25.10.16

SENSE BARRET I AMB EL CAP CLAR

Resultat d'imatges de las sinsombrero libro

He acabat aquest llibre amb la sensació d'haver-me quedat a mitges en molts aspectes de la vida i l'obra de les dones que biografia.

Las sinsombrero, (Espasa, 2016),  recupera i amplia la informació que es va aplegar en un documental emès per televisió, del qual vaig parlar en el blog alguna vegada i l’autora del qual era la mateixa que la del llibre, Tania Balló, a més de Serrana Torres i Manuel Jiménez. El documental forma part d’un projecte important que s’ha endegat amb la intenció de difondre’l en els centres d’ensenyament. Porta per subtítol: Sin elles la historia no està completa. 

Potser la història de la de la generació del 27 sigui sempre incompleta a causa de molts motius, un dels qual, evidentment, la Guerra Civil, que va representar un sotrac definitiu per a tanta gent. De tota manera, com es remarca en algun lloc del llibre, l’oblit pot ser pitjor que no pas les bombes. I el pitjor és que aquest oblit ha estat acceptat i fins i tot propiciat pels homes brillants i festejats que van sobreviure a la tragèdia.

El llibre recull deu biografies de dones que van tenir un pes específic en la cultura castellana d’aquells anys. Podrien ser moltes més i cadascuna d’aquestes biografies podria ser així mateix objecte d’un llibre extens o fornir arguments per a una novel·la de categoria, tot i que de vegades la popularització pot frivolitzar la historia. Les deu dones són Margarita Manso, Marga Gil Roësset, Concha Méndez, Maruja Mallo, Angeles Santos, María Zambrano, María Teresa León, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre.

Si bé en els seus entusiastes inicis van coincidir en el temps i l’espai,  un Madrid en ebullició, amarat d’iniciatives i propostes agosarades, que va florir a fons durant la breu etapa republicana, els fets posteriors les van portar per camins molt diferents. Van sobreviure a la desfeta però ja no eren les mateixes. Algunes es van exiliar per no tornar al país fins que ja eren molt grans. D’altres van romandre en una mena d’exili interior, suportat de formes diverses. La majoria van morir molt grans, tan sols Gil Roësset, hipersensible, va posar fi a la seva vida jove, a causa d’una passió amorosa impossible de consumar.

Escriptores, poetes, filosofes, escultores, pintores. Polifacètiques, treballadores, rebels, resignades. Alguns noms ens sonen, d’altres, no. En tot cas mai no van ser tan visibles com els seus amics i companys, malgrat comptar amb una obra igual o superior a la d’aquells homes mitificats: Dalí, Alberti, Buñuel, Cernuda... Ells les van silenciar, no en van comentar res ni van fer al·lusions a la relació amb ells en els seus escrits, en les seves entrevistes. Com tantes coses, el projecte va néixer gairebé per casualitat, a partir d’una lectura que Jorge Carrasco va fer d’un llibre de Gibson en el qual sortien algunes d’aquestes dones de les quals no se’n sabia pràcticament res.

De tota manera l’oblit no era absolut,  es va trobar un blog a la xarxa endegat per una mestra interessada, a causa de les preguntes de les seves alumnes sobre autores del 27, alguns articles puntuals, referències esparses. Fins i tot algun llibre publicat per elles es podia aconseguir, amb cura i paciència. El 27 és una època clau per a la cultura espanyola moderna, un període ric, avantguardista, amb una transversalitat important. La Transició va recuperar molts noms masculins, però l’oblit va continuar planant per damunt d’aquestes dones tot i que algunes d’elles van morir molt grans, a finals del segle XX, sense aconseguir res més, i no sempre, que alguna referència a la premsa o fins i tot algun reconeixement oficial, com en el cas de Rosa Chacel.

L’autora admet que n’hi ha moltes més: Remedios Varo, Zenobia Camprubí, Carmen Conde. Podríem afegir que si aquest treball immens obrís la porta a la cultura catalana d’aquells anys la nòmina encara es podria ampliar a bastament. El títol del llibre, amb la referència a la manca de barret, té el seu origen en un comentari de la pintora gallega Maruja Mallo, en explicar com en passejar per la Porta del Sol sense barret els van arribar a llançar pedres, així eren molts sectors rancis en aquella època, fins i tot en una ciutat gran. El terme sinsombrerista fent al·lusió a la transgressió, va ser, però, idea de Ramon Gómez de la Serna. El terme va molt més enllà de l’anècdota, segons Gómez de la Serna: Es el final de una época, como fue el lanzar por la borda las pelucas. Quiere decir 'presteza en comprender y en decidirse, afinidad con los horizontes que se atalayan, ansía de nuevas leyes...'".

No era fàcil ser dona aleshores, ni tan sols dona de casa bona i culta, com és el cas d’aquesta plèiade d’intel·lectuals. L’aspecte del seu origen benestant també sembla de vegades una llosa que no afecta a la majoria d’homes importants d’aquella generació, que també acostumaven a ser de casa bona.  De fet, qui podia estudiar, aleshores? Hi ha alguna excepció, com Miguel Hernández, que va tenir amors temporals amb Mallo i amistat amb d’altres dones del grup, però gent com Lorca o Buñuel el miraven amb un cert menyspreu i s’han trobat comentaris sobre ell força maliciosos. I és que una cosa és voler educar el poble i l’altra, conviure amb ell, tractar-lo d’igual a igual i que pugui representar, fins i tot, una mena de competència. En aquest tema hem avançat força però el classisme dels anys trenta era un pes pesat i la barrera social i econòmica era més contundent que no pas la ideològica.

