BALLANT EL SIRTAKI AL COSTAT D'ALEXIS ZORBÀS

 

Ha mort Irene Papas, feia temps que tenia alzheimer, pertany a la generació de la reina d'Anglaterra, de la meva mare... Una generació que, de forma inevitable, va desapareixent.  Papas ha arribat a una edat molt avançada tot i que en els darrers anys no tingués totes les facultats. La recordo en molts papers, era una actriu molt allunyada dels models estètics de la meva joventut però, fins i tot sense entendre gaire de cinema, quan la veies a la pantalla impressionava.

La memòria és selectiva i personal, el seu paper que més recordo és de la vídua de la pel·lícula Zorba el grec, el linxament de la qual em va deixar amb el cor encongit durant uns quants dies. Hi vam anar amb la colla del centre parroquial del barri, després van tornar al local per fer una mena de cinefòrum, un dels  nois de la colla, d'aquests més intel·lectuals que, per sort, hi solia haver a tots els  grups de jovent, s'havia preparat una mica el tema.

La crítica convencional no va ser gaire entusiasta amb la pel·lícula. Un dels temes que va sorgir en el col·loqui parroquial va ser si els fets que s'explicaven, sobretot el tema de l'assassinat de la vídua, no eren exagerats. Algú va comentar que no sabíem el que era l'Espanya fosca, fins i tot la Catalunya, profunda. Segurament tenia raó, jo no havia sortit gairebé ni del barri, llevat de les excursions convencionals a muntanya que arribaven, a tot estirar, a Tavertet o el Montseny. 

La pel·lícula va donar-nos a conèixer Katzanzakis, El Crist de nou crucificat va ser un títol habitual inclòs en les lectures recomanades pels sectors cristians avançats d'aquells anys. També va ser aquella una pel·lícula que va contribuir a mitificar i fer-nos veure d'una altra manera Anthony Quinn, que es tornaria un actor imprescindible al cinema amb pretensions d'aquells anys. Bates estava guapíssim, va ser un actor ple d'ambigüitats però molt atractiu. Aleshores en sabíem poca cosa. 

A casa nostra vam poder llegir el llibre en català ben aviat, gràcies a la versió de Vergara, em sorprèn encara els llibres que es publicaven en la nostra llengua, en aquells anys complexos, pocs, potser, però molt ben triats i de plena actualitat, en molts casos. Per sort jo tenia una companya de feina, més gran, que se'n podia comprar molts, em va passar aquest i, crec que de la mateixa col·lecció, El doctor Zhivago i uns quants més.

He tornat a veure la pel·lícula en alguna ocasió i he rellegit el llibre, Acantilado en va fer un bona versió fa pocs anys, amb traducció de Selma Ancira. Les revisions de pel·lícules i les relectures ens descobreixen coses que potser no havíem sabut copsar però, per altra banda, mai no recuperes el sentiment de descoberta, l'emoció de la primera vegada, encara més quan la primera vegada la podem situar en un moment políticament excitant, amarat de juvenil ignorància i esperança absoluta en un demà mític. La joventut, com la infantesa, passen una sola vegada per les nostres biografies, i potser està bé que sigui així i que tot sigui nou i per descobrir, per a cada generació.

La traducció al català va ser obra d'un hel·lenista de categoria, Jaume Berenguer Amenós, que va morir relativament jove després d'haver passat la guerra i haver desenvolupat una tasca intel·lectual de categoria. La seva biografia mostra com n'és, avui, de mal explicada, la guerra civil i les circumstàncies de tanta gent, Berenguer va estar reclòs, i no era cap feixista, en un camp de presoners republicà, un tema espinós que ens estimem més no remenar gaire. Un seu professor, un capellà intel·ligent, bon home i il·lustrat, va ser assassinat de mala manera. Alguns aspectes de la vida d'aquell traductor m'evoquen, en algun sentit, potser agafat pels pèls, el mateix Katzantzakis.

L'autor grec, després, no va ser tan llegit, i el conservadurisme religiós de la seva terra el va arribar a condemnar, no recordem gaire, avui, aquella polèmica sobre la versió en cinema de La darrera temptació de Crist. Alexis Zorba és un personatge real, reconvertit en personatge literari per l'escriptor, alter ego del que interpreta Bates, aquest estranger amb interessos econòmics, que aterra en un mon desconegut que li sembla primitiu. Cacoyannis va treballar força amb Papas, actriu que també va ser una molt bona cantant. Va tenir amors, expliquen, força tòrrids, però discrets, amb Marlon Brando, un peix que es duia l'oli, amb una biografia terrorífica. Ella en tenia bon record, sembla.

