NO N'HI HA PROU AMB UN BON BIGOTI PER SER POIROT

 

Kenneth Branagh ha agafat afició a la immortal Agatha Christie, aquesta ja és la tercera aproximació als llibres d'una autora, versionada a dojo. Les seves històries, en cinema, en teatre, en sèries actuals, sempre tenen el seu què, al menys per mi, i no puc deixar d'acostar-m'hi. En aquest cas és menys fidel a l'original que en les dues anteriors però per innovar cal fer les coses bé.

En aquest cas diuen que la narració s'inspira, poc i de lluny, a Hallowe'en Party, sovint titolat 'Les pomes'. La veritat és que si no ho arribo a llegir ni me n'hauria adonat. La pel·lícula ha tingut crítiques diverses, bones, dolentes i condescendents. Un Poirot jubilat a qui sembla que hi ha interès, des de fa temps, a esbrinar-li un passat misteriós, amb tràgics amors desapareguts, va a parar, gràcies a la seva amiga Ariadne Olivier, a qui aquí transformen en una persona inquietant i amb mala intenció, a un palauet venecià decadent on, fa temps, hi va haver una mort d'una jove, en estranyes circumstàncies.

Tot passa en una fosca nit, la de Tots Sants, amb la ciutat plena de terribles màscares carnavalesques. Un munt de gent, un ramell de bons actors i actrius actuals, s'aplega en aquest interior inquietant on podran assistir a una reunió espiritista Com que amb un cadàver no n'hi sol haver prou en tindrem un parell més i a Poirot li va de poc que no fa moixoni. La casa té un passat que fa pensar en 'El Internado' i d'altres històries del gènere, amb nens pel mig, els esperits dels quals també corren pel casalot de tant en tant.

L'ambient terrorífic i els ensurts inesperats fan passar una estona distreta. La història és inversemblant però això passa sovint pel que fa al gènere, també hi ha històries reals molt inversemblants, ho admeto. Però tot resulta apressat, atapeït, excessiu i guinyolesc, pel meu gust. Les novel·les de Christie, millors i no tant, conserven en els seus originals un to d'elegància anglesa molt característic, que aquí se n'ha anat en orris. És clar que, de forma lliure i atzarosa, ens hem traslladat a Venècia, a la Venècia dels anys cinquanta del segle passat, més o menys. L'actual, amb el turisme massificat, encara hauria estat més terrorífica, potser.

No m'ha fet el pes la pel·lícula però no puc negar que he passat una estona distreta, potser perquè feia temps que no anava al cinema. De tot es poden fer interpretacions i versions però Branagh em resulta un Poirot inversemblant, considerant  la mitologia poirotiana que ja porto al damunt. Pel casalot suren els fantasmes i les explicacions als fets i a les visions esotèriques resulten poc reeixides. El passat de Poirot, inventat, car ell no ens n'explica res de res, sempre compta amb una dama misteriosa i hi ha qui s'empipa si se li suposen tendències homosexuals reprimides, malgrat trets que hi poden fer pensar, en algunes versions. En tot cas es va endur el secret a la tomba, vaja.

Tinc devoció irreverent per Agatha Christie, l'escriptora i la persona. Quan jo era jove els entesos lletraferits la bescantaven però els seus llibres, en versions barates, es venien i es llogaven i eren d'interès transversal, com la sarsuela. Una meva parenta amb aspiracions intel·lectuals va veure que jo en llegia un, em va aconsellar llegir coses 'de qualitat', i me'n va portar un de Simenon, un autor amb el qual no he connectat mai i que, com a persona, em cau molt malament. Però és francès i, aleshores, aquell era un valor afegit, a casa nostra. 

Millors, pitjors, més o menys fidels, tenim versions de Christie per a molt de temps, em sembla. El gènere d'enjòlit, com en van dir aquí fa anys, en l'intent de cercar una alternativa nostrada a allò del 'suspense', ha proliferat i avui es fa servir més aviat 'novel·la negra'. Però Christie és tota una altra cosa, per més autors i autores que hagin anat sorgint, amb més o menys fortuna, al llarg de les darreres dècades. En aquest tercer intent de Branagh d'acostar-se al mon de l'escriptora o d'allunyar-se'n sense perdre els referents, crec que les coses no rutllen, la veritat. Reconvertir el 'suspense' en terror tampoc no acaba de funcionar. Pel meu gust el rei del terror és i serà Stephen King, que també ha patit durant anys un cert menyspreu dels 'entesos'.

AL PARAL·LEL PODEM PUJAR A L'ORIENT EXPRESS

 

A banda del muntatge de La Teranyina, al Teatre del Raval, no gaire lluny, a l'altra banda del Paral·lel, ens ensopeguem aquests dies amb una altre obra emblemàtica d'Agatha Christie, Assassinat a l'Orient Exprés, amb direcció d'Ivan Morales i un Poirot força original, interpretat per Eduard Farelo.

A l'actor l'acomboia una bona colla de gent del teatre i l'obra compta amb un muntatge original i dinàmic. No em veig capaç de fer judicis qualitatius, ens trobem davant d'un clàssic incombustible del gènere, avui tothom sap, més o menys, com acaba la història, i, per tant, la sorpresa final és inexistent. És una obra per a tota mena de gent, que possibilita gaudir d'un parell d'hores de teatre distret, professional i ben fet, en un sala còmoda i agradable. El Condal té per a mi un valor afegit, al mateix indret hi havia hagut el meu cinema de barri, a prop de casa, i em va fer il·lusió que, en aquest cas, malgrat el bloc de pisos construït, continués havent-hi una sala adient per a cinema i teatre.

