JEANETTE I LA TRANSICIÓ, MOLT MÉS ENLLÀ DELS TÒPICS

 

En més d’una ocasió he lloat els programes de la sèrie ‘Imprescindibles’. El darrer, dedicat a la cantant Jeanette, m’ha semblat genial per diferents motius. I això que poca cosa sabia, fins ara, d’aquesta cantant, més enllà de conèixer algunes de les seves cançons més emblemàtiques. El programa va molt més enllà de la trajectòria de la cantant i explica, de forma acurada i prou completa, el camí cap a la Transició, a través de les seves cançons. Pel documental desfilen un gran nombre de personalitats del mon de la música, però també del periodisme, la cultura, de l’esport. Dirigit per Paloma Concejero, compta amb unes magnífiques il·lustracions, a més a més.

Abasta el tardo franquisme i ens porta fins a l’arribada al poder dels socialistes, el 1982. Retrobem l’arribada del feminisme, el pes del jovent de l’època, les protestes diverses, els moviments socials i els canvis en els costums. La història de la segona meitat del segle XX, una època en la qual la cançó ‘Soy rebelde’, amb una rellevància que no es pretenia, com en el cas d’altres cançons de cantautors compromesos, va esdevenir una mena d’himne generacional.

Jeanette, amb la seva veu melangiosa i ‘fineta’, va tenir dos grans èxits, aquesta cançó i ‘Porque te vas’, que va incloure Carlos Saura a la pel·lícula ‘Cría cuervos’. La cantant es mostra com una persona de caràcter, amb una vida privada discreta i una carrera d’èxit i itinerant, amb alts i baixos, segurament per decisió pròpia. De mare canària i pare belga, va viure als Estats Units fins que aquests es van separar i la mare va decidir tornar a Espanya. Una infantesa cosmopolita i una visió del mon molt particular.

Els anys seixanta van ser molt especials, plens de canvis i esdeveniments, i, a Espanya, situats entre aquests canvis, malgrat tot, i aquell mon ranci i reprimit, on la religió tenia un pes immens. Va voler ser cantant, va aprendre a tocar la guitarra de forma autodidacta i va formar part del grup Pic-Nic amb el qual va tenir un primer èxit, ‘Cállate niñá’. Casada amb un futbolista hongarès amb el temps arribaria l’èxit de ‘Soy rebelde’ i ella, a ser una artista internacional, no sempre prou valorada i, en ocasions, origen de brometes a causa de la seva veu i en una època en la qual es valoraven protestes musicals aparentment més contundents. La cançó es va gravar en molts idiomes i va tenir èxit a molts indrets, la lletra no era sempre la mateixa.

Segurament la visió d’aquest documental, per als que sabíem poca cosa de Jeanette, ens la facin veure d’una altra manera, de fet molts músics actuals l’han reivindicat. Però el documental va molt més enllà, aplega un munt de declaracions de personatges diversos, molt interessants, músics com Perales, Manuel Alejandro o Albert Pla, dones de pes com Manuela Carmena o Lídia Falcón, i un munt d’imatges d’un temps que en ocasions costa recordar, molt ben triades i que ens porten més enllà del record, a una Espanya oberta i lluitadora, en transformació, a la veritable Transició que, com diu Carmena, no va fracassar, ans el contrari. Va fracassar o, en tot cas, no va ser el que se n’esperava, la democràcia, en adaptar-se a una mena d’europeisme de poca volada. Tan sols cal veure, el documental ho recorda, la transformació dels discursos de Felipe González, per exemple.

Fan falta aquest tipus de documentals per tal que la gent més jove vegi com va ser una transició que sovint es critica de forma global i absurda. També sobta l’entusiasme que surava a l’ambient jove, fins i tot entre gent que podem pensar que no estava ‘mentalitzada’ i que als puristes els podia semblar fívola. Recordo que en una ocasió Àngel Casas va dir que el va afectar més el pes de la religió i la ‘moralitat’ obligatòria que no pas el polític. No cal dir que a les dones tot plegat els afectava molt més. Un gran documental, centrat en la cantant com a fil conductor però que ens porta molt més enllà, amb grapa i intel·ligència, que ens serveix per recordar i constatar com hem acabat, amb millores evidents pel que fa a la vida quotidiana, però amb una manca d’aquell entusiasme embolcallat amb tragèdies diverses, Vietnam, dictadures... Imprescindible!

