8.10.17

NO EN QUEDARÀ NI UN PER LLAVOR

Resultat d'imatges de y no quedará ninguno

Aquests dies de tardor, adients per explicar contes de por a la vora del foc, tenim a la ciutat de Barcelona Agatha Christie per partida doble. Fa uns dies comentava La visita inesperada, que es pot veure al Teatre del Raval. Més a lo grande ha aterrat a l'Apolo una nova versió en castellà dels Deu negrets, tot un clàssic del gènere. L'any passat vam poder veure a l'Apolo La ratonera. L'Apolo l'ha entomat darrerament Ricard Reguant, esperem que se'n surti amb èxit.  
Resultat d'imatges de dIEZ NEGRITOS
M'he passat tota la vida escoltant que el Paral·lel no era com havia estat i ara he llegit en algun lloc que es vol recuperar l'esperit de l'avinguda en els seixanta, quan molta gent ja en criticava la decadència. Jo crec que el Paral·lel, amb alts i baixos, sempre ha anat fent. Avui allà es concentren en poc espai, encara, uns quants teatres i sales d'espectacles, cosa que no passa enlloc més de la ciutat. 
Resultat d'imatges de TVE DIEZ NEGRITOS

Hores d'ara jo creia que la gran majoria de gent ja se sabia gairebé de memòria l'argument i el final de les obres més conegudes de l'autora anglesa, però no és ben bé així. És habitual creure que allò que sabem nosaltres ho sap tothom, és aquest un fenomen que es repeteix a través del temps i de les generacions i que es manifesta quan es contemplen en grup concursos de la tele, d'aquests amb preguntes i respostes sobre tot tipus de temes. Ahir, en sortir de l'Apolo, escoltava comentaris diversos sobre l'obra i em vaig adonar de què hi ha gent de moltes edats que no ha llegit Agatha Christie. Diuen que els seus llibres són els més llegits després de la Bíblia però per aquí tampoc es que es llegeixi gaire la Bíblia.

Resultat d'imatges de dIEZ NEGRITOS

A la sala hi havia famílies amb criatures tot i que no em sembla aquesta una obra per a infants excessivament petits, crec que alguns nens i nenes van passar por de veritat. És clar que ens hem tornat molt sensibles, amb això de la canalla. Jo, al cinema de barri i de ben petita havia vist coses molt més terrorífiques, ep. I els contes tradicionals, dels quals avui se'n suavitzen finals i arguments, eren terribles. Per no parlar dels exemples morals relacionats amb aparicions, dimonis i càstigs divins.

Resultat d'imatges de TVE DIEZ NEGRITOS

L'obra es considera una de les millors de l'autora, jo no sóc capaç de valorar aquestes consideracions qualitatives, la meva preferida sempre ha estat Cinc porquets, però no en sabria explicar les raons, la veritat. Y no quedará ninguno/ Deu negrets em sembla una mena de gran guinyol, una mascarada, com manifesta en algun moment un dels protagonistes, tot i que tingui un rerefons de crítica a la hipocresia burgesa. L'obra ha conegut diferents versions i, per al teatre, la mateixa autora va elaborar-ne una amb un final menys apocalíptic i més amable. Recordo que era aquesta, amb final romàntic i tot, la versió que havia pogut escoltar per la ràdio en els temps feliços del ràdio-teatre setmanal i que també havia vist en alguna ocasió, interpretada per afeccionats. 

Diez negritos
L'autora, com en d'altres llibres seus, va utilitzar una cançó tradicional infantil. La veritat és que podien haver treballat una mica més la versió que es fa servir en aquest muntatge, en la qual gairebé res no rima com cal tot i que la musiqueta estimuli la inquietud. Així mateix, les figuretes que van caient amb les morts diverses podien haver estat una mica més elaborades. Els detalls compten. A l'obra del Raval, per exemple, la víctima, que es veu d'esquena, és molt maldestra, un ninot amb una perruca horrible que més aviat fa riure i que contrasta amb l'excel·lència general de la posada en escena.
Resultat d'imatges de dIEZ NEGRITOS
La història del títol de l'obra també és divertida i atzarosa. Sembla que això dels negrets, als Estats Units, resultava pejoratiu per raons òbvies. Els negres es van convertir en indis però els indis també es van empipar. En les versions teatrals modernes ja no són ni indis ni negres, sinó soldadets i de soldadets n'hi ha de tots colors. L'illa, que també era l'Illa del Negre i tenia forma de cap de negre ara i aquí és l'Illa del Pirata. Les versions en llibre acostumen a conservar la negritud original. 
Resultat d'imatges de DEU NEGRETS
Quan jo era petita es cantava per la ràdio, en els programes infantils, una cançó semblant, en castellà, en la qual anaven morint gossets: jo tenia diez perritos, unos grandes y otros chicos, uno se perdió en la nieve, nada más me quedan nueve, nueve? nueve. Devia ser antiga car al meu avi ja li sonava i jo l'havia escoltat en aquelles intervencions que feien els infants a la Campaña Benéfica dels senyors Dalmau i Viñas. A mi em feia esgarrifar una mica. Aquest tipus de cançons infantils assassines han anat desapareixent del repertori o s'han reconvertit per tal de no matar ningú, ni persona ni bestiola.
Resultat d'imatges de DEU NEGRETS

