18.11.16

L'ÚLTIM REI DEL PARAL·LEL, AMB PERDÓ DELS CONTEMPORANIS

Resultat d'imatges de ALADY

Estic preparant una xerrada sobre ALADY i més enllà de la vida d'aquest artista veig aquests dies desfilar per l'entorn de la seva vida i la seva època tot un ventall de personatges, molts dels quals oblidats i cadascun dels quals mereixeria una biografia voluminosa, fins i tot una pel·lícula o una sèrie acurada, si no fos perquè en general, quan es fan coses d'aquest tipus es cau en el tòpic més ranci com crec que va passar amb allò de la Flor de Nit.

La figura d'Alady mostra, sobretot, la continuïtat  del Paral·lel, -jo sempre en diré el Paralelo en la intimitat-, d'abans i de després de la guerra. Hi ha hagut molts Paral·lels i per això les classificacions que es puguin fer a l'entorn de l'activitat que s'hi va desenvolupar seran sempre parcials, injustes i miops. D'aquí ve que no m'acabés de convèncer l'exposició, tan lloada, del CCCB. 



Sobre Alady i el seu món he trobat força informació a la xarxa, va ser una persona molt coneguda, tot i que després de la guerra, per motius més aviat personals, es va moure poc de Barcelona. Va treballar en un munt de pel·lícules espanyoles, abans i després de la guerrafent papers generalment secundaris. Se'l va poder escoltar molt a la ràdio quan la ràdio era el mitjà més popular de tots, l'únic, de fet. 

El que feia Alady és difícil d'explicar, hi ha qui diu que en un altre país hauria estat un actor tipus Bob Hope, amb qui tenia una retirada, sobretot, de gran. Va  tenir l'oportunitat de fer les amèriques, però no li va venir de gust, no volia deixar la seva família ni els seus pares, amb qui estava molt unit.


El que feia es difícil d'explicar i irrepetible, no es podrà imitar ja que l'actor va morir l'any seixanta-vuit i aleshores sí que el Paral·lel anava de baixa. En els seixanta l'economia va millorar i els cotxes van generar noves formes d'oci. A banda de que determinada progressia, que després el va mitificar, durant un temps va trobar el Paral·lel xaró, ordinari, franquista, incult, alienant i de poca volada. 

Alady considerava que aleshores ja tan sols subsistia El Molino, pel que feia a evocar el passat. Després de la seva mort els intel·lectuals progres van redescobrir el Molino, per cert, i en van fer gairebé bandera. Aquesta percepció diversa dels benestants lletrats ha estat una de les grans síndromes paral·lel·lenques

Sóc conscient de què simplifico la història, ep. No és que al Paral·lel dels seixanta no hi hagués, encara, molta activitat. Els cinemes tenien encara molt de públic, es va voler plantar cara a la tele emergent amb coses com el Cinerama i en alguns teatres antics s'hi va tornar a fer teatre, fins i tot teatre seriós i de categoria. Les hemeroteques mostren unes cartelleres sorprenents que no responen a cap teoria prèvia. 

Alady es va voler retratar l'últim dia d'existència del Còmic, davant d'una sala de butaques buida. També es va enderrocar el Condal però es va poder recuperar la sala i l'Apolo es va fer nou. El Còmic no va tenir tanta sort. El motiu principal va ser la construcció de grans blocs de pisos propiciats per les caixes d'estalvis, per accedir als quals et calia tenir algun endoll o endollet.

Alady era un showman, havia volgut ser poeta de jovenet i escrivia força be, es va especialitzar durant un temps en les paròdies de tota mena. Es venien als quioscs uns fulletons amb acudits i lletres de cançons d'ell, de fet eren lletres adaptades a músiques conegudes, una cosa com ara el que faria la Trinca i que ha fet tanta gent, un clàssic. Per exemple, amb la música de Aquellos ojos verdes va escriure Aquellos ojos bizcos.  Era un humor innocent, molt a la seva manera, no sé si avui connectaria amb el públic del segle XXI. Això de l'humor és molt personal, a mi, per exemple, el lloat Rubianes no em feia cap gràcia. Alady a més a més ballava força bé i podia fer una mica de tot.



