31.8.17

PELEGRINS, VIATGERS I EXCURSIONISTES



Cubierta del libro Peregrinos de la belleza


Aquest llibre va ser el primer escrit per la professora Maria Belmonte,  ja n'ha publicat un altre i cal pensar que n'hi haurà més i que haurem d'estar a l'aguait sobre els propers. Aquests pelegrins de la bellesa són nou personatges, tots ells masculins, que van sentir fascinació per Itàlia, Grècia, els seus mites i el seu passat, però també pel present que van viure en aquests països, sovint idealitzat i amb referents intel·lectuals. Aquests viatgers, la gran majoria, van ser aventurers, caminadors, gent arriscada i amb empenta, molt diferent per circumstàncies i tipus de vida, encara que el llibre els aplegui en les seves pàgines.

Belmonte no tan sols escriu sobre els personatges sinó que n’ha seguit les petges. Hi trobem escriptors força coneguts i d’altres que no ho són tant, al menys per a la gran majoria. Sobta comprovar els espais de llibertat que suraven en el món mediterrani, pel que fa a temes com ara l’homosexualitat. Una llibertat, en molts casos, pel que fa als costums de la Itàlia i la Grècia reals, limitada als homes. El volum aplega casos molt diferents, tant pel que fa a la procedència social, tot i que en molts casos va lligada a un món benestant i privilegiat, com en el tarannà vital i fins i tot en les tendències eròtiques.

De personatges com Wincklemann o Von Gloeden passem als gairebé contemporanis Axel Munthe, D. H. Lawrence, Durrell o Henry Miller. En alguns casos la guerra va allunyar-los d’aquell entorn, en d’altres, s’hi van establir de forma més o menys definitiva. El miratge d’una vida natural,  diferent de la societat industrialitzada i avançada en tantes coses d’on provenien la majoria, potser és el fil, una mica feble, que uneix aquests homes. Les dones passen d’esquitllentes pel llibre, esposes, amants, fins i tot minyones apreciades que fan bullir l’olla. L’erotisme, en totes les seves manifestacions, incideix força en aquestes vides, algunes de les quals sorprenentment llargues, malgrat els riscos assumits.
                                                                                   
Trobem homes admirables, menys coneguts, Patrick Leigh Fermor, Kevin Andrews, viatgers coratjosos, implicats en el seu temps, un temps complicat, amb guerres i violències que afecten de ple aquests països mediterranis. Alguns d’ells són ben conscients del final d’un món més imaginat que real. El sol i la llum, fins i tot el mar, tenen molt a veure amb una fascinació que, si bé basada en la literatura i l’art clàssics, té una gran part física i sensual. 

Avui el turisme ha fet canviar la visió de tants espais, convertits en oferta cultural, en destí turístic. La mateixa autora, en seguir les petges d’aquests personatges, no fa, també, turisme cultural? Aquells personatges descobrien més que no pas cercaven, seguir el seu record comporta tenir un camí establert malgrat que en el conjunt hi té un gran pes el descobriment personal de l’escriptora. Una frase actual diu que el turista va a llocs concrets mentre que el viatger no sap on va. Però tot és relatiu, fins i tot el turista més convencional pot trobar allò que no ha buscat mentre que el viatger, d'alguna manera, també té, en molts casos, objectius turístics.

María Belmonte mostra una gran sensibilitat i una base cultural envejable, encara més d’admirar en uns temps en els quals l’estudi dels clàssics i l’aprofundiment global en qualsevol cosa sembla un exotisme. Aquests nou homes, tan diversos, podrien haver estat molts més però sempre cal triar i Belmonte, basca, per cert, ha fet una tria molt interessant i eclèctica, plena de referències intel·lectuals serioses i aconsegueix aplegar rigor i amenitat en aquest llibre que segueix així mateix les petges temàtiques d’altres interessants volums apareguts en els darrers anys.

