MENORS NO ACOMPANYATS, PERÒ DEL PAÍS

Publicat per Llegir en cas d’incendi el12/04/2020

La banda de Berlín, que en la seva primera edició, l’any 1932, és deia, més o menys, Joves als carrers de Berlín, va rebre una molt bona acollida en publicar-se, però va ser prohibit pels nazis un any després, i inclòs en la tristament famosa crema de llibres, tot i que aquest llibre no fa cap referència política. Una de les possibilitats de la condemna podria ésser perquè l’editorial fos jueva. De l’autor se’n sap poca cosa, se suposa que era treballador social i periodista, els rastres de Haffner es van perdre amb la guerra, incloses referències professionals i personals, més enllà de saber que a finals dels anys trenta se’l va convocar per presentar-se a la seu d’un sindicat nazi d’escriptors. Els intents d’esbrinar més dades no han donat, fins ara, cap resultat.

El llibre, en aquests darrers anys, s’ha reeditat i traduït a diferents llengües (en català a La Campana amb traducció de Ramon Farrés i en castellà a Seix Barral amb traducció de Fernando Aramburu). La narració ens dona una visió molt diferent d’altres a l’entorn de la república de Weimar. Ens situa en una ciutat on l’assistència benèfica és l’única esperança per a un gran nombre de gent sense expectatives, feina ni diners. Salvant totes les distàncies, moltes de les situacions i personatges no es troben tan lluny d’algunes d’actuals, tot i que avui siguin, més aviat, els joves immigrants no acompanyats aquells que les viuen, a casa nostra.

I no és pas que no hi hagués, en aquell moment, malgrat, tot, una certa vocació assistencial per als menors en aquella situació. Però tot plegat no deixaven de ser, com ara, pedaços que accentuaven la manca de llibertat i d’expectatives de nois amb famílies complicades o sense ningú, que feien de la colla, de la banda, dels amics, el seu recurs indispensable. També hi ha, en aquesta banda de jovent, algú que té un pare amb bones intencions, però la llibertat que forneix la colla mostra un gran atractiu, a determinades edats. Els recursos són pocs, les companyies, perilloses. La manca d’horitzons, absoluta. Hi ha una ciutat dels miserables i una ciutat de la gent ben peixada i amb diners, per als quals el vici és una possibilitat a l’abast, excitant i fàcil.

La ciutat que aquests nois coneixen és sòrdida i miserable. De noies en surten poques, i en una situació pitjor que la dels nois. La prostitució infantil i juvenil és una constant, i per als jovenets perduts hi ha sempre el recurs a vendre el cos a algú amb prou calerons com per pagar un caprici. Haffner evita fer judicis morals, no condemna ningú, descriu, sovint amb molta minuciositat, carrers i tuguris, menges i paisatges urbans, les descripcions son documentals, cinematogràfiques, fins i tot sembla que sentim les olors i pudors dels ambients per on es mouen aquests xicots desarrelats. Un parell d’aquells nois acaben per encetar un cert i fràgil camí de regeneració, desitgen, tan sols, sobreviure amb un treball, per galdós que sigui. Tenen la seva moral, els seus escrúpols, però el mon és com és.

Passegem per oficines de beneficència, per allotjaments bruts i econòmics, per centres de detenció juvenil amb funcionaris inoperants o indiferents i on els petits delinqüents fan el seu trist aprenentatge amb els qui ja tenen pràctica i experiència. Fa molt de fred, hi ha alguns indrets on la gent es pot escalfar, llocs bruts i miserables, pudents, i fins i tot la biblioteca ha d’acceptar la presència d’aquesta població marginal i sense llar. Aquests joves marginats toparien, al cap de pocs anys, amb la tragèdia absoluta. Malauradament les coses son encara si fa no fa per un gran nombre de joves del present. Un llibre impressionant, viu i que no ha perdut vigència amb el pas del temps

