en humanitats, mestra i escriptora, autora dels blogs Un balcó al Poble-sec i La Panxa del Bou.

“El redescobriment del Paral·lel  ha vingut acompanyat com no podia ser altrament d’una mitificació que potencia uns aspectes del lloc i n’oblida uns altres. No hi ha hagut un sol Paral·lel, n’hi hagut molts i diversos, els llocs canvien i es transformen dia a dia, no podem parlar d’una únic realitat, cada teatre, cada café, cada racó, cada personatge, té la seva pròpia història. Potser la mitificació és inevitable però per més que n’evoquem les característiques sempre ens quedarem curts”. Fem Plaça Paral·lel, més evocacions del Paral·lel a La Panxa del Bou i a un Balcó del Poble Sec,

Articles publicats a la revista virtual d'història CATXIPANDA:

El Paral·lel i el Paralelo

El Paral·lel, mític i literari

EL MÓN FELIÇ DEL PARAL·LEL TORNAT A VISITAR

Avui faré a la biblioteca Francesc Boix la darrera xerrada de CERHISEC, abans de l'estiu, tot i que amb motiu de la Festa Major del Poble-sec, els dissabtes 18 i 25 de juliol oferirem dos itineraris, el primer dedicat a l'escriptor González Ledesma i l'altre al patrimoni arquitectònic del barri. 

El Paral·lel, al qual sempre vam dir Paralelo en d'altres temps, està de moda. Ja he escrit força sobre ell i fins i tot he escrit sobre qui ha escrit i parlat sobre ell, és un mite que revifa i que, com tots, amb cada revifalla incorpora elements i en perd alguns altres. L'avinguda té una vida relativament curta per poder aplegar tanta història i tantes històries.

Hi ha qui l'ha descobert recentment i qui l'ha reinventat sense manies. La recent reivindicació de l'Arnau ha tornat a fer-nos evocar personatges com Raquel Méller, la més famosa i internacional de les artistes que van florir en aquells teatres, de la mateixa manera que Serrat ha esdevingut el més famós del Poble-sec, per motius diversos. La diferència més gran entre un i l'altre és que Méller va decandir-se en la seva solitud, el caràcter també pesava, fins que aquella revifalla del cuplet, passat per la sensualitat de la Montiel, ens en va tornar els ressons.

De fet, avui recupero la xerrada que vaig fer pel novembre passat a l'Escola de la Dona. De cada teatre i teatret se'n podria fer un llibre, i de fet hi ha intents reeixits, com el volum sobre l'Español de Josep Cunill, per exemple. I també es podria fer un llibre sobre cada personatge, dels milers i milers que van passar pels teatres, teatrets i cafès concerts durant anys i panys. Alguna cosa hi ha però poc exhaustiva, aproximacions biogràfiques a la mateixa Méller, a Helena Jordi, a Alady. 

El pitjor és que la mirada mitificadora cap enrere té més tirada a passar la barrera de la guerra i a situar un suposat esplendor a tocar dels anys vint, quan els testimonis d'aquells anys ja no poden confirmar ni rebatre res de res. Del Paral·lel dels quaranta fins els vuitanta i fins i tot els noranta en tenim encara testimonis però, com passa amb molts temes, entre els quals la mateixa guerra, hi ha una certa por a la interpretació humana, en directe, del passat.

És curiós que desvetllin més interès, sempre relatiu, els teatres del Paral·lel que d'altres que també van ser mítics i van desaparèixer, alguns dels quals no fa pas tants anys, sense que se'n cantés ni gall ni gallina. El cinema va semblar que acabaria amb el teatre i va rebre moltes patacades dels entesos però avui fins i tot aquells cinemes de barri són també mites poètics, quines coses. Els setanta van veure una revifalla teatral i alguns cinemes, quan allò del cine de barri també feia figa, van tornar a ser teatres i fins i tot es van obrir teatres nous. 

