DESITJOS CONVENCIONALS I CINEMA DE BARRI

 

Fa pocs dies, per la televisió, vaig recuperar una antiga pel·lícula de 1955, d'aquelles que jo classifico com 'de cine Condal' perquè les relaciono amb el meu cinema de barri habitual, en el temps de la infantesa. Afortunadament, encara que les pel·lícules no fossin 'aptas para menores' en aquells cinemes es feia la vista grossa, en general.

One desire es va titolar, en castellà, Su único deseo, i el desig en qüestió era el de la protagonista, una dama de vida pecaminosa, terme que en aquells anys intepretàvem, a tot estirar, amb anar lleugera de roba i jugar a cartes en locals sospitosos. La noia volia formar una família convencional i ser respectacle, però, això sí, amb el Rock Hudson que és un jugador professional una mica gandul però amb un gran potencial per fer bitlles.

La pel·lícula, avui, pot semblar ingènua i tan convencional com les aspiracions de la protagonista. Li sobra metratge i el final resulta apressat, no crec que descobreixi res si explico que la dama, que té un cor d'or, aconsegueix el que desitja, no sense abans haver-ne passat de tots colors. 

Un dels encants de la pel·lícula era l'evocador repatiment, Rock Hudson, Anne Baxter, una joveneta Natalie Wood, William Hopper, l'ajudant de la primera etapa de Perry Mason, fill de la famosa Hopper tafanera, i l'esplèndida Julie Adams, que els va enterrar tots i va traspassar l'any passat, fent de dolenta de la pel·lícula en la qual mor de forma oportuna en un incendi que ella mateixa provoca enmig d'una rauxa de gelosia. 

El director era un professional d'aquells de l'època, treballador i incombustible, que més endavant es va dedicar molt a la televisió. Li dec moltes alegries infantils, lligades al cine de barri. Una pel·lícula seva que recordo és El secreto de los incas, en la qual Charlon Heston feia d'un aventurer ben plantat i amb barret, que va inspirar a fons el personatge d'Indiana Jones. Yma Sumac cantava al sol en una escena que, tot i que era petita, em va impressionar.

Però la perla de la corona de les pel·lícules més populars del director, molt present en el meu imaginari sentimental, va ser La guerra privada del Mayor Benson, amb Charlton Heston fent de militar dur amb cor tendre. La noia també era Julie Adams, per cert. Ens la van passar fins i tot a l'escola, en més d'una ocasió, no sé si amb algún petonet tallat de forma oportuna. Va ser una mica com ara el meu 'Poli de guardería', una pel·licula habitual fa alguns anys a les escoles, en dies de pluja persistent.

Hi sortia un nen mol bufó, Tim Hovey, que forma part de la trista llista d'actors infantils que es van acabar suïcidant, i que van contribuir a què Paul Petersen, un altre antic actor infantil, endegués un grup de protecció a les criatures del cinema i els donés suport en el seu pas a l'edat adulta.

Avui aquelles pel·lícules ens poden semblar carques, passades de voltes i massa acolorides, però jo els tinc un gran respecte, la veritat. Malgrat que no acabis d'entendre com la protagonista de Su único deseo no envia al botavant el sòmines del Hudson i posa un negoci legal en algun altre indret de l'Amèrica profunda, t'alegres de què aconsegueixi, després de tantes penes i d'una infantesa trista i solitària i una adolescència en la qual un home dolent la va enganyar, els seus lloables objectius petit burgesos.

VOLTANT PER PARÍS, UN CATORZE DE JULIOL DE FA MÉS DE SEIXANTA ANYS...

Diumenge vaig poder veure, a la Filmoteca, una joia recuperada, una pel·lícula de Duvivier, restaurada i feliçment ressuscitada. Ahir ja evocava el cinema Gaumont, un dels espais de la pel·lícula. Un altre espai emblemàtic, pel qual passen els singulars personatges d'aquesta pel·lícula és l'històric circ Medrano, definitivament desaparegut a principis dels seixanta.

Tot i que es va fer una mena de remake el 1964, a l'americana, amb Audrey Hepburn i William Holden, que no conec, em temo que tindria poca cosa a veure amb l'original inspirador. Aquesta festa de la bonica Enriqueta s'esdevé el dia del seu sant, que coincideix amb el 14 de juliol, aquell dia mític francès en el qual Brassens es quedava al llit, cosa que jo, ho confesso, també faig durant algunes festes patriòtiques, nostrades i foranes. 