Molta gent, de jove, pensava que era homosexual i va tenir propostes per part de senyors que potser l'haurien promocionat però, pel que se'n sap, més aviat va ser un faldiller, un faldiller d'aquells que va tenir la vista de conservar una família convencional, dona i tres fills, que sempre li va proporciona estabilitat, suport i companyia. En un llibre editat per Bruguera l'any 65 i escrit per ell, Rialles, llàgrimes i vedettes, explica com un d'aquests pretendents masculins amb calerons li va oferir, d'entrada, una bicicleta, un bé cobejat en aquells anys complexos de la seva joventut. Ell el va refusar i el senyoràs li va dir: n'hi ha molts que han fet com vostè i han acabat anant en bicicleta.
Resultat d'imatges de rialles llagrimes i vedetes
Sebastià Gasch evoca Alady en alguns dels seus llibres, explica que el còmic, quan va publicar aquest llibre de memòries, li demanava que mirés de fer-ne una traducció al castellà, car el llibre va sortir en català,  un fet interessant considerant l'època, però no hi devien ser a temps. Alady va morir tres anys després de la publicació. 

Un dels personatges més encisadors que Alady menciona és Tina de Jarque, una vedette que va fer tronar i ploure i que va morir assassinada per la FAI en circumstàncies mai aclarides. L'escriptor Alfonso Domingo va investigar el tema i va escriure una novel·la, El enigma de Tina, a la qual crec que perjudica l'intent de fer encaixar la història en un llibre de ficció, cosa que avui s'esdevé sovint amb un gran nombre de novel·la de la dita històrica.  
Resultat d'imatges de carne de fieras

Fa alguns anys es va recuperar una curiosa pel·lícula anarquista, Carne de fieras, rodada durant el temps de la guerra, on surt la de Jarque i una sex-símbol francesa, Marlène Grey, la qual es mostra nua, bé, amb una tireta que tapa poquet, a dins d'una gàbia de lleons. Més enllà de les agosarades imatges, que mereixerien un estudi psicològic, la pel·lícula té una mena de missatge moral una mica carca, i és que en això de redimir pecadores, sobretot si eren de bon veure, sembla que coincidien els catòlics i els anarquistes idealistes. La redempció crec que ha estat una mena de fantasia eròtica masculina, tot i que avui es trobi en decadència.


Alady no semblava tenir cap mena d'idees polítiques i durant la guerra va sobreviure com va poder. L'empipava que el fessin treballar de franc en els molts festivals a favor de la causa que se celebraven. En una ocasió el van venir a avisar que guillés, ell i Tina de Jarque no havien estat convidats a un d'aquells festivals, que es feia a la Monumental, i això volia dir que estaven en perill i a les llistes negres. 

Ell va mirar de fer el cor fort i es va presentar al comité organitzador, a preguntar per què no l'havien inclòs entre els participants, algú li va dir que pel fet que vestia com els rics, amb el famós esmòquing i el bombí i ell els va dir que també els cambrers portaven aquells trajos. 

Un dels  responsables li va donar la raó i va actuar. Més endavant, tal i com anaven les coses per Barcelona, i considerant que tenia la dona embarassada, va poder refugiar-se al País Valencià, a casa d'uns amics. Era molt conegut i tenia amics de totes les tendències, això va fer que després de la guerra pugués esquivar les depuracions, que eren força arbitràries. 
Resultat d'imatges de el enigma de tina
Veure la malaguanyada de Jarque avui fa estrany que hi hagués qui la considerès la vedette més maca del seu temps, però els gustos canvien. Tina de Jarque tenia molts amics de dretes, deien que fins i tot Juan March havia estat amant seu, i això va fer que l'acusessin de ser de la cinquena columna, cosa altament improbable. Aleshores va seduir un anarquista destacat  i sembla que volien guillar amb alguns artistes  més cap a Portugal emportant-se un botí remarcable, producte dels expolis fets a edificis religiosos. 

