LECTURES D'ESTIU: `COLORS DE COMIAT`, DE BERNHARD SCHLINK

Colors de comiat és el darrer llibre publicat per Bernhard Schlink (Bielefeld, 1944), un llibre de narracions, nou en total,  que de forma diversa i subtil, inquietant en ocasions, compten amb un nexe temàtic, el comiat, viscut de formes diferents. Hi trobem un ventall de personatges diferents en edat i circumstàncies, homes la majoria i, en molts casos, d’edat avançada i que evoquen circumstàncies diverses de la seva vida.

Els contes s’endinsen en la psicologia dels personatges, amb un estil aparentment planer però molt elaborat. Els fets quotidians, els records, els desenganys, els ressentiments o les culpes no superades acompanyen fragments de vides sacsejades per allò que no es va fer o allò que no es va dir. La naturalitat amb la qual ens introduïm en mons absolutament humans, inquietants en molts casos, fan que la lectura resulti àgil sense ser senzilla. En el fons hi sura per tot arreu la pèrdua, ja sigui de la joventut, de les il·lusions, de les seguretats, de les amistats o dels amors.

La complexitat de la prosa de l’autor fa difícil escriure sobre un contingut amb tants matisos, amb girs inesperats de guió, finals oberts o que semblen deixar la història inacabada i, als lectors, amb una sensació de misteri no resolt. Els títol son, en molts casos, simbòlics, pistes sobre el contingut de la narració que anem a començar. La vida està formada per fragments, per èpoques, però els petits arguments que conformen les biografies no tenen un final sinó una continuïtat. Allò que sembla abaltit, oblidat, sorgeix en un moment inesperat, a causa d’una paraula, d’un objecte retrobat, d’un fet imprevist.

Aquestes nou narracions, extraordinàriament ben escrites, tan lligades a l’experiència humana, inserides en un context de classes mitjanes ben situades, en general, neguitegen en molts moments. El passat no es pot canviar, no es pot recuperar, fins i tot el record dolorós potser no respon del tot a la realitat dels esdeveniments. Amb el pas del temps i el sedàs del record tot és menys rellevant del que semblava o potser, qui sap, molt més important del que ens havíem imaginat. La narració breu revifa sovint gràcies a reculls de qualitat com aquest, malgrat que ha passat per èpoques diverses, pel que fa a la valoració rebuda. 

MENORS NO ACOMPANYATS, PERÒ DEL PAÍS

Publicat per Llegir en cas d’incendi el12/04/2020

La banda de Berlín, que en la seva primera edició, l’any 1932, és deia, més o menys, Joves als carrers de Berlín, va rebre una molt bona acollida en publicar-se, però va ser prohibit pels nazis un any després, i inclòs en la tristament famosa crema de llibres, tot i que aquest llibre no fa cap referència política. Una de les possibilitats de la condemna podria ésser perquè l’editorial fos jueva. De l’autor se’n sap poca cosa, se suposa que era treballador social i periodista, els rastres de Haffner es van perdre amb la guerra, incloses referències professionals i personals, més enllà de saber que a finals dels anys trenta se’l va convocar per presentar-se a la seu d’un sindicat nazi d’escriptors. Els intents d’esbrinar més dades no han donat, fins ara, cap resultat.

El llibre, en aquests darrers anys, s’ha reeditat i traduït a diferents llengües (en català a La Campana amb traducció de Ramon Farrés i en castellà a Seix Barral amb traducció de Fernando Aramburu). La narració ens dona una visió molt diferent d’altres a l’entorn de la república de Weimar. Ens situa en una ciutat on l’assistència benèfica és l’única esperança per a un gran nombre de gent sense expectatives, feina ni diners. Salvant totes les distàncies, moltes de les situacions i personatges no es troben tan lluny d’algunes d’actuals, tot i que avui siguin, més aviat, els joves immigrants no acompanyats aquells que les viuen, a casa nostra.

I no és pas que no hi hagués, en aquell moment, malgrat, tot, una certa vocació assistencial per als menors en aquella situació. Però tot plegat no deixaven de ser, com ara, pedaços que accentuaven la manca de llibertat i d’expectatives de nois amb famílies complicades o sense ningú, que feien de la colla, de la banda, dels amics, el seu recurs indispensable. També hi ha, en aquesta banda de jovent, algú que té un pare amb bones intencions, però la llibertat que forneix la colla mostra un gran atractiu, a determinades edats. Els recursos són pocs, les companyies, perilloses. La manca d’horitzons, absoluta. Hi ha una ciutat dels miserables i una ciutat de la gent ben peixada i amb diners, per als quals el vici és una possibilitat a l’abast, excitant i fàcil.

La ciutat que aquests nois coneixen és sòrdida i miserable. De noies en surten poques, i en una situació pitjor que la dels nois. La prostitució infantil i juvenil és una constant, i per als jovenets perduts hi ha sempre el recurs a vendre el cos a algú amb prou calerons com per pagar un caprici. Haffner evita fer judicis morals, no condemna ningú, descriu, sovint amb molta minuciositat, carrers i tuguris, menges i paisatges urbans, les descripcions son documentals, cinematogràfiques, fins i tot sembla que sentim les olors i pudors dels ambients per on es mouen aquests xicots desarrelats. Un parell d’aquells nois acaben per encetar un cert i fràgil camí de regeneració, desitgen, tan sols, sobreviure amb un treball, per galdós que sigui. Tenen la seva moral, els seus escrúpols, però el mon és com és.