La festassa que la pel·lícula ens mostra va molt més enllà del patriotisme, tothom balla per tot arreu, i, a banda de l'encisador i perdut París de l'època, 1952, el paisatge humà és absolutament poètic i fascinant. La narració és una mena de joc fílmic, un director de cinema i el seu ajudant, de fet un reflex del mateix Duvivier i el seu col·laborador, Jeanson, acompanyats d'un parell de senyores joves que sempre s'aixequen del llit, i d'una bonica i elegant secretària, interpretada per Micheline Francey, una actriu molt maca i molt francesa, que va morir de forma prematura als quaranta-nou anys i que va ser una de les destacades intèrprets d'un dels grans títols de Clouzot, Le Corbeau.

Aquest parell d'espavilats i divertits cineastes especulen a la pantalla sobre el tema d'una futura pel·lícula i van inventant i variant l'argument, cinema dins del cinema, vaja. Durant aquest dia de Santa Enriqueta aquesta Henriette ingènua sortirà amb el seu promès, que encara no li ha proposat matrimoni, i que la deixarà més o menys plantada per anar a una cita amb una amazona del circ Medrano que fa col·lecció d'amants temporals.

La noia coneixerà i acompanyarà una mena de divertit pinxo i, al capdavall, acabarà recuperant el seu promès, penedit i disposat a casar-se amb ella, i tot acabarà amb focs artificials i amb un divertit epíleg a càrrec de l'actor que fa de pinxo, explicant que aquella història en cinema ja existia i que s'imagina els títols de crèdit, que aniran sortint a la pantalla al final de la trama. Els actors son, doncs, titelles a caprici dels qui fan cinema, i aquí se'ns mostra tot plegat de forma explícita, divertida, trepidant i irònica. Amb ironia parisenca i molt francesa, en un altre lloc i amb uns altres actors tot seria molt diferent o potser ni tan sols seria possible endegar alguna cosa semblant. 

Per tal d'arrodonir la picaresca parisenca hi surten moltes senyores amb poca roba, avui potser les feministes hi  tindrien moltes coses a dir, en tot plegat. Malgrat que l'amazona del circ pot servir per venjar els despropòsits sobre el tema. El París d'aquells anys cinquanta ja no el veurem mai més i resulta inevitable pensar en com era en la nostra imaginació autàrquica. No crec que la pel·lícula arribés, aleshores, als circuits comercials hispànics, tot i que aquells cines de barri de l'època acollien coses molt estranyes, ni que fos amb els talls morals pertinents. 

La protagonista, la bonica Henriette, era Dany Robin, una actriu molt bonica i elegant, que va sortir a moltes pel·lícules que avui costen de veure en pantalla gran. En recordo una, en concret, que em va entristir molt, Els amants de la mitjanit, amb Jean Marais, que devia formar part d'un d'aquells programes dobles del cinema del barri, tan eclèctics i atzarosos. De vegades, amb tanta censura, em sorprèn com passaven per alt històries de moralitat poc convencional, crec que els censors no les devien acabar d'entendre. 

Robin va estar casada durant uns quants anys amb Georges Marchal, un bon actor que volia fer la competència a Marais, sense aconseguir tenir tan èxit com ell, tot i que quan era una mica grandet va treballar força amb Buñuel. El segon marit de l'actriu, un empresari irlandès, va voler que es retirés, tot i que de tant en tanta encara va fer alguna coseta, la més remarcable un paper a Topaz. Malauradament ella i el segon marit van morir a causa d'un incendi en el seu apartament parisenc.

Michel Auclair fa el paper del pinxo seductor. Va ser un gran home de teatre, d'origen serbi per part de pare, que va treballar al cinema de tant en tant, amb directors de prestigi. Tot el conjunt actoral és de categoria, encara que avui els haguem mig oblidat, a molts d'ells, i cal destacar Hildegard Neff, la cavallista del circ Medrano, una actriu molt popular en aquells anys, amb una veu impressionant, alemanya, que també va ser escriptora i cantant. Va fer alguns intents per treballar als Estats Units però no  va voler acceptar coses com ara canviar-se el nom o fer feines que no li feien gràcia. Va ser una dona lliure o va intentar ser-ho, va morir poc després de la reunificació alemanya i es tot un mite al seu país, on s'ha filmat algun biopic sobre la seva vida. 

El periodista que festeja amb la noia però no pot evitar tenir un rotllet amb la Neff era Michel Roux. Roux no es va prodigar gaire en el cinema però es va guanyar molt bé la vida fent doblatge, cosa a la qual també es va dedicar Neff. De vegades expliquen que això del doblatge es cosa d'aquí però em temo que està molt més generalitzat del que caldria. 

