EL MURMURI DE L'AIGUA I MOLTES COSES MÉS

 

Els llibres de Maria Belmonte tenen un encant especial, barregen opinions, informació històrica, la seva experiència viatgera i una descripció encisadora dels llocs relacionats amb el contingut. I tot plegat amarat d’una poesia especial que potser és el que me’ls fa tan atractius. Possiblement per als qui coneixen els llocs descrits i ‘viscuts’ el llibre tingui un valor diferent però, fins i tot si els llocs es desconeixen, i malgrat que potser no tindrem ocasió d’anar-hi, no hi fa res. El plaer lector és important, sigui com sigui. 

En aquest volum Belmonte no se centra en una localització geogràfica, en un trajecte concret, sinó que pren el tema de l’aigua com element central del contingut. Avui, en el mon occidental, obrim l’aixeta i, en general, tenim aigua a l’abast de forma còmoda, però això no ha estat sempre així ni de bon tros. Encara ens trasbalsa la visió de l’aigua a la natura, les fonts, els rierols, però des d’un punt de vista, en general, més estètic que no pas utilitari.

L’aigua ha tingut relació, des de l’antigor, amb totes les civilitzacions, en aquest llibre ens endinsem en la seva relació amb les divinitats, amb la religió, a través de diferents períodes, el llibre se centra a l'inici en Grècia i Roma i ens porta fins el Renaixement i el Barroc, bàsicament situant-nos a Itàlia.

Després d’una introducció passem per Grècia, on fonts, coves i nimfeus poblaven l’imaginari d’un mon mític evocat pels poetes i narradors. Roma ens aporta el pes civilitzador en el qual ja trobem enginyeria aplicada, arquitectura pràctica, a través, per exemple, dels aqüeductes. Les ciutats romanes precisaven d’infraestructures com ara clavegueram, banys i termes. Tot i que els poderosos també la feien servir com a mostra de la seva riquesa, amb espectacular espais i jardins a les mansions de luxe. Resulta molt evocadora la referència a la vil·la Pliniana.

Ja en el Renaixement ens ensopeguem amb Petrarca, en la recerca de manuscrits clàssics, tot i que ens apartem, en aparença, de l’element central del llibre. El pas pels jardins renaixentistes ens retorna a l’harmonia i la purificació i al protagonisme de l’aigua. I acabem en el Barroc, en una Roma papal en la qual s’opta per la construcció de noves fonts ornamentals, plenes d’obra escultòrica que mostra el poder terrenal dels qui les han encarregat. Seguim els passeigs de l’autora per llocs diversos, alguns ben populars, com la Fontana de Trevi, però també per indrets menys coneguts i més recòndits. Ens ensopeguem amb un munt de referències i en ocasions no resulta senzill orientar-nos en l’imaginari de Belmonte.

Crec que en més d’una ocasió es deixa una mica de banda el tema central per a diversificar-se a través de personatges i indrets diversos, sobretot en els capítols del Renaixement i el Barroc. Malgrat tot paga la pena, el plaer de la lectura ens atrapa, sigui com sigui. L’aigua pot esdevenir una de metàfora del poder papal. Un dels apartats, molt interessant i extens, és el que ens evoca la figura del gran Bernini, tan implicat en la construcció, entre d’altres elements, de fonts monumentals. El llibre ens ofereix un epíleg interessant i referències al mon contemporani, com ara un apunt personal sobre la pel·lícula ‘La gran bellesa'. Al final del llibre l’autora s’endinsa una vegada més en les seves experiències personals i el clou amb una extensa bibliografia. De forma inevitable, en ocasions, l’excés porta a la dispersió i a un excés d’erudició, sempre, però, comptant amb la visió personal de l’escriptora. En tot cas per la xarxa es poden trobar un munt de ressenyes sobre el llibre, entrevistes a l'escriptora i tota mena d'informació adient.

El llibre, al capdavall, ens fa connectar amb l'experiencia pròpia, amb les 'nostres' fonts, monumentals i populars, i amb el nostre propi imaginari.

Maria Belmonte té d’altres llibres, tots ells publicats per Acantilado. Fins ara, per diferents motius, encara ‘Peregrinos de la belleza’ és el meu preferit. Però s’ha d’admetre que és una escriptora que crea lectors i que va molt més enllà de la divulgació històrica convencional.