Passegem per oficines de beneficència, per allotjaments bruts i econòmics, per centres de detenció juvenil amb funcionaris inoperants o indiferents i on els petits delinqüents fan el seu trist aprenentatge amb els qui ja tenen pràctica i experiència. Fa molt de fred, hi ha alguns indrets on la gent es pot escalfar, llocs bruts i miserables, pudents, i fins i tot la biblioteca ha d’acceptar la presència d’aquesta població marginal i sense llar. Aquests joves marginats toparien, al cap de pocs anys, amb la tragèdia absoluta. Malauradament les coses son encara si fa no fa per un gran nombre de joves del present. Un llibre impressionant, viu i que no ha perdut vigència amb el pas del temps

PASSIONS I MÚSICA

Sílvia Marsó ha aterrat, tot i que durant tres setmanes justetes, al Condal, a tocar del barri on va créixer i ho ha fet amb un musical de petit format però molt ambiciós, basat en la coneguda obra de Zweig, 24 hores de la vida d'una dona. El muntatge ha passat per Madrid, al teatre de l'Abadia, amb força èxit, i ha rebut el premi Broadway World Spain al millor espectacle musical de l'any.

Marsó és una actriu esplèndida, que ha madurat de forma intel·ligent i eficaç i que sap i pot fer de tot. Balla, canta, parla, riu i plora i sempre resulta convincent. El muntatge ha estat una idea seva i al Condal l'acompanyen els actors Marc Parejo i German Torres, correctes sense estridències i al servei de la protagonista. La direcció és d'Ignacio García, un molt bon professional. La música, bonica i evocadora, és de Sergei Dreznin i Roser Batalla, una altra gran actriu i moltes coses més, n'ha fet l'adaptació al català. L'escenografia és austera, potser excessivament minimalista, però evocadora. 

Zweig és avui un autor recuperat però jo ja he expressat en diferents ocasions la meva opinió sobre la seva literatura de ficció. Crec que l'autor excel·leix en la temàtica històrica, en la biografia, però en les seves novel·les es percep avui el pas del temps i les dèries recurrents de l'escriptor. 

Moltes figures femenines de l'autor responen a una mena de fantasia eròtico-romàntica, són dones que mostren una mena de devoció incondicional vers el gran amor de les seves vides i que ja no poden ser el mateix després d'haver-se enamorat d'algú a qui no poden oblidar. Encara més, aquests personatges una mica sòmines que han inspirat la devoció femenina no la mereixen de cap manera i ni tan sols no s'han assabentat del trasbals vital provocat ni n'han arribat mai a valorar les conseqüències. 

Un altre tema és la dèria de convertir en musicals les obres literàries. Crec que el text de Zweig hauria ofert més possibilitats en un format teatral no cantat, com es va fer amb L'última trobada de Sándor Marai, fa uns anys. Marsó és una gran actriu dramàtica, ho ha demostrat a bastament, en muntatges com la inoblidable Yerma que va passar fa temps pel Tívoli. Però el muntatge té valors evidents, un dels quals, és clar, la interpretació apassionada de la protagonista, esplèndida i plena de matisos. 

La passió ludòpata de l'objecte de desig de la protagonista ens pot semblar avui una mica estrany però el fet és que la literatura ha incidit molt en aquest tema, el mateix que en el del suïcidi juvenil i en les pulsions que porten a l'autodestrucció. Els personatges de Zweig pertanyen a classes socials privilegiades, ho tenen tot per reeixir i gaudir de la vida, enmig d'un món fràgil i a punt d'estavellar-se contra la història. Era el món que l'autor havia conegut a fons, és clar. Per altra banda la vida passa i per molt que ens trasbalsi un fet concret, una relació important, la majoria de la gent normaleta, afortunadament,  troba noves oportunitats i oblida, més o menys. 

Però Zweig ens parla d'un altre temps i d'uns altres costums, de la situació de les dones, encara que fossin privilegiades i tinguessin diners, privades de llibertat i amb prejudicis respecte a allò de l'honor o pel que fa a les relacions asimètriques de dones grans amb homes joves. I és que aquesta dona del passat pateix per l'amor perdut, impossible i breu, però també per la culpa que l'aclapara a causa d'haver-se deixat arrossegar per la passió i haver estat víctima de la passió pel joc del seu amant d'una nit. És vídua però se sent una adúltera avergonyida, quan la lucidesa la fa retornar al seu món habitual.

L'obra que podem veu al Condal compta amb un bon equip i té molts punts positius. Marsó es consolida com una actriu en plenitud i amb grapa, d'aquestes a les quals vas a veure facin el que facin, vaja. L'obra ens parla també del pas del temps, dels convencionalismes i de l'arribada, inevitable, de la vellesa, que abalteix records i passions. Avui podem fer noves lectures de tot, en clau feminista, sobretot. I el passat i els textos clàssics i coneguts assoleixen una nova dimensió i en podem fer noves valoracions, molt més crítiques. 

Un tema al marge és el garbuix que existeix en les ofertes a l'entorn dels preus de les entrades teatrals, un aspecte que caldria unificar i simplificar. I un altre, la breu durada d'obres interessants en el seu pas pels teatres de Barcelona.

UNA DONA DEL SEU TEMPS PERÒ AVANÇADA AL SEU TEMPS

En els darrers anys s’està recuperant, per sort per als lectors, l’obra de Stefan Zweig i d’altres autors europeus que ja havien estat llegits a fons fa algunes dècades i que més endavant, per aquestes estranyes fluctuacions del món literari, van restar oblidats de forma relativa. Algunes de les millors biografies de Zweig no es trobaven fa un parell de dècades, si no era en llibreries de segona mà i en edicions antigues. Zweig va ser molt llegit pels nostres pares, malauradament a partir del suïcidi la seva presència intel·lectual a les nostres llibreries va retrocedir de forma exponencial.

Acantilado, que ha publicat aquest llibre en castellà, i Quaderns Crema, que ho ha fet en català, han endegat una tasca imprescindible en la recuperació de l’obra de l’autor. Per acabar-ho d'adobar ben aviat ens arribarà una pel·lícula a l'entorn dels darrers anys de l'escriptor, no podia ser altrament. El títol espero que no sigui premonitori.