Sobre el present, encara no tenim prou perspectiva per parlar-ne amb una certa admiració retrospectiva. I és que al capdavall no hi ha temps més poètics que uns altres, és la nostra mirada, efímera i acomplexada a causa de la poca durada de la vida, allò que reconverteix el passat en història. Si som objectius hem d'admetre que encara avui, al Paral·lel, considerant el panorama, s'apleguen més teatres convencionals junts que a qualsevol altre indret de la ciutat.

MIRATGES, RECORDS I INTERPRETACIONS HISTÒRIQUES

Aquesta fotografia, una de tantes com corren per la xarxa, mostra l'edifici dels burots del port i un Montjuïc eixut i poc amable. Les notícies breus del diari La Vanguardia, l'hemeroteca del qual és l'única que fins ara es pot consultar amb comoditat i sense fer filigranes estranyes, parlen sovint de petits delinqüents de finals del XIX que intenten passar a pes de braços, per la muntanya coses com ara vi o bé oli, botins de misèria, en operacions que de vegades acaben de forma ben violenta, a trets o  a bastonades.

Per més llibres d'història i novel·les sobre el passat que puguem llegir, la realitat, tan diversa com la del present, se'ns escola com aigua en un cistell. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre Tots els meus carrers, de Xavier Theros, una evocació sentimental i polièdrica dels carrers que conformen l'imaginari de l'autor. Feia la presentació l'Enric H. March, que també és un investigador constant i incansable d'aspectes ocults del passat.

Es va incidir en el tema del gran nombre de publicacions sobre la ciutat que surten aquests darrers anys i una de les causes sembla ser els grans canvis que aquesta experimenta i la percepció de què perdem alguna cosa. Però tot plegat és això, una percepció, lligada a la història de cadascú car els canvis en el paisatge urbà són constants i els planys que ressonen avui ja existien en temps dels meus avis i besavis. De jove els canvis semblen imperceptibles, fins i tot excitants. En el temps de la meva infantesa ja es publicaven llibres i articles en castellà sobre les pèrdues dels paisatges i un passat idealitzat encara més pel fet que se situava en un temps mític i suposadament tranquil, el d'abans de la guerra civil. El meu avi comprava la revista Destino i en aquella publicació sovintejaven les crítiques a determinats canvis en establiments, carrers i fins i tot modes estètiques. Però també hi havia lloances a la modernitat, que arribava amb comptagotes.

Em trobo amb molta gent de la meva edat i més gran que insisteix en què la nostra joventut era millor que la d'ara. Però és que fins i tot llegeixo opinions d'antics alumnes meus, que es troben en aquesta època crítica entre els quaranta i els cinquanta que pensen el mateix. En el fons el problema és l'envelliment indefugible, la temporalitat, si envellim i podem pensar que vam viure un passat lluminós i irrecuperable per a les noves generacions això ens consola una mica de la realitat evident del pas de la vida. 

Hi ha molta gent, al meu barri i en d'altres, que critica l'excés de terrasses al carrer, la immigració, el turisme. La meva néta l'any que ve comença l'escola convencional, amb molt bon criteri ha triat un centre a prop de casa, avui la gran majoria d'escoles públiques, es digui el que es digui, funcionen molt bé. Moltes persones de la seva edat  li pregunten de seguida si a l'escola hi ha molts immigrants. Ningú vol admetre que té prejudicis però aquests suren de forma evident per tot arreu. Hi ha molts fills d'immigrants que ja han nascut aquí, segurament la gran majoria dels qui comparteixin l'aula amb la meva néta ja hauran nascut a la ciutat i en alguns casos fins i tot els seus pares hi hauran nascut però això no hi fa res. Encara escolto aquella bestiesa de què amb molts immigrants, així, considerats de forma global, baixa el nivell. Com si els catalans de tota la vida tinguéssim un nivellàs de categoria, vaja. 

Tant de bo el futur que no veuré porti pau i bona convivència, tranquil·litat, i ja em conformaria en poder pensar que l'esdevenidor que no coneixeré per raons òbvies serà fins i tot com el present. Els meus pares, quan ja començàvem a bufar cullera, en aquells seixanta en els quals fins i tot malgrat la situació política, pel que feia al tema material milloràvem, repetien una frase que a mi em feia ràbia, aleshores: sempre com ara. De fet, n'havien passat tantes i de tants colors que no resulta estrany que en fessin lema, d'una expressió tan conformista.