Per cert, de fons, cap al final, es pot escoltar una cançó, interpretada per una cantat de l'època, Anny Flore, que es diu Sous le pavé de París, una cosa així com ara sota el paviment de París, allà on els revolucionaris del seixanta-vuit deien que hi havia la platja, vaja. La mateixa cantant té versions de Sota els ponts de París o Sota les teulades de París... Ah, quina habilitat tenen els francesos, sobretot els parisencs, per posar música al conjunt del seu paisatge urbà!!! De tota manera sempre m'ha semblat que les ciutats amb nom breu, Madrid, París, Berlín, son més fàcils de fer rimar, musicalment parlant, que no pas Barcelona, un nom massa llarg per a tonades diverses i enganxoses.

He de dir que es veu que el títol original de la cançó era sur le pavé i no sous le pavé, cosa que sembla més lògica ja que els protagonistes no caminen mai pel subsòl. He trobat aquesta explicació:

La chanson Sur le pavé de Paris, paroles de Jacques Larue, musique de Georges Auric et interprétée par Anny Flore a été inspirée par la romance Sous le ciel de Paris du film homonyme que Julien Duvivier avait sorti en 1951 et qui avait rencontré un grand succès. Cette inspiration se retrouve dans l'erreur du générique : la chanson y est appelée Sous le pavé de Paris au lieu de Sur le pavé de Paris...


Podeu llegir més referències sobre aquesta pel·lícula a Cinefília Sant Miquel.

TELE VINTAGE I ASSOCIACIONS INQUIETANTS

En els primers anys de la televisió, quan a casa meva encara no en teníem i anàvem sovint a veure-la a casa d'uns veïns del replà, passaven sèries que tenien ja uns quants anys. La veïna era jove, ella i la seva mare cosien camises a domicili mentre miraven els programes i una olor entranyable de cafè nocturn acompanyava aquelles estones inoblidables. He de dir que jo m'emportava algun llibre de l'escola i era capaç d'estudiar les lliçons amb la tele al davant, com havia fet amb la ràdio i sovint em costava menys memoritzar el que fos d'aquella manera que no pas en silenci. 

Una sèrie que em va impactar va ser La sombra del destino. Jo no ho sabia però la sèrie tenia l'origen en una altra americana molt popular, de la ràdio. Eren uns episodis breus, de mitja hora, doblats en aquell castellà tan sucós de l'època, encisador, amb allò de l'obciso i el receso. A la sèrie hi sortien actors i actrius ja una mica grans, allò agradava molt a la generació dels pares i els evocava el passat recent. 

La presentació ja feia por, es veia una llarga ombra que anava filosofant sobre el destí. Les sèries eren de misteri i sempre hi havia una sorpresa final inquietant. Per la xarxa es poden recuperar molts d'aquells episodis. Moltes produccions posteriors han begut de la font de The Whistler, que era el nom original de la sèrie i que crec que vol dir una cosa com ara El xiulador, potser perquè s'escoltava una mena de xiulet inquietant, en les presentacions. 

En aquell temps anàvem molt poc de viatge però sortir de Barcelona feia que topessis amb anuncis diversos fets de rajoletes plantats als murs de cases rurals, m'encantaven com m'encantava veure el famós i denigrat per motius diversos i patriòtics, brau d'Osborne, sempre molt ben posat a dalt d'un turonet. I és que tot això estava relacionat amb el fet d'aquelles experiències turístiques modestes. Un dels anuncis que recordo més és el del Nitrato de Chile. I, si arribaves a terres gironines, en veies de la Xocolata Torras, que aleshores no es venia a Barcelona, que jo recordi. Un que em feia por, perquè el relacionava amb allò de l'Ombra del Destí, era el de Sandeman, un xerès. 

Avui hi ha molta més publicitat per tot arreu però segurament els infants en cada moment tenen els seus anuncis de referència. El xerès aquest encara existeix, tot i que no l'he provat mai. I el destí, ai, continua jugant amb nosaltres i fent-nos anar per on li sembla mentre les pors dels humans són les de sempre, si fa no fa.

ÀNIMES MORTES A LA CIUTAT HOSTIL

Un dels llibres proposats al Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, fa algun temps, va ser Los otros, un dels més importants de l'escriptor Luis Romero, un títol no tan conegut com La Noria. Per motius familiars fa temps que no puc  participar en aquest grup però vaig aprofitar el suggeriment per llegir aquesta novel·la, d'un autor que em sembla molt més important del que la posteritat literària canònica ens pot donar a entendre. Al col·loqui posterior a la lectura hi participava, per cert, el fill de l'escriptor, Javier Romero. Crec que per a un creador, del camp que sigui, és important comptar amb fills, néts o nebots que reivindiquin la seva obra. Molts oblits inexplicables van lligats a aquesta manca de suport familiar pòstum i de descendència devota.