Clarissa és una novel·la inacabada, no era l’única inèdita i per arrodonir que tenia l’autor al calaix quan va posar fi a la seva vida. No va destruir la seva obra inèdita, entre la qual hi havia aquest llibre, sinó que va procurar que arribés a les mans d’un seu amic i li va donar llibertat per tal que en fes allò que li semblés. El seu suïcidi, al qual va arrossegar la seva jove parella, Lotte, va ser molt meditat i va deixar instruccions fins i tot relatives a coses de caire casolà, com ara la cura que calia tenir del seu gos. Zweig creia que el nazisme triomfaria i no és estrany que ho pensés, encara que avui ens sembli impossible, hauria pogut passar i el món, al menys el nostre, europeu i occidental, probablement seria molt pitjor.

Tot i aquesta manca de desenllaç de la novel·la, la qual probablement l’autor tenia intenció d’allargar força, i malgrat que la darrera part del que ens n’ha arribat no està, ni de bon tros, tan arrodonida com la primera, paga la pena llegir-la, tenint en compte que es tracta d’un text sense final. Com el mateix autor va aclarir en una mena de subtítol del llibre, estem davant de la vida d’una dona des de 1902 fins als inicis de la Primera Guerra Mundial, tot i que ens quedem molt abans, pel que fa a la narració que ens ha arribat. El llibre és el retrat acurat d’una dona intel·ligent, treballadora, amb ganes de viure i aprendre, discreta i coratjosa i a qui la guerra aconseguirà separar d’un home francès del qual s’ha enamorat en el transcurs d’una trobada pedagògica a Suïssa. 

Hi ha qui diu, potser amb raó, que la protagonista és un alter ego de l’autor, a qui també la guerra va separar de tants dels seus amics estimats, un dels quals el francès Romain Rolland. A Clarissa hi trobem moltes coses, com ara l'ortodox i disciplinat militarisme austríac, exemplificat en aquest pare de la noia, sorrut, organitzat, obsessionat pels informes i els arxius, i dedicat en cos i ànima al seu deure professional fins i tot malgrat les incomprensions amb les quals topa.

Hi trobem així mateix les espines dels nacionalismes abrandats, violents i fomentats, uns sentiments que portats a extrems irracionals aconsegueixen congriar tots els dimonis de l’ànima humana però que, en una part, la seva part més sentimental i emotiva, no es poden defugir. Hi trobem un món nou en ebullició, amb les noves teories pedagògiques, que apleguen gent diversa i amb ganes d’aprendre, fins i tot persones d’extracció humil, en aquesta trobada a Suïssa en la qual Clarissa s’enamorarà, ampliarà els seus horitzons intel·lectuals i engendrarà el fill que generarà les seves servituds posteriors.

Clarissa és una dona que treballa, fins i tot aquest seu pare, tan tradicional en molts aspectes, li demana que no sigui una dona inútil i, més endavant, que s’allisti com infermera en el context de la guerra. El personatge de qui acaba sent secretària és també tota una troballa, un home d’amplis horitzons, a qui escoltem interessants teories sobre educació, sobre la tasca de Freud, aleshores una gran novetat i de la qual fa una crítica irònica i molt interessant. Un pacifista quan no toca ser-ho, que s’adona de la manca de raó de la guerra i d’allò que la motiva i de com la gent, en general i amb poques excepcions, es deixa arrossegar per patriotismes i consignes. 

Clarissa, però, dona del seu temps al capdavall, s'entrebancarà amb un embaràs imprevist o potser no tant, i amb el que representa en aquell moment, aquella situació per a les famílies i la societat, un fet que fins fa quatre dies era tot un problema d’honor i que comportava molts menyspreus i bandejaments per a les dones que el patien i per a les criatures que no veien la llum en el marc d’un matrimoni convencional. 

Aquestes circumstàncies li faran prendre una decisió errònia i donen pas a l’inici de la segona part del llibre, menys acurada que la primera per motius obvis, fins a deixar-nos en suspens pel que fa al destí de la protagonista. Ens podem imaginar, doncs, que la protagonista fins i tot podrà recuperar el seu amor, tot i que també podem patir amb el destí d'aquest fill, qui es trobarà, si arriba a gran, amb la segona guerra mundial i amb l'escalada del nazisme.

El llibre, com tants altres de Zweig, ens ofereix un fresc viu i colorista de l’època, aplega un munt de referències culturals de tota mena i no podem deixar de pensar què hauria estat, d’aquesta Europa trasbalsada per tantes misèries, sense aquella guerra sagnant i sense la que va venir després, encara molt pitjor. 

Les edicions actuals, catalana i castellana, compten amb una bonica coberta on es pot veure una dama de l’època, molt atractiva però no pas anònima, Evelyn Nesbit. Crec que la tria, malgrat la bellesa de la imatge, no és gens encertada, Nesbit va ser una dona a les antípodes de la Clarissa de Zweig, model, actriu i corista, va inspirar una bona pel·lícula dels anys cinquanta, The Girl in the Red Velvet Swing, en la qual s’evocava una tragèdia motivada per les seves relacions amoroses, l’assassinat d’un seu amant per part del seu marit. Una de les frases estrella de la pel·lícula la deia la mare de la protagonista a la noia, interpretada per una Joan Collins jove i molt bonica, corren més llàgrimes pel rostre d’una noia maca que pel d’una de lletja. 

Nesbit va ser una dona amb una vida llarga i interessant però que no té res a veure amb Zweig ni amb la Clarissa del llibre, més aviat tot el contrari. Cal saber tot això ja que a causa de l’atractiu de la coberta podem tenir una tendència inevitable a fer identificacions que no toquen. Es poden entendre les raons comercials d’un disseny atractiu, és clar, però crec que hi havia un munt d’imatges més adients al contingut i a la personalitat d’una dona que se’ns mostra discreta, intel·ligent, lliure i valenta, però, al capdavall, preocupada per la moral vigent quan aquesta podia afectar a persones com el seu pare, home també del seu temps i absolutament tradicional en allò que té a veure amb l’honor personal.

Clarissa, malgrat ser una novel·la breu i inacabada, no és pas una obra menor en el context del corpus literari de l’autor. Evoca un món perdut però potser no tant i, al capdavall, l’Europa d’avui és filla -o néta- d’aquella que Zweig va considerar, enmig dels neguits i la depressió, que havia desaparegut de forma definitiva. Alguna cosa en deu haver quedat, afortunadament, quan avui llegim, recuperem i valorem a fons un autor imprescindible per a la cultura occidental.