María Belmonte, El murmullo del agua. Fuentes, jardines y divinidades acuáticas. Editorial Acantilado, 2024, 195 páginas.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20240307/9540675/maria-belmonte-el-murmullo-del-agua.html

VAGAREJAR PER TERRES MÍTIQUES GRÀCIES ALS LLIBRES

Amb aquest llibre acabo els quatre de l’autora, tots ells diferents i imprescindibles, amb els quals he gaudit a fons d’una literatura de pes, inclassificable i intel·ligent, erudita i evocadora. Espero que n’arribin més, tot i que son libres que demanen grapa, saviesa, imaginació, temps i afició a un tipus de viatge que es desenvolupa més enllà del turisme de consum cultural

Des de temps llunyans hi hagut interès pel passat, cosa que comporta que es reinventi i es reinterpreti. Estic d’acord amb Benedetto Croce quan raona que tota la història és història contemporània. Fins i tot la novel·la històrica és contemporània, i molts grinyols narratius provenen del fet de no poder ni saber interpretar la mentalitat de la gent del passat, tan igual i tan diferent de nosaltres. 

Els treballs d’història seriosos i especialitzats son imprescindibles però de vegades escapen a la comprensió de la gent sense coneixements previs prou sòlids. De tant en tant sorgeixen llibres com aquest, els quals, des d’un punt de vista seriós i aprofundit es dirigeixen a un públic generalista, amb més o menys èxit. Jo no he estat mai una persona especialment viatgera i, en els darrers temps, per diferents circumstàncies, viatjo molt menys que de jove. Qualsevol lloc, per proper que sigui, aplega història, literatura, folklore, evocacions, records personals o col·lectius. Belmonte té la grapa de fer-nos descobrir allò que potser no sabem veure. 

Tot i que l’afició pel mon clàssic sembla haver anat de baixa i l’estudi del llatí i el grec no es troben en el seu millor moment, la fascinació pel llegat grec ens ajuda a entendre molts aspectes de l’Europa actual. Belmonte ens trasllada amb aquest llibre a una Grècia menys mediàtica i turística que la convencional, sovint massificada en època de vacances i, actualment, gairebé sempre. Ens situa en una Grècia diferent i igualment rellevant, vagarejant per un paisatge fronterer, complex, farcit de mites, de tragèdies i d’història. A una terra de trobada i confrontació entre orient i occident.

L’autora ens explica història, literatura, antropologia, art, ens evoca imatges diverses, ens descriu les seves caminades i els seus desplaçaments. La figura d’Alexandre sura entre moltes altres, acompanyada dels relats i les llegendes. En no haver encara aplegat les allaus turístiques d’altres indrets, per motius diversos, l’escriptora pot gaudir d’una certa solitud i de la contemplació tranquil·la de restes de monuments, de camins, de restes i de museus poc coneguts, de moment.

A la contraportada l’autora menciona una frase de Kazantzakis segons la qual cada bon viatger crea el país per on viatja. I fins i tot, encara que no hi viatgi, afegiria. D'alguna manera cadascú crea també, en molts casos, el llibre que llegeix. Hi ha qui cerca en els indrets allò que ha llegit als llibres i els fa servir, fins i tot els de ficció, com una mena de guia de viatge alternativa. No comparteixo aquesta tendència però la respecto, tampoc no m'agraden aquests itineraris culturals en els quals et van llegin fragments dels autors fora de context, davant d'un lloc, sovint molt canviat, que va tenir relació amb els escriptors. La realitat sempre pot decebre les nostres expectatives. Deia Terenci Moix que no existeix cap paisatge ni cap amor que respongui a allò que hem imaginat.

Belmonte avisa, no estem davant d’una guia de viatge ni d’un llibre de ficció. Seguim a l’autora però a distància, com aquests pelegrins que fan el mateix camí però separats de forma discreta. Gràcies a internet avui podem, fins i tot, ni que sigui de forma virtual, recuperar llocs i referències, rius, llacs, muntanyes, espais fronterers. Ens immergim en una terra plena de misteris, d’ombres i llums. Recordem relats, esdeveniments, cultures que han coincidit, de forma pacífica o no tant. A partir de l’evocació del regne macedònic ens ensopeguem amb Aristòtil, amb el deu Dionís, visitem les ruïnes de Pela, Estagira, Vergina, el mont Athos, sense poder accedir als monestirs prohibits a les dones. I ens iniciem en l'encara poc conegut imperi bizantí. 