En llegir aquest llibre em va resultar inevitable pensar en aquelles paraules de la cançó de Raimon, sobre l’any quaranta, quan ell va néixer, que tots, tots havien perdut. I és que la sensació vital d’una gran majoria de supervivents, en l’època en la qual es va publicar la novel·la, haguessin estat en qualsevol dels dos bàndols, amb poques excepcions, era la de fracàs col·lectiu. La novel·la em va fer recuperar l'atmosfera de la meva infantesa, una atmosfera recollida per algú que la va viure i patir en directe. Deuen ser coses de l'edat, però els llibres ambientats a Barcelona, en els anys cinquanta o seixanta, escrits en el present, sempre em grinyolen. Percebo anacronismes absurds i una mena de manca de comprensió sobre la mentalitat real de la gent humil d'aleshores.

Luis Romero (Barcelona, 1916-2009) va ser un escriptor de talla, al nivell de qualsevol nom estranger més conegut i valorat. L’oblit o el menyspreu són massa habituals en el camp literari, en el qual funcionen capelletes i interessos de tota mena, com en tots els àmbits de l'activitat humana, és clar.  La seva obra es diversa, hi trobem poesia, assaig històric, llibres de viatges, i alguns volums dedicats a l’obra de Salvador Dalí, a qui va conèixer força bé i que pagaria la pena reivindicar ara que al MNAC dediquen una exposició temporal a Gala. 

Luis Romero va rebre molts premis i tot i que el gruix de la seva producció va ser en castellà té algunes novel·les en català, una de les quals, Castell de cartes, va guanyar el Ramon Llull l’any 1991. El 2016 l’editorial Calambur, amb motiu del centenari del naixement de l'autor, va recuperar les dues novel·les més emblemàtiques de l’autor, La Noria i Los otros. Per a la reedició de La Noria fins i tot va comptar amb dotze autors que van escriure relats paral·lels al text original. Los otros, publicada l’any 1956, té alguns punts de contacte amb La Noria, i, com fa l’autor en diferents llibres seus, ens ensopeguem amb algun personatge anterior de la mateixa manera que, més endavant, en retrobarem d'altres a llibres com El Cacique. 

Aquesta novel·la forma part del gruix d’una narrativa excel·lent, amb una colla d'escriptors i escriptores molt important, la dels anys cinquanta i primers seixanta, inserida en això que es va dir realisme social. Reflecteix la situació de misèria física i moral que es va viure durant la llarga postguerra, fins que la millora econòmica dels seixanta no va deixar respirar una mica la gent, ni que fos amb grans esforços i amb comptagotes. 

Los otros és una novel·la coral, com la majoria de les de Romero, tot i que l’acció gira a l’entorn del fallit atracament que realitza un jove fuster desesperat i ressentit, de qui no n'arribarem a saber el nom. Els fets s’esdevenen en un dia i en una ciutat que és Barcelona, tot i que el de menys, en aquest cas, sigui l’escenari concret. De fet aquesta ciutat literària esdevé l’arquetipus d’un món urbà despietat i mesquí. Malgrat que el món rural que alguns dels personatges evoquen tampoc no és gens amable, més aviat el contrari. 

La novel·la podia haver tingut la seva correspondència en una d’aquelles pel·lícules de cinema negre barceloní de l’època, però va molt més enllà del fet delictiu. L’autor va viure la guerra civil, va estar presoner a Montjuïc i, més endavant, va participar en la División Azul. Era molt jove i amb un esperit inquiet i aventurer. Com que avui moltes coses s’expliquen sense matisos no es vol entendre que molts joves de l’època van estar al bàndol guanyador per circumstàncies lligades a aspectes complexos, en ocasions, tan sols, perquè havien viscut de prop les violències dels altres o perquè a casa seva eren gent religiosa, que havia entomat injustícies i violències indiscriminades. 

Romero ben aviat es va adonar de què el final d’aquella guerra no havia dut pau ni prosperitat, un dels personatges que surten al llibre, un policia, comenta que tan dolents eren els uns com els altres. De fet, era aquest un comentari que havíem escoltat sovint els qui vam viure, de petits, aquells anys cinquanta, i per part de gent que havia pensat i actuat de forma molt diferent. I és que crec que aquest llibre, com tants altres de l’època, no pot ser el mateix per a gent de diferents generacions. Una cosa és que una ideologia ens sembli més positiva i igualitària i, l'altra, que la imposició de la justícia es realitzi amb violència indiscriminada.