Jo m'imagino de vegades aquests infants d'ara, -molts d'ells juguen al carrer, per cert, encara que hi ha qui pensa que només va jugar-hi ell-  en un futur en el qual recordaran que el carrer de Blai era una festa cada dia, sorollós, ple de jovent i de bars de tapes, amb una biblioteca animada i ben assortida i en el qual, sense massa problemes, s'aplegava gent de tot el món i tothom convivia amb tolerància, malgrat els inevitables conflictes que sempre planen per damunt de les relacions humanes ja que al capdavall la gent és com és i hi ha de tot a les vinyes del Senyor. Potser també pensaran que el present del futur és pitjor i potser serà veritat o no ho serà o ho serà a mitges. 

Malauradament mentre nosaltres mengem tapes al carrer de Blai una gran part del món les passa magres i això no sembla canviar mai, només cal mirar les notícies del dia, els diaris endarrerits o consultar enciclopèdies. Quan era jove pensar en els conflictes d'aleshores m'amargava els moments de felicitat, perquè durant un temps queia sovint en allò que en diuen menjar-se el coco i em semblava fins i tot immoral ballar el twist mentre jovent de la meva edat era estossinat a tants punts del planeta i fins i tot mal tractat o marginat a tocar de casa. Després em vaig resignar a haver d'admetre que jo no podia arranjar res i que molts fets històrics es mouen per motius i forces que se'ns escapen, que no podem controlar i que sovint som incapaços d'entendre a fons per moltes explicacions que ens amollin els experts i entesos en tota mena d'esdeveniments. No podem controlar ni les nostres vides ni les de la nostra gent. 

Tot sovint hi ha qui em lloa una època de convivència veïnal idíl·lica, inexistent. Al pis on avui viu la meva filla hi havia viscut, a principis dels anys vint, una tieta de la meva mare que era de rompe y rasga o de armas tomar, com diuen en castellà i és que en català no he sabut trobar res tan contundent potser a causa d'una normalització que durant anys va defugir les grolleries nostrades i encara pateix els ressons de la Lliga del Bon Mot. El  cas és que per una discussió a l'entorn de  bajanades diverses el tema es va escalfar fins el punt que tothom va barallar-se i van acabar per anar a judici, mitja escala a favor de la meva parenta i l'altra mitja a favor de la contrincant. Els pisos eren de lloguer i la tieta de la meva mare va haver de marxar de casa després de tot plegat. De resultes d'aquell conflicte al pis hi va anar a viure la meva mare, que era petita, amb la seva àvia i el seu pare i després, molts anys després, hi vaig néixer jo. 

A la meva parenta li van afusellar el marit els franquistes després de la guerra i va emigrar a l'Argentina amb els seus dos fills, que eren adolescents, on ja hi tenia alguns germans. Fa anys, per un d'aquests miracles d'internet, vaig connectar amb descendents seus. Avui hi ha la perillosa tendència a santificar totes i cadascuna de les víctimes del franquisme però cal dir que hi ha de tot i que aquest parent n'havia fet algunes de grosses, potser a causa de les circumstàncies, car no és fàcil sobreviure en moments complexos i violents sense esquitxar-te d'una manera o d'una altra. Hi ha qui es veu amb capacitat per jutjar-ho tot i que creu que ell romandria pur davant de la barbàrie, la ignorància és molt atrevida.

A mi aquell litigi veïnal, aquella petita guerra civil sense sang evident, que no vaig arribar a conèixer amb detall car els misteris més insondables són, tot sovint, aquells que es relacionen amb la pròpia família, em fa una certa gràcia, m'evoca escenaris galdosians, pel·lícules italianes, coses així. Pel que fa al barri i els seus canvis, sempre, des  que era petita, he escoltat plànyer als nostàlgics un passat mític, encara més pel que fa al novel·litzat Paralelo. 