 

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-jeanette-soy-rebelde/16520868/

REDESCUBRINT ELS GERMANS ÁLVAREZ QUINTERO

 

Joaquín Álvarez Quintero, per Ramon Casas

AUTORRETRATO

Fuimos... entre espigas y olivares:

el uno esperó al otro en la lactancia,

y en el primer pinito de la infancia

ya escribimos comedias y cantares

Después... libros, y novias y billares

(memorias que ilumina la distancia!)

luego... una juventud cuya fragancia

envenenan agobios y pesares.

Fuimos... cuanto hay que ser: covachuelistas,

estudiantes, "diablillos", editores,

críticos, "pintamonos", retratistas...

Y hoy, como ayer, sencillos escritores

que siguen, a la luz de sus conquistas,

sembrando sueños por que nazcan flores.

El darrer programa de la serie 'Imprescindibles' està dedicat als germans Álvarez Quintero. El documental en fa una reivindicació necessaria i justa, viatja per la seva vida i compta amb diferents entrevistes a gent de la cultura. Per cert, crec que no hi surt cap català. Els prejudicis culturals del país obliden que el seu teatre, cinema, sarsueles, poemes, van ser molt populars també pels nostres verals. Una estratègia per esborrar del mapa allò que incomoda és no parlar-me, fer com si no existís ni hagués existit.

Recordo una novel·la de Néstor Lujan, 'La Rambla fa baixada', en la qual, quan algú parla del catalanisme vigent, algú li amolla una reflexió realista, fent-li veure que els espectacles teatrals i cinematogràfics de Barcelona i rodalies compten amb un gruix evident d'obres amb temàtica hispànica, andalusa, més aviat. Els Álvarez Quintero no son tan sols els testimonis d'un passat ranci, tenien un sentit de l'humor interessant, una gran capacitat per copsar l'essència de la condició humana i, si les seves obres es portessin a l'escena, fetes amb grapa, cosa difícil a casa nostra, segurament que gaudirien del seguiment del públic més popular. 'Morena Clara' va ser una pel·lícula de molt èxit... als dos bàndols de la guerra civil.

La dictadura franquista va instrumentalitzar aquell teatre i moltes coses més, fins i tot he sentit a gent que identificava coses com la sardana o la sarsuela amb el franquisme. En el seu temps els Álvarez Quintero també van rebre pals diversos, Valle Inclán va arribar a dir que calia 'afusellar-los'. Segurament ho deia de forma metafòrica però van estar a punt de ser-ho, si no haguessin comptat amb l'ajuda d'un personatge emblemàtic, l'anarquista Melchor Rodríguez, que els va protegir. Malauradament gent com el pobre Muñoz Seca no van tenir tanta sort.

El teatre dels Álvarez Quintero és costumista, fa servir un andalús popular, que avui pot sobtar, però que segurament era 'el que es parlava'. La figura de la dona hi és molt present, sempre en un sentit positiu. Van escriure lletres per a sarsueles i fins i tot per alguna òpera, com ara 'Becqueriana', la música de la qual va ser obra també d'una dona, Maria Rodrigo, qui després de la guerra es va exiliar i avui està força oblidada. 

Segurament entre les més de dues-centes obres de teatre dels germans en podem trobar de molt diverses, millors, pitjors... Tenen poemes molt bonics, equiparables als d'altres autors més valorats. Entre els prejudicis que els han menystingut crec que també compta el fet d'haver tingut èxit. A casa nostra han patit aquest menyspreu interessat gent com Folch i Torres i el mateix Sagarra. Malgrat que a Catalunya sempre hi hagi hagut afició al flamenc aquesta afició es vol limitar a coses suposadament 'de categoria' però que Manolo Escobar omplís a vessar algun teatre del Paral·lel, ja no feia tanta gràcia. Actualment 'Mortadelo y Filemón' estan prou reivindicats però recordo que durant la meva joventut els tebeos populars no eren gens valorats per la 'cultureta' que promocionava el 'Cavall Fort' amb allò de què era un exemple de respecte per als nois i noies que el llegien. I no li trec mèrit, jo en vaig ser suscriptora durant anys.

Els germans van estar molt units, Joaquín va arribar a casar-se però la cosa no va anar bé, tot ho van fer junts. La detenció i la situació viscuda durant la guerra, quan ells eren pacífics i bonhomiosos, els va trasbalsar, Serafín va morir l'any 1938, poc després de sortir de la presó. Havia manifestat que volia una creu damunt del taüt i, gràcies a Melchor Rodríguez, la va tenir, malgrat el risc que allò representava en aquell moment i en un Madrid molt complicat. El seu enterrament va ser multitudinari.

