23.7.17

TERRATRÈMOLS CASOLANS EN TEMPS DE XAFOGOR ESTIVAL

No m'agrada gaire escriure sobre temes polítics al blog, en general tot es polaritza i és fàcil que t'entenguin malament, per una banda o per l'altra, tot i que si hi hagués dues bandes i prou ja podríem estar contents. En algun lloc vaig llegir alguna cosa així sobre les dues Espanyes, que tant de bo haguessin estat dues però que, malauradament, eren moltes. El món és complex però per tal d'intentar entendre'l el reduïm a esquemes tot sovint. Fa anys t'identificaven com a convergent o socialista, eren els extrems en pugna. Com que ser o no ser és la qüestió no pots dir que no ets de res de forma devota, ni intentar matisar el que sigui sense que t'etiquetin o et mal interpretin.

Fa uns dies l'alcalde de Batea es despenjava amb una estranya declaració sobre les intencions de passar-se a l'Aragó perquè el poble se sentia discriminat. El fet és que molta gent del poble, diria que una gran majoria, no va saber res de les declaracions de l'alcalde fins que no es van fer públiques. Vaig sovint a aquest bonic i acollidor poble i sempre m'ha semblat que, en l'actualitat, disposa d'uns serveis públics molt acceptables. A més a més, posats a canviar de comunitat autònoma, potser pagaria la pena trobar-ne una de més esponerosa, La Rioja, Navarra. Espero que la declaració, sobre la qual sembla que l'ajuntament donarà explicacions dimarts, no passi d'una de tantes boutades nostrades que s'obliden amb el temps i es dilueixen en el no res de la fràgil memòria. Però en aquest moment declaracions d'aquest tipus donen peixet a ja sabem qui.

Som en temps de tribulació, aquella mena de temps en els quals Sant Ignaci aconsellava no fer canvis, però resulta que també som en temps de canvis, sí o sí. Les declaracions del batlle s'han escampat pels mitjans de comunicació de tota mena i els hispànics hi han xalat i s'ha interpretat com si fos cosa de tot un poble en rebel·lió. L'amenaça de passar-se a l'Aragó m'ha recordat una protesta dels mossos d'esquadra de fa uns deu anys en la qual amenaçaren de parlar en castellà. Són aquesta mena d'amenaces que tenen poc a veure amb el rerefons, probablement just, de la inquietud i el malestar, com quan una criatura que fa una rebequeria assegura que, per exemple, no pensa menjar per fer la punyeta a la família i al capdavall es perjudica ella mateixa la primera.

Una protesta vigent que poca gent entén és la dels del metro. Per més que he preguntat a persones conegudes ningú no sap ben bé què es demana. Encara vivim amb una visió romàntica de la vaga tradicional però la vaga tradicional i obrerista perjudicava els amos i els empresaris, ara es perjudica a tercers que no tenen cap culpa, gent humil, sovint amb feines molt més fràgils i precàries que no pas les dels qui protesten i, en molts casos, sense cap possibilitat de fer vaga, cosa que avui tan sols es possible en grans empreses i, encara, públiques o gairebé. 

S'ha d'anar amb compte amb protestar sobre segons què, a un pobre veí de Blanes que va protestar sobre el soroll que feien uns festivaleros a tocar de casa seva li van fer una mena d'assetjament popular, ha hagut de guillar de vacances i el soroll dels nostres temps, amplificat amb tants amplificadors, ha retornat on tocava. Com que he patit dues horribles nits de Festa Major de barri a tocar de casa m'he sentit identificada amb el pobre home, la veritat. Els enemics del poble avui queden reduïts a aquestes incòmodes protestes però sembla que provoquen les mateixes ires populars.