Cal recordar que el Poble-sec va créixer de forma atapeïda i apressada entre finals del segle XIX i principis del XX tot i que no se sap del cert ni com ni perquè comencen a batejar-lo amb el nom actual i que ha passat temporades diverses, alts i baixos. Fins feia quatre dies, en aquell final de segle, havia estat una zona remota, gairebé rural. El germà del pintor Simó Gómez, Enric, gran gravador, que va morir l'any 1911 va sentir molt la reconversió d'aquell espai d'un poble que mai no va ser poble en una mena d'urbanizació per a gent modesta, immigrant d'indrets propers encara, com València o l'Aragó, tot i que ja els antics habitants eren gent modesta i xarona, poc apreciada a la ciutat fina. També la gent del temps de Rusiñol es planyia dels canvis i de tanta fatxenderia modernista per tot arreu. Dels d'abans de tots aquests en tenim menys testimonis directes.

A més a més dels nostàlgics del passat hi ha els apocalíptics del futur i de vegades coincideixen en les seves valoracions. Les distopies literàries avui, són més habituals que les utopies i fins i tot s'evidencien en l'especulació quotidiana i tertuliana. I passem en ocasions pel present sense mirar-lo i sense adonar-nos de res o de poca cosa, per això m'ensopego amb gent molt viatgera que no coneix el que té a tocar de casa o fa afirmacions que s'assemblen a la realitat com les figues als ous. Gosaria dir que fa alguns anys poca gent sabia que era això de la distopia mentre que qui més qui menys era capaç de definir que era una utopia.

A mi també em passa i m'ha passat, això de reinventar el passat, i quan veig fotografies dels seixanta, dels setanta, i també més antigues, ara ja no hi trobo romanticisme, sinó més aviat hi misèria, em sobta comprovar com n'érem, de pobrets, una gran majoria, més enllà de què en certs ambients hi hagués fatxenderia i pijeria i glamour, un glamour a l'abast de quatre gats, com la universitat elitista d'aquells temps, en els quals tot era tan precari per a la massa.  I tant lluminosa com em semblava aquella ciutat en la qual, pel que feia a la meva vida, tot era futur i esperança en un demà en el qual, un cop acabada la dictadura, tot aniria d'allò més bé i lligaríem els gossos amb llonganisses.

A la xerrada també va sorgir el tema de la veritat i en com les llegendes urbanes, fins i tot relativament recents, com tot allò de l'Enriqueta Martí, esdevenen gairebé reals en l'imaginari col·lectiu, fomentades, això sí, per cert periodisme i certa literatura. La veritat, si és que n'hi ha alguna, acaba esdevenint irrellevant. De vegades he discutit amb persones diverses sobre temes històrics a l'entorn dels quals hi planen llegendes col·lectives i ni amb dades a la mà han acceptat les meves raonades interpretacions d'alguna cosa que volien que fos d'una altra manera. Fins i tot em topo amb gent que es reinventa la seva pròpia biografia sense manies i tot i que saps que t'explica sopars de duro pel fet que la coneixes de fa molts anys t'adones que s'ha acabat per creure de bona fe allò que li abelleix. Em pregunto si jo mateixa no faig el mateix i, la veritat, no em sento capaç de respondre'm de forma objectiva i seriosa ni tan sols en solitari, i és que les trampes al solitari són una constant vital i potser necessària per a la supervivència.

DELS VICIS ANTICS A LES SANTIFICACIONS DEL PRESENT

Manllevo aquesta fotografia del blog de l'amic Miquel de Tot Barcelona. Mostra una escena al carrer de les Tàpies, l'any 1959. Mentre per una banda es reivindica i mitifica un cert paisatge del Paralelo i el Barri Xino, que es con en dèiem d'aquests llocs abans de tanta tonteria amb les  normalitzacions esterilitzadores per l'altra banda percebo un cert puritanisme que no vol admetre els alts nivells de sordidesa de molts d'aquells paisatges, d'abans i després de la guerra civil. 