El germà va continuar escrivint i firmant per tots dos. Va morir l'any 1944. El poeta Cernuda, en una ocasió, havia anat amb una colleta a veure unes obres dels germans, per fer barrila, i al final es va haver de treure el barret davant de la bona estructuració teatral i  les seves evidents virtus. Margarida Xirgu va representar sense complexos diferents obres dels germans Álvarez Quintero.

Qui tingui interès pot esbrinar per la xarxa i, encara millor, mirar sense pressa i, si pot ser, sense prejudicis, el programa mencionat. La sèrie Imprescindibles és del bo i millor de la televisió hispànica, el nom li escau d'allò més. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_%C3%81lvarez_Quintero

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-alvarez-quintero-sembrando-suenos/16511065/

https://es.wikipedia.org/wiki/Melchor_Rodr%C3%ADguez_Garc%C3%ADa

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Rodrigo

ALFREDO KRAUS, RECORDAT

 

Sóc incondicional del programa 'Imprescindibles' de RTVE. Per sort avui molts d'aquests programes es poden recuperar. El darrer, dedicat a Alfredo Kraus, l'ha fet la televisió canària.

https://www.rtve.es/rtve/20250214/imprescindibles-estrena-kraus-ultimo-romantico-vision-unica-uno-tenores-mas-importantes-mundo/16450044.shtml

El documental incideix, més enllà de la seva vàlua com a gran tenor, en la història d'amor amb la seva dona i en com el va trasbalsar la seva pèrdua, inclou imatges inèdites familiars. Hi surten amics i coneguts del cantant i els seus fills. Recordo que una de les filles es va dedicar un temps, fa molts anys, a la música pop. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Patricia_Kraus

Al documental no s'entra en polèmiques, cosa que està molt bé. El mon de l'òpera, com tants altres, compta amb rivalitats,  enveges i cops de colze, que potser avui no tenen el pes que tenien en d'altres temps. He mirat per les xarxes i he trobat algunes informacions sobre, per exemple, el fet de què Kraus va criticar els concerts massius d'òpera, com ara aquells dels 'Tres Tenors', destinats a fer calaix. I que potser per això el van bandejar durant les Olimpíades, tot i que després va cantar l'Himne Olímpic en català i castellà. 

La Victòria dels Àngels també va tenir problemes amb els qui dominaven el tema aleshores i va estar un temps sense actuar al Liceu. Moltes coses potser son brames però se sentien molts comentaris sobre el pes del 'Clan Caballé' o de Josep Carreras.

De fet, al programa que menciono no hi surt gent nostrada, tot i que molts  ja no hi son o son molt grans, Kraus va morir el 1999. A Canàries se l'ha homenatjat i un gran auditori porta el seu nom. L'òpera, avui, compta amb un públic divers i eclèctic, s'ha massificat com tantes coses, Kraus veia amb certa inquietud la tendència a la vulgarització. 

No he estat afeccionada al gènere, un buit educatiu important, i em considero analfabeta en temes musicals. El mateix Espriu admetia tenir una mancança en aquest camp. Això no vol dir que no escolti de tant en tant fragments d'òpera i sento no saber més música quan veig aquests programes que es diuen 'Això no és una cançó', distrets i educatius, fets amb grapa i que, per sort, també pots repescar en diferit. La tele darrerament dedica pocs espais a la música, del gènere que sigui. O al teatre. 

Les nostres figures no compten amb sèries o pel·lícules que ens els acostin una mica, la Caballé no sembla inspirar tant com la Callas, malgrat la seva categoria. Kraus, per cert, va protagonitzar una antiga pel·lícula, força digna per l'època, sobre Gayarre, a finals dels cinquanta del segle passat.

Per la xarxa he trobat la foto que penjo al principi d'aquest escrit, no en sé l'autoria. Kraus va ser dels primers en acostar-se a les runes del Liceu després del famós incendi, de 1994, sobre el qual es poden fer moltes especulacions ja que sembla que es veia venir. Gràcies a la remodelació es va accelerar l'ampliació i l'enderrocament de les cases de veïns properes. 