Cacoyannis, en les seves versios d'obres clàssiques, ens va mostrar una Grècia clàssica més realista, amb estàtues pintades i escenaris eixuts. A banda del Zorba no he tornat a veure moltes d'aquelles pel·lícules. A la pel·lícula es van inventar allò del sirtaki i la imatge del protagonsta ballant, davant del mar, amb el noi jove al costat, ha esdevingut una mena d'icona emblemàtica, que diuen avui.

Al Zorba, Papas hi fa un paper secundari però molt rellevant. Avui vèiem la història de la vídua que malda per aconseguir ser lliure i no un objecte de desig d'un jovenet obsessionat amb ella, amb uns ulls diferents, violència de gènere en estat pur, la dona com a esca del pecat i culpable del que sigui. Eren aquells uns anys en els quals semblava que tot anava a canviar molt de pressa, a Espanya, però també al mon. No va ser ben com volíem i desitjàvem. La pau universal encara és una aspiració, un miratge. Més que no pas la mort de la reina anglesa la desaparició de Papas representa la fi d'un temps que ja no em pertany. I, al capdavall, els reis també fan comèdia, tragèdia o drama, ben mirat.

El Sirtaki, contra el que vam creure al principi, va ser un ball inventat, inspirat, això sí, en danses gregues. Va fer fortuna i les nostres ballaruques comptaven sempre amb aquella música, tan lligada al nostre imaginari. El sirtaki del Zorbàs i el twist de L'escapada, pel·lícula del la qual avui he llegit un comentari de la Montserrat Duran al facebook, van ser molt més que balls, son músiques que representen tot un mon esvaït i poètic reflectit a la màgica pantalla del cinema.

VIDA, LITERATURA, IDENTITAT

Theodor Kallifatides és un escriptor d’origen grec, que ha viscut a Suècia, on va emigrar i formar una família, durant més de cinquanta anys. Allà ha desenvolupat una brillant carrera d’escriptor de la qual, malauradament, fins ara en sabíem poca cosa. I això que fins i tot ha escrit novel·la negra, d’aquesta que ara està tan de moda. A banda d’aquest meravellós volum i del fet que el seu autor ha estat no fa gaire a la nostra ciutat i en podem recuperar interessants entrevistes, tot just podem trobar, de moment, un parell més de llibres seus, traduïts al castellà. 

El llibre compta amb una acurada presentació material, en català i castellà, i amb tota probabilitat animi els lectors indecisos o mandrosos el seu volum reduït, en una època en la qual hi ha una certa tendència a allargar-ho tot excessivament. Kallifatides, en la seva vellesa -tot i que avui ningú no vol ser vell abans dels noranta anys- reflexiona sobre un munt d’aspectes de la vida. La carrera literària l’ha fet en suec, cosa que vol dir que domina a fons la llengua del país on va emigrar, però una crisi vital i professional l’ha empès a retornar de forma temporal a la seva Grècia natal i a recuperar, en aquest llibre, la llengua grega, en la qual ha escrit aquestes reflexions extraordinàries. 

L’autor es pot dir que ha tingut sort a la vida, té família estable i estimada, parella, diners, cases. Però el transcurs del temps ens situa davant d’una realitat evident però incòmoda, tot passa i tot es relativitza. La vellesa, avui, es mal vista i mal valorada, sembla una mena de malaltia evitable. L’escriptor ens parla de literatura, de política, d’amor i de mort. Reflexiona sobre el llenguatge, sobre el fet de tornar-se a sentir foraster quan podia considerar que ja no ho era, sobre l’emigració, la d’abans i la d’ara, sobre els canvis en el paisatge, en els costums, en la mentalitat de la gent, sobre les pèrdues de parents, d’amics. Sobre el record i la memòria i les seves trampes. Sobre un munt de coses que, d’una manera o d’una altra, ens afecten a tots perquè van lligades a la condició humana i la seva fragilitat. 

Sense tenir molt a veure, aquest llibre me n’ha evocat d’altres, igualment reflexius i testimonials, com ara Els anys, d’Annie Ernaux o El rec, de la nostra Xirinacs. El llibre, si no estigués tan extraordinàriament escrit, podria semblar un conjunt de divagacions inconsistents, però, en canvi, resulta tot un meravellós i sincer compendi de com van les coses al mon, no ara, sinó des de sempre. L’autor té una edat en la qual es pot assolir una perspectiva a l’entorn de la història i de la vida. Una perspectiva que pot resultar enganyosa ja que la joventut biològica té moltes trampes i no podem evitar una mena de nostàlgia i enyorament davant dels canvis, no sempre tan positius com havíem esperat. 