Fa poc em van demanar un escrit voluntari sobre el Paral·lel per a una activitat determinada i em van censurar, de forma subtil, algunes referències a aquest carrer de la imatge, a la prostitució i també a aspectes de locals com La Criolla. Una de les valoracions que em van fer era que la descripció estigmatitzava el món d'aquella prostitució. No vaig tenir inconvenient en què em fessin les rectificacions pertinents ja que l'encàrrec em va arribar per part d'un bon amic que feia, com si diguéssim, d'intermediari i la cosa no tenia una excessiva transcendència. Sempre que puc defujo problemes, la veritat.

Poc temps abans també vaig escriure un breu article sobre el mateix tema del Paral·lel, que avui sembla estar de moda, per a una revista del barri. Un conegut que el va llegir em va venir a trobar i em va censurar que fes referència a la misèria, la pobresa i la resta. En aquest cas la cosa encara era més divertida car jo no havia fet res més que transcriure un text del periodista Capdevila, d'una publicació d'abans de la guerra. Capdevila venia a dir que de Montmartre, com en deien alguns esnobs, res de res. Que al Paral·lel hi surava una entranyable misèria que feia olor de bacallà refregit, una olor que, per cert, devia ser tan habitual com les catifes de clofolles de cacauet que es trobaven a dins dels locals i pels carrers, a tones.

M'acaba d'arribar la revisteta Paral·lel Oh! i en aquest darrer número hi ha un article sobre La Criolla molt més dur que el que jo havia comentat en aquests escrits, l'autor és el del blog Barcelofília, i, més o menys, és el que ja havíem pogut llegir en aquest excel·lent blog. La Criolla no era ben bé al Paral·lel, d'acord, però jo considero que formava part d'una certa part del Paral·lel i el seu entorn. 

A CERHISEC hem parlat sovint de tot plegat i també del crim, sense aclarir, que va acabar amb l'amo d'aquell cabaret del qual avui fugiríem corrent. Pel que fa al carrer de les Tàpies o al local, molt millorat, que va heretar un cert ambient criollero, tot i que molt menys arrossegat que no pas el d'abans de la guerra, el Barcelona de noche, ho vaig conèixer poc, tard i de passada. El carrer de les Tàpies produïa una sensació de profunda angoixa, semblaves passar pel túnel del temps i de la misèria, he vist personatges semblants a pel·lícules de Fellini al qual, pel que he llegit, tot allò tan decadent li encantava. 

Fa alguns anys em vaig ensopegar amb una altra reacció d'aquest tipus. Vam passar en una sessió de CERHISEC el documental El alegre Paralelo, el qual segur que molta gent ja ha pogut veure en més d'una ocasió. Algunes senyores grans del meu barri van protestar de la visió que es dóna allà de l'avinguda, un lloc de pobresa, encarat al Barrio Xino, quan hi havia gent treballadora i normal i no tot era d'aquella manera. El cas és que la reacció em va sobtar ja que em semblava que en aquell documental hi sortia una mica de tot però admeto que potser sí que mostra més aviat la visió pecaminosa i sòrdida, real per altra banda, que magnificava la gent més benestant i intel·lectual, tant des d'un punt de vista de voyeurisme pintoresc com de denúncia social. Al Paral·lel s'hi havien fet coses fines, fins i tot vermuts matinals amb ballades de sardanes, és clar. I no era el mateix el cine Hora i les seves manipuladores eròtiques que el Condal familiar i acollidor. Encara que, segons com, tant a l'un com a l'altre s'hi pugués trobar una mica de tot.

El cas és que hi ha hagut i encara hi ha, molts Paral·lels. Era molt diferent una vorera de l'altra, la zona més propera a Sant Antoni tampoc no tenia res a veure amb la zona que tocava a port i la gent d'aquell barri, al contrari del que passa ara, no volia tenir res a veure amb el tema. Fins i tot jo, quan era petita, amb aquesta estranya percepció que tens quan ets un infant, copsava que les nenes que venien a la meva escola des de Blasco de Garay cap la plaça d'Espanya semblaven més fines que no pas les que veníem de la zona que tirava cap a mar.  Tot i que com que jo vivia al mateix Blasco de Garay també em creia trobar-me una mica al mig d'aquella subjetiva divisió social.