L'acompanyen Joan Sutherland i el seu marit. Expliquen que va ser el primer en oferir-se per si feia falta fer algun acte o recapte i que els qui remenaven aleshores el tema 'van passar d'ell' tot i que sí que va acabar per participar en una gala amb aquesta finalitat. Crec que el que inquietava als rivals era el seu possible protagonisme. 

Avui hi ha molta informació de tot però moltes coses quedaran sempre emboirades i van lligades a brames i suposicions, encara que hagin sortit de fonTs interessants. Kraus va ser un home amant de la seva dona, es diu que va morir de tristor després de la mort d'ella, tot i que ho somatitzés amb un càncer. Qui sap. D'altres cantats del gènere han estat més enamoradissos i l'incombustible Plácido Domingo s'ha vist embolicat en el tema dels possibles assetjaments, cosa que, en part, ell mateix va reconèixer. 

En tot cas, el programa dedicat a Kraus, de la sèrie 'Imprescindibles' és molt recomanable. Encara més perquè oblidem ràpid tothom i cal recordar de tant en tant persones com ell, un personatge molt rellevant del segle XX. Aquest article que linco és dels pocs que he trobat sobre el tema.

https://www.eldebate.com/cultura/musica/20240910/veinticinco-anos-despues-teatros-olvidan-alfredo-kraus_225962.html

SENSE BARRET I AMB EL CAP CLAR

He acabat aquest llibre amb la sensació d'haver-me quedat a mitges en molts aspectes de la vida i l'obra de les dones que biografia.

Las sinsombrero, (Espasa, 2016),  recupera i amplia la informació que es va aplegar en un documental emès per televisió, del qual vaig parlar en el blog alguna vegada i l’autora del qual era la mateixa que la del llibre, Tania Balló, a més de Serrana Torres i Manuel Jiménez. El documental forma part d’un projecte important que s’ha endegat amb la intenció de difondre’l en els centres d’ensenyament. Porta per subtítol: Sin elles la historia no està completa. 

Potser la història de la de la generació del 27 sigui sempre incompleta a causa de molts motius, un dels qual, evidentment, la Guerra Civil, que va representar un sotrac definitiu per a tanta gent. De tota manera, com es remarca en algun lloc del llibre, l’oblit pot ser pitjor que no pas les bombes. I el pitjor és que aquest oblit ha estat acceptat i fins i tot propiciat pels homes brillants i festejats que van sobreviure a la tragèdia.

El llibre recull deu biografies de dones que van tenir un pes específic en la cultura castellana d’aquells anys. Podrien ser moltes més i cadascuna d’aquestes biografies podria ser així mateix objecte d’un llibre extens o fornir arguments per a una novel·la de categoria, tot i que de vegades la popularització pot frivolitzar la historia. Les deu dones són Margarita Manso, Marga Gil Roësset, Concha Méndez, Maruja Mallo, Angeles Santos, María Zambrano, María Teresa León, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre.

Si bé en els seus entusiastes inicis van coincidir en el temps i l’espai,  un Madrid en ebullició, amarat d’iniciatives i propostes agosarades, que va florir a fons durant la breu etapa republicana, els fets posteriors les van portar per camins molt diferents. Van sobreviure a la desfeta però ja no eren les mateixes. Algunes es van exiliar per no tornar al país fins que ja eren molt grans. D’altres van romandre en una mena d’exili interior, suportat de formes diverses. La majoria van morir molt grans, tan sols Gil Roësset, hipersensible, va posar fi a la seva vida jove, a causa d’una passió amorosa impossible de consumar.

Escriptores, poetes, filosofes, escultores, pintores. Polifacètiques, treballadores, rebels, resignades. Alguns noms ens sonen, d’altres, no. En tot cas mai no van ser tan visibles com els seus amics i companys, malgrat comptar amb una obra igual o superior a la d’aquells homes mitificats: Dalí, Alberti, Buñuel, Cernuda... Ells les van silenciar, no en van comentar res ni van fer al·lusions a la relació amb ells en els seus escrits, en les seves entrevistes. Com tantes coses, el projecte va néixer gairebé per casualitat, a partir d’una lectura que Jorge Carrasco va fer d’un llibre de Gibson en el qual sortien algunes d’aquestes dones de les quals no se’n sabia pràcticament res.

