10.3.17

PASSEIG BREU I VIRTUAL PEL BERLÍN D'ENTREGUERRES

Resultat d'imatges de berlin 1931

Recordo que en una ocasió, a la universitat, a principis dels setanta, Ricard Salvat ens va comentar el pes del Berlín d'abans del nazisme, incidint en el fet de què era aleshores aquella una ciutat molt més avantguardista, innovadora i excitant que el mític i sobrevalorat París. Aquells comentaris em venen al cap de tant en tant ja que en aquests darrers anys s'han recuperat molts personatges lligats a aquella època i aquella ciutat, de la qual em diuen avui que està recuperant de pressa tot el potencial abaltit per les circumstàncies lligades a les tragèdies posteriors. 

Un director d'escola que vaig conèixer, de l'edat dels meus pares, que havia hagut de passar per tota mena de servituds per sobreviure, també ens va comentar a unes mestres joves, de forma confidencial, en una ocasió, un d'aquells dijous llarders d'abans en els quals coincidíem a la muntanya un munt d'escoles, que havia estat un admirador incondicional de la cultura alemanya quan era jove i que ja creia poc en el poder mític de l'educació quan en un país amb un nivell tan alt de cultura havien brollat les misèries del nazisme.
Resultat d'imatges de Breslauer fotografies
El fet és que l'època de la República de Weimar, amb tots els seus problemes polítics, resulta, culturalment, extraordinària. Aquestes brillantors enganyen, és el que passa encara amb el nostre breu període republicà, els arbres esponerosos no deixen veure el bosc de la misèria, la pobresa i el malestar de la majoria i es confon qualitat i quantitat. 

Fa algun temps comentava l'exposició de Marianne Breslauer al MNAC. Breslauer havia fet viatges amb Annemarie Schwarzenbach, un personatge que en aquests darrers temps ha comptat amb diferents llibres, més o menys de ficció, que n'evoquen l'atractiva i andrògina figura. Com a escriptora Schwarzenbach no va ser res de l'altre món, malgrat que la mitificació del present la magnifiqui també en aquest camp.

A les fotografies de Breslauer, a més de gent d'upa, com Annemarie i d'altres, s'hi podien veure noies alemanyes boniques i anònimes, models o modistes, de classes socials no tan excelses i afavorides com la de Schwarzenbach, qui, malgrat la seva llibertat i els seus calerons impressionants va ser una ànima turmentada cosa que a la gent que no bufa cullera li costa sovint d'entendre però que també compensa les  nostres limitacions pressupostàries car incideix en allò tan vell de què els diners no fan la felicitat. Com si la pobresa fos desitjable, vaja.
Resultat d'imatges de Breslauer Tucholsky
En la visita a l'exposició del MNAC la seva comissaria, Mercedes Valdivieso, entre d'altres explicacions impagables a l'entorn de personatges i el context, ens va recomanar un llibre, La chica de seda artificial, en relació a totes aquelles noies de l'època les quals, provinents de classes modestes o mitjanetes,  intentaven surar en el món del teatre, del cinema, de la música, de les desfilades. Mitges virtuts, com se'n deia durant la meva infantesa de les dames de  bon veure jovenetes i que no eren ben bé prostitutes però que acceptaven regals i companyia si tocava i els convenia. És probable que aquest tipus de senyoreta encara existeixi però l'accés de la dona a més llibertat i a un camp laboral més diversificat crec que en deu haver reduït força el nombre.
Resultat d'imatges de Irmgard Keun la chica de seda artificial
La chica de seda artificial és un dels títols d'una autora que en aquests darrers anys ha estat reeditada i reivindicada, Irmgard Keun.  Keun potser en algun moment va formar part d'aquest tipus de noies i per això els seus llibres respiren autenticitat. Es va relacionar amb molta gent de l'època, interessant i coneguda, i retrata de forma desenfadada la manera de fer, lúcida i precoç, d'aquestes noies sense massa recursos i amb ambicions, un tipus de persona que trobem en moltes societats. 