Ahir hi va haver molt de soroll amb això de l'article censurat del senyor Morán. El senyor Moran té ganxo escrivint, no es pot negar, jo l'acostumo a llegir, no me'n puc estar. En moltes ocasions ha dit inexactituds, disbarats i mentides i se li veu molt el plomall, però això també anima el context. Molta gent n'és seguidora incondicional i ahir es van enfadar molt amb La Vanguardia, un diari que sempre, des de temps immemorials, ha estat tan llegit com bescantat. La cosa és ben curiosa ja que la devoció pel periodista no genera gaire matisos quan fa afirmacions absolutament fora de to. No vull insistir en un tema que ja ha fet vessar molta tinta, fa uns dies uns quants periodistes de diferents tarannàs van criticar aquest senyor per una afirmació que va fer sobre allò de que Goytisolo no havia llegit Incerta Glòria, a més a més titllava Sales d'una sèries de coses molt  exagerades. 

L'opinió sobre Sales pot ser diversa i subjectiva però resulta que hi ha escrits de Goytisolo sobre la novel·la que demostren que l'havia llegit i l'havia valorat positivament. El cas és que de seguida es va muntar una gresca unionista a favor del senyor Morán i en contra dels protestons, entre els quals hi havia la inefable senyora Rahola, com si fossin membres d'una croada en contra de l'articulista, que potser sí, no diré que no, car tot està molt revolt en aquests dies, sense entrar en consideracions sobre coses objectives com ara les inexactituds flagrants del que havia escrit, que no són pas les primeres. I és que aquest senyor tot sovint fa afirmacions que no demostra de cap manera ni se sap mai en què s'ha basat per fer-les, però aquesta manera de fer sembla que, a causa de la seva brillantor dialèctica, passi desaparcebuda.

Evidentment, com avui remarca Iu Forn en un escrit, sobta tanta solidaritat vers Morán i tanta protesta anti-censura-vanguardista quan poca gent va dir res en el cas de Sánchez Piñol, per exemple:

I els que aprofiten la censura d'avui pel bla, bla, bla, habitual de que això és un estat totalitari, una dictadura i la mandanga, una petita pregunta: ¿quan el mateix diari que ha censurat Morán va censurar l'Albert Sánchez Piñol, on eren? Què van dir? Quina va ser la seva indignació? O, què passa, que si el censurat és un puto indepe llavors els grans defensors de la llibertat callen? Un article censurat aquell, per cert, que parlava del senyor Zarzalejos, articulista estrella d'un mitjà que avui ha publicat l'article de Morán en lloc preferent però que va oblidar publicar aquest article de Sánchez Piñol que tot seguit li reprodueixo (...)

Sánchez Piñol, amb gran dignitat, va decidir deixar de col·laborar amb el diari, per cert, cosa que no crec que faci Morán, qui ahir no va dir ni piu més enllà d'explicar que s'estava fumant un puro. I és que sembla que La Vanguardia paga molt bé els articulistes i no deu ser fàcil fer moixoni en els temps que corren. Fa molts anys van criticar a Joan Fuster que col·laborés amb La Vanguardia i va dir, de forma sincera, que pagaven bé i no com d'altres que pagaven malament o, senzillament, no pagaven. Jo, quan algú em bescantava a fons el diari esmentat, sempre deia, en broma, que hi estava d'acord però que si m'ho oferien de col·laborar-hi, contentíssima i a firmar.

Tots tenim les nostres dèries i les nostres debilitats per uns i altres, ideològiques, subliminals, viscerals. Tot i que em faig grandeta i el meu mal no vol soroll, de vegades aquesta mena d'esdeveniments distreuen, encara més a l'estiu. Un estiu calent però en el qual, com sempre, passi el que passi, moltes periodistes estrella toquen el dos i se'n van de vacances deixant substituts diversos en el seu lloc o no deixant ningú, que és el més habitual. 