Avui, molts entusiasmes dels seixanta, l’època en la qual l’escriptor s’estableix a Suècia, s’han esberlat. Els problemes econòmics, les migracions massives, el rebrot dels feixismes, més o menys virulents, contemplen un retorn a una mena de nacionalismes rancis, molt inquietant. El consum abusiu ha apaivagat moltes protestes. Suècia era aquí una mena de miratge, fa anys, aquell nord privilegiat que el poeta Espriu magnificava. Avui ja no és el mateix, fins i tot els paisatges, com aquell idíl·lic entorn de la casa de vacances de l’escriptor, han canviat. El consum desfermat o el turisme frívol també han arribat fins allà. La llibertat d’expressió ha esdevingut una mena de trampa teòrica, depèn de com la facis servir. I nous dogmes de tot tipus s’escampen, sense prohibir però sense permetre. Enyorem, la gent gran, com Kallifatides, moltes coses del passat. Cal pensar si no és que, en realitat, tampoc aquell passat era com el crèiem aleshores. 

Sense arribar a la tragèdia viscuda per molts jueus que se sentien plenament alemanys i, en un moment de barbàrie col·lectiva van tornar a ser assenyalats com ‘els altres’, Kallifatides tornar a ser foraster en una terra que, al capdavall, també és la seva. I retorna als orígens, a la llengua deixada una mica de banda i a un país ple, així mateix, de contradiccions i problemes, menysvalorat per aquesta Europa asimètrica i ambigua, que sobrevalora l’eficàcia econòmica dels països suposadament seriosos però desitja anar a gaudir de la vida a un sud tan mitificat com el nord. Tothom, d’una manera o d’una altra, es pot sentir identificat amb molts aspectes d’aquest llibre, profundament humà, en el sentit més complet i mític de la paraula, que demana meditacions i relectures acurades. 

Publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', 8/9/2020

PELEGRINS, VIATGERS I EXCURSIONISTES

Aquest llibre va ser el primer escrit per la professora Maria Belmonte,  ja n'ha publicat un altre i cal pensar que n'hi haurà més i que haurem d'estar a l'aguait sobre els propers. Aquests pelegrins de la bellesa són nou personatges, tots ells masculins, que van sentir fascinació per Itàlia, Grècia, els seus mites i el seu passat, però també pel present que van viure en aquests països, sovint idealitzat i amb referents intel·lectuals. Aquests viatgers, la gran majoria, van ser aventurers, caminadors, gent arriscada i amb empenta, molt diferent per circumstàncies i tipus de vida, encara que el llibre els aplegui en les seves pàgines.

Belmonte no tan sols escriu sobre els personatges sinó que n’ha seguit les petges. Hi trobem escriptors força coneguts i d’altres que no ho són tant, al menys per a la gran majoria. Sobta comprovar els espais de llibertat que suraven en el món mediterrani, pel que fa a temes com ara l’homosexualitat. Una llibertat, en molts casos, pel que fa als costums de la Itàlia i la Grècia reals, limitada als homes. El volum aplega casos molt diferents, tant pel que fa a la procedència social, tot i que en molts casos va lligada a un món benestant i privilegiat, com en el tarannà vital i fins i tot en les tendències eròtiques.

De personatges com Wincklemann o Von Gloeden passem als gairebé contemporanis Axel Munthe, D. H. Lawrence, Durrell o Henry Miller. En alguns casos la guerra va allunyar-los d’aquell entorn, en d’altres, s’hi van establir de forma més o menys definitiva. El miratge d’una vida natural,  diferent de la societat industrialitzada i avançada en tantes coses d’on provenien la majoria, potser és el fil, una mica feble, que uneix aquests homes. Les dones passen d’esquitllentes pel llibre, esposes, amants, fins i tot minyones apreciades que fan bullir l’olla. L’erotisme, en totes les seves manifestacions, incideix força en aquestes vides, algunes de les quals sorprenentment llargues, malgrat els riscos assumits.

                                                                                   

Trobem homes admirables, menys coneguts, Patrick Leigh Fermor, Kevin Andrews, viatgers coratjosos, implicats en el seu temps, un temps complicat, amb guerres i violències que afecten de ple aquests països mediterranis. Alguns d’ells són ben conscients del final d’un món més imaginat que real. El sol i la llum, fins i tot el mar, tenen molt a veure amb una fascinació que, si bé basada en la literatura i l’art clàssics, té una gran part física i sensual. 

Avui el turisme ha fet canviar la visió de tants espais, convertits en oferta cultural, en destí turístic. La mateixa autora, en seguir les petges d’aquests personatges, no fa, també, turisme cultural? Aquells personatges descobrien més que no pas cercaven, seguir el seu record comporta tenir un camí establert malgrat que en el conjunt hi té un gran pes el descobriment personal de l’escriptora. Una frase actual diu que el turista va a llocs concrets mentre que el viatger no sap on va. Però tot és relatiu, fins i tot el turista més convencional pot trobar allò que no ha buscat mentre que el viatger, d'alguna manera, també té, en molts casos, objectius turístics.