Quan jo era petita, a casa, se n'explicaven alguns casos, fins i tot casos que havien acabat més o menys bé, amb un casament convencional amb l'amant ben situat i amb possibles. Per aconseguir-ho calia ser, és clar, bonica, atractiva,  hàbil. No tothom serveix. Un personatge proper a aquest tipus de dames és la Luisita de El mundo sigue, amb una Gemma Cuervo excel·lent i guapíssima a la qual, expliquen, aquell paper va costar un cert càstig en la seva carrera cinematogràfica per les seves característiques morals.
LA MUCHACHA DE SEDA ARTIFICIAL. [La muchacha de seda artificial]: KEUN, Irmgard [I. Keun]
Keun va tenir èxit amb els seus llibres però el nazisme els va rebutjar. Va sobreviure com va poder, fora d'Alemanya i a dins del país, hi ha molta llegenda a l'entorn de la seva biografia pel fet que ella mateixa la refeia i canviava segons li semblava. Va córrer la notícia de que s'havia suïcidat i això va fer que pogués camuflar-se. Com a escriptora es va oblidar durant la postguerra però en els setanta es va renovar l'interès pels seus llibres i s'han anat reeditant tot i que de La noia de seda artificial hi ha una edició del seixanta-cinc, de Plaza Janés. És curiosa l'edició ja que en aquella època Keun no havia estat encara recuperada ni reivindicada, potser el tema té alguna explicació en el context d'un cert aperturisme pel que fa a la moral i els bons costums que va permetre edicions de novel·les agosarades.

Em sorprenc de tant en tant dels títols importants que es podien trobar, fa molts anys, en edicions barates com les de la col·lecció Reno, amb les seves cobertes inoblidables, els fulls que es desenganxaven i una lletra atapeïda que avui em costa de llegir. En ocasions veig que s'ofereixen com a novetats vells llibres oblidats, amb una presentació que fa que sembli que s'ha descobert la sopa d'all i s'ha incorporat a la carta d'un restaurant amb tres estrelles Michelin.
Resultat d'imatges de Irmgard Keun
Keun va passa èpoques difícils, va patir alcoholisme i necessitats econòmiques però les reedicions dels setanta van fer que millorés la seva situació. Va morir a principis dels vuitanta, de càncer de pulmó, a Colònia. En aquesta ciutat, el 2003, La noia de seda artificial va ser un dels llibres més venuts. Keun té molts altres llibres interessants, és clar, conformen una visió irònica, a voltes pessimista d'un món en el qual resulta inútil enfrontar-se a coses com ara les dictadures. Però hi sura una alegria de viure molt alemanya, una mena d'instint de supervivència absolutament recomanable. Els homes hi són retratats de forma sarcàstica, divertida, tragicòmica, a voltes són absolutament ridículs però, és clar, necessaris.
TucholskyParis1928.jpg
Aquests dies he llegit el llibre d'un contemporani de Keun a qui també va retratar Breslauer, Kurt Tucholsky, El castell de Gripsholm. En aquesta novel·la, en part autobiogràfica, Tucholsky explica les vacances d'estiu d'un escriptor a Suècia, amb la seva amant, una secretària bonica i espavilada que podria ser ben bé una de les noies dels llibres de Keun. Tucholsky va acusar Keun d'haver plagiat el llibre que menciono, a partir d'un de Robert Neumann, un altre d'aquells grans escriptors de l'època, però Neumann mateix va dir que a l'escriptora no li calia plagiar res, tot i que ho va manifestar molts anys després de la controvèrsia. 
Resultat d'imatges de el castillo de gripsholm
No conec el llibre de Neumann i no puc opinar sobre el tema. Al castell de Gripsholm s'hi ha volgut veure una mena de metàfora sobre el nazisme pel fet que la parella protagonista es troba amb una nena que vol fugir d'un sinistre internat i l'ajuda a tornar amb la seva mare. Segons la meva opinió aquesta anècdota, una part breu del llibre, s'ha magnificat en les interpretacions posteriors ja que el més rellevant és el llenguatge que fa servir la parella i els elements que ens evoquen una societat lliure i sense massa prejudicis morals, ja amb algunes inquietuds a l'entorn de la situació política però encara inconscient de la tragèdia que els encalça. 