La lectura de la trajectòria d’aquests pelegrins de la bellesa esperona la curiositat i l’afany de llegir o rellegir molts dels textos que es mencionen. Un rerefons inquietant és el món real que es dibuixa en el decorat, infants i adolescents explotats, pobresa resistent, primitivisme, fam, misèria i conformisme i, en alguns casos, l’horror de la guerra i les seves violències i seqüeles, davant de les quals tan sols es pot fugir o lluitar i evidenciar la impotència de les bones intencions. Aquí es passa de puntetes a l'entorn de temes espinosos, com ara el de les mines de sofre sicilianes on hi treballaven infants de menys de dotze anys, però Blom, a La fractura, ens n'ofereix una visió terrible, fins al punt de què explica com un negre que havia estat esclau va comentar, en visitar-les a causa dels desplaçaments provocats per la guerra, que era molt pitjor aquella feina que el seu esclavatge laboral als camps de cotó.

Els paradisos són construccions culturals i comporten obviar realitats evidents contra les quals, però, hi podem fer poca cosa. El món clàssic real no el podrem conèixer mai, avui és ja, més aviat art, poesia, literatura, i tot plegat, a més a més, passat per invents moderns com ara el cinema. Quan jo estudiava, una professora de llatí explicava que l'única democràcia perfecta va ser l'atenenca i que no n'hi hauria cap més d'igual. Avui sabem que allò no era cert, ni esclaus, ni dones, ni gent d'origen foraster participaven d'aquelles perfeccions polítiques. 

Ara hi ha qui de forma esforçada puja i baixa muntanyes corrent però, per sort, llibres com aquest reivindiquen d’alguna manera els camins fets a peu, sense pressa, les converses amb la gent i fins i tot la imprecisió dels objectius viatgers. Allò que a casa nostra, de forma global, vam etiquetar com excursionisme i que la fatxenderia de la cultureta, malgrat referents seriosos com el de Pau Vila, va menystenir sense matisos. Potser és una impressió personal però sembla que Belmonte troba més aviat que no pas busca, cosa que dóna al llibre una grandesa especial la qual, lligada a la grapa en l’escriptura, fan d’aquest llibre una veritable delícia. 

En aquestes pàgines virtuals he comentat llibres que tenen, amb aquest, un cert paral·lelisme, tot i que són ben diferents, com ara el de Holmes sobre els romàntics o el d'Elisabet Riera sobre personatges diversos i singulars. Holmes, com Belmonte, segueix camins reals, Riera fa evocacions més lliures. En tots els casos aquests llibres són biogràfics sense ser-ho i es mouen amb total llibertat per unes vides atractives i diverses. Aquest tipus de llibre es pot considerar, en certa manera, un gènere, tot i que les etiquetes sempre resulten relatives. 

Els viatges que cerquen els records dels poetes, dels pintors, dels escriptors, dels músics, dels actors i les actrius, dels cantants, són interessants, imprescindibles en ocasions ja que tots tenim les nostres mitomanies particulars. Probablement, com deia, més o menys, fa anys l'injustament mig oblidat Terenci Moix, cap lloc ni cap persona són com els havíem somniat. Tot està descobert i davant l'emoció que pot provocar contemplar un moble que va pertànyer a algú admirat hi té un pes la massificació viatgera del present. Malgrat tot, el nostre imaginari sentimental no pot defugir els somnis lligats a construccions culturals diverses.  M'ho he passat molt bé llegint aquest llibre, he descobert moltes coses i n'he recordat d'altres i avui, a més a més, comptem amb la xarxa, on tot es pot completar i des d'on la gent del passat se'ns fa més present i visible. No he anat a Grècia, ni a Itàlia, però gairebé, gairebé, gràcies a aquest llibre, és com si aquest estiu hi hagués estat, coses de la literatura.