Amb alts i baixos i força eclecticisme el nou Condal, que ja no és tan nou, ha anat oferint una programació interessant i diversa, una gran part de la qual dirigida a un públic transversal, a fer possible allò d'abans d'anar al teatre més enllà, fins i tot, de la programació concreta. 

Agatha Christie té obres molt diferents, fins i tot intimistes, segons la meva opinió. I també en té d'aquestes que podrien titllar de grand guignol, com és el cas. Al muntatge del Condal s'ha reduït el nombre de personatges, de dotze, en l'obra original, a vuit. Això fa que es perdi la referència numèrica a un jurat canònic, però, vaja, ja costa, avui, reunir més de tres o quatre persones en un escenari. També s'intenta humanitzar Poirot amb una mena de subtil flirteig amb una de les protagonistes, petits detalls que no varien, de fet, la narració ni el seu desenllaç.

Com de tantes altres obres de l'autora n'hem conegut un munt de versions, en televisió, en cinema i també existeix un popular joc de rol. Algunes son més conegudes que no pas unes altres, a la televisió ja fa temps que identifiquem Poirot amb David Suchet, per exemple. Al cinema les dues més conegudes son la dirigida per Sidney Lumet, l'any 1974, amb Finnney com a Poirot, i la més recent, dirigida i interpretada per Brannagh, el 2017. El gran nombre de personatges i l'atractiu del tren del títol per al qual, diuen, la novel·la va representar un bon impuls promocional, han fet que en els dos casos, com en els d'altres versions en cinema d'obres de Christie, s'apleguessin un munt d'actors i actrius de prestigi, molt coneguts, que no han fet pas escarafalls a l'hora de formar part d'aquests repartiments de categoria. 

Christie es va inspirar, en aquest llibre, en el segrest i l'assassinat del fillet de l'aviador Lindberg, en els anys trenta del passat segle. Al capdavall, després d'una investigació intensiva i, en ocasions brutal, que va provocar el suïcidi d'una minyona de la família, es va jutjar i condemnar a mort un sospitós. Lindberg era un heroi de l'aviació i un home mediàtic i molt conegut, casat amb una dona extraordinària i benestant, Anne Spencer Morrow, dama admirable, que va escriure i lluitar pels drets de la dona. Els Lindberg van tenir sis fills però el segrest i la mort de la criatura van ser, evidentment, una gran tragèdia per a la família. Passen moltes coses al mon però la popularitat de l'aviador i l'allau d'informació que es va amollar sobre el segrest van contribuir a què, quan jo era petita, encara es parlés força d'aquells fets. Lindberg va morir el 1974 i la seva mort també va revifar la biografia del personatge.

L'admiració que desvetllava l'aviador va minvar quan es va mostrar, sense embuts, partidari del nazisme, tot i que va rectificar. En els seus  darrers anys va intentar reivindicar-se i es va dedicar a causes humanitàries i mediambientals. També es va saber, quan va morir, que havia tingut nombroses aventures, fills il·legítims i embolics de faldilles a dojo, malgrat la imatge de cohesió del matrimoni ja que Anne, a qui caldria reivindicar intel·lectualment, era una dona amarada d'un admirable estoicisme vital.

AGATHA CHRISTIE ÉS UN VALOR EN ALÇA

 

Quan jo era joveneta i vaig començar a llegir llibres d'Agatha Christie uns oncles que tenien aspiracions intel·lectuals em van menystenir l'autora i em van recomanar Simenon. Aleshores Christie encara era viva i present a les revistes de cinema i tafaneries, molt menys agressives que les actuals i que sovint es llogaven i canviaven més que no pas comprar-se de nou en nou.

Christie i Simenon no son comparables però crec que l'autora anglesa ha estat, amb els anys, molt més apreciada i reconeguda. Simenon, ho reconec, és un senyor del qual quan més coses se, sobre la seva vida personal, pitjor em cau. Però, vaja, això no té a veure amb la literatura, és clar. Christie, fins i tot a nivell personal, em resulta una dama d'allò més admirable.

El fet és que, malgrat els elitismes intel·lectuals, que van i venen, pugen i baixen, com la borsa, Christie és un mite incombustible. Les versions en cinema i televisió dels seus llibres sempre compten amb seguidors. I els escenaris acullen, sempre amb èxit de públic per pocs recursos que s'hi esmercin, les obres seves més populars. Enguany tenim al Condal l'Orient Expres, encara no hi he anat, tinc entrades per al dijous. I al emblemàtic i encisador teatre del Raval La Teranyina, l'obra de l'autora més humorística i, després de La Ratera, la més representada.

Al Teatre del Raval, l'antiga sala parroquial de l'església del Carme, ja s'hi han representat d'altres obres de l'autora. És una sala de les que m'agraden a mi, amb escenari a la italiana, teló vermell, seients còmodes i un aforament de mida humana, un teatret d'aquells d'abans. Ja he dit en diferents ocasions que no em convenç, en general i amb poques excepcions, això del teatre al mig de la sala i la gent al volt. Perjudica el so, la il·luminació, la visió general de les escenes, però sembla que sigui el súmmum de la modernitat quan jo crec que ja li ha passat l'època, la veritat.