PASSEIG BREU I VIRTUAL PEL BERLÍN D'ENTREGUERRES

, 

Recordo que en una ocasió, a la universitat, a principis dels setanta, Ricard Salvat ens va comentar el pes del Berlín d'abans del nazisme, incidint en el fet de què era aleshores aquella una ciutat molt més avantguardista, innovadora i excitant que el mític i sobrevalorat París. Aquells comentaris em venen al cap de tant en tant ja que en aquests darrers anys s'han recuperat molts personatges lligats a aquella època i aquella ciutat, de la qual em diuen avui que està recuperant de pressa tot el potencial abaltit per les circumstàncies lligades a les tragèdies posteriors. 

Un director d'escola que vaig conèixer, de l'edat dels meus pares, que havia hagut de passar per tota mena de servituds per sobreviure, també ens va comentar a unes mestres joves, de forma confidencial, en una ocasió, un d'aquells dijous llarders d'abans en els quals coincidíem a la muntanya un munt d'escoles, que havia estat un admirador incondicional de la cultura alemanya quan era jove i que ja creia poc en el poder mític de l'educació quan en un país amb un nivell tan alt de cultura havien brollat les misèries del nazisme.

El fet és que l'època de la República de Weimar, amb tots els seus problemes polítics, resulta, culturalment, extraordinària. Aquestes brillantors enganyen, és el que passa encara amb el nostre breu període republicà, els arbres esponerosos no deixen veure el bosc de la misèria, la pobresa i el malestar de la majoria i es confon qualitat i quantitat. 

Fa algun temps comentava l'exposició de Marianne Breslauer al MNAC. Breslauer havia fet viatges amb Annemarie Schwarzenbach, un personatge que en aquests darrers temps ha comptat amb diferents llibres, més o menys de ficció, que n'evoquen l'atractiva i andrògina figura. Com a escriptora Schwarzenbach no va ser res de l'altre món, malgrat que la mitificació del present la magnifiqui també en aquest camp.

A les fotografies de Breslauer, a més de gent d'upa, com Annemarie i d'altres, s'hi podien veure noies alemanyes boniques i anònimes, models o modistes, de classes socials no tan excelses i afavorides com la de Schwarzenbach, qui, malgrat la seva llibertat i els seus calerons impressionants va ser una ànima turmentada cosa que a la gent que no bufa cullera li costa sovint d'entendre però que també compensa les  nostres limitacions pressupostàries car incideix en allò tan vell de què els diners no fan la felicitat. Com si la pobresa fos desitjable, vaja.

En la visita a l'exposició del MNAC la seva comissaria, Mercedes Valdivieso, entre d'altres explicacions impagables a l'entorn de personatges i el context, ens va recomanar un llibre, La chica de seda artificial, en relació a totes aquelles noies de l'època les quals, provinents de classes modestes o mitjanetes,  intentaven surar en el món del teatre, del cinema, de la música, de les desfilades. Mitges virtuts, com se'n deia durant la meva infantesa de les dames de  bon veure jovenetes i que no eren ben bé prostitutes però que acceptaven regals i companyia si tocava i els convenia. És probable que aquest tipus de senyoreta encara existeixi però l'accés de la dona a més llibertat i a un camp laboral més diversificat crec que en deu haver reduït força el nombre.

La chica de seda artificial és un dels títols d'una autora que en aquests darrers anys ha estat reeditada i reivindicada, Irmgard Keun.  Keun potser en algun moment va formar part d'aquest tipus de noies i per això els seus llibres respiren autenticitat. Es va relacionar amb molta gent de l'època, interessant i coneguda, i retrata de forma desenfadada la manera de fer, lúcida i precoç, d'aquestes noies sense massa recursos i amb ambicions, un tipus de persona que trobem en moltes societats. 

Quan jo era petita, a casa, se n'explicaven alguns casos, fins i tot casos que havien acabat més o menys bé, amb un casament convencional amb l'amant ben situat i amb possibles. Per aconseguir-ho calia ser, és clar, bonica, atractiva,  hàbil. No tothom serveix. Un personatge proper a aquest tipus de dames és la Luisita de El mundo sigue, amb una Gemma Cuervo excel·lent i guapíssima a la qual, expliquen, aquell paper va costar un cert càstig en la seva carrera cinematogràfica per les seves característiques morals.

Keun va tenir èxit amb els seus llibres però el nazisme els va rebutjar. Va sobreviure com va poder, fora d'Alemanya i a dins del país, hi ha molta llegenda a l'entorn de la seva biografia pel fet que ella mateixa la refeia i canviava segons li semblava. Va córrer la notícia de que s'havia suïcidat i això va fer que pogués camuflar-se. Com a escriptora es va oblidar durant la postguerra però en els setanta es va renovar l'interès pels seus llibres i s'han anat reeditant tot i que de La noia de seda artificial hi ha una edició del seixanta-cinc, de Plaza Janés. És curiosa l'edició ja que en aquella època Keun no havia estat encara recuperada ni reivindicada, potser el tema té alguna explicació en el context d'un cert aperturisme pel que fa a la moral i els bons costums que va permetre edicions de novel·les agosarades.

Em sorprenc de tant en tant dels títols importants que es podien trobar, fa molts anys, en edicions barates com les de la col·lecció Reno, amb les seves cobertes inoblidables, els fulls que es desenganxaven i una lletra atapeïda que avui em costa de llegir. En ocasions veig que s'ofereixen com a novetats vells llibres oblidats, amb una presentació que fa que sembli que s'ha descobert la sopa d'all i s'ha incorporat a la carta d'un restaurant amb tres estrelles Michelin.