9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Quizá todo sea complemento de la edad. Me explicaré. De joven tenía muchas ganas de viajar y conocer, hoy las ganas son, lo que no está son las ansias, porque encuentro prescindible el hacerlo. A mi edad, y eso es una cosa que me maravilla y a la vez me extraña de turistas que pisan la ciudad, encuentro farragoso ir a ver la Sagrada Familia a sabiendas que estará lleno de gente haciendo horas de espera y colas sin fin, bajo solo de justicia y con 70 años encima.
Otra cosa que me hace reir, perdona mi franqueza rozando a cínica, es la visión de personas que apenas pueden andar porque los años ya han hecho su agosto y van con una cámara de kilo y medio haciendo fotos a lo destroyer. ¿Fotos ? ¿para qué ?...
No tengo más remedio que acercarme a Venecia casi cada ocho, diez meses, allí vive parte de la familia por parte de padre, y me pongo enfermo de sólo pensarlo.
Por cierto, mi hermana (que sólo habla italiano con acento calabrés), dice que se quiere ir de allí y comprarse una casa en Bassano del Grappa, a 60 kmtos, pero que el problema , y por la edad de su marido, lo tiene con el traslado de los médicos y los ambulatorios. Si no, me ha confirmado, ya se hubiera ido. Que aquello es insufrible y que lo que no puede ser es que para coger el vaporetto e ir al ambulatorio te tires casi una hora de espera y siempre lleno sin posibilidad jamás de sentarte, ya que siempre todo (museos, trasportes, teatros, ambulatorios...) está lleno a rebozar y al final se le hace insufrible.
Un abrazo

Júlia ha dit...

Miquel, yo también he perdido hace tiempo las ansias viajeras, aunque nunca se sabe, tengo una amiga de cerca de noventa años que no pudo salir de joven y en estos últimos tiempos ha estado por todas partes, de momento prefiero la tranquilidad, en caso de viajar, eso sí, huir de las colas y los rebaños... Lo de las fotos, lo mismo, cada vez hago menos, lo importante es vivir el momento y no intentarlo inmortalizar, cosa imposible, aunque esos teléfonos de hoy son una gran tentación, muchas las elimino cuando ya han cumplido su función

Ramon ha dit...

M'apunto aquest llibre. Pel que expliques, segur que m'agradarà. És un tema que m'entusiasma. Gràcies, Júlia.

Júlia ha dit...

Hola, Ramon, a mi aquest tipus de llibres m'agraden molt, les novel·les ja em cansen una mica o potser és que no les encerto, me'l va deixar una bona amiga que també escriu i és una enamorada d'Itàlia, crec que l'autora n'ha tret un altre fa poc que també pinta molt bé.

gloria abras pou ha dit...

A mi no m'agraden els llibres de viatges ni massa els viatges. He sortit per aquests mons perquè soc filla del meu temps però he repetit països i no he sentit ni sento cap atracció per llocs que em serien incòmodes, on el menjar em faria angúnia i que prefereixo veure'ls al cinema. Tinc, està clar, un tarannà molt burgès, els viatges que poder ser una aventura m'esparveren però valoro les inquietuds d'aquells que no lamenten embrutir-se, dormir al ras i no saber què mengen.Si després ho expliquen, doncs perfecte.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Abans hi havia gent que viatjava, que badava, però això era abans, ara nomès cambiem el cul de lloc. Hi ha gent que en tota la seva estada ni tan sols surt de l'hotel.

Júlia ha dit...

Glòria, aquest no és ben bé un llibre de viatges ni crec que l'autora ho hagi passat malament encara que hagi fet trams a peu, tot té el seu moment vital, també, jo ara sóc molt poc viatgera, en general i en totes les modalitats, pero, demà... no ho sé.

Júlia ha dit...

Francesc, jo més aviat tinc la percepció de que la gent va molt amunt i avall...

Júlia ha dit...

Aquest és un llibre més aviat de literatura, i força literari, incideix en la vida de diferents personatges, sense fer ben bé biografia tot i que també i se centra en la fascinació que el món clàssic, Grècia i Roma, va exercir en la seva vida.