Això de la supressió de l'article del senyor Morán, al capdavall, ha estat pitjor que una alcaldada periodística, ha estat un error, car l'article ha corregut per tot arreu, ha sortit al Periódico, que ja és gros, i a un munt de llocs d'internet. El de menys, sembla, és el contingut, que ningú no s'ha entretingut en analitzar a fons, com sol passar amb la majoria d'articles d'aquest senyor i de tants altres, als quals el valor se'ls suposa, el valor i el pes específic, diguin el que diguin. Pel que fa a la premsa, en general, qui pensi que allò que no és La Vanguardia és premsa independent, que s'ho faci mirar. Però els qui pensin de bona fe que gent com el senyor Morán són premsa independent, el mateix.

Tot està subvencionat i els periodistes també treballen a sou i, per cert, aquests sous són molt i molt diferents per als uns i per als altres. Una jove periodista em va explicar un dia, en el qual jo, de forma gratuïta i injusta, criticava la seva professió, que és aquest un sector on la feina escombraries té un nivell més alt i on no hi ha pas una gran solidaritat professional. En els darrers temps molta gent de casa es va passar a l'ARA però al malauradament desaparegut de forma prematura Carles Capdevila li vaig escoltar fa algun temps uns declaracions en les quals manifestava, tot i que forma discreta, els disgustos i desenganys que havia tingut en enfrontar-se amb la realitat del sector empresarial. 

El que m'inquieta, en general, és la incondicionalitat de molta gent pel senyor Morán o per qui sigui. Recordo amb neguit la gràcia que feien, durant una època, els escrits del senyor Sostres, moltes amigues me'ls comentaven entusiasmades fins que es va passar tres pobles i va acabar no sé on. Aquests periodistes que les foten sense engaltar agraden, diuen suposades veritats, semblen coratjosos. N'hi ha de totes les tendències i ideologies i d'entrada aconsegueixen seguidors fidels fins que l'èxit no els puja al cap i ja es creuen, com els passa a alguns polítics, imprescindibles. Dit això, crec i espero que puguem continuar llegint les Sabatines durant anys i panys, ni que sigui per poder criticar-les, matisar-les, lloar-les o condemnar-les. De tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor, altrament ens avorriríem d'allò més.

Un tema que no ha sortit, amb tot plegat, és de la desaparició del senyor Cuní i el seu programa, desaparició que s'ha explicat poc i malament però que molta gent ha aplaudit tot i ser obra dels perversos godonians, ja que el periodista desvetllava importants antipaties populars. Sembla que el senyor Cuní no tenia tanta requesta com el senyor Morán, vaja. O potser comparo coses incomparables, que no ho sé. De tota manera, el seu equip de tertulians incombustibles continua opinant per no dir res en d'altres teles i ràdios, cobrant, m'imagino.

Ah, i, de moment, deixo aparcat el surrealista tema de Dalí, la seva mòmia, l'exhumació i la paternitat encara no demostrada. Quin món més estrany...

13 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Conforme en gairebé tot amb la teva exposició.

Sobre el Sr Morán, poc a dir, solament que tinc la fortuna de col·laborar des de fa anys amb un amic seu, persona que per cert em va deixar el llibre dels Mandarins i que em va corroborar que el que deia (Gregorio Morán) de l´Ernest LLuch no era cert i que hi havia errors de pes i una mica de mala fé.
Aquesta persona de la que parlo (l´amic de E. LL.) no és un mindundi, és cátedro emèrit de Teoria Econòmica de la UB, i en la seva joventut va ser un actiu del PSUC i va conèixer per altres avatars a Gregorio Morán, que dit sigui de pas, en ocasions és una mica histriónic.

Dir de pas el cas del Cuní m'ha deixat una mica perplex, no ho seguia amb assiduïtat, però no em desagradava. Del que estic segur és que l'experta en supervivència política-comentarista-periodística-financera-futbolística, Sra Rahola, sabrà trobar treball en qualsevol altre mitjà. Ella, igual et fa una fritura de pantalons que et planxa un ou. Sap de tot.
Una abraçada

Carme ha dit...


Bon esmorzar de diumenge. Punt per punt el que has escrit el faig meu.... i espero que d'altres. Com que sospito que soc un peeeel mes gran que tu, ep, nomes un pel... potser anavem amb el lliri a la ma.