De tota manera l’oblit no era absolut,  es va trobar un blog a la xarxa endegat per una mestra interessada, a causa de les preguntes de les seves alumnes sobre autores del 27, alguns articles puntuals, referències esparses. Fins i tot algun llibre publicat per elles es podia aconseguir, amb cura i paciència. El 27 és una època clau per a la cultura espanyola moderna, un període ric, avantguardista, amb una transversalitat important. La Transició va recuperar molts noms masculins, però l’oblit va continuar planant per damunt d’aquestes dones tot i que algunes d’elles van morir molt grans, a finals del segle XX, sense aconseguir res més, i no sempre, que alguna referència a la premsa o fins i tot algun reconeixement oficial, com en el cas de Rosa Chacel.

L’autora admet que n’hi ha moltes més: Remedios Varo, Zenobia Camprubí, Carmen Conde. Podríem afegir que si aquest treball immens obrís la porta a la cultura catalana d’aquells anys la nòmina encara es podria ampliar a bastament. El títol del llibre, amb la referència a la manca de barret, té el seu origen en un comentari de la pintora gallega Maruja Mallo, en explicar com en passejar per la Porta del Sol sense barret els van arribar a llançar pedres, així eren molts sectors rancis en aquella època, fins i tot en una ciutat gran. El terme sinsombrerista fent al·lusió a la transgressió, va ser, però, idea de Ramon Gómez de la Serna. El terme va molt més enllà de l’anècdota, segons Gómez de la Serna: Es el final de una época, como fue el lanzar por la borda las pelucas. Quiere decir 'presteza en comprender y en decidirse, afinidad con los horizontes que se atalayan, ansía de nuevas leyes...'".

No era fàcil ser dona aleshores, ni tan sols dona de casa bona i culta, com és el cas d’aquesta plèiade d’intel·lectuals. L’aspecte del seu origen benestant també sembla de vegades una llosa que no afecta a la majoria d’homes importants d’aquella generació, que també acostumaven a ser de casa bona.  De fet, qui podia estudiar, aleshores? Hi ha alguna excepció, com Miguel Hernández, que va tenir amors temporals amb Mallo i amistat amb d’altres dones del grup, però gent com Lorca o Buñuel el miraven amb un cert menyspreu i s’han trobat comentaris sobre ell força maliciosos. I és que una cosa és voler educar el poble i l’altra, conviure amb ell, tractar-lo d’igual a igual i que pugui representar, fins i tot, una mena de competència. En aquest tema hem avançat força però el classisme dels anys trenta era un pes pesat i la barrera social i econòmica era més contundent que no pas la ideològica.

En aquestes biografies breus hi ha ombres i llums, les vides de moltes d’aquestes dones van ser llargues i difícils,  moltes no van tenir descendència i això potser perjudica el record posterior tot i que en ocasions la família també pot no tenir interès en què es parli en excés de les vides personals. Les pintores, Mallo i Caso, han aconseguit un cert reconeixement posterior, la seva obra és impressionant, innovadora, diferent. Tot i amb això encara no tenen la consideració d’un Dalí, d’un Picasso. El llibre, potser sense proposar-s’ho, va molt més enllà, ens mostra la realitat d’un entusiasme que va agermanar persones de diferent ideologia que després es van veure separades per les circumstàncies o ens explica com tantes famílies van rebre per totes bandes, cosa que avui sembla que no abelleix recordar.

Pel que fa a les poetes, escriptores, assagistes, no és senzill trobar els seus llibres, tot i que en això la xarxa ajuda molt. Persones d’una categoria immensa com Zambrano són molt citades però poc llegides. Potser això també passa amb els homes però mai no hi ha el mateix gruix d’oblit ignorant. Una poeta i actriu com de la Torre va morir l’any 2002, després de ser una secundària en el cinema, en la televisió, una veu sense rostre a la ràdio. Ángeles Santos va morir, com qui diu, fa quatre dies, el 2013, però encara és una pintora poc present en el nostre imaginari.

María Teresa León va patir un Alzheimer progressiu i ni el seu mitificat company de tants anys, Alberti, no la va reivindicar a fons quan va tornar al país, en olor de multitud i amb una nova companya.  Quan la progressia anava a visitar el poeta a l’exili romà ella era la senyora amable i intel·ligent que els feia el cafè. En el fons, en molts grans homes d’aquella època s’hi percep menyspreu, gelosia, inseguretat, davant dels canvis importants i irreversibles, malgrat tants entrebancs, en el paper que pretenien representar unes dones a les quals, ai, va costar força aconseguir coses com ara el vot.