La Teranyina compta amb un muntatge correcte, una escenografia adient a la trama i a l'època, un repartiment eficaç en el qual, tot i que no m'agrada destacar ningú, car l'obra es força coral, hi té un paper central aquesta comedianta de categoria que és la Cristina Brondo, sovint no tan ben aprofitada com mereix. La direcció és d'Empar López, una dona de teatre, també molt bona actriu, per cert. L'adaptació en català no grinyola ni recorre a la vulgaritat a l'hora de fer-ho tot entenedor. És un espectacle per a tots els públics, amb la inevitable sorpresa final, Christie sense cadàver ni criminal no seria el mateix, evidentment. Però els crims de l'autora anglesa no son mai massa sòrdids ni truculents, en general, car té molts llibres i potser trobaria exemples que podrien contradir aquesta afirmació. 

Després del Romea, malgrat que en els darrers anys ha tingut una programacio una mica erràtica i irregular, el Teatre del Raval és, de moment, el meu preferit. I, per a més goig personal, no el tinc lluny de casa.

VERA, CRIMS ANGLESOS I TARDES D'ESTIU

Una de les poques novetats que ens ha ofert la tele aquest estiu ha estat la sèrie Vera, doblada al català. Fa temps van començar a passar-la  en castellà pel segon canal però va fer moixoni de cop i volta. Al menys, de moment, ens van emetent els capítols en ordre i de forma seriosa. En això del misteri i els crims per resoldre hi ha poca cosa per inventar i, tot i que m'agrada tornar a veure el Colombo o la Fletcher cada cinc o deu anys, de  vegades les repeticions son recurrents, pesadetes i insistents, sobretot a l'estiu.

Vera és una inspectora força alternativa, rondinaire, malgirbada, de vegades irritant, tot i que jo crec que va millorant de caràcter amb el pas del temps. Té el seu origen en els llibres de l'escriptora Ann Cleeves, autora de diferents sèries d'enjòlit. Per cert, això de l'enjòlit gairebé no es fa servir quan a mi, quan era jove, em va sembla una bona troballa per etiquetar el gènere i no dir allò del suspense.

La sèrie la protagonitza Brenda Blethyn, una d'aquestes grans actrius angleses, la qual hem vist en diferents pel·lícules, moltes vegades en papers secundaris de gruix. Tan sols cal fer un repàs als currículums dels actors i actrius que surten en aquesta sèrie, de forma puntual o continuada, els noms dels quals és possible que no ens sonin gaire, per entendre perquè son tan bons, en general. 

Les sèries angleses, més enllà de la temàtica i l'argument, excel·leixen per l'ambientació, els paisatges, les caracteritzacions dels personatges i moltes coses més. Comparar la Vera amb la Lescaut, de la qual, per cert, ens n'han passat en diferents ocasions capítols saltejats i desorganitzats, mostra l'evidència de la qualitat televisiva anglesa, molt per damunt de la resta. 

Espero que els de la TV3 vagin seguint amb aquesta singular inspectora durant una bona temporada i no ens deixin a mitges, com ha passat d'altres vegades, massa sovint, diria jo. Tot i que estic una mica saturada d'inspectors, inspectores, crims per resoldre i la resta, admeto que em miro aquesta sèrie sempre que puc, en directe o en diferit. Si encara estigués en actiu aquest any, per Carnestoltes, em disfressaria de la inspectora Vera, no seria gaire difícil.

Per cert, ahir també em vaig mirar, per això del Movistar, un molt bon documental alemany sobre Agatha Christie, bescantada autora quan jo era joveneta i que no ha fet res més que guanyar audiència i volada amb el pas del temps. Més enllà dels seus llibres, dels quals en continuarem veient versions un any sí i un altre també, en cinema, a la tele o al teatre, amb el Poirot i la Marple, va fer una vida envejable i aventurera, llarga i plàcida, amb excepció d'allò del seu primer marit, és clar. 

Em va encantar escoltar el seu nét i el seu besnét, parlant de la iaia i criticant, amb raó, això de la resurrecció de Poirot a mans d'una escriptora del present. Penso el mateix sobre tot tipus d'apropiacions de personatges de ficció per part d'escriptors oportunistes i d'editors espavilats, la veritat. Per què no ressusciten el Changuete i continuen Verano azul? 

ESCRIPTORES AMB AUTOESTIMA EXCESSIVA I DISCRIMINATÒRIA

Llegia fa uns dies una entrevista amb l'escriptora Donna Leon. Amollava una frase contundent, la qual, a més, treien de context per encapçalar l'entrevista: 

-El problema dels llibres d'Agatha Christie és que no els rellegiràs mai.

L'escriptora hi afegeix uns quants penjaments sobre la clàssica Christie, que escriu malament, que repeteix fórmules. És clar, deu suposar que els seus llibres són molt millors, la vanitat potser és necessària i tot, quan et dediques a aquest tipus d'activitat. Podia haver dir que 'ella' no els rellegiria mai, però aquestes generalitzacions fan una mica d'angúnia. En tot cas no crec que sigui un problema que un llibre no es rellegeixi mai, passa amb una pila, i de ben bons.