Tothom sap de qui es la Vanguardia, TV8...i les altres cadenes, els diaris...etc. estem en els dies de la "postveritat"

En resum, bon article....



Júlia ha dit...

Miquel, a mi el que em sorprèn és la solidaritat que ha desvetllat la censura de l'article de Morán en comparació amb d'altres, i també em sobta que tingui tants incondicionals seguidors malgrat la mala milk. A més a més, segons la meva opinió, ha empitjorat amb el temps, no és que sigui histriònic, aixó és el de menys i pot fer gràcia, però sembla intocable malgrat afirmi coses que no són certes i, a més a més, s'ha demostrat que no són certes. Aquí s'hi barreja tot i tot s'aprofita.

El senyor Cuní tampoc no es quedarà pas al carrer, ep. La Rahola no és l'unica que sap de tot, per cert, avui dia hi ha un exercit de totòlegs experts.

Júlia ha dit...

Carme, la premsa no ha estat mai lliure, ni la premsa ni gairebé res, i quan ha sortit una publicació més independent ha durat dos dies.

Gràcies pel comentari, m'alegro que t'hagi agradat un article que, per cert, crec que m'ha sortit una mica caòtic, però és que tot ho és, de caòtic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Més que solidaritat, es tractava de deixar constancia de la censura. Un amic em va trucar el divendres a la tarda i m'ho va dir: M'ha trucat fulano de tal i m'ha dit que han censurat la columna de Moran de demà. Haig de confessar que no en sóc molt fan de Moran, que per cert, no me'l com paris amb el Salvadoret Sostres, AQUEST NOI EN UN MOMENT DETERMINAT ES VA TRASTOCAR i se li va anar l'olla de l'Avui a l'ABC, però quan ho vaig comentar va ser més que res pel fet de la censura com a dany col·lateral del procés.
De Sánchez Piñol no sabia que li haguessin censurat cap article, però igualment ho hauria comentat si ho hagués sabut. Quan a Cuní, no l'he vist mai i com no m'ìnteressen els paons engolats, tarsan m'en dona el que faci o deixi de fer si és que quelcom fa. Em resulta insoportable, i no d'ara sinó de quan estaba a Catradio, després se'n va anar als EUA a aprendre no se que, per que en tornar va continuar fent i sent el mateix que abans de marxar.
Tot plegat, es per avorrir-ho tot, i nosaltres els del mig som els qui més problemes tenim, ens cauen les hosties d'una banda i l'altre, i apali, a anar entomant, i a la que et descuides titllat de franquista.

salut i paciència

Carme ha dit...

Si creus que el teu escrit pot ser una mica caotic, t'has trobat amb una caotica en un mon caotic.

Sempra la "prensa" ha estat al servei de qui la paga, economicament o partidisticament. Han desaparegut i desapareixen, periodistes fisica i laboralment. I d'altres son eterns.

De Sanchez Piñol es va parlar prou.

Dels itineraris laborals, sense acomiadament, recordo bastants, cap a una banda i cap l'altre. Més del est cap l'oest, i evidenment la seva opinio es va capgirar en la mida adient. Aixo dona un plus d'obertura al contractant, una mica com alló de "mireu, jo soc democrata" i per darrera, jajaja.

Per no allargar-me, que m'agradaria, recomano disposem d'un temps, per endinsar-nos en l'ocea digital i busquem en les seves aigues gent que contrasta la informació. Desitjo que el meu comentari no sigui gaire caotic... ho he fet d'una tirada i m'esperen per prendre un cafe amb gel... el qual està obert a tothom¡¡¡¡...

Perdo pel rotllete..








Júlia ha dit...

Francesc, no em pots negar que s'ha fet més soroll amb el Morán que amb cap altre, i els motius són diversos i 'convergeixen', a més a més a aquest senyor se li han passat per alt tota mena de disbarats, a això em referia. Cosa que amb d'altres, no tant.