PASSEIG BREU I VIRTUAL PEL BERLÍN D'ENTREGUERRES

, 

Recordo que en una ocasió, a la universitat, a principis dels setanta, Ricard Salvat ens va comentar el pes del Berlín d'abans del nazisme, incidint en el fet de què era aleshores aquella una ciutat molt més avantguardista, innovadora i excitant que el mític i sobrevalorat París. Aquells comentaris em venen al cap de tant en tant ja que en aquests darrers anys s'han recuperat molts personatges lligats a aquella època i aquella ciutat, de la qual em diuen avui que està recuperant de pressa tot el potencial abaltit per les circumstàncies lligades a les tragèdies posteriors. 

Un director d'escola que vaig conèixer, de l'edat dels meus pares, que havia hagut de passar per tota mena de servituds per sobreviure, també ens va comentar a unes mestres joves, de forma confidencial, en una ocasió, un d'aquells dijous llarders d'abans en els quals coincidíem a la muntanya un munt d'escoles, que havia estat un admirador incondicional de la cultura alemanya quan era jove i que ja creia poc en el poder mític de l'educació quan en un país amb un nivell tan alt de cultura havien brollat les misèries del nazisme.

El fet és que l'època de la República de Weimar, amb tots els seus problemes polítics, resulta, culturalment, extraordinària. Aquestes brillantors enganyen, és el que passa encara amb el nostre breu període republicà, els arbres esponerosos no deixen veure el bosc de la misèria, la pobresa i el malestar de la majoria i es confon qualitat i quantitat. 

Fa algun temps comentava l'exposició de Marianne Breslauer al MNAC. Breslauer havia fet viatges amb Annemarie Schwarzenbach, un personatge que en aquests darrers temps ha comptat amb diferents llibres, més o menys de ficció, que n'evoquen l'atractiva i andrògina figura. Com a escriptora Schwarzenbach no va ser res de l'altre món, malgrat que la mitificació del present la magnifiqui també en aquest camp.

A les fotografies de Breslauer, a més de gent d'upa, com Annemarie i d'altres, s'hi podien veure noies alemanyes boniques i anònimes, models o modistes, de classes socials no tan excelses i afavorides com la de Schwarzenbach, qui, malgrat la seva llibertat i els seus calerons impressionants va ser una ànima turmentada cosa que a la gent que no bufa cullera li costa sovint d'entendre però que també compensa les  nostres limitacions pressupostàries car incideix en allò tan vell de què els diners no fan la felicitat. Com si la pobresa fos desitjable, vaja.

En la visita a l'exposició del MNAC la seva comissaria, Mercedes Valdivieso, entre d'altres explicacions impagables a l'entorn de personatges i el context, ens va recomanar un llibre, La chica de seda artificial, en relació a totes aquelles noies de l'època les quals, provinents de classes modestes o mitjanetes,  intentaven surar en el món del teatre, del cinema, de la música, de les desfilades. Mitges virtuts, com se'n deia durant la meva infantesa de les dames de  bon veure jovenetes i que no eren ben bé prostitutes però que acceptaven regals i companyia si tocava i els convenia. És probable que aquest tipus de senyoreta encara existeixi però l'accés de la dona a més llibertat i a un camp laboral més diversificat crec que en deu haver reduït força el nombre.

La chica de seda artificial és un dels títols d'una autora que en aquests darrers anys ha estat reeditada i reivindicada, Irmgard Keun.  Keun potser en algun moment va formar part d'aquest tipus de noies i per això els seus llibres respiren autenticitat. Es va relacionar amb molta gent de l'època, interessant i coneguda, i retrata de forma desenfadada la manera de fer, lúcida i precoç, d'aquestes noies sense massa recursos i amb ambicions, un tipus de persona que trobem en moltes societats. 

