18.10.17

PENSAMENTS DE TARDOR


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.


Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)


Avui en Miquel de Tot Barcelona ha penjat un sonet sobre la vellesa. Ahir la meva néta, a tocar dels cinc anys, ens preguntava pel seu avi patern, una mica més gran que nosaltres i que va morir poc abans de néixer ella i insistia en preguntar per què havia mort si encara no era molt i molt vellet. 

Recordo que un dia, més o menys a aquesta mateixa edat, em vaig posar a plorar  i li vaig dir a la meva mare que un dia em moriria i em ficarien en aquell forat tan lleig, potser havia escoltat comentaris dels grans o havíem anat al cementiri, no ho sé. La meva mare em va consolar dient que faltava molt per allò i que després anaves al cel. Avui considero aquell cel familiar altament improbable però en aquella època la mare em feia resar de tant en tant per un munt de difunts de la família que jo no havia conegut i aquella pràctica me'ls feia més propers.

La tardor és una època melangiosa i adient per a aquest tipus de meditacions sobre la vellesa i la mort. Tot arriba i passa. No és estrany que la celebració dels difunts s'hagi situat en aquesta època. Encara fa calor però un dia o un altre refrescarà, no hi ha gaire bolets enguany però els arbres de fulla caduca ja s'han tenyit amb els seus bonics i vistosos colors tardorencs, preludi del comiat definitiu. Ningú ens va enganyar, així és la vida, fins i tot la més llarga és breu, considerant el conjunt. Parlar de la mort i, encara més, de la vellesa i les seves xacres, incomoda més en segons quins ambients que parlar de la política del moment. Quan dius, ni que sigui en broma, que ets vella, sempre hi ha algú que et corregeix, tu ets gran, no ets vella, no seràs mai vella. 

En diguem com en diguem, les coses són com són i la vida s'acaba. Haver arribat fins aquí de vegades em sembla un miracle i això que no he viscut grans tragèdies col·lectives però recordo alguns riscos imprevistos malgrat els quals vaig tenir sort. Pensar en tot això no vol dir que siguis pessimista ni masoquista, és pensar en la realitat més dolorosa i evident de totes. A la vida vas perdent persones, amics, parents. Constatar com són les coses fa que valoris més la brevetat dels dies i el pas de les estacions. Ànimes difuntes, al cel ens vèiem juntes...

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Mi estimada:

Sabes que en Escritores Recónditos, y aunque no hacemos crítica literaria, sales como una de las poetas más sensibles que hayamos puesto.

Esta semana estuve releyendo INDRETS i CAMINS. El poema Santa Madrona es de una calidad exquisita (siempre a mi entender ). Tienes una cualidad (bueno tienes muchas, pero me refiero en poesía), que es la utilización de un lenguaje culterano con palabras que se ajustan a lo que deseas expresar.

Digo lo de culterano porque tu léxico de cataán es realmente potente, quizá de lo mejor de los blocs en catalán de los que suelo leer. No es un idioma fácil para escribir, pero me resulta tierno para leer poesía, (a diferencia del alemán que lo encuentro duro y metálico).

Decir también que encuentro en ti otra cualidad aristotélica, que es la actitud del término medio, sin extremismos, intentando encontrar el equilibrio y no poniendo a las personas en un atril del que después se tengan que arriar.

Vivimos tiempos convulsos. Muy convulsos. Un petonás molt fort . Continua escribiendo...te sigo.
Salut

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Miquel, la llàstima és que el llibre que dius no va ser corregit com calia, hi trobaràs algunes errades, com ara de puntuació o majúscules però, vaja, crec que es pot llegir.

gloria abras pou ha dit...

Jo cada dia vaig assumint el que la vida m'imposa, els ossos més fràgils i sempre queixosos, la vista minvant i el ritme de totes les coses que faig alentit i cansat per qualsevol niciesa.
El poema és trist i bonic i algun dels seus versos m'ha portat a un altra poema que, de vegades, rellegeixo: Donde habite el olvido!Donde yo sólo sea memoria de una piedra...
No m'he pogut estar de fer un comentari més al post anterior. Sóc perepunyetes, disculpa'm.

Júlia ha dit...

Cernuda, gran poeta, Glòria, sembla que aquests dies són adients per a pensaments d'aquest tipus.