Segurament aquest motiu del robatori devia ser el que va contribuir al seu trist final. De l'amic anarquista no se'n sap ben bé el destí, expliquen que per fer-se perdonar es va oferir per anar a missions arriscades, però tot plegat sembla molt fulletinesc  encara que la vida superi la ficció. Vist amb perspectiva considero que la pobra Jarque, malgrat el seu estil de vida, era una persona una mica innocent per a la vida pràctica, opinió que Alady també tenia sobre ella, i que potser no s'adonava dels perills que li podien complicar l'existència i fins i tot, com així va ser, fer que la perdés. Eren temps perillosos i tot era fràgil i atzarós, depenia de amb qui t'ensopegaves més que no pas del que feies.


Miquel Badenes, l'autor del famós llibre sobre el Paral·lel, la primera edició del qual es va haver d'autoeditar, va escriure més endavant una biografia d'Alady, però no és ben bé una biografia. Recull dades del llibre que he mencionat abans, del seu propi llibre sobre el Paral·lel i alguns detalls, pocs, sobre la vida del còmic, facilitats per la família. Un dels detalls més interessants és sobre l'angúnia que a Carles Saldaña, que era el nom de veritat d'Alady, li feia pensar en la mort. 

No anava mai al cementiri i manifestava que si es moria no volia que la família hi anés, però no li van fer cas i s'hi arribaven de tant en tant. A casa seva van començar a passar coses estranyes, queien objectes, entre els quals el gran quadre amb la fotografia de l'artista davant del pati de butaques del Còmic, buit, el dia abans d'enderrocar-lo. Van consultar un espiritista i els va aconsellar que no anessin al cementiri, tal i com era la voluntat del pare i marit. Així ho van fer i ja no va caure res més. No crec en aquesta mena de coses però he sentit explicar en directe alguns fets ben estranys, així que...


Bé, qui vulgui saber més coses pot venir el dia 29, darrer dimarts de mes, a la biblioteca del meu barri. Quan avui la gent se'm plany del Paral·lel actual els recordo que encara és l'indret de la ciutat amb més teatres concentrats en un mateix lloc, tan sols cal pensar en com està el Passeig de Gràcia. Tenim el Victòria, el Barts-Espanyol, el Molino, el Condal. Ben a prop hi trobem la sala Tantarantana i per a espectacles més agosarats, el Bagdad, al lloc de l'antic Edén, més o menys. 

Jo crec que l'Arnau es recuperarà d'alguna manera i que si algun dia al solar del Talia hi fan alguna cosa també miraran d'instal·lar-hi una sala d'espectacles. El Centre Cívic de les Cotxeres Borrell, que frega el Paral·lel, està dedicat a les arts escèniques i s'hi fan moltes coses. I segur que em deixo petites sales properes, algunes de nova trinca com l'Hiroshima o antigues, com la incombustible Sala Apolo. De vegades l'excessiva mitificació de passats gloriosos no ens deixa mirar el present de forma una mica positiva. 

Els mateixos que enyoren les sorolloses i incontrolades terrasses d'ahir bescanten les del present, que potser algú enyorarà d'aquí cinquanta anys. A Alady es va dir durant un temps que li dedicarien algun carrer proper al Paral·lel però res de res, al menys van penjar una placa a l'Apolo, gràcies, sobretot, a la insistència del senyor Badenas. 

8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Lamento no haver pogut veure Alady en directe. Segur que m'hauria agradat perquè enllaçava, com tu dius, amb el Paral·lel d'abans de la guerra però també amb una determinada comèdia america a la qual hi estàvem molt acostumats a través del cinema.
L'exposició del CCCB tenia alguna mancança, és cert, però acabava amb la guerra. La postguerra i la dictadura estan per escriure.
A veure si puc venir a la xerrada.

Júlia ha dit...

Jo no sé si el vaig veure mai, en persona, potser sí, sortia a tot arreu, a la tele i al cinema segur, i també el vaig sentir a la ràdio. Hi ha alguna filmació però poca cosa, al menys de moment.