Keun va passa èpoques difícils, va patir alcoholisme i necessitats econòmiques però les reedicions dels setanta van fer que millorés la seva situació. Va morir a principis dels vuitanta, de càncer de pulmó, a Colònia. En aquesta ciutat, el 2003, La noia de seda artificial va ser un dels llibres més venuts. Keun té molts altres llibres interessants, és clar, conformen una visió irònica, a voltes pessimista d'un món en el qual resulta inútil enfrontar-se a coses com ara les dictadures. Però hi sura una alegria de viure molt alemanya, una mena d'instint de supervivència absolutament recomanable. Els homes hi són retratats de forma sarcàstica, divertida, tragicòmica, a voltes són absolutament ridículs però, és clar, necessaris.

Aquests dies he llegit el llibre d'un contemporani de Keun a qui també va retratar Breslauer, Kurt Tucholsky, El castell de Gripsholm. En aquesta novel·la, en part autobiogràfica, Tucholsky explica les vacances d'estiu d'un escriptor a Suècia, amb la seva amant, una secretària bonica i espavilada que podria ser ben bé una de les noies dels llibres de Keun. Tucholsky va acusar Keun d'haver plagiat el llibre que menciono, a partir d'un de Robert Neumann, un altre d'aquells grans escriptors de l'època, però Neumann mateix va dir que a l'escriptora no li calia plagiar res, tot i que ho va manifestar molts anys després de la controvèrsia. 

No conec el llibre de Neumann i no puc opinar sobre el tema. Al castell de Gripsholm s'hi ha volgut veure una mena de metàfora sobre el nazisme pel fet que la parella protagonista es troba amb una nena que vol fugir d'un sinistre internat i l'ajuda a tornar amb la seva mare. Segons la meva opinió aquesta anècdota, una part breu del llibre, s'ha magnificat en les interpretacions posteriors ja que el més rellevant és el llenguatge que fa servir la parella i els elements que ens evoquen una societat lliure i sense massa prejudicis morals, ja amb algunes inquietuds a l'entorn de la situació política però encara inconscient de la tragèdia que els encalça. 

Tucholsky va ser castigat pel nazisme com la gran majoria de personatges d'aquells anys que no combregaven amb la situació, el van desterrar a Suècia, on va morir el 1935, es creia que s'havia suïcidat però biògrafs seus actuals opinen que la seva mort podia haver estat accidental, per una ingestió excessiva, però involuntària, de pastilles per dormir. Això de les pastilles per dormir i els possibles suïcidis és una constant i aquesta mena de morts, que també han afectat a algunes conegudes actrius del cinema, restaran sempre en el misteri de les intencions del difunts. 

Pel que fa a aquella Alemanya i a tantes altres societats efímeres, que van acabar esberlades per les misèries de després, no sabem on hauríem arribat sense les guerres i les destruccions. Sembla que abans dels grans trasbalsos és habitual una mena d'optimisme fins i tot estètic, l'esclat d'un munt d'entusiasmes arrauxats i d'un doll de creativitat aclaparadora. 

L'humor alemany és interessant però jo diria que a molts meridionals ens costa d'entendre encara ara, en molts casos. Fa anys molts castellans acusaven els catalans de manca d'humor i era perquè no entenien l'humor català, a l'inrevés també ha passat tot sovint. L'humor és una cosa molt personal, també cultural, generacional, però diria que existeix, fins i tot, un humor familiar lligat a la historia de cadascú. Els moviments de població i les lectures diverses contribueixen a globalitzar, també, l'humor però nosaltres canviem i canvien els costums i coses que no ens feien gràcia ens en fan després i algunes que ens en feien molta més endavant no entenem com ens provocaven la rialla. Sobre l'humor s'han escampant molts tòpics, com ara que el somriure era la riallada de l'intel·ligent, dita que seria força discutible, segons com. 

El mateix Ricard Salvat, que tant a gust recordo com a professor de la universitat, ens amollava consideracions diverses sobre la ironia catalana, la manca d'humor negre al nostre país i com aquest humor negre surava per les espanyes i crec que ho deia amb uns certs prejudicis nostrats. L'humor negre semblava dolent però fa uns dies vaig llegir en un diari que a les persones intel·ligents els agrada l'humor negre. El fet és que cadascú adapta les teories i les interpretacions a allò que creu o vol creure o convé al moment històric, què hi farem. Jo he rigut molt amb els textos de Rusiñol però la versió que del seu humor ha fet darrerament un grup de teatre m'ha sembla lamentable i molt allunyada de l'esperit de l'autor, una persona que va tenir també, com tots els humoristes intel·ligents, el seu costat tràgic i ombrívol. Sobre això de què en català no hi ha humor negre, tot és relatiu.

Uns dels textos que m'han fet riure més són alguns del teatre del gran Karl Valentin, en les versions de Feliu Formosa, en més d'una ocasió s'han dut als nostres petits escenaris però no sempre els actors li han sabut trobar el to adient. Jo fins i tot n'havia aprofitat alguns a l'escola, quan existia l'enyorada segona etapa d'EGB. Al costat d'un humor que exalta l'alegria de viure, l'absurd de les relacions humanes i el que sigui, a Alemanya va emergir un expressionisme inquietant, a mi Metròpolis sempre m'ha fet por i una de les pel·lícules que no sóc capaç de tornar a contemplar sense neguitejar-me és L'àngel blau, aquella perversa seducció,  tan poc feminista, d'un home bo i ignorant del món i del pa que s'hi dóna, malgrat la seva saviesa acadèmica. 

Encara pitjor, pel que fa a patir, em sembla El jove Törless, tant el llibre com la pel·lícula. En ocasions es culpa més als austríacs que no pas als alemanys de les misèries col·lectives però cal pensar en què a Àustria, si bé hi va veure la llum Hitler també va sorgir gent tan crítica com Musil. Al jove Törless la víctima de l'assetjament té cognom italià, un aspecte que s'ha remarcat en diferents comentaris sobre el llibre i la pel·lícula, i, curiosament, la dama sàdica de l'internat de Tucholsky es diu Adriani. I és que això de ser víctima o botxí de vegades resulta perillosament aleatori.

