23.7.17

VIRTUTS VANGUARDÍSTIQUES A CONSIDERAR

Resultat d'imatges de autobusos sagalés 1950

Per tal de canviar de tema, en aquesta ensopida tarda de diumenge i esperant el moment d'anar al Grec a veure Calígula, si no és que la pluja ens juga una mala passada, faré una nova entrada al blog, no ve d'una. Dissabte, a més a més de no publicar l'article del senyor Morán al diari objecte dels nostres odis viscerals hi havia d'altres coses interessants, com ara un article dedicat a l'empresa Sagalés. 

Crec que molts de nosaltres, en els anys juvenils, havíem repetit a cor. amb la colla enxirucada, aquella estrofa que feia: Si d'excursió vas/ amb Sagalés/ arribaràs/ sense calés, ailí ailó ailí ailó. On diu excursió hi podíem posar el nom de qualsevol localitat, és clar. La tonada s'anava repetint amb variants, si anaves amb la Renfe a Martorell arribaves fet un tortell i coses així, vaja. L'empresa Sagalés tenia fama de carera però també, en aquells anys remots, els seus autocars eren millors que els d'altres empreses.

Explicava el diari que setze generacions familiars han passat per l'empresa, que ha complert tres-cents setanta-cinc anys. En un món on tot dura tan poc aquestes coses emocionen, la veritat. L'estrofa surrealista que iniciava la divertida cantarella deia Si tu vas al cel en patinet/fes-mi un bon lloc que hi pujo jo... Aquest inici es repetia en diferents idiomes, ignoro l'origen precís de la meravella musical. És aquesta una tonada que pot durar hores, ja que pel mig hi surten embarbussaments i després tot això d'anar amb els Sagalés o la Renfe i el que la creativitat popular sigui capaç d'inventar. S'ha de dir que els esplais i casals encara entonen aquestes cançonetes entranyables quan cal.

Jo no sóc subscriptora de La Vanguardia però la puc consultar per la xarxa gràcies al fet que el meu germà sí que ho és i la subscripció es pot fer extensiva, pel que fa a la consulta virtual, a mitja dotzena de persones de l'entorn. Els meus pares i alguns veïns de l'escala de la meva infantesa n'eren subscriptors, als infants ens encarregaven el repartiment dels exemplars pels diferents pisos i sovint els veïns ens obsequiaven amb un caramel o una xocolatina, cosa molt d'agrair després de pujar i baixar escales a dojo. Més endavant es van donar de baixa, crec que a causa d'un augment del preu però de tota manera la compraven de tant en tant.

Fa anys, si volies consultar diaris antics, havies d'anar als arxius, era una tasca feixuga, llarga i entretinguda, i segons com encara ho és ja que això de la digitalització no ha anat tan de pressa com era d'esperar. La Vanguardia era molt cobejada i a la seu del carrer Pelai et posaven força dificultats per a fer consultes. Amb els anys van digitalitzar el fons i per a consultar l'Hemeroteca, al principi, havies  de ser-ne subscriptor. Aleshores, durant un temps, en vaig ser. Fins que la consulta de l'Hemeroteca va ser gratuïta i ja no em va caldre pagar més del compte. 

L'única restricció és que els articles que tenen menys de trenta dies no són accessibles si no ets subscriptor però, vaja, no em sembla pas malament. L'Hemeroteca de La Vanguardia és una mina, molts articulistes, novel·listes i la resta s'han aprofitat de la facilitat d'una digitalització molt ben feta i d'un buscador excel·lent, sobretot en comparació amb d'altres. L'antic Avui havia tingut una bona hemeroteca però no sé que en van fer, hi ha molta revista antiga i diaris digitalitzats però les consultes són un calvari.

Jo crec que quan es diuen tants penjaments, molts dels quals justificats, sobre el diari, s'oblida la meravella d'aquesta Hemeroteca gratuïta, la veritat. Jo m'hi passo moltes estones tafanejant, fins i tot sense cap objectiu concret. Aquests dies recordava la mort de Xesco Boix i alguns fets estivals de quan els meus fills eren petits i anàvem a càmpings de la costa i en un moment aquest estrany túnel del temps, sense moure't de casa, em va situar els fets en un context que ja havia oblidat. 

Moltes bestieses que s'afirmen sobre el passat es podrien evitar amb una consulta apressada a aquest recurs online però pel món hi ha molta galvana. He trobat coses increïbles sobre la història del barri, sobre els veritables espectacles que es feien al Paral·lel. No hi és pas tot, és clar, però deunidó. En ocasions també passejo per col·leccions antigues diverses, d'aquestes de la web ARCA, però malauradament no resulta fàcil trobar el que voldries tot i que trobar el que trobes per casualitat també té la seva gràcia. 