Tucholsky va ser castigat pel nazisme com la gran majoria de personatges d'aquells anys que no combregaven amb la situació, el van desterrar a Suècia, on va morir el 1935, es creia que s'havia suïcidat però biògrafs seus actuals opinen que la seva mort podia haver estat accidental, per una ingestió excessiva, però involuntària, de pastilles per dormir. Això de les pastilles per dormir i els possibles suïcidis és una constant i aquesta mena de morts, que també han afectat a algunes conegudes actrius del cinema, restaran sempre en el misteri de les intencions del difunts. 

Pel que fa a aquella Alemanya i a tantes altres societats efímeres, que van acabar esberlades per les misèries de després, no sabem on hauríem arribat sense les guerres i les destruccions. Sembla que abans dels grans trasbalsos és habitual una mena d'optimisme fins i tot estètic, l'esclat d'un munt d'entusiasmes arrauxats i d'un doll de creativitat aclaparadora. 

L'humor alemany és interessant però jo diria que a molts meridionals ens costa d'entendre encara ara, en molts casos. Fa anys molts castellans acusaven els catalans de manca d'humor i era perquè no entenien l'humor català, a l'inrevés també ha passat tot sovint. L'humor és una cosa molt personal, també cultural, generacional, però diria que existeix, fins i tot, un humor familiar lligat a la historia de cadascú. Els moviments de població i les lectures diverses contribueixen a globalitzar, també, l'humor però nosaltres canviem i canvien els costums i coses que no ens feien gràcia ens en fan després i algunes que ens en feien molta més endavant no entenem com ens provocaven la rialla. Sobre l'humor s'han escampant molts tòpics, com ara que el somriure era la riallada de l'intel·ligent, dita que seria força discutible, segons com. 
Resultat d'imatges de ricard salvat
El mateix Ricard Salvat, que tant a gust recordo com a professor de la universitat, ens amollava consideracions diverses sobre la ironia catalana, la manca d'humor negre al nostre país i com aquest humor negre surava per les espanyes i crec que ho deia amb uns certs prejudicis nostrats. L'humor negre semblava dolent però fa uns dies vaig llegir en un diari que a les persones intel·ligents els agrada l'humor negre. El fet és que cadascú adapta les teories i les interpretacions a allò que creu o vol creure o convé al moment històric, què hi farem. Jo he rigut molt amb els textos de Rusiñol però la versió que del seu humor ha fet darrerament un grup de teatre m'ha sembla lamentable i molt allunyada de l'esperit de l'autor, una persona que va tenir també, com tots els humoristes intel·ligents, el seu costat tràgic i ombrívol. Sobre això de què en català no hi ha humor negre, tot és relatiu.
Resultat d'imatges de Karl Valentin
Uns dels textos que m'han fet riure més són alguns del teatre del gran Karl Valentin, en les versions de Feliu Formosa, en més d'una ocasió s'han dut als nostres petits escenaris però no sempre els actors li han sabut trobar el to adient. Jo fins i tot n'havia aprofitat alguns a l'escola, quan existia l'enyorada segona etapa d'EGB. Al costat d'un humor que exalta l'alegria de viure, l'absurd de les relacions humanes i el que sigui, a Alemanya va emergir un expressionisme inquietant, a mi Metròpolis sempre m'ha fet por i una de les pel·lícules que no sóc capaç de tornar a contemplar sense neguitejar-me és L'àngel blau, aquella perversa seducció,  tan poc feminista, d'un home bo i ignorant del món i del pa que s'hi dóna, malgrat la seva saviesa acadèmica. 