María Belmonte mostra una gran sensibilitat i una base cultural envejable, encara més d’admirar en uns temps en els quals l’estudi dels clàssics i l’aprofundiment global en qualsevol cosa sembla un exotisme. Aquests nou homes, tan diversos, podrien haver estat molts més però sempre cal triar i Belmonte, basca, per cert, ha fet una tria molt interessant i eclèctica, plena de referències intel·lectuals serioses i aconsegueix aplegar rigor i amenitat en aquest llibre que segueix així mateix les petges temàtiques d’altres interessants volums apareguts en els darrers anys.

La lectura de la trajectòria d’aquests pelegrins de la bellesa esperona la curiositat i l’afany de llegir o rellegir molts dels textos que es mencionen. Un rerefons inquietant és el món real que es dibuixa en el decorat, infants i adolescents explotats, pobresa resistent, primitivisme, fam, misèria i conformisme i, en alguns casos, l’horror de la guerra i les seves violències i seqüeles, davant de les quals tan sols es pot fugir o lluitar i evidenciar la impotència de les bones intencions. Aquí es passa de puntetes a l'entorn de temes espinosos, com ara el de les mines de sofre sicilianes on hi treballaven infants de menys de dotze anys, però Blom, a La fractura, ens n'ofereix una visió terrible, fins al punt de què explica com un negre que havia estat esclau va comentar, en visitar-les a causa dels desplaçaments provocats per la guerra, que era molt pitjor aquella feina que el seu esclavatge laboral als camps de cotó.

Els paradisos són construccions culturals i comporten obviar realitats evidents contra les quals, però, hi podem fer poca cosa. El món clàssic real no el podrem conèixer mai, avui és ja, més aviat art, poesia, literatura, i tot plegat, a més a més, passat per invents moderns com ara el cinema. Quan jo estudiava, una professora de llatí explicava que l'única democràcia perfecta va ser l'atenenca i que no n'hi hauria cap més d'igual. Avui sabem que allò no era cert, ni esclaus, ni dones, ni gent d'origen foraster participaven d'aquelles perfeccions polítiques. 

Ara hi ha qui de forma esforçada puja i baixa muntanyes corrent però, per sort, llibres com aquest reivindiquen d’alguna manera els camins fets a peu, sense pressa, les converses amb la gent i fins i tot la imprecisió dels objectius viatgers. Allò que a casa nostra, de forma global, vam etiquetar com excursionisme i que la fatxenderia de la cultureta, malgrat referents seriosos com el de Pau Vila, va menystenir sense matisos. Potser és una impressió personal però sembla que Belmonte troba més aviat que no pas busca, cosa que dóna al llibre una grandesa especial la qual, lligada a la grapa en l’escriptura, fan d’aquest llibre una veritable delícia. 

En aquestes pàgines virtuals he comentat llibres que tenen, amb aquest, un cert paral·lelisme, tot i que són ben diferents, com ara el de Holmes sobre els romàntics o el d'Elisabet Riera sobre personatges diversos i singulars. Holmes, com Belmonte, segueix camins reals, Riera fa evocacions més lliures. En tots els casos aquests llibres són biogràfics sense ser-ho i es mouen amb total llibertat per unes vides atractives i diverses. Aquest tipus de llibre es pot considerar, en certa manera, un gènere, tot i que les etiquetes sempre resulten relatives. 

Els viatges que cerquen els records dels poetes, dels pintors, dels escriptors, dels músics, dels actors i les actrius, dels cantants, són interessants, imprescindibles en ocasions ja que tots tenim les nostres mitomanies particulars. Probablement, com deia, més o menys, fa anys l'injustament mig oblidat Terenci Moix, cap lloc ni cap persona són com els havíem somniat. Tot està descobert i davant l'emoció que pot provocar contemplar un moble que va pertànyer a algú admirat hi té un pes la massificació viatgera del present. Malgrat tot, el nostre imaginari sentimental no pot defugir els somnis lligats a construccions culturals diverses.  M'ho he passat molt bé llegint aquest llibre, he descobert moltes coses i n'he recordat d'altres i avui, a més a més, comptem amb la xarxa, on tot es pot completar i des d'on la gent del passat se'ns fa més present i visible. No he anat a Grècia, ni a Itàlia, però gairebé, gairebé, gràcies a aquest llibre, és com si aquest estiu hi hagués estat, coses de la literatura.