I, és clar, cal anar a Tessalònica, amb una història extraordinària i un present interessant, avui centre industrial amb un port important i que, de moment, no sembla formar part dels circuïts turístics frivolitzats del present. Un llibre encisador i per llegir sense pressa, com cal fer aquesta mena de viatges.

En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el norte de Grecia

María Belmonte

Acantilado, 2021

Altres llibres de l'autora:

Peregrinos de la belleza (2009)
Viajeros por Italia y Grecia (2015)
Los senderos del mar. Un viaje a pie (2017)

PELEGRINS, VIATGERS I EXCURSIONISTES

Aquest llibre va ser el primer escrit per la professora Maria Belmonte,  ja n'ha publicat un altre i cal pensar que n'hi haurà més i que haurem d'estar a l'aguait sobre els propers. Aquests pelegrins de la bellesa són nou personatges, tots ells masculins, que van sentir fascinació per Itàlia, Grècia, els seus mites i el seu passat, però també pel present que van viure en aquests països, sovint idealitzat i amb referents intel·lectuals. Aquests viatgers, la gran majoria, van ser aventurers, caminadors, gent arriscada i amb empenta, molt diferent per circumstàncies i tipus de vida, encara que el llibre els aplegui en les seves pàgines.

Belmonte no tan sols escriu sobre els personatges sinó que n’ha seguit les petges. Hi trobem escriptors força coneguts i d’altres que no ho són tant, al menys per a la gran majoria. Sobta comprovar els espais de llibertat que suraven en el món mediterrani, pel que fa a temes com ara l’homosexualitat. Una llibertat, en molts casos, pel que fa als costums de la Itàlia i la Grècia reals, limitada als homes. El volum aplega casos molt diferents, tant pel que fa a la procedència social, tot i que en molts casos va lligada a un món benestant i privilegiat, com en el tarannà vital i fins i tot en les tendències eròtiques.

De personatges com Wincklemann o Von Gloeden passem als gairebé contemporanis Axel Munthe, D. H. Lawrence, Durrell o Henry Miller. En alguns casos la guerra va allunyar-los d’aquell entorn, en d’altres, s’hi van establir de forma més o menys definitiva. El miratge d’una vida natural,  diferent de la societat industrialitzada i avançada en tantes coses d’on provenien la majoria, potser és el fil, una mica feble, que uneix aquests homes. Les dones passen d’esquitllentes pel llibre, esposes, amants, fins i tot minyones apreciades que fan bullir l’olla. L’erotisme, en totes les seves manifestacions, incideix força en aquestes vides, algunes de les quals sorprenentment llargues, malgrat els riscos assumits.

                                                                                   

Trobem homes admirables, menys coneguts, Patrick Leigh Fermor, Kevin Andrews, viatgers coratjosos, implicats en el seu temps, un temps complicat, amb guerres i violències que afecten de ple aquests països mediterranis. Alguns d’ells són ben conscients del final d’un món més imaginat que real. El sol i la llum, fins i tot el mar, tenen molt a veure amb una fascinació que, si bé basada en la literatura i l’art clàssics, té una gran part física i sensual. 

Avui el turisme ha fet canviar la visió de tants espais, convertits en oferta cultural, en destí turístic. La mateixa autora, en seguir les petges d’aquests personatges, no fa, també, turisme cultural? Aquells personatges descobrien més que no pas cercaven, seguir el seu record comporta tenir un camí establert malgrat que en el conjunt hi té un gran pes el descobriment personal de l’escriptora. Una frase actual diu que el turista va a llocs concrets mentre que el viatger no sap on va. Però tot és relatiu, fins i tot el turista més convencional pot trobar allò que no ha buscat mentre que el viatger, d'alguna manera, també té, en molts casos, objectius turístics.