Los otros ensenya més sobre l’ambient, els costums, la situació social i política i la manca d’esperança d’aquells anys que qualsevol manual d’història pretensiós. Al capdavall sempre reben els mateixos però tampoc els triomfadors són feliços i s’enfonsen en les seves servituds, les seves trampes i la seva manca d’humanitat, lligada a l’afany de guany i triomf a qualsevol preu, una malaltia que hem continuat patint en formes diverses, adaptades al món del present. 

En aquest llibre no hi ha bons ni dolents i aquí rau una de les claus de la grapa literària de Romero. Hi trobem una gran dosi de solitud, d’incomunicació, d’incomprensió i una mena de tendència a l’egoisme vital, absolutament humana. No hi manca una certa dosi de tendresa, de resignació positiva malgrat que intuïm, des del principi, que l’atracament, en el qual hi juga un paper important l’atzar, no pot acabar bé. El final és relativament obert i deixa una petita espitllera a l’esperança. Luis Romero és un dels grans escriptors a reivindicar sense prejudicis, també pel que fa als seus llibres d’assaig històric, com l’imprescindible Tres días de julio. 

El llibre compta amb una introducció molt interessant de Santos Sanz-Villanueva, qui també recull, al final el volum, les intervencions de la censura en la publicació de la novel·la així com la referència a correccions que va fer el mateix autor. I es clou amb un emotiu article del fill de l’autor, Javier Romero. Sorprèn comprovar com les intervencions dels censors, tot i que ja sabem que eren erràtics i imprevisibles, no van mutilar més a fons un text amb una gran càrrega crítica sobre l’època. És possible que les referències sobre el passat de Romero tinguessin alguna cosa a veure o bé no van entendre el missatge de moltes de les situacions i comentaris que trobem al llarg de la novel·la. 

Los otros és un llibre d’un gruix literari evident, una gran novel·la, però és també un mirall imprescindible d’una època en la qual hi havia grans dificultats per sobreviure amb una certa dignitat. Coses com ara la situació de la dona. la manca de perspectives o la restricció dels estudis superiors a les elits, i encara, aclaparaven una població que tenia molt present la violència patida de forma directa i vigent encara per a una gran part dels seus habitants. 

Un país pobre, malmès, amb un govern dictatorial, gent morta, a l’exili i a la presó i unes normes morals lligades a un catolicisme ranci, hipòcrita i omnipresent. Un país que havia quedat aïllat, de forma injusta i oportunista, per part de les grans potències, en acabar la guerra a Europa. Sense entrar a fons en les causes ni en el tema polític, sense ingenuïtat i sense discursos inútils, Romero aconsegueix reflectir aquell món amb la precisió d’un lúcid, arriscat i crític contemporani de l’època. 

TANQUES FRÀGILS

La família, ni feliç ni infeliç del tot que ens mostra Fences podria ser veïna, tot i que d'un altre barri,  encara més pobre i marginal, d'aquelles que ens trobem a les obres d'Arthur Miller. Però també podria ser una família d'algun barri de les nostres ciutats europees, no cal ser negre per haver patit infanteses desgraciades i una marginació que, de tota manera, evoluciona de forma lenta però evident vers a un món amb més possibilitats per a les generacions futures. 

Aquestes dies la cartellera té uns quants títols amb el món afroamericà com a protagonista. Els negres dels Estats Units ja fa temps que han deixat de ser, en les ficcions, els criats simpàtics, pintorescos o comprensius del cinema de la nostra infantesa, ara són gent normal que viu vides normals i les vides normals tenen les seves tragèdies situades a l'entorn immediat. És una llàstima que per aquests verals tinguem més tirada en ocasions a estranys muntatges, com aquesta Jane Eyre, que pot estar molt bé però que no sé que figura, hores d'ara, la veritat. El fet és, i crec que no m'equivoco gaire, que d'August Wilson en sabíem, fins ara, ben poca cosa. 

August Wilson, qui va morir el 2005, va refusar algunes ofertes que li van fer per tal de portar les seves obres al cinema a causa de l'exigència de que el director fos un afroamericà. Ho entenc, donades les circumstàncies, però ho considero una errada de percepció, l'ànima humana és universal en molts aspectes i no cal pas que un català dirigeixi versions de Terra Baixa ni un rus les obres de Txekhov, encara que, si són sensibles i de la cultura que va veure néixer aquestes obres segurament en copsaran millor uns aspectes determinats. Però potser, des de fora, també se'n poden copsar uns altres, sobretot, precisament, el molt que ens assemblem tots els qui compartim aquesta espècie encara tan poc evolucionada.