Encara pitjor, pel que fa a patir, em sembla El jove Törless, tant el llibre com la pel·lícula. En ocasions es culpa més als austríacs que no pas als alemanys de les misèries col·lectives però cal pensar en què a Àustria, si bé hi va veure la llum Hitler també va sorgir gent tan crítica com Musil. Al jove Törless la víctima de l'assetjament té cognom italià, un aspecte que s'ha remarcat en diferents comentaris sobre el llibre i la pel·lícula, i, curiosament, la dama sàdica de l'internat de Tucholsky es diu Adriani. I és que això de ser víctima o botxí de vegades resulta perillosament aleatori.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no sabia que hi haguès humor alemany. No se m'acut comentar res més, ho expliques tant bé que no hi ha lloc a comentar res.

Júlia ha dit...

He llegit moltes coses rares sobre l'absència d'humor en els alemanys o que no són capaços de fer comèdies en el cinema, en fi, hi ha molta ignorància pel món, de fet moltes coses així s'han dit dels catalans i de tothom, Francesc

Ferran ha dit...

Expliques tantes coses en aquest post, i tan interessants, que opto per centrar-me en l'aspecte de l'humor. Al fil del comentari d'en Francesc, i de la teva resposta, diria simplement que sí, que hi ha un humor (en) alemany que provoca reaccions com les pugui provocar qualsevol altre. El clixé d'alemanys seriosos i incapaços d'enriure-se'n de res és, com no podia ser d'altra manera, un clixé, per definició limitat.

Molt bon post, Júlia.

gloria abras pou ha dit...

Se m'acudeix pensar en l'alta comèdia hollywodenca signada per Lubitsch i Wilder. Ambdós eren, si més no, germànics i m'han arribat a fer riure o somriure molt.
Vaig anar dos trimestres a l'Institut Goethe i el professorat tenia un enorme sentit de l'humor. En vaig tenir un que m'alegrava les tardes amb les seves sortides i era un docent de primera.
Jo crec que l'humor és necessari. Potser en plena guerra no es pot produir però el Nobel hongarès Imre Kerstesz adolescent reclòs en un camp de concentració nazi, va dir que sovint reia dins d'aquell infern.

gloria abras pou ha dit...

per cert, Júlia, a l'apunt de Farhadi sobre la censura t'he deixat un altra comentari. De vegades sembla que sempre vulgui ser l'última en tenir la paraula i és aquest sistema de comunicació d'inspiració epistolar que ens porta al retorn.

Júlia ha dit...

Ferran, sobre els alemanys i sobre qui sigui hauríem de recordar una frase atribuïda a Churchill quan li van demanar opinió sobre els francesos, va dir que no sabia com eren, que n'hi havia molts i no els coneixia tots. Malauradament els clixés encara funcionen, fins i tot en aquest món globalitzat i divers.

Júlia ha dit...

Glòria, fins i tot en les pitjors circumstàncies sura algun tipus d'humor que és una defensa contra les tragèdies, també, i per això la gent sense sentit de l'humor té fama de perillosa, tot i que en això també hi deu haver de tot, recordo el llibre 'La broma', de Kundera, per exemple.

Amb referència a Alemanya m'ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa anys a un cinema d'aquells d'art i assaig, la peli ja tenia uns quants anys i era d'un director molt interessant però avui poc recordat, Kurt Hoffmann, 'Nosaltres, els nens prodigi', explicava la història de dos alemanys, un d'honrat i un altre sense escrúpols, un trepa capaç de canviar de jaqueta amb una gran habilitat, era molt divertida.

Aquí he trobat la referència:
https://en.wikipedia.org/wiki/Wir_Wunderkinder



Júlia ha dit...

Glòria, per això és l'espai dels comentaris, ep.

Júlia ha dit...

Per curiositat m'he comprar el volum del seixanta-cinc de 'La muchacha de seda artificial' i a la coberta hi porta un afegitó que diu: Penetrante estudio de una degradació moral. Per sort la contraportada és menys contundent.

Curiositats... També comprovo que l'any 1951 es va reeditar a Alemanya, el volum espanyol és del 65, però el més interessant és el llistat d'autors de la col·lecció, Hurst, Sagan, Nabokov, Caldwell, Colette, Tenesse Williams.

I, encara més, el llibre porta l'ex-libris d'un advocat. On deu ser?