He de dir que les exposicions del CCCB no m'acaben mai de convèncer, és allò de què val més el farciment que el gall, i crec que trencar en el moment de la guerra no dona la idea de la continuïtat que hi va haver durant els quaranta i cinquanta, la veritat, vaig sentir al barri un dels responsables i sembla que la intenció era marcar una divisió una mica agafada pels pèls, és clar que la guerra va ser una època difícil però els espectacles no van ser tan diferents després, no hi va haver una 'descatalanització' ja que mai s'havia catalanitzat a fons. Hi ha èpoques molt marcades, com es la dels anys vint, els més 'ambiciosos' pel que fa al tipus d'espectacle per una raó ben senzilla, hi havia més diners.

Aquest tipus d'exposicions són molt visuals, una mica 'espectacle', amb una acumulació de material que no es pot digerir, la gent deambula, es mira alguna cosa i para de comptar, tampoc no em va agradar que ho enfoquessin com si haguessin descobert la sopa d'all, la veritat. Bé, ja hem parlat d'això en algunes ocasions, de tota manera, com dic, les del CCCB ja són una mica així, en general, com ho és molta oferta cultural del present.

Júlia ha dit...

a banda que no hi havia cadires per seure gairebé enlloc, he, he, una altra moda dels nostres temps...

Júlia ha dit...

Enric, si tens temps mirat la peli aquesta que linco, és digna de passar-la al costat del museu anatòmic, he, he... ni que sigui una mica en diagonal i accelerada.

Carne de fieras

https://www.youtube.com/watch?v=WS-qDh_1v6Q

Enric H. March ha dit...

Me la miraré, Júlia.

gloria abras pou ha dit...

Situo l'Alady en el temps del RadioScope i la Rambla la rambla...des del poble semblava que teníem Barcelona més a la vora i a més, agosaradament, parlava en català. La meva mare, sempre tan radiofònica, ja el coneixia de molt temps endarrere. Tot un món aquell quan a Ràdio Barcelona anunciaven la vedette Gina Baró, les alegres noies de Colsada, en Luis Cuenca...i tants que me'n deixo. Però no oblido un personatge del que tu, de ben segur, en podries parlar molt, Bella Dorita. També recordo, tot per les ones, a Mary Santpere i Joaquín Gasa. Anar, de tant en tant, a Barcelona era una festassa. Quan varen inaugurar el "cinerama" hi anàvem a quasi cada estrena. Jo era petitota i tot era gran i laberíntic i quants cinemes i teatres i botigues i bars.
Barcelona i Paralelu que els déus us donguin llarga vida i que la Júlia ens la vagi contant.

Júlia ha dit...

Glòria, l'Alady va ser un de tants artistes-pont entre el Paralelo d'abans de la guerra i el de després, va ser molt presetn a la ràdio i això el va fer encara més popular, però al seu volt s'hi mou un munt de gent fascinant, molta de la quela oblidada avui però amb vides 'de pel·lícula', m'ho estic passant molt bé preparant aquesta xerrada ja que jo d'ell no en sabia gran cosa, més enllà de quatre tòpics, tot i que fa anys que tinc la biografia del senyor Badenas.

Barcelona ha perdut moltes coses però n'ha guanyat d'altres, no es pot evitar que tot canviï ni tan sols que en tantes ocasions no ho faci de forma destralera, gent com Rusiñol va viure canvis més bèsties, amb la construcció de l'Eixample o l'obertura de la Via Laietana, el que passa és que creus que el que has vist sempre tu ha estat allà sempre, ahir comentava això en un sopar veïnal, una amiga que feia temps que no venia pel meu barri es planyia dels canvis, de la pèrdua de botigues... quan et fas grans els canvis et semblen més accelerats i destorben, de forma inevitable, de jove resulten fins i tot excitants. Els vells del demà també enyoraran els paisatges del present.

gloria abras pou ha dit...

Tens tota la raó i em recordes una imatge borgiana que cito de memòria i que ve a dir que, quan un paisatge canvia, se'n va un bocí de la nostra vida.És com qual al teatre canvien de decorat, un altra quadro, seguiran passant coses que han passat sempre i ens semblaran diferents.