Que avui no admetem de grat tota aquella varietat em sorprèn, la veritat. Jo crec que molta gent parla d'oïdes, s'espigola informació aquí i allà i cadascú es queda amb allò que li abelleix. Encara més, tampoc el Paral·lel i la seva rodalia no es pot dividir entre el d'abans de la guerra i el de després. La variació és constant des del seu naixement, es passa per moltes èpoques i per moltes situacions, els espectacles que s'hi representen són també diversos, només cal mirar les cartelleres d'una hemeroteca per copsar aquests canvis continuats, difícils d'encotillar de grat o per força en articles, exposicions i reivindicacions del present.

Es pot dir el mateix del Raval. Hi ha molts Ravals i la gent convivia de forma força normalitzada, fins i tot amb aquells i aquelles que es dedicaven a tasques poc convencionals  i pecaminoses, al vici, però que a l'escala de veïns eren un més. Avui això del vici no es pot dir ni en broma, sembla una paraula de mal gust com la de vell. La convivència veïnal no vol pas dir que no existissin conflictes, baralles i problemes. Però és evident que hi havia una realitat molt poc poètica i que voler-la camuflar i disfressar no serveix de res, encara menys quan tenim ja fotografies i descripcions d'aquell món i d'aquells personatges. Ja ho deia, el senyor Badenes, que si tots aquells que ploraven la possible desaparició del Molino hi haguessin anat un cop a l'any, otro gallo nos cantara. I és que durant molt de temps, quan deies que vivies a tocar del Paral·lel, molts d'aquests reivindicadors d'avui dia et miraven amb una mena de mensypreu compassiu, no ens enganyem. Els paisatges, ai, sempre són subjectius.

EL XARLATÀ, PROFESSIONAL INCOMBUSTIBLE

A la xerrada de dimarts, en el passeig incomplet i parcial que vaig fer per l'espai i el temps del Paral·lel, algú va evocar el tema dels xarlatans en el qual no havia entrat. És aquest un ofici que he evocat manta vegades al blog. Una de les poques distraccions dominicals de la meva infantesa era anar amb el meu pare a escoltar els xarlatans de les Drassanes. No recordo que el pare comprés mai res, eren anys d'escassedat. Un dels productes més habituals que oferien aquells venedors eren les fulles d'afaitar i també la ràdio les anunciava amb insistència i amb cantarelles comercials molt divertides com ara aquella de soy el fantasma barbudo, es un tipo pistonudo. El fantasma de la cançoneta tenia un problema en afaitar-se però el problema s'acabava quan utilitzava una marca determinada, Palmera.  L'empresa encara existeix, per cert, tot i que va diversificar la seva producció. Per la televisió també van anunciar aquesta marca.

A l'entranyable pel·lícula La calle sin sol un Manolo Morán que encara era poc conegut feia el paper d'un xarlatà i sembla que les escenes van ser rodades fent veure que era un xarlatà de veritat i no pas un actor i també venia fulles d'afaitar. El cinema antic, més enllà dels arguments que havien de fer concessions a la moralitat i la situació política d'aquells anys, és un veritable documental a l'entorn dels paisatges rurals i urbans, que se'ns mostren sense poesia rància ni servituds i que esdevenen sovint una veritable crítica social més enllà de les intencions dels seus actors, directors i guionistes. També podem veure xarlatans populars, en aquest cas a Madrid, a d'altres pel·lícules antigues, com Domingo de Carnaval, del gran Edgar Neville.