Y no quedará ninguno és una bona opció per passar una tarda de diumenge distreta i patidora. Aplega uns quants molt bons actors a l'escenari, tot un goig car avui és difícil veure en escena més de dues, tres o quatre persones, a tot estirar. L'ambientació és interessant, la música fa por, que és el que ha de fer. A la majoria d'actors els hem vist en escena o a la tele però potser els més coneguts siguin Toni Sivilla i Pep Munné. La interpretació de Munné es presenta com una col·laboració especial, tota una categoria ben merescuda. A Munné el trobo més interessant de gran que de jove, però jo ja tinc una edat. Aquí sembla ben bé un atractiu i venerable senyor anglès de categoria, amb un rerefons que neguiteja el públic.

Resultat d'imatges de DEU NEGRETS

L'obra, en el fons, juga amb el nostre subconscient. Qui no voldria poder castigar d'alguna manera tants crims com queden impunes? L'obra ha inspirat  imitacions i paròdies a dojo. Una vegada, quan era jove, amb un altre mestre que era molt de la broma, tips de les coses que ens passaven a les classes atapeïdes i conflictives d'aquella enyorada Segona Etapa, vam endegar una mena de còmic d'estar per casa en el qual un professor, al qual els seus alumnes adolescents havien martiritzat durant anys, els reunia de grans en un casalot, amb l'excusa de celebrar una trobada nostàlgica. Allà els anava eliminant sense contemplacions. Ara ho puc explicar sense complexos, han passat quaranta anys, però aleshores potser ens haurien expedientat, he, he. És evident que la influència dels Deu negrets planava per damunt de la nostra ironia pedagògica i catàrtica.

Resultat d'imatges de DIEZ NEGRITOS PARODIA

A l'obra les víctimes, que també han estat botxins tot i que es podrien considerar diferents graus d'implicació, des de la intencionalitat manifesta i cruel fins a la irresponsabilitat atzarosa, se senten culpables. Però en la realitat els qui en fan de grosses no sempre tenen remordiments, més aviat sembla que això dels remordiments ha passat una mica a la història. A la història de les mentalitats...

En tot cas aquest tipus de teatre, comercial i ben fet, és necessari i fins i tot els més crítics amb la senyora Christie han d'admetre que ja és tot un clàssic i que sempre funciona. Gairebé com Shakespeare. Qui també, molt sovint, és cruel, venjatiu i sanguinari.

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Jooooooooooooo
Confieso que cuando he leído el titular he pensado en otra cosa, y no en teatro.
Recuerdo RAJ1, Radio Barcelona, cuando hace años daban teatro por la noche. También lo hacía Radio Nacional de España, por cierto.

De los cuentos, siempre tengo presente a Armando Matias Guiu, y su Tambor, con los animales del jardín.

Actualmente sigo el teatro que se hace en el Casino de Poble Nou por aficionados y que son, de verdad super buenos. Se dedican más que nada a la comedia costumbrista (Poncela, Arniches...)

Un abrazo
salut

Júlia ha dit...

LO que te habrás imaginado, jeje.

Se hace teatro muy bueno por parte de aficionados, hay una gran tradición. En general ahora busco teatros y cines cercanos a casa y de los que pueda volver andando.

Enric H. March ha dit...

Jo tinc una habilitat especial per oblidar els finals de la majoria de novel·les i pel·lícules, cosa que em permet revisitar amb una certa virginitat els arguments, però només ho puc fer si l'obra s'ho val. i mira, ara el teu apunt (i la presència de la Christie a la cartellera) m'han fet venir ganes de rellegir-la.

Júlia ha dit...

Les obres de la Christie sempre tenen el seu què, Enric, altrament no ressuscitarien tan sovint.