Fences ha mantingut la seva forma teatral, pocs decorats, pocs exteriors, monòlegs efectistes, que en un escenari potser resultin més adients que no pas en la pantalla. Compta amb un repartiment brillant,  d'actors poc coneguts per nosaltres, llevat de Denzel Washington, qui també dirigeix la pel·lícula a més a més de fer el paper principal, el d'aquest pare autoritari,  treballador, infidel i cantellut, que acaba per provocar-nos més rebuig que no pas comprensió. Hi havia pares així, en aquells llunyans cinquanta, per tot arreu, diria jo, i potser encara en queden molts per tota la geografia universal. Bons en el fons, però incapaços tenir empatia amb uns fills que representen una competència i, potser, allò que ells no han pogut ser. La dona, com en tants casos coneguts del passat recent, és una santa que només vol viure una vida tranquil·la i que es refugia, com han fet tantes dones humils durant anys i panys, en la religió i la vida domèstica.

La pel·lícula, com tantes altres pel·lícules actuals, és un pèl massa llarga. No resulta del tot reeixida, no sé si és culpa de la direcció, s'ha dit i escrit que Washington se'n surt molt millor com actor, en aquest cas, que no pas com a director. Però amb totes les seves limitacions Fences, tot i que no emociona tant com caldria, és interessant de veure i té moments inoblidables. Aquests personatges no són tan diferents dels del barri napolità de llibre de Ferrante que comentava fa poc. Avui, amb la mentalitat actual, pot resultar molt antipàtic i rebutjable que un pare talli les ales al fill d'una forma tan aparentment cruel o que li retregui que li deu la vida, el sostre i la teca, un tema que més aviat s'ha anat girant de l'inrevés per constatar una evidència, ningú no vam demanar venir al món. Però jo encara sóc de les que vaig escoltar que tenir aspiracions quan no tocava era un greuge i un perill que tan sols generava frustració. Tots voldríem, en algun moment, construir una tanca, ni que fos precària, a l'entorn del nostre món domèstic i familiar però això, ai, és un miratge com tants altres.

LA DAMA DE LES MIL CARES I LES PASSIONS ANTIGUES: ELEANOR PARKER (1922-2013)

Em vaig assabentar ahir, a Días de cine, de la mort d'Eleanor Parker, als noranta-un anys, era un any més gran que la meva mare. En alguns indrets virtuals es comenta que el seu paper més conegut va ser el d'aquella baronessa irritant de Sonrisas y lágrimas, cosa injusta, tot i que molts es preguntin encara com el senyor Trapp preferia la carrinclona cantaire novícia a aquella dama impressionant. Eleanor Parker va ser titllada per un dels seus biògrafs de dona de les mil cares i de fet ella mateixa admetia que en moltes ocasions recordava, segons el paper que feia, d'altres actrius famoses. 

Durant la seva joventut va fer papers importants i emblemàtics i quan va ser una mica més gran va sovintejar en papers de dama antipàtica i orgullosa, com és el de la mare possessiva de Con él llegó el escándalo, una historia que en el seu temps em va semblar fortíssima i impressionant i que quan la torno a veure, amb tendresa retrospectiva, gairebé em fa riure una mica i tot. Quan jo era petita gairebé sempre em deixaven entrar, al cinema de barri, amb alguna excepció ja que un parell de cops durant l'any passava algun inspector i el de la taquilla ens avisava. El franquisme va comptar amb moltes escletxes i corrupteles que permetien respirar i també amb una manca d'organització generalitzada, potser lligada al tarannà hispànic, que contribuïa al fet que moltes normes es passessin pel folre, la veritat. De vegades gràcies a propines i d'altres vegades, senzillament, per galvana institucional.

Això va propiciar que veiéssim moltes pel·lícules de l'època sense copsar-ne a fons l'argument, encara més quan el tema sexual era emboiradíssim i críptic en aquells anys. De tota manera, el tema surava per tot arreu i alguna cosa devia estimular la nostra imaginació més enllà de la correcció moral perquè allò de la Marabunta i el piano tocat va fer història. El Heston i la Parker feien saltar espurnes per tots els racons del cine Condal i un cop ofegades les malignes formigues estàvem segures que els misteris ocults en la cambra matrimonial de la parella devien ser de categoria. Els misteris van contribuir fins i tot a un excés d'expectatives sobre el tema que la realitat va acabar per abaltir i situar en un context menys mític i més terrenal. De més jove la Parker va fer un paper que aleshores no vaig acabar d'entendre, en una pel·lícula fosca i crepuscular que encara m'entristeix quan la torno a veure i que aquí es va dir Brigada 21. El seu devot marit era un jove Kirk Douglas, un altre supervivent d'aquella època, era un poli que emprenia una croada personal en contra dels avortistes fins que descobria que la seva dona hi havia hagut de recórrer, en el passat. 