Un xarlatà de les Drassanes explicava de tant en tant una història que a mi, que era petita, m'impressionava força, sobre una noia que s'havia depilat les cames amb unes fulles d'afaitar de mala qualitat, motiu pel qual es va lesionar, se li va infectar la ferida i va acabar amb la cama tallada. Recordo fins i tot el nom de la víctima i com començava la tètrica descripció de l'accident: a Marisa le han cortado la pierna. També recordo que el venedor comparava la qualitat de les seves fulles d'afaitar amb la ternera de Gerona, cosa que al meu pare, que era de la província de Girona, li feia la mar de gràcia. Encara més, com que jo vaig gaudir durant anys d'una memòria remarcable, un cop a casa em feiaen repetir els discursos dels xarlatans i tota la família es feia un tip de riure i jo em sentia una triomfadora absoluta en el marc casolà i veïnal de la meva llar poble-sequina.

A més a més de servir per afaitar-se les fulles d'afaitar s'utilitzaven per a depilacions casolanes i per fer punta als llapis i eren un perill en mans de les criatures. La marca Gillette es va reconvertir durant un temps en un nom genèric, la gilet va ser un estri escolar i encara bo que es va inventar una mena de protector per al seu destí de fer punta al llapis que la feia menys inquietant. No sé que té a veure amb tot plegat però també jugàvem al pati a fer la gilet, cosa que consistia en agafar-nos de les mans amb una companya i donar voltes a tot velocitat i estirant el cos cap enrere tant com es podia.

El senyor Badenes, al seu llibre sobre el Paral·lel, evoca un dels xarlatans més famosos de la postguerra. Crec que el carrer de les Flors que menciona devia ser en realitat el carrer d'Aldana. 

El més famós xarlatà d'aquella època va ser un aragonès que quasi sempre 'actuava' en el clàssic Peñón, o en el xamfrà del Paral·lel amb el carrer de les Flors, enfront mateix de l'antic Talia. Aquest xarlatà tenia una facilitat de paraula i maneres d'actor francament increïbles. En ocasió de la gran eufòria que un sorteig de Nadal va produir en caure la primera a la nostra ciutat, em va confessar que ell no envejava la sort de la rifa, perquè ja la tenia, i sobrada, amb el seu ofici de xarlatà, amb què va guanyar una fortuna que va saber emprar molt bé i que li va permetre retirar-se i passar a viure de renda relativament jove.

En aquesta web he trobat una evocació interessant sobre els xarlatans que venien coses diverses a tocar del popular Peñón, en aquest cas fa referència a una època anterior i hi ha implicat el mateix Gaudí, per cert. El gran Ángel Zúñiga va definir l'espai amb el nom poètic d'ágora de mangantes. Em sorprèn comprovar quants espais d'abans de la guerra eren encara vius a finals dels anys quaranta i em sap greu no haver tingut aleshores la capacitat d'observació adient per a arxivar-los en el meu imaginari personal.

La tècnica dels xarlatans l'han recollit els espais televisius de venda de tota mena de productes. De vegades em miro aquests espais una estoneta perquè em semblen gairebé humorístics. T'ofereixen un producte i te'n regalen deu més, te envien la cosa amb discreció si cal, et fan grans ofertes si ho compres en unes dates determinades i molts d'ells són gairebé universals i ves a saber on els han endegat. La normalització va acceptar la paraula xarlatà, que té matisos molt diferents de termes com ara baladrer. Tot i que jo pensava que la paraula venia del castellà i sembla que ve de l'italià a través del francès i és que si vingués de l'espanyol ja l'haurien rebutjat del tot, em temo, encara més en els temps que corren.

Al nostre MNAC hi podem trobar, si no l'han amagat, un interessant quadre de Tièpolo amb un xarlatà vuitcentista. També trobem xarlatans en d'altres quadres antics, com en el de Longhi, que penjo a sota del de Tièpolo.

La ciutat de la meva infantesa era encara plena de venedors ambulants i no solament la ciutat, als mercats dels pobles i en època de festes i celebracions era habitual la presència dels baladrers i xarlatans. A davant de casa dels meus sogres, a Molins de Rei, durant molts anys, en temps de la Fira o de la Festa Major, s'instal·lava un senyor que venia corbates i les publicitava de forma contundent i sorollosa, tant és així que així que van poder, en aquells dies assenyalats i festius, els meus sogres se n'anaven a fer una sortideta turistica cap a  indret més tranquils. 