TAFANERIES LITERÀRIES DE VOLADA POÈTICA IMPRECISA

NOVENA ELEGIA (fragment, versió catalana de Manuel Balasch)

Per què, si pot ser, passar el termini de l'existència

com un llorer, una mica més fosc que tot

l'altre verd, amb petites ones a cada

extrem de la fulla (com el somriure d'un vent), per què, doncs,

el forçós ser-humans i, evitant el destí,

delir-se per un destí?

Oh, no perquè sigui felicitat

aquest avantatge corcuitós d'una pèrdua propera!

No per tafaneria, o bé per exercici del cor

que també serien en el llorer...

Els Reis d'Orient, que no han estat mai els Reis Mags ni els Reis Màgics, em van portar a casa del meu germà aquest llibre de més de mil pàgines que he començat amb una certa mandra en aquests temps de presses injustificades i que estic assaborint molt a gust de forma lenta i tranquil·la. Es tracta d'una biografia del poeta Rilke però és molt més que això ja que pel llibre hi desfila tot aquell món europeu de l'època, els seus personatges, molts dels quals relacionats de prop o de lluny amb l'escriptor, i del qual a poc a poc, gràcies a reedicions i assaigs diversos ens n'estem formant avui una idea sempre llunyana i lligada a les dèries del nostre present. Aquest personatge força singular que és Wiesenthal, tan inclassificable, fica sovint cullerada personal en temes aparentment col·laterals, com ara la cultura femenina i la seva poca valoració abans i ara, per posar un exemple que sorgeix de forma reiterada en el llibre.

He llegit Rilke poc i malament, no he connectat mai del tot amb els seus poemes ni amb el seu món, potser cal tenir ni que sigui unes nocions d'alemany per poder entrar-hi una mica a fons. De joveneta m'ho empassava gairebé tot i recordo haver cercat antologies del poeta, sobretot perquè havia llegit coses a l'entorn de la seva influència en d'altres autors, uns quants d'ells catalans, per cert. Rilke no em resulta un personatge simpàtic, i com comentava amb la Glòria en l'espai de comentaris d'aquest blog, em costa destriar valoracions literàries i simpaties personals, la veritat. Però em costa més amb els contemporanis i Rilke ja pertany a un altre món, a aquell món d'ahir que tan bé van reflectir autors com Zweig, un altre conegut de la colla.

Aquests darrers dies, i a causa de les referències a Maria-Mercè Marçal, m'ha vingut al cap tota una època. Marçal pertany més aviat a la generació del meu germà, persones amb cinc, sis, deu anys menys que jo però que ja es van trobar amb molts canvis, uns dels més importants els relacionats amb les possibilitats en augment d'accedir a l'ensenyament superior o mig superior, dones incloses. De fet el meu germà va conèixer a la feina alguna persona relacionada amb l'àmbit marçalenc i al Milà i Fontanals havia coincidit amb persones com l'inefable Bru de Sala, qui també es va iniciar de jovenet com a poeta de culte. 

Es fa difícil escriure sobre Marçal com també sobre Montserrat Roig, van morir massa joves i és inevitable voler fantasiejar sobre què farien avui o què opinarien a l'entorn del nostre present. Aquells poetes catalans joves van ser també la gent del PSAN, ser acollits amb curiositat i entusiasme i fins i tot amb grup editorial propi, els inoblidables Llibres del Mall. Els vells, Espriu i la resta, ja es decandien i la generació de Roig, la meva, de fet, tot i que jo no pertanyia a l'estament universitari, havien patit entre d'altres coses d'una manca de referents i de poques possibilitats d'excel·lir en el català literari. 

Encara recordo que en uns cursos d'estiu sobre literatura catalana, a finals dels setanta, una de les professores que crec que era Maria Campillo va insistir en la mediocritat del català de gent com ells, en comparació amb nous valors que ja començaven a despuntar i allà, en aquells cursos, van començar a promocionar-nos a fons gent com Monzó, per exemple. Uns anys enrere, en uns altres cursos de català, em van promocionar Pedrolo i Rodoreda.

Pel mig han quedat alguns aparents outsiders com la mateixa Xirinacs, que tan sovint reivindico. Tenia poca fe en què gràcies al meu diletantisme promocionador s'aconseguís que se la tingués en compte pel Premi d'Honor però tampoc vaig pensar que aniria com ha anat, més aviat hauria apostat per persones com Aina Moll. Ara, quan hi medito, no em sembla tan estrany  tot plegat, hi ha poders diferents en llocs diferents i una certa continuïtat alternativa. El jurat del Premi d'Honor és avui paritari, des de fa poc, no sé si aquesta paritaritat aconseguirà anar fent minvar les diferències entre homes i dones guardonats. 

Una de les darreres incorporacions al jurat ha estat Birulés, companya de Marçal, i al capdavall tot té una certa relació subtil, com tampoc no té res d'estrany que als premis municipals del primer any Colau hi hagin convidat Dolors Miguel, premiada anteriorment, i Dolo Beltrán per tal que cantés. La tafaneria literària és tot un gènere i sovint no me'n puc estar i al capdavall un llibre com el de Wiesenthal sobre Rilke també és tafaner en gran part. Avui internet és una mina i els secrets íntims en un lloc o altre es poden trobar, què hi farem.

La llàstima és que continuem sent un país de capelletes, no ens en podem escapar. Quan vaig obrir el blog Tèrbol Atzur, de títol ben marçalenc i que avui tinc aturat per  manca de temps, vaig decidir que passaria de gustos personals i suposades qualitats i que em centraria en la presència de la dona en la poesia en català, amb algunes picades d'ullet al castellà i a la resta del món. Hi ha un cert elitisme suposadament avantguardista que no vol saber res del jocfloralisme però al capdavall, en un lloc o altre, tot acaba per convergir i on menys t'ho penses trobes un poema que et trasbalsa o un altre que t'avorreix d'allò més. També hi ha espurnes de Rilke en alguna cosa de Marçal, potser de forma ben poc intencionada. En pintura s'accepta el naïf però en literatura encara no se li ha atorgat de moment el lloc que mereix en el context de la cultureta.