Fa molts anys vaig llegir Servitud, del Puig i Ferrater, és un llibre emblemàtic que aleshores tot just s'havia reeditat. Gràcies a les orientacions del professor Ricard Salvat vam saber que en un lloc on es veu que en tenien exemplars hi havia hagut un escapament d'aigua o una cosa així i en venien exemplars barats, amb la coberta malmesa. 

La novel·la fa referència al diari La Llanterna, absolutament identificable amb La Vanguardia i es pot constatar que moltes coses ja venen de temps, la veritat. Jo, aleshores, tampoc no sabia res de Puig i Ferreter, estava condemnat a una mena d'ostracisme per un afer de malversació de fons de la Generalitat que mai no ens han explicat del tot  ni prou a fons. Sembla que l'escriptor i periodista no ho negava però deia que no era l'únic en haver sucat. Aquestes misèries no li treuen mèrit com a escriptor, se'l va reivindicar en part amb el temps, però tots aquells escàndols han quedat embolcallats en moltes discrecions culpables, com tants altres, de casa i de casa del veí. 

En els setanta i vuitanta llegir La Vanguardia o l'Avui feia que et consideressin de dretes i convergent, una cosa molt lletja en segons quins àmbits de la renovació pedagógica, i això que encara no havia passat tot això del Pujol. Amb l'Avui et podies excusar dient que era l'únic en català, ho va ser durant força temps. De tota manera, en aquells anys, recordareu que alguns experts deien que la llengua catalana era burgesa i d'altres ximpleries que avui poden semblar més surrealistes que la mòmia del general Prim.

En una època l'enviaven de franc a l'escola i aleshores tothom el fullejava encara que fos tan lamentable, segons opinions esquerranoses. Els mestres avançats, socialistes o més a l'esquerra encara, això sí, venien cada dia amb el pesadíssim El País sota el braç. Ja sabem com ha derivat aquest diari, així que sense comentaris. Més endavant alguns es van passar al Periódico, i també, sense comentaris. Malgrat els eterns penjaments fets a La Vanguardia un mestre avançat de qui no ho hagués dit mai, em va confessar en aquella època que el diumenge se la comprava, amb tot aquell patracol de suplements i regalets que t'amollaven, i que el seu diumenge ideal era gaudir de la segona residència llegint-lo amb tranquil·litat. 

En aquells anys van sortir moltes revistes setmanals interessants. Una de dogmàtica va ser durant un temps el Triunfo, jo em creia tot el que m'explicaven allà, avui en conservo alguns exemplars i comprovo que era força doctrinària i que també s'afirmaven inexactituds de tot tipus. La grapa dialèctica periodística pot fer-nos beure a galet el que sigui, quan ets jove encara resulta més fàcil que t'enredin. 

No sé com me n'he anat d'una cosa a l'altra, partint de l'Empresa Sagalés i la seva llarga història. Comprendreu que amb tot el que he explicat i admetent que La Vanguardia és i ha estat dels que manen, o potser, fins i tot, és els que manen, li tinc un cert carinyo, no hi puc fer més. És greu?

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El meu avi havia estat l'encarregat de Sagalés, a Caldes de Montbui, amb tres setmanes ja vaig anar de Sant Feliu de Codines a Sabadell amb el cotxe de línia del Sagalés que es deia abans.

Júlia ha dit...

Vas ccomençar a viatjar molt aviat, Francesc, he, he

Tot Barcelona ha dit...

Comencé a comprar el Ciero (Noticiero Universal) cuando valía 7 pesetas y salía por la tarde. Me pasé al Telexpres, también por la tarde. A raíz de buscar trabajo me pasé a La Vanguardia española, ya a 10 pesetas/12/15...de ahí a 25. Cambió de nombre y con la Vanguardia a 40/50/60 ptas...me pasé al País, cuando los jueves escribía Gabriel García Marquez en la página de Cultura. Estuve leyendo una temporada Diario 16, con Miguel Angel Aguilar como director; buen diario y mejor director, y ahí descubrí a Gregorio Morán, que por lo que parece lo habían botado de todos lados, mira por donde, y que en aquel momento era del PCE y decía que el Lister era un comunista de cintura para arriba pero un machista de cintura para abajo y el Tamames un reaccionario (y aquí si que no le puedo discutir), por no hablar de Carrillo, al que también lo defenestró y creo que por algún motivo más se autoexpulsó.
Me volvía a pasar a La Vanguardia, porque tenía los mejores cronistas extranjeros, y desde que hay internet soy suscriptor los fines de semana, porque los de diario puedo leerla dado que estoy abonado por una persona que me la deja mirar porque puede dar el pase.
No sabría pasar de la prensa, aunque se que son noticias frescas de ayer.
Un abrazo

Júlia ha dit...