Als diccionaris i enciclopèdies s'hi poden trobar definicions diverses i fins i tot contradictòries, àdhuc en algun cas els defineixen com a estafadors, cosa que no sempre era així. En aquest sector, com en tots els sectors professionals, hi havia de tot. Jo crec que els xarlatans de postguerra i, en concret, aquells que tenien la seva seu més o menys fixa a tocar de les Drassanes, formaven part d'una categoria diferent. És una llàstima que els pintors i dibuixants de l'època no tinguessin tanta afició com els del segle XVIII per reproduir la vida popular i quotidiana del moment. Tampoc no he trobat gairebé fotografies d'aquella època i d'aquella gent. Aquí, una de Català Roca, de 1953. Si no fos per ell i alguns altres...

S'havien fet molts concursos de xarlatans i se'n conserva un de remarcable, que encara dura, a Oriola. Es internacional i fa trenta anys que se celebra. Tot un mèrit i una llàstima que els mitjans de comunicació no el promocionin més, la veritat. Els xarlatans havien d'haver creat escola i universitat car l'art de la paraula és important i cada dia, aquells que la utilitzen, tenen menys grapa i més poca gràcia. Moltes professions utilitzen la xarlataneria, en el pitjor sentit pejoratiu de la paraula, i de vegades amb bons resultats, tot s'ha de dir. 

Les recuperacions del Paral·lel no han contemplat mai la reivindicació de la figura del xarlatà ni se'ls ha acudit, als reivindicadors de la memòria, endegar una festa xarlatanera a les Drassanes, tot i que aleshores caldria treure d'allà tots aquests autocars que hi aparquen a prop  i el nombre dels quals es va incrementant quan els treuen d'altres llocs de Barcelona pel fet que fan nosa. La xona del Portal de Santa Madrona s'ha de reivindicar i això d'haver-se convertit en el gran pàrking d'autocars turístics de la ciutat és un greuge que sembla que a ningú no li posi pedres al fetge, la veritat.

Recordo com en unes xerrades sobre temes antropològics a l'entorn de les rondalles i els contes es va comentar la diferència de valoració que tenia la mateixa història en un context o en un altre i l'exemple més evident era el de la balena i Jonàs o la balena i Pinotxo. Amb la tasca dels xarlatans passa el mateix i ara podria fer demagògia recurrent posant exemples en el camp de la política, la medicina, la moda, l'art, la història o el que sigui.

Es pot vendre de tot, fum inclòsi, si es ven bé i de forma convincent i no és el mateix que ens ho vengui un comercial ambulant de mercadillo que un llicenciat a la universitat, un teòleg, un cuiner de primera, un metge o un dissenyador de categoria. Que el producte sigui bo o no depèn de moltes coses, fins i tot de vegades no té a veure amb l'ètica del venedor car hi ha venedors que creuen de bona fe que allò que ens venen és de qualitat. Però aquí ja entraria en un camp subtil i filosòfic i jo sóc del Poble-sec i no estic per massa filigranes.

Per cert, en català he trobat pocs sinònims de la parauleta, tot i que ja se sap que els sinònims perfectes no existeixen: xerraire, quincallaire, marxantó. 

En castellà n'hi ha uns quants més: parlanchín, cotorra, parlador, sacamuelas, embaucador, engañador, farsante, impostor, ladino, mentiroso, timador, baladrón, bocazas, buhonero, chicharra, engañador, facundo, gárrulo, hablador... Em temo que ni en una llengua ni en l'altra no se n'acaben de sortir, la veritat.

I la definició canònica, també parcial i incompleta:

	[1803; de l'it. ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano 'venedor de medicaments i d'indulgències falses' amb ciarlare 'xerrar'; cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, típica pels xarlatans ambulants]
	m i f 1 Persona que en una fira, etc., procura d'atreure la curiositat dels passants, per vendre'ls remeis, articles diversos, etc., lloant-ne els avantatges, el preu excepcional, etc.
	2 1 Persona que explota la credulitat pública.
		2 Persona que, fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.