Dona Leon té llibres de tota mena, els primers eren distrets però després, com sol passar, la cosa va anar de baixa, sobretot perquè la família Brunetti semblava no evolucionar cronològicament i perquè Venècia no dóna per tant. En el fons, aquest no creixement dels Brunetti és molt artificiós. Com això de que l'autora no vol que es tradueixin a l'italià, una bestiesa. Ha intentat escriure alguna cosa que no fos amb crim i misteri però no se n'ha sortit del tot.

La vida real ha demostrat que Christie no tan sols es rellegeix i es reedita sinó que de tant en tant es fan noves versions dels seus llibres, en cinema o en televisió o al teatre. No entraré en temes qualitatius, alguna cosa deu tenir, malgrat que des que era petita en sento dir penjaments diversos. Crec que en tot plegat hi té un gran pes l'enveja, com en el cas, per exemple, de Stephen King. L'èxit excessiu genera menyspreus injustos. 

Amb el temps, amb poques excepcions, oblides qui és el criminal de qualsevol llibre negre o de misteri o d'enjòlit. I oblides moltes coses més sobre les històries amb les quals vas passar bones estones, ara mateix tinc la dèria de rellegir Vida Privada, amb això de la sèrie. L'he llegit un parell de vegades i n'he oblidat molts aspectes, però d'alguna manera vaig percebre que a la sèrie havien fet força canvis i tergiversacions en comparació amb la novel·la. 

Això de l'enjòlit era molt bonic però no va fer fortuna, li va passar com a les bitàcoles. La novel·la negra ha experimentat un inflament excessiu, gent que escrivia altres coses s'ha passat al gènere i a les llibreries i biblioteques els crims ja tenen espai propi. Jo en llegeixo algun, del gènere, de tant en tant, sobretot a l'estiu i cada vegada menys. Hi ha molta palla i poca cosa que valgui la pena. M'empipa quan per arrodonir les sèries policíaques es recorre a la vida personal de l'investigador, als seus amors i a la seva descendència. 

Poques coses podem rellegir, la vida és breu. De la Christie n'he rellegit, però, algun, de tant en tant. De la Donna Leon i de tants altres escriptors de llibres de crims i misteri actuals no crec que en rellegeixi mai cap. Però, qui sap. 

NO EN QUEDARÀ NI UN PER LLAVOR

Aquests dies de tardor, adients per explicar contes de por a la vora del foc, tenim a la ciutat de Barcelona Agatha Christie per partida doble. Fa uns dies comentava La visita inesperada, que es pot veure al Teatre del Raval. Més a lo grande ha aterrat a l'Apolo una nova versió en castellà dels Deu negrets, tot un clàssic del gènere. L'any passat vam poder veure a l'Apolo La ratonera. L'Apolo l'ha entomat darrerament Ricard Reguant, esperem que se'n surti amb èxit.  

M'he passat tota la vida escoltant que el Paral·lel no era com havia estat i ara he llegit en algun lloc que es vol recuperar l'esperit de l'avinguda en els seixanta, quan molta gent ja en criticava la decadència. Jo crec que el Paral·lel, amb alts i baixos, sempre ha anat fent. Avui allà es concentren en poc espai, encara, uns quants teatres i sales d'espectacles, cosa que no passa enlloc més de la ciutat. 

Hores d'ara jo creia que la gran majoria de gent ja se sabia gairebé de memòria l'argument i el final de les obres més conegudes de l'autora anglesa, però no és ben bé així. És habitual creure que allò que sabem nosaltres ho sap tothom, és aquest un fenomen que es repeteix a través del temps i de les generacions i que es manifesta quan es contemplen en grup concursos de la tele, d'aquests amb preguntes i respostes sobre tot tipus de temes. Ahir, en sortir de l'Apolo, escoltava comentaris diversos sobre l'obra i em vaig adonar de què hi ha gent de moltes edats que no ha llegit Agatha Christie. Diuen que els seus llibres són els més llegits després de la Bíblia però per aquí tampoc es que es llegeixi gaire la Bíblia.

A la sala hi havia famílies amb criatures tot i que no em sembla aquesta una obra per a infants excessivament petits, crec que alguns nens i nenes van passar por de veritat. És clar que ens hem tornat molt sensibles, amb això de la canalla. Jo, al cinema de barri i de ben petita havia vist coses molt més terrorífiques, ep. I els contes tradicionals, dels quals avui se'n suavitzen finals i arguments, eren terribles. Per no parlar dels exemples morals relacionats amb aparicions, dimonis i càstigs divins.

L'obra es considera una de les millors de l'autora, jo no sóc capaç de valorar aquestes consideracions qualitatives, la meva preferida sempre ha estat Cinc porquets, però no en sabria explicar les raons, la veritat. Y no quedará ninguno/ Deu negrets em sembla una mena de gran guinyol, una mascarada, com manifesta en algun moment un dels protagonistes, tot i que tingui un rerefons de crítica a la hipocresia burgesa. L'obra ha conegut diferents versions i, per al teatre, la mateixa autora va elaborar-ne una amb un final menys apocalíptic i més amable. Recordo que era aquesta, amb final romàntic i tot, la versió que havia pogut escoltar per la ràdio en els temps feliços del ràdio-teatre setmanal i que també havia vist en alguna ocasió, interpretada per afeccionats. 