NOVEL·LES, RONDALLES, CIUTATS I ESCRIPTORS

Quan encara treballava i en moltes ocasions intercanviaven llibres amb els companys, una amiga mestra em va manifestar en una ocasió que ja no volia llegir més llibres de xineses. I és que en poc temps es van publicar uns quants volums, tots ells remarcables, que ens explicaven la vida de xineses de diferents generacions, moltes d'aquelles autores eren dones que havien crescut als Estats Units i tenien interès en recuperar un passat poc conegut. També es van posar de moda llibres sobre dones de països orientals i exòtics, com aquell de la princesa morta o la literatura sobre geishes, per exemple. Quan un tema es posa de moda sorgeixen les seqüeles inevitables que en ocasions poden ser fins i tot millors o prèvies a l'original però que fan tard.

He pensat en això en reflexionar sobre el fet de què porto un temps llegint llibres d'alemanys. Llibres molt diferents, això sí, i no sempre escrits en alemany en el seu origen. Per això em sembla que canviaré de context i optaré ara per una reedició recent d'Alexis Zorba, novel·la que algú em  va deixar en una traducció catalana de fa molts anys, de quan es va fer la pel·lícula i Anthony Quinn va començar a ser imprescindible a nivell internacional.

Tornant als alemanys, he acabat fa poc un volum feixuc i interessant d'un autor que desconeixia fins fa quatre dies, com tants altres, és clar. Hans Fallada ha estat recuperat en aquests darrers anys i el llibre que he llegit porta per títol El hombre que quería llegar lejos. És la història d'un noi que arriba a Berlín cap el 1910, amb setze anys, amb la intenció de triomfar i conquerir la ciutat. La novel·la acaba ben entrats els anys trenta, el noi acaba triomfant, més o menys, en el camp laboral, però moltes il·lusions queden pel camí, com sol passar en la vida real. El més curiós de la novel·la, per als lectors del present, és que la situació social i política, ben complicada en aquella època i en aquella ciutat, gairebé ni s'esmenta.

Durant la postguerra es van escriure molts bons llibres en castellà, alguns, pocs, en català, en els quals no es feia gairebé cap referència a la guerra civil ni als seus precedents. En canvi aquests llibres, en ocasions contemporanis o gairebé del que expliquen, ens forneixen una gran informació històrica sobre coses com ara el pes de la violència en tots els àmbits de la vida, els costums casolans, la situació de la dona, dels infants, la precarietat en el consum, la fragilitat econòmica, les distàncies entre classes socials i coses semblants.

Els escriptors són fills del seu temps i de les seves possibilitats i malgrat els condicionants durant els anys quaranta i cinquanta, també a Espanya, es va escriure molt i bé i sobre això recordo unes lúcides paraules de Buero Vallejo a l'entorn de la censura. De vegades s'aprèn més de la història en un llibre en la qual no s'hi fa referència explícita que en una novel·la històrica oportunista, d'aquestes que avui tenen tant d'èxit i a les quals no els nego el valor d'entreteniment. Un entreteniment que també Fallada va conrear per tal de sobreviure al nazisme fent la viu viu. 

Fallada va ser un home amb una vida tràgica i apassionada, amb addiccions i problemàtiques diverses. Després de la guerra es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya i va morir el 1953. Un dels seus llibres més ben valorats avui, Solo en Berlín, recull la història del matrimoni Hampel, una mena d'herois solitaris i  resistents que van fer ballar al cap als nazis enviant postals de protesta per tot arreu i que van acabar descoberts, per cert, gràcies a una denúncia, i executats. 

Hans Fallada no es deia així, el seu nom veritable era Rudolf Wilhelm Friedrich Ditzen. Va construir el seu pseudònim a partir de dos dels contes recollits pels germans Grimm i que he recordat ara, en llegir aquestes coses sobre la vida de l'escriptor. Els contes de Grimm i d'Andersen, amb aquells dibuixos de Rackham, em produïen de petita una tristor profunda i una fascinació absoluta.

Hans, el nom, fa referència a Hans, el de la sort, una ànima de càntir que es desprèn a còpia de canvis diversos i ruïnosos de tot el que té, en retornar a casa de la seva mare. És una mica com aquell marit d'un altre conte, en aquest cas d'Andersen, on un home fa el mateix, anar canviant coses per d'altres de menys valor i la seva dona ho troba tot molt bé i l'acull amb una gran alegria cosa que li fa guanyar una juguesca.

Fallada o Falada és el nom d'un cavall del conte La pastora d'oques, en castellà La pastora de gansos. Al pobre cavall el maten i li tallen el cap per ordre de  la malvada de torn, però continua parlant i dient la veritat, en aquest cas sobre la usurpació que una criada ha fet del lloc de la pastora qui, en realitat, és una princesa. Mirar el dibuix d'aquell cap tallat del cavall penjat a un dels portals de la ciutat del conte, d'un cavall amb un nom tan estrany, per altra banda, em feia por quan era petita. Aleshores els contes eren per a totes les edats en general, tot i que avui determinats arguments poden semblar molt ombrívols i poc recomanables en mans de criatures petites. 

El conte de la pastora és absolutament estrany, no s'entén com la princesa és deixa prendre el lloc per la criada, tot i que hagi perdut un mocador màgic que la seva mare li ha lliurat amb tres gotes de la pròpia sang, i el seu final és horripilant car la usurpadora explica el càstig que preveu per a la pobra pastora i com que l'han descobert la condemnen a ella al mateix. Les venjances contra els dolents, en les versions originals de molts contes, avui ens fan esgarrifar. Sorprèn així mateix que els contes, que se'ns lliuraven sense cap prevenció en una època plena de censures, estiguin farcits de fetilleres, sortilegis, crueltats, màgies i coses semblants. 

Aquest conte, tot i acabar bé segons les convencions, era un dels que em feien més por quan era petita, tan sols superat per Barba Blava, en moltes edicions per a infants del qual es podia veure, dibuixada de forma realista, la cambra on el malvat tenia totes les dones decapitades i estossinades. En edicions posteriors ja es va canviar el desenllaç i les dones es trobaven, tan sols, presoneres. I en alguns dibuixos del conte se substituïa la visió dels cadàvers per un munt d'asèptiques calaveres. Pel que fa a la narració oral, el conte que em feia més por era aquell de la Marieta, ja pujo l'escaleta. 