No es va saber aprofitar la Parker de més gran, com va passar amb moltes altres grans dames del cinema, i es va limitar a papers de lluïment, esporàdics, també a la televisió. Gràcies a aquells vacances marines tan carrinclones que van provocar la moda encara vigent dels creuers turístics de luxe i de quiero y no puedo van poder comprovar que molts grans del passat recent, com ella mateixa, encara cuejaven. Es va casar quatre vegades, va tenir quatre fills, el més conegut dels quals és l'actor Paul Clemens. Ha mort molt gran i, segons diuen, amb la família al volt i ben cuidada. Descansi en pau i a veure si ens passen alguna de les seves pelis menys conegudes que la Marabunta, tot i que m'agrada força, ja l'he vist moltes vegades, la veritat. La van nominar tres vegades a l'Óscar però no el va guanyar ja que la vida és injusta, a Hollywood també.

Es va fer broma en alguna ocasió amb allò de la cadira de rodes, car asseguda en aquest estri la van fer sortir unes quantes vegades a la pantalla, el paper més conegut va ser aquell de dona perversa de Frank Sinatra a El hombre del brazo de oro, on fingia magistralment la seva invalidesa. Terenci Moix, a causa d'això, la va definir com la invàlida més guapa dels anys cinquanta.  Perdonareu que us mencioni tots aquells títols en castellà però és com els recordo i si els escric en anglès o català em semblarien tota una altra cosa...

AQUELLS CINEMES I ELS SEUS TOCADORS

Em vaig ensopegar ahir, al 33, amb el documental Aquells cinemes d'ahir. He intentat tornar-lo a veure per la xarxa però de moment no és possible. El documental, breu, evocava els cinemes de barri, els cines de la meva infantesa. Hi intervenia Romà Gubern i el senyor operador de la fotografia del qual sento no recordar el nom. A més a més hi sortia també la Rosa Gil, la mestressa del restaurant Leopoldo. 

La memòria dels cinemes de l'època dels meus pares ja s'ha perdut força i quan es parla de cine de barri es parla sobretot dels de després de la guerra civil, que han deixat un record profund en tots els qui ja passem dels seixanta. Van ser un dels pocs recursos a l'abast per defugir la grisor i la manca de possibilitats de la majoria, tot i que tampoc l'època no va ser tan casposa com sembla, mirada de forma retrospectiva. A més del cinema de barri hi havia les parròquies (on també es feia cinema), els centres excursionistes, els llocs de ballaruca, les festes majors i fins i tot les processons de Corpus. I hi havia el fet irrefutable que érem infants i que després vam ser joves i en aquestes èpoques vitals tot sembla més lluminós del compte.

Precisament fa un parell de dies vaig passar el llibre de Munsó Cabús sobre els cinemes barcelonins a un amic que vol preparar una xerrada sobre els locals del Paral·lel i rodalies, els nostres. Aquest llibre magnífic es va publicar a mitjans dels noranta i ja precisaria d'una continuació i suplement, car des d'aleshores hem perdut i reconvertit molts més locals, per desgràcia. L'exposició recent del Paral·lel, en acabar amb la guerra civil, no toca en excés aquest tema, tot i que ja des dels inicis del cinema s'havien començat a barrejar les filmacions amb d'altres espectacles. S'hava fet cinema a llocs com el Romea, el Liceu... A tot arreu. Ara la gent enyora el cinema però en la bona època del cinema la gent es planyia de la pèrdua de teatres i d'espectacles teatrals, tan superiors culturalment a les bajanades pel·liculeres, sempre fem el mateix, criticar els vius i mitificar els difunts.

Rosa Gil era l'única dama entrevistada i l'única que va incidir en el tema més populista i espinós d'aquells inoblidables cinemes. Per una banda va recordar el fet d'anar-hi a berenar i a sopar, de vegades amb la carmanyola i la gasosa i per altra quelcom més políticament incorrecte, un tema sobre el qual s'ha escrit poc i malament, els assetjaments sexuals a menors, que tant proliferaven en aquells locals, des dels seus inicis. A casa t'explicaven poca cosa sobre sexe però sí que t'advertien en contra dels tocadors.  El tema no era nou, les nostres mares i àvies ja s'hi havien trobat. Llocs foscos i aglomeracions diverses eren indrets habituals en els quals podies topar amb el grapejador o arrambador, home jove o gran. I és que el meu avi ja ens explicava que una activitat habitual de la seva joventut era anar a les aglomeracions a tocar culs, per exemple.