L'autora, com en d'altres llibres seus, va utilitzar una cançó tradicional infantil. La veritat és que podien haver treballat una mica més la versió que es fa servir en aquest muntatge, en la qual gairebé res no rima com cal tot i que la musiqueta estimuli la inquietud. Així mateix, les figuretes que van caient amb les morts diverses podien haver estat una mica més elaborades. Els detalls compten. A l'obra del Raval, per exemple, la víctima, que es veu d'esquena, és molt maldestra, un ninot amb una perruca horrible que més aviat fa riure i que contrasta amb l'excel·lència general de la posada en escena.

La història del títol de l'obra també és divertida i atzarosa. Sembla que això dels negrets, als Estats Units, resultava pejoratiu per raons òbvies. Els negres es van convertir en indis però els indis també es van empipar. En les versions teatrals modernes ja no són ni indis ni negres, sinó soldadets i de soldadets n'hi ha de tots colors. L'illa, que també era l'Illa del Negre i tenia forma de cap de negre ara i aquí és l'Illa del Pirata. Les versions en llibre acostumen a conservar la negritud original. 

Quan jo era petita es cantava per la ràdio, en els programes infantils, una cançó semblant, en castellà, en la qual anaven morint gossets: jo tenia diez perritos, unos grandes y otros chicos, uno se perdió en la nieve, nada más me quedan nueve, nueve? nueve. Devia ser antiga car al meu avi ja li sonava i jo l'havia escoltat en aquelles intervencions que feien els infants a la Campaña Benéfica dels senyors Dalmau i Viñas. A mi em feia esgarrifar una mica. Aquest tipus de cançons infantils assassines han anat desapareixent del repertori o s'han reconvertit per tal de no matar ningú, ni persona ni bestiola.

Y no quedará ninguno és una bona opció per passar una tarda de diumenge distreta i patidora. Aplega uns quants molt bons actors a l'escenari, tot un goig car avui és difícil veure en escena més de dues, tres o quatre persones, a tot estirar. L'ambientació és interessant, la música fa por, que és el que ha de fer. A la majoria d'actors els hem vist en escena o a la tele però potser els més coneguts siguin Toni Sivilla i Pep Munné. La interpretació de Munné es presenta com una col·laboració especial, tota una categoria ben merescuda. A Munné el trobo més interessant de gran que de jove, però jo ja tinc una edat. Aquí sembla ben bé un atractiu i venerable senyor anglès de categoria, amb un rerefons que neguiteja el públic.

L'obra, en el fons, juga amb el nostre subconscient. Qui no voldria poder castigar d'alguna manera tants crims com queden impunes? L'obra ha inspirat  imitacions i paròdies a dojo. Una vegada, quan era jove, amb un altre mestre que era molt de la broma, tips de les coses que ens passaven a les classes atapeïdes i conflictives d'aquella enyorada Segona Etapa, vam endegar una mena de còmic d'estar per casa en el qual un professor, al qual els seus alumnes adolescents havien martiritzat durant anys, els reunia de grans en un casalot, amb l'excusa de celebrar una trobada nostàlgica. Allà els anava eliminant sense contemplacions. Ara ho puc explicar sense complexos, han passat quaranta anys, però aleshores potser ens haurien expedientat, he, he. És evident que la influència dels Deu negrets planava per damunt de la nostra ironia pedagògica i catàrtica.

A l'obra les víctimes, que també han estat botxins tot i que es podrien considerar diferents graus d'implicació, des de la intencionalitat manifesta i cruel fins a la irresponsabilitat atzarosa, se senten culpables. Però en la realitat els qui en fan de grosses no sempre tenen remordiments, més aviat sembla que això dels remordiments ha passat una mica a la història. A la història de les mentalitats...

En tot cas aquest tipus de teatre, comercial i ben fet, és necessari i fins i tot els més crítics amb la senyora Christie han d'admetre que ja és tot un clàssic i que sempre funciona. Gairebé com Shakespeare. Qui també, molt sovint, és cruel, venjatiu i sanguinari.

UN CRIM I UNS QUANTS SOSPITOSOS

El Teatre del Raval, l'antiga sala parroquial de l'església del Carme ha programat aquesta tardor una obra d'Agatha Christie, dirigida per Pau Guix, La visita inesperada. A l'Apolo hi podem trobar una nova versió dels Deu negrets. Alguna cosa deu tenir aquesta dama incombustible perquè els seus arguments, nombrosos i diversos però units pel tema d'un misteri a descobrir, retornin a nosaltres com les ones, ja sigui al teatre, al cinema o a la televisió. No fa molt de temps al mateix teatre hi van representar, amb molt d'èxit, Testimoni de càrrec, mentre que a l'Apolo també van recuperar La Ratonera. 

Se'm fa estrany pensar que quan la vaig començar a llegir Agatha Christie encara era viva. L'havia vist retratada en algunes revistes, aleshores, em semblava ja una dama antiga i respectable, d'un altre temps, però quan ets jove de seguida trobes que la gent és molt gran. Malgrat l'èxit dels seus llibres existia un elitisme lector que els considerava de poca categoria. Recordo haver-ho sentit comentar a un meu oncle, això, el paradigma dels llibres de suspens havia de ser un autor europeu i el més valorat era Simenon. Aquest meu oncle em va regalar un llibre de Simenon per tal que comparés i m'hi vaig avorrir d'allò més.