Júlia ha dit...

Carme, se'n va parlar pero en uns cercles molt determinats, no va generar tanta esquinçada de vestidures com aquest senyor. Per sort l'oceà digital, on hi ha de tot, com dius molt bé, ofereix la possibilitat de contrastar i de llegit tant opinions arrauxades com assenyades.

La gent normaleta en sabem de la missa la meitat, de vegades, amb el temps, t'assabentes d'això i d'allò i encara se'n queda més cara de poker

Júlia ha dit...

Francesc, no et sembla estrany que no t'assabentessis de la censura-Piñol i d'aquest cas ens n'hem assabentat tothom???

Júlia ha dit...

I ara tothom comparteix aquesta opinió d'en Sostres però recordo els temps en els quals molta gent el llegia i li reia les gràcies, la memòria és molt selectiva

gloria abras pou ha dit...

jo no he trobat el teu article gens caòtic i, afortunadament, hi he reconegut de seguida la teva veu i la teva veritat.
Estic molt d'acord amb el què dius i, sí, potser continuarem llegint les Sabatinas però a mi, aquest home, sempre m'ha fet molt mala espina. El seu llenguatge només és brillant en aparença, resulta ocurrent i audaç però diu massa mentides i quan l'he llegit, no molt sovint, se m'encén l'alerta roja.
No recordo el motiu per el qual Sánchez Piñol va ser censurat i quant a Sostres el seu bessó és en Dedéu que, des de Nova York on vivia, feia bloc en castellà i res a dir però ara pretén descaradament enfilar-se al carro del que ell creu que és el poder català. Per sort cau molt sovint, veure el fracàs a l'Ateneu i, si sigueix amb tan poc èxit, el seu amic Salvadoret li hauràs de fer un racó a la columna d'ABC.

Júlia ha dit...

Glòria, més aviat volia dir que potser divago entre molts temes, em costa centrar-me i ser breu. D'acord en tot, pel que fa a Piñol si cliques l'enllaç que he posat podràs llegir un dels articles censurats, l'ha reproduït el Iu Forn, no és que jo fos gran seguidora i admiradora de Sánchez Piñol, tan sols volia insistir en què amb això del Moran tothom ha protestat i, en d'altres casos, res de res o molt poc. Bàsicament es veu que criticava Zarzalejos. El Dedeu també és d'aquests que va d'enfant terrible, aquesta mena de personatges escriuen de forma brillant i tenen un cert ganxo, però s'ha d'anar amb compte amb ells. Precisament el Dedéu també es va despatxar en contra del Morán per tot allò del Goytisolo i aquí entrem en l'espiral del perill, sembla que si ets dels uns no pots dir que els altres tenen raó de tant en tant, o caixa o faixa, vaja. Costa molt tenir el cap clar i opinar de forma més o menys lliure, encara més, en els temps que corren i segons on, costa fer-ho, la veritat. Amb els anys o et tornes dogmàtica o et tornes agnòstica i escèptica, em temo.

Júlia ha dit...

Un personatge clàssic català és el de l'emprenyat que se'n va a Madrid. O a l'ABC. I això des de temps antics. Amb el temps hem anat veien conversions tan raretes en tants sentits que ja no t'estranya res. Hi ha un personatge que és el castellanoparlant ressentit, crec que s'hi pot incloure Morán i molts altres, de vegades la percepció del ressentiment pot semblar gairebé imperceptible fins que es manifesta. Molts autors i periodistes arrelats aquí però que han escrit en castellà pateixen la síndrome i es pot percebre en la seva literatura. He de dir que l'única excepció que he conegut ha estat la de González Ledesma, aquest tema em portaria a teoritzar i necessitaria textos per documentar-ho i no citar de memòria, per això no diré noms de moment, tot i que en tinc un munt al cap. També hi ha el contrari, el català dogmàtic que tot allò que és en castellà li produeix urticària, és clar. Un s'alimenta de l'altre.