En aquestes biografies breus hi ha ombres i llums, les vides de moltes d’aquestes dones van ser llargues i difícils,  moltes no van tenir descendència i això potser perjudica el record posterior tot i que en ocasions la família també pot no tenir interès en què es parli en excés de les vides personals. Les pintores, Mallo i Caso, han aconseguit un cert reconeixement posterior, la seva obra és impressionant, innovadora, diferent. Tot i amb això encara no tenen la consideració d’un Dalí, d’un Picasso. El llibre, potser sense proposar-s’ho, va molt més enllà, ens mostra la realitat d’un entusiasme que va agermanar persones de diferent ideologia que després es van veure separades per les circumstàncies o ens explica com tantes famílies van rebre per totes bandes, cosa que avui sembla que no abelleix recordar.

Pel que fa a les poetes, escriptores, assagistes, no és senzill trobar els seus llibres, tot i que en això la xarxa ajuda molt. Persones d’una categoria immensa com Zambrano són molt citades però poc llegides. Potser això també passa amb els homes però mai no hi ha el mateix gruix d’oblit ignorant. Una poeta i actriu com de la Torre va morir l’any 2002, després de ser una secundària en el cinema, en la televisió, una veu sense rostre a la ràdio. Ángeles Santos va morir, com qui diu, fa quatre dies, el 2013, però encara és una pintora poc present en el nostre imaginari.

María Teresa León va patir un Alzheimer progressiu i ni el seu mitificat company de tants anys, Alberti, no la va reivindicar a fons quan va tornar al país, en olor de multitud i amb una nova companya.  Quan la progressia anava a visitar el poeta a l’exili romà ella era la senyora amable i intel·ligent que els feia el cafè. En el fons, en molts grans homes d’aquella època s’hi percep menyspreu, gelosia, inseguretat, davant dels canvis importants i irreversibles, malgrat tants entrebancs, en el paper que pretenien representar unes dones a les quals, ai, va costar força aconseguir coses com ara el vot.

Un llibre imprescindible, que es pot completar amb el documental televisiu i que més que tancar interrogants n’obre molts altres i esperona la necessitat de saber més coses sobre tantes dones innovadores i arriscades, maltractades per un destí difícil i per les circumstàncies polítiques i històriques.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ves que no se n'hagi parlat gaire d'elles pel fet de ser dones, intel·ligents i revolucionaries en aquest cas, lo qual encara ho fa més difícil.

Júlia ha dit...

revolucionàries pel que fa als costums, en ideologia hi havia de tot, em temo que el principal motiu de silenci ha estat el de ser dones, precisament.

gloria abras pou ha dit...

Els aficionats a la literatura i ales arts en general saben qui són la majoria d'aquestes dones.
Ángeles Santos hauria d'estar en un llibre on es parlés de dones catalanes.
Zambrano està molt amunt per ser popular. La filosofia es per les elits i ho dic sense cap ironia. Per pensar es necessiten aptituds i temps.
De totes formes, per la crònica que en fas, el llibre ha der molt interessant.

Ja m'agradaria fer una tertúlia...

Júlia ha dit...

Glòria, sempre hi ha qui n'ha sabut l'existència però el llibre remarca com, per exemple, quan es parlava o s'escrivia, en llibres 'acadèmics' sobre la generació del 27 se les 'oblidava', com fins i tot homes que durant la transició es van recuperar i que havien tingut relació d'amor o amistat amb elles no les mencionaven gairebé mai, el cas de Buñuel és dels més escandalosos, la filosofia avui torna a estar una mica 'de moda' però també sembla que no hi hagi dones filòsofes. I hi ha dones oblidades del tot, les poetes, sobretot, és clar que la poesia no és un gènere que avui sigui gaire popular, en això del Nobel a Dylan llegia per la xarxa algú que deia que la poesia 'avorria' i que quan es cantava era més distreta, una cosa així. Crec que les coses han canviat, però potser no tant com seria d'esperar, sobre això de les dones del 27 i amb el projecte que va lligat al llibre se n'ha fet força difusió, de moltes d'elles, ahir mateix una amiga em va envir un article i li vaig dir que al blog havia escrit sobre el mateix.

Júlia ha dit...

La mort d'Angeles Santos, per exemple, va ser comentada de forma molt migrada, considerant el pes com artista que té.

gloria abras pou ha dit...

Tens tota la raó. Ara les dones es preocupen de reivindicar figures d'altres dones injustament oblidades.
Ángeles Santos és molt important i Chacel, ja ho saps, no solament era escriptora sinó que era també pensadora, deixeble i col·laboradora d'Ortega i Gasset...
L'ego masculí és voraç però les dones, o moltes d'elles, l'han alimentat i gran part del masclisme ve d'algunes dones que, increïblement, son d'esquerra que se suposa que és més progressista i amiga de trencar tabús.
Queda un llarg camí per recórrer. A les parelles, si un és artista, l'altra li ha de fer costat. Penso en Caballé però, per sort, hi ha molts exemples. Com n'hi ha d'aquells -sobretot ells- que s'han oposat a la projecció artística de les seves parelles i, fins i tot, se n'han atribuït les obres.

Júlia ha dit...

Glòria, em temo que aquest serà sempre un tema en el qual quedaran 'serrells'...