María Belmonte mostra una gran sensibilitat i una base cultural envejable, encara més d’admirar en uns temps en els quals l’estudi dels clàssics i l’aprofundiment global en qualsevol cosa sembla un exotisme. Aquests nou homes, tan diversos, podrien haver estat molts més però sempre cal triar i Belmonte, basca, per cert, ha fet una tria molt interessant i eclèctica, plena de referències intel·lectuals serioses i aconsegueix aplegar rigor i amenitat en aquest llibre que segueix així mateix les petges temàtiques d’altres interessants volums apareguts en els darrers anys.

La lectura de la trajectòria d’aquests pelegrins de la bellesa esperona la curiositat i l’afany de llegir o rellegir molts dels textos que es mencionen. Un rerefons inquietant és el món real que es dibuixa en el decorat, infants i adolescents explotats, pobresa resistent, primitivisme, fam, misèria i conformisme i, en alguns casos, l’horror de la guerra i les seves violències i seqüeles, davant de les quals tan sols es pot fugir o lluitar i evidenciar la impotència de les bones intencions. Aquí es passa de puntetes a l'entorn de temes espinosos, com ara el de les mines de sofre sicilianes on hi treballaven infants de menys de dotze anys, però Blom, a La fractura, ens n'ofereix una visió terrible, fins al punt de què explica com un negre que havia estat esclau va comentar, en visitar-les a causa dels desplaçaments provocats per la guerra, que era molt pitjor aquella feina que el seu esclavatge laboral als camps de cotó.

Els paradisos són construccions culturals i comporten obviar realitats evidents contra les quals, però, hi podem fer poca cosa. El món clàssic real no el podrem conèixer mai, avui és ja, més aviat art, poesia, literatura, i tot plegat, a més a més, passat per invents moderns com ara el cinema. Quan jo estudiava, una professora de llatí explicava que l'única democràcia perfecta va ser l'atenenca i que no n'hi hauria cap més d'igual. Avui sabem que allò no era cert, ni esclaus, ni dones, ni gent d'origen foraster participaven d'aquelles perfeccions polítiques. 

Ara hi ha qui de forma esforçada puja i baixa muntanyes corrent però, per sort, llibres com aquest reivindiquen d’alguna manera els camins fets a peu, sense pressa, les converses amb la gent i fins i tot la imprecisió dels objectius viatgers. Allò que a casa nostra, de forma global, vam etiquetar com excursionisme i que la fatxenderia de la cultureta, malgrat referents seriosos com el de Pau Vila, va menystenir sense matisos. Potser és una impressió personal però sembla que Belmonte troba més aviat que no pas busca, cosa que dóna al llibre una grandesa especial la qual, lligada a la grapa en l’escriptura, fan d’aquest llibre una veritable delícia. 

En aquestes pàgines virtuals he comentat llibres que tenen, amb aquest, un cert paral·lelisme, tot i que són ben diferents, com ara el de Holmes sobre els romàntics o el d'Elisabet Riera sobre personatges diversos i singulars. Holmes, com Belmonte, segueix camins reals, Riera fa evocacions més lliures. En tots els casos aquests llibres són biogràfics sense ser-ho i es mouen amb total llibertat per unes vides atractives i diverses. Aquest tipus de llibre es pot considerar, en certa manera, un gènere, tot i que les etiquetes sempre resulten relatives. 

Els viatges que cerquen els records dels poetes, dels pintors, dels escriptors, dels músics, dels actors i les actrius, dels cantants, són interessants, imprescindibles en ocasions ja que tots tenim les nostres mitomanies particulars. Probablement, com deia, més o menys, fa anys l'injustament mig oblidat Terenci Moix, cap lloc ni cap persona són com els havíem somniat. Tot està descobert i davant l'emoció que pot provocar contemplar un moble que va pertànyer a algú admirat hi té un pes la massificació viatgera del present. Malgrat tot, el nostre imaginari sentimental no pot defugir els somnis lligats a construccions culturals diverses.  M'ho he passat molt bé llegint aquest llibre, he descobert moltes coses i n'he recordat d'altres i avui, a més a més, comptem amb la xarxa, on tot es pot completar i des d'on la gent del passat se'ns fa més present i visible. No he anat a Grècia, ni a Itàlia, però gairebé, gairebé, gràcies a aquest llibre, és com si aquest estiu hi hagués estat, coses de la literatura.