Miquel, yo tampoco, la miro cada día por internet, incluso alguna cosa en francés, pero cuando estoy de vacaciones compro en papel, todavia resulta imprescindible, con todos sus condicionantes. Líster, Carrillo, Tamames, vaya trío, habria mucho para escribir sobre los tres, Morán escribe muy bien y se ganó fama de independiente pero con el tiempo me parece bastante resentido, el tema catalán, como le pasa a muchos, ni lo entiende ni lo entenderá.

Hay que ver los muchos periódicos que han ido desapareciendo con el tiempo, han salido otros pero no se puede dejar de admitir que La Vanguardia resiste, de momento, y no sólo porque haya dinero detrás sinó porque ha tenido una buena visión comercial, es mi opinión.

Me sabe mal no saber idiomas para poder leer más prensa de fuera.

Unknown ha dit...

Jo anava amb la r.e.n.f.e. (Rusia Exterminará Nuestra Falange Espanyola)i per fer la part de la Costa brava on la línia no arribava feia servir la S.A.R.F.A. que encara rutlla i bé. per anar a La Garrotxa agafo la TEYSA, quan he anat a Mataró, la Casas i per anar a Granollers -rodolí- la Segalés.
Interessant el que expliques com ho és també el que el Miquel comenta. Jo recordo el meu pare comprant-se La Vanguardia cada diumenge. Vivíem a l'estació de ferrocarril i, de vegades, de la feixuga i entranyable màquina de vapor i, concretament, del furgó, descarregaven un bon feix de Vanguardies ben lligades.El carter que tenia quiosc era allà per recollir-les. Jo travessava aquella espessor gairebé negra del fum espès, fins i tot olorós, i amb dues pessetes rebregades comprava el diari pel papa. Quan oblidi aquest record voldrà dir que m'he oblidat de mi.
Mai vaig combregar amb El País potser perquè tothom s'hi va abraonar amb fal·lera i jo tinc cert esperit de contradicció. Quan en Garci no era encara del PP i era un home progressista, es va molestar molt amb El País perquè quan ell va guanyar l'Oscar l'editorial se li'n va riure. A la televisió el va qualificar com "Le Monde de Palencia" i em vaig quedar amb la troballa.
Per cert, per FaceBook llegeixo els titulars de Le Monde, de Clarín etc.. Tenim el món més a l'abast que abans, taanta informació atabala i, quasi sempre, ho has de posar tot en quarantena però no deixo de gaudir d'aquesta allau de comunicació que mai m'hagués pogut imaginar.

Júlia ha dit...

Glòria, línies d'autobusos totes elles entranyables.

L'olor d'aquell fum i del fum en general és una olor gairebé perduda, les olors porten sempre molts records. També recordo l'olor de tinta i paper que feien els antics quioscs, gairebé no en queden, per cert.

El cas del Garci és curiós i caïnita, quan en d'altres països algú guanya un óscar sembla que tothom se n'alegri però aquí tot es barreja i semblava que li tenien mania i gaudien deixant-lo en ridícul, qui sap si per això es va traumatitzar i es va passar a l'indret fosc tot i que jo no crec que 'sigui del PP' ben bé. I passo per alt la qualitat, s'han donat óscars a coses molt pitjors, al llarg del temps. També hi havia qui en deia el 'boletín orteguiano del estado' del diari aquest, a mi també m'empipava que tota la penya suposadament progre de l'escola fos tan 'païsera'.

No crec que l'excés d'informació sigui dolent i qui no sap tria té un problema, sembla que abans tothom estigués ben informat, cosa molt i molt discutible.

Unknown ha dit...

Jo tampoc sé si en Garci està adscrit al PP però el què sí sé és que va anar al casament de la noia de l'Aznar i, aquest fet, em va portar a pensar-ho.

Júlia ha dit...

La meva opinió és que s'ha deixat festejar, guardant certes distàncies, tampoc no m'estranya, l'esquerra oficial el va tractar molt malament.

Fa poc, en una entrevista, feia broma sobre això del PP, deia que si en fos militant en lloc del Wert estaria ell i que, de fet, té amics a molts partits.

Parlo per intuïció, ep.

Per cert, també li he vist de tot,com a director, però, per exemple, 'El abuelo' em sembla una meravella, la Cayetana -aleshores tenien rotllet- també és on m'ha agradat més, en cinema.