El cine, com va remarcar Rosa Gil, era barat i s'hi enviaven les criatures sense complexos, per tal que el matrimoni pugués, fins i tot, gaudir d'una certa intimitat durant una estoneta de dia festiu, en un temps on el qual la gent feia més hores de feina que un ventilador. Si algú t'empipava li havies de dir: faci el favor o cridaré l'acomodador. Com que els cinemes eren plens com un ou no podies canviar de seient, en tot cas, com la mateixa Rosa Gil explicava, de vegades havies de marxar i tot. Les modalitats eren estirar la mà, agafar la de la criatura i portar-la a les parts íntimes de l'agressor, estirar la cama fins a fregar la teva amb insistència, hi havia molts mètodes d'acostament no desitjat per part del tipus corresponent.

L'acomodador no donava l'abast però no sempre se'l reclamava. Els tocadors comptaven amb la timidesa i la por de les nenes, i també dels nens, tot i que sobre l'assetjament als nens se'n parlava menys, com que  no es podien quedar embarassats...  Els assetjadors d'aquella mena triaven molt bé les seves víctimes però també es podien trobar, al cinema o a l'autobús, amb una noieta amb més geni que els escridassés, guarro, marrano, què fa, vostè! No s'acostumaven a immutar, els culpables, més aviat eren ben capaços de respondre, nena, (o senyora), què t'has pensat, què més voldries!!!

Entre setmana, quan anàvem al cinema amb la meva mare i el meu germà, triàvem, si podia ser, llocs estratègics, com ara els seients que tocaven al passadís. La meva mare se situava entre el passadís i un de nosaltres, tota precaució era poca. El gran nombre de senyors i nois de tota mena i aspecte que es dedicaven al tema em preocupa quan ho recordo, la veritat.  Com és possible que n'hi hagués tants? També era perillós passar a prop d'una obra en construcció, els paletes eren un sector professional que treballava en equip i era ben capaç d'amollar tota mena de barbaritats a les xicotes. I tot això sense comptar amb els molts exhibicionistes patètics que sorgien de les cantonades al capvespre, a Últimas tardes con Teresa es descriu un d'aquests personatges, un desgraciat, de fet.

Hi havia amiguetes meves, més decidides, que sempre portaven agulles de cap per punxar els agosarats. Totes aquelles agressions no acostumaven, afortunadament, a anar més enllà. Els foscos cinemes de barri també eren un lloc d'esplai de les parelles, en aquelles darreres files, les de la maleteta (mà a la teta), com en deien, en broma. Per no parlar de fets més sòrdids, ja consensuats entre homes i senyores mercenàries especialitzades en tocaments assequibles. No sé si tot allò ens va traumatitzar, crec que no, i coses que avui m'he adonat que generen un gran alarmisme eren viscudes com exemples inevitables de les misèries humanes, coses que calia controlar i reprimir però sense fer-s'hi mala sang.

No sé de ningú, de cap senyor, que hagi fet alguna confessió literària i íntima sobre aquest tipus d'activitats per part seva. Els assetjadors cinèfils es deuen haver reconvertit en jaios tranquils i desmemoriats, la majoria dels quals faria la cara nova a algú que volgués arrambar les seves nétes o néts de forma immoral. Una vegada una veïneta meva va veure, arrambant a l'autobús, un senyor seriós, pare i espòs responsable i simpàtic, educat i recitador de poemes del centre parroquial. No m'ho vaig acabar de creure, aleshores,  però avui penso que devia ser veritat. 

El documental que comento em va fer pensar, els senyors participants incidien en aspectes populars, socials, sociològics, polítics, tècnics, d'aquells cinemes de barri. Rosa Gil, una dona i del Raval, encara que la família fos propietària, va ser l'única capaç d'anar més enllà del mite romàntic i entrar una mica a fons en la sordidesa d'aquell món, i ho va fer amb grapa, amb distància, amb ironia i humor i amb una admirable pietat retrospectiva per aquells pederastes pocasoltes de poca volada. Malgrat tot, evidentment, aquells cines tenien moltes virtuts, eren un lloc de trobada i d'esbarjo lligat a l'entorn, centres socials espontanis i vius on hi vam viure molt bons moments, molts somnis i moltes il·lusions encara que de tant en tant patíssim acostaments no desitjats per part de senyors poc recomanables que potser a casa seva eren uns sants, qui sap? 

No sé pas com les nenes i noies d'avui viuen el tema ni si aquest és tan freqüent, la veritat. Em penso que no. En aquella època s'explicaven moltes coses a causa de la repressió sexual, de la misèria moral, però en temps republicans també passava. Tenim tendència a cercar explicacions psicològiques a un munt de capteniments humans poc recomanables però no ens en sortim, el sexe encara és tot un misteri i compta amb molts tabús que fa por d'entomar de forma desacomplexada. En aquest camp quan s'obre una porta se'ns tanca una finestra.