Avui la dolenta de la història de la pastora-princesa es podria interpretar de forma subliminal com una obrera revoltada la qual acaba vençuda per les classes dirigents, coses més  rares he llegit per aquestes pedagogies babaues del present. L'escriptor devia valorar, en triar el pseudònim, per una banda la indiferència d'Hans pels béns materials i el seu desig de deslliurar-se'n i, per l'altre, el valor de dir sempre la veritat que posseeix el cap tallat del cavall misteriós. 

Avui, si un mestre expliqués segons què a les criatures petites potser sortiria al diari a causa de la seva perversió mental. És trist que afers escolars, per greus que siguin, acabin per constituir matèria periodística sensacionalista, com aquest darrer cas d'assetjament entre infants de menys de deu anys, en lloc de resoldre's de forma discreta tot i que exemplar, no diré que no. Resulta inquietant també això del suposat pederasta que no ho era i a qui el fet de ser mestre va resultar un agreujant en el moment de la investigació.

Jo crec que hi ha cert interès mediàtic en mantenir-nos en un estat constant d'alarmisme i que fets que en d'altres temps formaven part dels riscos assumits, indefugibles en la vida quotidiana, avui són percebuts com extraordinaris, perversos i producte d'un temps a la deriva. Fins i tot la meteorologia és avui objecte de sorpresa i temor quan l'horror seriós, massiu i llunyà no sembla provocar reaccions excessives per part dels qui tenim sostre, estufa, aigua a l'aixeta i nevera plena. Ni tan sols no ens podem escapar de la nostra indiferent comoditat, què hi farem, el món és com és i com el protagonista del llibre de Fallada admet quan, se li retreuen determinats capteniments egoistes, no es pot ser d'una altra manera quan s'és com és. 

Ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Per això els caps tallats dels cavalls sincers són tan incòmodes i desagradables a la vista. Per cert, el conte no aclareix quin va ser el destí del cap parlador, el devien dissecar i col·locar en una de les sales del palau, un cop restablert l'ordre convencional de les coses, qui sap. Quan l'ordre es restableix com cal ja no calen tantes sinceritats fora de to.

LA PRIMERA VEGADA QUE VAM LLEGIR HESSE

Fa cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse, un autor que va ressorgir i es va comentar força durant la meva joventut. La primera novel·la seva que vaig llegir va ser Bajo las ruedas i admeto l'interès i la qualitat de l'autor però no són els seus, precisament, llibres que et portin la pau espiritual, al menys, a mi. El juego de los abalorios -menciono els llibres en castellà pel fet que en aquesta llengua els recordo- no el vaig arribar a acabar, tot i que em va venir avalat per l'opinió d'una companya de feina molt lectora, a qui havia entusiasmat. Sobre llibres i autors ja intento no opinar en profunditat, ni en termes de bo o dolent, tot depèn del moment, de les circumstàncies, de molts components que no són, estrictament, literatura. Només puc dir, com Txehov, si m'ha agradat o no, tot i que de vegades no és fàcil tampoc dir això d'agradar, hi ha coses que et desvetllen interès malgrat no agradar-te.

Hesse havia estat guardonat amb el Nobel l'any 1946 però aquí, a causa de la censura, en sabíem poca cosa. Va tenir una vida complicada però va triomfar literàriament i va poder arribar a viure molt bé de la literatura. El poble on va néixer i on, per cert, va viure tan sols fins a l'adolescència, l'homenatja sovint, al contrari de l'indret suís on va romandre molts més anys, però un dels elements suïssos emblemàtics és la discreció. Suïssa va ser i és un refugi per a disidents benestants i famosos, un lloc de pau estable i neutralitat, guanyades en gran part gràcies als negocis bancaris, no sempre clars, si anem al fons de la qüestió. Així és el món, per desgràcia, la pau i la tranquil·litat no són mai del tot innocents i els desastres i tragèdies col·lectives precisen d'algun lloc on desar els tresors rampinyats durant els expolis de tots colors.

He llegit aquests dies que l'ambient pacifista generat a l'entorn dels fets de la guerra del Vietnam, una guerra que va ser molt mediàtica, van fer que el jovent connectés amb la literatura de Hesse en un moment determinat. Jo crec que a casa nostra va ser més aviat el fet de trobar-lo a les llibreries amb facilitat, el boca-orella, la curiositat generada a causa d'aquells anys anteriors de tancament i dificultats per llegir segons què, allò que ens el va fer llegir. I també, no ens enganyem, que et deien que eren llibres forts, o sigui, que el sexe hi era prou present. En tot cas, en això, com en tot, les modes pesen molt. Era un autor que es comentava, el mateix que es comentava el cinema d'art i assaig, amb afany intel·lectual i amb una mica de pedanteria novella.

Avui, per opinar, l'hauria de rellegir, però no és d'aquells autors que em motivi amb excés, tot i que em caldria fer-ho, per tal de bandejar-ne un record una mica angoixant. De fet, les seves fotografies, de jove i de gran, amb aquesta mirada estranya, em fan una mica de por. Els aniversaris de naixements i morts serveixen per recordar i evocar. No tan sols Hesse sinó més aviat qui érem nosaltres i com pensàvem quan el llegíem per primera vegada. Avui hi ha qui viatja a Vietnam i se sorprèn de no trobar-hi antiamericanisme sinó l'afany d'un país que tira endavant per viure bé i fer bitlles. Les generacions canvien, els odies es dilueixen, tot es torna parc temàtic i potser ha de ser així. Els llibres ja no són quelcom de culte, són objectes amuntegats sense ordre ni concert, i sempre de forma breu i transitòria, als taulells i prestatges, som a l'era del consum cultural i això no és ni bo ni dolent, és com és.

Per desgràcia, no tots podem anar cap a alguna Suïssa quan van mal dades.