Quan jo era petita, a casa, se n'explicaven alguns casos, fins i tot casos que havien acabat més o menys bé, amb un casament convencional amb l'amant ben situat i amb possibles. Per aconseguir-ho calia ser, és clar, bonica, atractiva,  hàbil. No tothom serveix. Un personatge proper a aquest tipus de dames és la Luisita de El mundo sigue, amb una Gemma Cuervo excel·lent i guapíssima a la qual, expliquen, aquell paper va costar un cert càstig en la seva carrera cinematogràfica per les seves característiques morals.

Keun va tenir èxit amb els seus llibres però el nazisme els va rebutjar. Va sobreviure com va poder, fora d'Alemanya i a dins del país, hi ha molta llegenda a l'entorn de la seva biografia pel fet que ella mateixa la refeia i canviava segons li semblava. Va córrer la notícia de que s'havia suïcidat i això va fer que pogués camuflar-se. Com a escriptora es va oblidar durant la postguerra però en els setanta es va renovar l'interès pels seus llibres i s'han anat reeditant tot i que de La noia de seda artificial hi ha una edició del seixanta-cinc, de Plaza Janés. És curiosa l'edició ja que en aquella època Keun no havia estat encara recuperada ni reivindicada, potser el tema té alguna explicació en el context d'un cert aperturisme pel que fa a la moral i els bons costums que va permetre edicions de novel·les agosarades.

Em sorprenc de tant en tant dels títols importants que es podien trobar, fa molts anys, en edicions barates com les de la col·lecció Reno, amb les seves cobertes inoblidables, els fulls que es desenganxaven i una lletra atapeïda que avui em costa de llegir. En ocasions veig que s'ofereixen com a novetats vells llibres oblidats, amb una presentació que fa que sembli que s'ha descobert la sopa d'all i s'ha incorporat a la carta d'un restaurant amb tres estrelles Michelin.

Keun va passa èpoques difícils, va patir alcoholisme i necessitats econòmiques però les reedicions dels setanta van fer que millorés la seva situació. Va morir a principis dels vuitanta, de càncer de pulmó, a Colònia. En aquesta ciutat, el 2003, La noia de seda artificial va ser un dels llibres més venuts. Keun té molts altres llibres interessants, és clar, conformen una visió irònica, a voltes pessimista d'un món en el qual resulta inútil enfrontar-se a coses com ara les dictadures. Però hi sura una alegria de viure molt alemanya, una mena d'instint de supervivència absolutament recomanable. Els homes hi són retratats de forma sarcàstica, divertida, tragicòmica, a voltes són absolutament ridículs però, és clar, necessaris.

Aquests dies he llegit el llibre d'un contemporani de Keun a qui també va retratar Breslauer, Kurt Tucholsky, El castell de Gripsholm. En aquesta novel·la, en part autobiogràfica, Tucholsky explica les vacances d'estiu d'un escriptor a Suècia, amb la seva amant, una secretària bonica i espavilada que podria ser ben bé una de les noies dels llibres de Keun. Tucholsky va acusar Keun d'haver plagiat el llibre que menciono, a partir d'un de Robert Neumann, un altre d'aquells grans escriptors de l'època, però Neumann mateix va dir que a l'escriptora no li calia plagiar res, tot i que ho va manifestar molts anys després de la controvèrsia. 

No conec el llibre de Neumann i no puc opinar sobre el tema. Al castell de Gripsholm s'hi ha volgut veure una mena de metàfora sobre el nazisme pel fet que la parella protagonista es troba amb una nena que vol fugir d'un sinistre internat i l'ajuda a tornar amb la seva mare. Segons la meva opinió aquesta anècdota, una part breu del llibre, s'ha magnificat en les interpretacions posteriors ja que el més rellevant és el llenguatge que fa servir la parella i els elements que ens evoquen una societat lliure i sense massa prejudicis morals, ja amb algunes inquietuds a l'entorn de la situació política però encara inconscient de la tragèdia que els encalça. 