Simenon, que escrivia a raig i aleshores encara era també viu, va ser un home complicat i va fer molts diners, com la Christie, però no m'ha acabat mai de fer el pes. Avui té el valor afegit de la recreació de tota una època, pel que fa a la sèrie de Maigret. Les seves novel·les no policíaques són força inquietants, tristes. Simenon utilitza un vocabulari molt reduït, hi ha estudis sobre el tema, no ho dic jo, i, per tant, contradiu la creença de què una literatura remarcable ha de comptar amb un camp semàntic d'una certa volada. En general la França patriòtica té una gran habilitat per promocionar les seves firmes, en el camp de la cultura i en molts altres.

Ja aleshores, durant un temps, una mica com ara, el gènere de misteri va proliferar. Les revistes de tafaneries acostumaven a incloure narracions breus i, molt sovint, se'n podien trobar d'aquest tipus. En una novel·la breu publicada en algun setmanari vaig llegir fa un munt d'anys una història que no recordo però en la qual el crim es realitzava, de forma premonitòria i actualitzada, amb el mateix mètode que el del frare de El nom de la rosa. Avui no tenim el costum, habitual en el temps dels meus avis, de xumar-nos el dit per passar les pàgines d'un llibre, així que ens haurien d'eliminar d'alguna altra manera. En algun telefilm televisiu he vist que el sistema tenia una altra variant, posar verí en un segell. Els segells també s'acostumaven a llepar per tal d'enganxar-los, avui això ha canviat, de fet ja gairebé no fem servir segells i crec que fins i tot són autoadhesius. 

En començar a publicar-se més llibres en català és va introduir el terme enjòlit per als llibres de misteri, m'agrada molt però avui s'utilitza poc. La novel·la negra s'ha diversificat, viu un bon moment, cosa que fa que hi hagi molta palla al mercat. És extraordinari el nombre de telefilms amb misteri que ens amollen per la tele, n'hi ha per a tots els gustos. Alguns beuen directament de la mestra Christie, com aquests que se situen en una illa paradisíaca de cultura francesa i en els quals, al final, en lloc de reunir la gent a la biblioteca se l'aplega en una terrassa agradable amb vistes al mar. La senyora Fletcher, inspirada sense complexos en la dama Marple, retorna cada temporada a les pantelletes, des de Maine, és clar.

Tot i que Agatha Christie té arguments diversificats, Testimoni de càrrec n'és un exemple, en els seus textos més coneguts compta amb un crim o amb més d'un, diferents sospitosos, un investigador i un final ben resolt. I tot plegat situat en moltes ocasions, en un elegant casalot britànic, la recreació dels poblets i de determinada classe social és un dels grans mèrits de l'autora, que també té ambientacions més exòtiques, fins i tot hi trobem les Illes Balears, en el conjunt. Deu negrets és dels més violents i existeixen dos finals, un de més apocalíptics i un altre més convencional. Una gran part de les víctimes dels llibres de Christie, tot i que hi ha excepcions, es buscaven el seu final i no eren bona gent, característica que han recollit molts dels telefilms de la senyora Fletcher. La violència acostuma a ser moderada i poc espectacular.

Una de les coses que agradava de Christie, a les senyores, pel que fa a la seva vida personal, era el fet de què després d'haver estat abandonada pel primer marit s'hagués aparellat feliçment, ja a la maduresa, amb un home molt més jove, bon jan, intel·ligent i treballador, un arqueòleg. Deia l'escriptora que un arqueòleg és l'home ideal, quan més vella et fas més s'interessa per tu. O una cosa així. 

La visita inesperada va néixer com obra de teatre i després Charles Osborne, escriptor australià, la va transformar en novel·la. Una nit de boira i tempesta, com cal, un home arriba a una casa aïllada i benestant on s'ensopega amb un cadàver i amb una dona que diu que ha comès el crim. A partir d'aquí anem coneixent la  gent de la casa i, és clar, arribarà la policia. Tothom sembla culpable i al final tenim sorpresa, com era d'esperar. 

Tot pot semblar molt previsible però la història té el seu encant una mica decadent i els actors del Raval són molt bons i ens ofereixen una dicció impecable, cosa que avui no és gens freqüent, per cert. M'agrada molt aquesta sala entranyable ja que jo, de joveneta, anava a veure sovint teatre a sales parroquials, teatre d'aficionats,  fet amb resultats diversos, recordo muntatges molt bons i obres d'entreteniment, sense pretensions, interpretades de forma maldestra i amb les quals ens hi fèiem un tip de riure, sobretot quan els intèrprets, coneguts i saludats, no se'n sortien. D'aquelles antigues sales se n'han perdut un munt, per això la del Raval em sembla un monument. L'han arranjat de forma clàssica, és molt acollidora i de mida humana, amb una bona acústica que tan sols es pot aconseguir amb l'estructura de teatre italià i l'escenari tradicional.

La sala del Raval ofereix d'altres espectacles, diversos i eclèctics. Avui tenim una bona oferta de teatre a la ciutat, n'hi ha per a tots els gustos. Trobo a faltar, però, els autors catalans clàssics que haurien de ser canònics, una llàstima. Un dels problemes de la programació teatral -passa també en el cinema- és que sovint les coses ens arriben de forma poc ordenada, a La Villarroel ha arribat la segona obra de la trilogia irlandesa de Martin McDonagh després de gairebé vint anys d'aquella extraordinària Reina de la bellesa de Leenane, que també es va estrenar a la Villarroel quan aquest teatre tenia l'escenari al seu lloc. L'actual estructura central no em fa el pes i perjudica l'audició, com explicava abans. A banda de què el món tancat d'aquesta Irlanda profunda jo crec que es reflecteix millor en l'espai d'un escenari dels de sempre, de sempre fins fa uns quants anys, quan la modernitat va imposar en moltes sales això de la centralitat alternativa. Però tot són gustos, ho admeto.

