25.2.17

TANQUES FRÀGILS

Tanques (pel·lícula) .png

La família, ni feliç ni infeliç del tot que ens mostra Fences podria ser veïna, tot i que d'un altre barri,  encara més pobre i marginal, d'aquelles que ens trobem a les obres d'Arthur Miller. Però també podria ser una família d'algun barri de les nostres ciutats europees, no cal ser negre per haver patit infanteses desgraciades i una marginació que, de tota manera, evoluciona de forma lenta però evident vers a un món amb més possibilitats per a les generacions futures. 

Aquestes dies la cartellera té uns quants títols amb el món afroamericà com a protagonista. Els negres dels Estats Units ja fa temps que han deixat de ser, en les ficcions, els criats simpàtics, pintorescos o comprensius del cinema de la nostra infantesa, ara són gent normal que viu vides normals i les vides normals tenen les seves tragèdies situades a l'entorn immediat. És una llàstima que per aquests verals tinguem més tirada en ocasions a estranys muntatges, com aquesta Jane Eyre, que pot estar molt bé però que no sé que figura, hores d'ara, la veritat. El fet és, i crec que no m'equivoco gaire, que d'August Wilson en sabíem, fins ara, ben poca cosa. 

August Wilson, qui va morir el 2005, va refusar algunes ofertes que li van fer per tal de portar les seves obres al cinema a causa de l'exigència de que el director fos un afroamericà. Ho entenc, donades les circumstàncies, però ho considero una errada de percepció, l'ànima humana és universal en molts aspectes i no cal pas que un català dirigeixi versions de Terra Baixa ni un rus les obres de Txekhov, encara que, si són sensibles i de la cultura que va veure néixer aquestes obres segurament en copsaran millor uns aspectes determinats. Però potser, des de fora, també se'n poden copsar uns altres, sobretot, precisament, el molt que ens assemblem tots els qui compartim aquesta espècie encara tan poc evolucionada.

Fences ha mantingut la seva forma teatral, pocs decorats, pocs exteriors, monòlegs efectistes, que en un escenari potser resultin més adients que no pas en la pantalla. Compta amb un repartiment brillant,  d'actors poc coneguts per nosaltres, llevat de Denzel Washington, qui també dirigeix la pel·lícula a més a més de fer el paper principal, el d'aquest pare autoritari,  treballador, infidel i cantellut, que acaba per provocar-nos més rebuig que no pas comprensió. Hi havia pares així, en aquells llunyans cinquanta, per tot arreu, diria jo, i potser encara en queden molts per tota la geografia universal. Bons en el fons, però incapaços tenir empatia amb uns fills que representen una competència i, potser, allò que ells no han pogut ser. La dona, com en tants casos coneguts del passat recent, és una santa que només vol viure una vida tranquil·la i que es refugia, com han fet tantes dones humils durant anys i panys, en la religió i la vida domèstica.

La pel·lícula, com tantes altres pel·lícules actuals, és un pèl massa llarga. No resulta del tot reeixida, no sé si és culpa de la direcció, s'ha dit i escrit que Washington se'n surt molt millor com actor, en aquest cas, que no pas com a director. Però amb totes les seves limitacions Fences, tot i que no emociona tant com caldria, és interessant de veure i té moments inoblidables. Aquests personatges no són tan diferents dels del barri napolità de llibre de Ferrante que comentava fa poc. Avui, amb la mentalitat actual, pot resultar molt antipàtic i rebutjable que un pare talli les ales al fill d'una forma tan aparentment cruel o que li retregui que li deu la vida, el sostre i la teca, un tema que més aviat s'ha anat girant de l'inrevés per constatar una evidència, ningú no vam demanar venir al món. Però jo encara sóc de les que vaig escoltar que tenir aspiracions quan no tocava era un greuge i un perill que tan sols generava frustració. Tots voldríem, en algun moment, construir una tanca, ni que fos precària, a l'entorn del nostre món domèstic i familiar però això, ai, és un miratge com tants altres.

6 comentaris:

Allau ha dit...

Entenc que l'exigència de l'autor respon més aviat a una manera de fer pressió per donar oportunitats als directors afroamericans, que encara ara són minoria.

Quan parles d'actors poc coneguts, hauries de fer una excepció amb Viola Davies, que és una actriu important, nominada a l'Oscar per "Doubt" i "The Help".

Júlia ha dit...

Sí, Allau, jo també ho entenc així, però tot plegat és una mica com allò de la paritat femenina, necessari però temporal, o així hauria de ser. Ja sé que és una actriu important però no crec que sigui, encara, una gran coneguda del gran públic malgrat les nominacions.

Júlia ha dit...

Però, si cal, faig l'excepció, ep.

gloria abras pou ha dit...

Avui la miraré i ja et diré què en penso.
T'he deixat un comentari on, poc o molt, rebaixes les escoles d'escriptura i similars. Hi ha de tot però jo he hagut de dir la meva perquè no he trobat la teva opinió ajustada com solen se-ho normalment.
Salut!

gloria abras pou ha dit...

Si més els cinèfils com jo sabem que Viola Davis és una actriu més gran que la vida. El que tu en dius "gran públic", i que és molt respectable, té una notable manca d'informació sobre autors, actors, directors... La teva crònica és, com sempre molt lúcida. Jo ja he dit altres cops que el temps difícil passa amb lentitud. També, segurament, la pel·lícula acusa el fet de ser un text teatral. Curiosament jo també he recordat a Miller. I a tanta gent de barri. Aquests, tanmateix, tenen la pell diferent.
El cinema afroamericà va encara molt mancat de produccions potents. Res els hi és fàcil o tan fàcil com a molts d'altres. Crec que d'un temps cap aquí ha millorat la figura dels negres al cinema. Per sort també es guanyen drets i els anys Obama alguna cosa han fet encara que molts afroamericans n'estiguin descontents.
Em crida l'atenció que et preguntis per què s'ha fet una Jane Eyre. Cada generació té dret a la seva versió de les històries clàssiques, amb actors del seu temps. Altrament potser ni es tornaria a les Brönte. Les arts s'alimenten le4s unes de les altres, no ho veus així?
Bona nit, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, és que precisament Jane Eyre crec que és un dels llibres que ha perdut pes amb els anys, el vaig tornar a llegir fa poc i em va decebre força i tampoc no és un text teatral, tan sols és que crec que hi ha molt de teatre interessant actual o clàssic poc potenciat i es tira d'allò conegut, cosa que no treu que el muntatge sigui bo, que no ho sé ja que no l'he vist. Jo veuria cada dia Txekhov, per exemple, que cada dia és més modern, però en aquest cas no entenc la tria. Darrere les Brönte hi ha molta mitologia que potser s'hauria de revisar. És una opinió personal i entenc que no sigui compartida.