Un llibre imprescindible, que es pot completar amb el documental televisiu i que més que tancar interrogants n’obre molts altres i esperona la necessitat de saber més coses sobre tantes dones innovadores i arriscades, maltractades per un destí difícil i per les circumstàncies polítiques i històriques.

COMÈDIA, TRAGÈDIA I DRAMA

Ja he manifestat en moltes ocasions les meves debilitats per les biografies i potser per això m'agrada tant el programa Imprescindibles, de la segona cadena. Ahir el van dedicar a l'actor Fernando Guillén en un homenatge ben merescut. Com sol passar amb les biografies, siguin en paper o en cinema, la vida del biografiat resulta una exemplificació de la seva època i les seves circumstàncies. En aquest cas, no podia ser altrament, es va fer referència als espais teatrals de la televisió. Josep Maria Pou va incidir en el tema, va recordar com la gent veia per la tele una obra de Tennesse Williams, una altra de Camus, una de Shakespeare o un clàssic grec i l'endemà l'obra es comentava a la feina. El repertori d'aquells anys encara em sorprèn fins i  tot el que es va arribar a fer en teatre als escenaris de per aquí. Als pocs espais en català de televisió espanyola, -cal recordar que no tot va començar amb TV3-, també es van representar obres emblemàtiques. 

Les condicions de treball, tant als teatres en viu com a la tele eren ben complicades, pocs actors d'avui aguantarien aquells ritmes de memorització i feina a dojo. La televisió, van comentar, va acostar els actors als pobles i poblets, la gent els reconeixia i van deixar de ser els còmics desgraciadets del Viaje a ninguna parte per passar a ser admirats i valorats. Avui encara passa, amb la gent de les sèries, però el nivell intel·lectual ha anat de baixa, pel meu gust i pel de molta gent que va viure aquells anys. Em vaig alegrar que Pou insistís en el tema ja que jo semblo sovint la iaia Cebolleta quan recordo segons què.

I és que no tot és nostàlgia. Em pregunto perquè no es crea més tradició cultural. Per què d'aquella televisió no n'han sortit coses millors, un cop superada la censura. Per què de la Nova Cançó no n'ha esdevingut un doll de cantants molt millors que aquells que podem escoltar en l'actualitat. Per què de tanta escola activa i la resta no n'han esdevingut uns resultats molt més reeixits. Tenim un problema amb la modernitat i l'estètica, l'avui esborra l'ahir, i això passa aquí i a los madriles. No tan sols ho esborra sinó que es menysté olímpicament.

Sobre la tele, conec gent molt diferent i sé que hi ha qui per conviccions ideològiques no posa un programa en castellà ni que el matin, sigui a la tele o a la ràdio. L'altre dia comentava amb una persona el Salvados i una tercera persona en discòrdia feia una mena d'escarafalls com volent dir,  jo tot això no m'ho miro mai. Aquests devots nostrats incondicionals sovint defensen sèries i programes indefensables per allò de puix parla català... És clar que també s'esdevé a l'inrevés, hi ha sectors de la població que sempre posen la televisió en castellà, per origen, per costum, per comoditat lingüística o perquè eren votants del PSOE espanyolista i, ara, de Ciutadans. La nostra societat és diversa i complicada i incomoda força entrar-hi a fons perquè tots tenim amics i parents amb idees estranyes o que ens semblen estranyes als qui en tenim unes altres o potser ni tan sols no en tenim cap de clara.

Durant uns anys, després d'aquell esplèndid teatre que vam poder veure per Barcelona, es feia el boicot als grups castellans que intentaven actuar a la ciutat, per a més desgràcia es van tancar teatres i no hi havia sales disponibles. Després van fer el bunyol del Nacional i el Lliure va deixar de ser lliure per ser gairebé municipal. Em diuen que a Madrid també n'han tancat uns quants. Tot va i vé i puja i baixa i el teatre ja diuen que no pot morir perquè tan sols fan falta una o dos persones i un petit espai, per fer-lo, tot i que de vegades també abelleix veure alguna coseta amb més gent i decorats de luxe. Amb la formació dels actors, avui massa academitzada, com totes les formacions, ha passat com amb els pintors i l'art figuratiu, s'havia perdut la tradició de vocalitzar bé, de saber llegir el vers de forma adient, per sort em sembla que s'està rectificant o potser és una percepció subjectiva. En tot cas ve Nadal i, és clar, ens ofegaran amb musicals d'aquests que toquen ara i que sembla que fan festiu, en aquest gènere, amb poques excepcions, hi ha molta fullaraca.