Les obres com aquesta de Christie han esdevingut fins i tot simbòliques, tots podem ser sospitosos, víctimes i criminals, segons com. Que es resolguin de forma tancada ens deixa tranquils, els crims reals no resolts provoquen un gran neguit i es presten a estranyes especulacions, com els de Jack l'Esbudellador, per exemple. Al Raval et donen un full amb retrats dels sospitosos, per tal que endevinis el culpable i puguis participar en un sorteig per a un sopar. Als qui ja hem llegit gairebé tots els llibres de l'autora això ens resulta relativament fàcil tot i que m'adono de què la memòria és estranya i mentre en alguns casos recordo bé el desenllaç, en d'altres n'he oblidat el final. 

Posar en escena, de forma digna i intel·ligent, una obra d'aquest tipus té l'èxit assegurat, si la promoció és bona. Es tracta d'un teatre per a tothom i que sol agradar tothom. El mateix passaria amb algunes obres de Sagarra si es muntessin amb grapa, però ara per ara els nostres clàssics són força intermitents, als escenaris professionals, de la mateixa manera que tants llibres interessants dels autors clàssics de narrativa costen de trobar. Tot va també a modes i a tongades, ep. I, a més a més, l'economia fa que trobar obres amb més de tres o quatre personatges a l'escenari sigui avui l'excepció feta llei. I tantes produccions amb tan poca gent acaben per fer-se una mica avorrides.

SI ÉS QUE EL SABEU, NO EXPLIQUEU EL FINAL

Per esbandir cabòries i dubtes a l'entorn dels darrers esdeveniments polítics propers que avui han tornat a esperonar reaccions diverses, entre l'entusiasme, el cofoisme, l'escepticisme i fins i tot la decepció, ahir al vespre me'n vaig anar al teatre. A un teatre proper, el del Raval, el qual compta amb una acollidora sala remodelada de mida humana, la del centre parroquial de l'església del Carme, adaptada als nous temps. D'aquests petits teatres n'hi havia un munt fa anys però la gran majoria s'han perdut i per això conservar els que resten resulta imprescindible.

Fins al 31 de gener s'hi pot veure una obra que avui és tot un clàssic, Testimoni de càrrec, d'Agatha Christie. Vaig poder arreplegar la darrera entrada que quedava la qual, per sort, era a la primera fila. L'obra, amb una promoció modesta als mitjans, ha comptat amb la difusió a través del boca-orella, avui probablement ajudada pel watshap personal. Omplen tots els dies i els aplaudiments finals reconeixen les excel·lències d'un muntatge intel·ligent, amb una escenografia senzilla però evocadora de l'època de l'obra i  amb un vestuari acurat, en blanc, negre i gris, que ens situa de ple en l'època gloriosa del cinema dels anys cinquanta.

L'obra és molt coneguda ja que té uns quants anys. L'original és teatral però es va fer famosa gràcies a la notable adaptació al cinema de Billy Wilder, amb uns actors de categoria, Marlene Dietrich, Tyrone Power, Elsa Lanchester i, sobretot, Charles Laughton en el paper central. Lanchester va guanyar un Òscar de repartiment i Dietrich va estar a punt de guanyar-ne un altre. Per tot plegat potser avui molta gent una mica grandeta ja no se sorprèn d'un final, que es va portar en secret durant el rodatge fins al punt que s'explica que el director no el va deixar llegir als actors fins que no hi va haver més remei.

Se'n va fer una versió posterior per a la televisió, també amb un bon repartiment, però és aquesta una versió poc coneguda i no sé si aquí l'hem vista mai. Jo recordo així mateix que va ser una de les obres que vaig poder escoltar de petita per la ràdio en aquells anys llunyans en els quals s'emetia tot sovint teatre a través d'aquest mitjà. Malgrat determinades migradeses ambientals indefugibles he tingut la sort de poder conèixer molt bon teatre al llarg de la vida, primer per la ràdio i, més endavant, per la televisió. 

La versió del Teatre del Raval és excel·lent, potser tan sols, si fos cosa meva, limitaria una mica els excesos histriònics del personatge de la infermera. El paper de Laughton el fa Jordi Coromina i el seu Sir Wilfrid és magnífic, inspirat, divertit i impecable. La resta també està molt i molt bé, no és fàcil aconseguir uns resultats d'equip tan bons amb una obra tan coneguda, tot i que potser no ho sigui per a la gent jove. S'han utilitzat recursos moderns, alguns personatges actuen entre el públic  i els membres del jurat surten de la sala per pujar a la seu del judici. 