Tucholsky va ser castigat pel nazisme com la gran majoria de personatges d'aquells anys que no combregaven amb la situació, el van desterrar a Suècia, on va morir el 1935, es creia que s'havia suïcidat però biògrafs seus actuals opinen que la seva mort podia haver estat accidental, per una ingestió excessiva, però involuntària, de pastilles per dormir. Això de les pastilles per dormir i els possibles suïcidis és una constant i aquesta mena de morts, que també han afectat a algunes conegudes actrius del cinema, restaran sempre en el misteri de les intencions del difunts. 

Pel que fa a aquella Alemanya i a tantes altres societats efímeres, que van acabar esberlades per les misèries de després, no sabem on hauríem arribat sense les guerres i les destruccions. Sembla que abans dels grans trasbalsos és habitual una mena d'optimisme fins i tot estètic, l'esclat d'un munt d'entusiasmes arrauxats i d'un doll de creativitat aclaparadora. 

L'humor alemany és interessant però jo diria que a molts meridionals ens costa d'entendre encara ara, en molts casos. Fa anys molts castellans acusaven els catalans de manca d'humor i era perquè no entenien l'humor català, a l'inrevés també ha passat tot sovint. L'humor és una cosa molt personal, també cultural, generacional, però diria que existeix, fins i tot, un humor familiar lligat a la historia de cadascú. Els moviments de població i les lectures diverses contribueixen a globalitzar, també, l'humor però nosaltres canviem i canvien els costums i coses que no ens feien gràcia ens en fan després i algunes que ens en feien molta més endavant no entenem com ens provocaven la rialla. Sobre l'humor s'han escampant molts tòpics, com ara que el somriure era la riallada de l'intel·ligent, dita que seria força discutible, segons com. 

El mateix Ricard Salvat, que tant a gust recordo com a professor de la universitat, ens amollava consideracions diverses sobre la ironia catalana, la manca d'humor negre al nostre país i com aquest humor negre surava per les espanyes i crec que ho deia amb uns certs prejudicis nostrats. L'humor negre semblava dolent però fa uns dies vaig llegir en un diari que a les persones intel·ligents els agrada l'humor negre. El fet és que cadascú adapta les teories i les interpretacions a allò que creu o vol creure o convé al moment històric, què hi farem. Jo he rigut molt amb els textos de Rusiñol però la versió que del seu humor ha fet darrerament un grup de teatre m'ha sembla lamentable i molt allunyada de l'esperit de l'autor, una persona que va tenir també, com tots els humoristes intel·ligents, el seu costat tràgic i ombrívol. Sobre això de què en català no hi ha humor negre, tot és relatiu.

Uns dels textos que m'han fet riure més són alguns del teatre del gran Karl Valentin, en les versions de Feliu Formosa, en més d'una ocasió s'han dut als nostres petits escenaris però no sempre els actors li han sabut trobar el to adient. Jo fins i tot n'havia aprofitat alguns a l'escola, quan existia l'enyorada segona etapa d'EGB. Al costat d'un humor que exalta l'alegria de viure, l'absurd de les relacions humanes i el que sigui, a Alemanya va emergir un expressionisme inquietant, a mi Metròpolis sempre m'ha fet por i una de les pel·lícules que no sóc capaç de tornar a contemplar sense neguitejar-me és L'àngel blau, aquella perversa seducció,  tan poc feminista, d'un home bo i ignorant del món i del pa que s'hi dóna, malgrat la seva saviesa acadèmica. 

Encara pitjor, pel que fa a patir, em sembla El jove Törless, tant el llibre com la pel·lícula. En ocasions es culpa més als austríacs que no pas als alemanys de les misèries col·lectives però cal pensar en què a Àustria, si bé hi va veure la llum Hitler també va sorgir gent tan crítica com Musil. Al jove Törless la víctima de l'assetjament té cognom italià, un aspecte que s'ha remarcat en diferents comentaris sobre el llibre i la pel·lícula, i, curiosament, la dama sàdica de l'internat de Tucholsky es diu Adriani. I és que això de ser víctima o botxí de vegades resulta perillosament aleatori.