La direcció és de Pepa Calvo, avui el nombre de bones directores de teatre, de cinema, és molt important. Empar López, que fa el paper de Dietrich, també ha dirigit en més d'una ocasió, i si no recordo malament crec que al mateix teatre va tenir cura de la direcció d'un altre clàssic, Dotze homes sense pietat, fa pocs anys obra en la qual també hi sortia Pep Martínez, aquí Leonard Vole. El repartiment compta amb un grup sòlid de gent amb molta experiència teatral, amb rodatge i un nivell de maduresa remarcable, cosa que es percep en tot moment malgrat que no siguin d'aquests actors i actrius tan populars gràcies a la televisió i a les inefables sèries del nostre temps. En aquesta professió, com en totes, l'atzar i la sort hi tenen un gran paper.

Tot i que la popularitat televisiva és d'allò més efímera. En un dels papers secundaris hi podem retrobar Xavier Serrat, qui va ser el pare a la mare de totes les sèries actuals nostrades, aquella inoblidable Granja dels temps del senyor Puyal. Fa anys es comentava que els actors de pel·lícules de molt d'èxit en ocasions queien en una mena de maledicció, en concret es va dir de la gent de West Side Story, en el sentit de què poques vegades tornaven a assolir el mateix èxit i això ha passat amb la majoria d'aquell bon equip d'actors. La Granja va començar molt bé i després, amb l'èxit, va derivar vers el despropòsit, cosa que passa sovint quan les coses s'allarguen però el cert és que molts dels seus actors no han tingut el ressò merescut tot i que la majoria han continuat treballant força.

En la línia de la correcció política que ahir comentava, a l'entrada del  teatre han hagut d'indicar, amb un cartell visible, que per exigències del guió un dels personatges fumarà durant cinc minuts. Si no fes riure faria plorar. Dijous vaig anar a veure una molt bona versió de Ròmul, el Gran, que fan al Tantarantana i com sabran els qui coneguin l'obra l'emperador es dedica a la cria de gallines. En aquesta versió les gallines tan sols es poden escoltar però en d'altres eren visibles cosa que avui desvetllaria molta inquietud tot i que no en desvetlla tanta que les tinguin esclavitzades a les granges del sector. Fa poc algú em va explicar una sucosa anècdota a l'entorn d'un gos-actor a l'escenari que va provocar denúncies per maltractament. En moltes coses estem arriban a uns límits surrealistes, la veritat.

Amb això del fumar, vici antigament tolerat, casolà i majoritari i que ara és un pecat mortal, la cosa ja fa angúnia. La proliferació tan criticada de les terrasses té molt a veure amb l'encalçament ferotge d'aquesta activitat. Aquests dies ens estan piconant per la tele amb els perills del sucre i ja no et prens el cafè amb tranquil·litat si no t'abelleix l'amargor original del beuratge. L'antiga repressió a l'entorn d'aspectes sexuals s'ha anat substituint per la condemna d'aquesta mena de coses, lligada a dogmes i devocions no sempre raonables a l'entorn de la deessa Salut.

Qui fuma un puret a l'obra, i encara de forma breu i poc ostentosa, és Sir Wilfrid, qui acaba de refer-se d'un infart. El final sorpresa avui potser no ho sigui tant però té el regust habitual en els textos de l'autora, amb girs inesperats i cops d'efecte una mica inversemblants però que en l'actualitat resulten fins i tot divertits. Christie va ser molt criticada per les elits intel·lectuals fa anys, però continua venent llibres i portant gent al cinema i al teatre, si les versions són com han de ser, és clar. A la televisió no paren d'adaptar-la, de vegades de forma una mica lamentable, tot s'ha de dir. 

Quan jo era joveneta se la criticava en comparació amb Simenon, que era el bo, tot i que a mi és un autor que no em fa el pes i m'avorreix força. Sempre m'ha semblat sobrevalorat, cosa que passa amb molts aspectes de la cultura i la cultureta del país veí. I per cert, quan feia referència a les versions lamentables em referia a unes que han fet els francesos sobre textos de l'autora, això dels petits assassinats, força infumables i poc respectuoses amb els originals.

Christie té molt i té de tot però no se li pot negar la grapa i avui,  a més a més, té el valor afegit de retornar-nos a una època interessant i romàntica, la seva. En entrar al Teatre del Raval es pot veure l'escenari immergit en una mena de boira, un fum d'aquests que fan ara, que no és de tabac, ep, sinó inofensiu, espero, i que ambienta molt bé l'inici de l'obra.

La política nostrada té avui desenllaços més inesperats que no pas els de les obres d'Agatha Christie, juga amb les pistes falses i amb els actors secundaris que de sobte agafen protagonisme, no sabem qui és el culpable i qui l'innocent i potser no ho sabrem mai, no podem explicar el final ja que no el coneixem, pel fet que s'acosta més a una sèrie inacabable i imprevisible que no pas a una obra de teatre o una novel·la. Ni tan sols els guionistes deuen saber com acabarà tot plegat.

No sabem qui mou els fils de l'obra, si el director, o el productor o el responsable del mecenatge. En tot cas, si els actors i actrius són bons tot es fa passador però no sempre és així i aleshores ens veiem obligats a aplaudir de forma poc entusiasta, condescendent. O a xiular, tot i que això és poc habitual perquè malgrat tot sura al país certa tendència a l'optimisme vital i al cofoisme visceral i a les esperances etèries a l'entorn d'un futur idealitzat. En el fons els actors i directors són de casa i amb els de casa sempre hi ha aquella cosa, el lligam afectiu, una tendència a la indulgència, vaja. I potser millor que sigui així, ves. Si no fos així, els actors i directors de més enllà acabarien per omplir tots els nostres teiatrus.