EVOCACIONS ESCOLARS DELS CAÇADORS DECORATIUS

 

                                                    Escola Bernat Desclot, L'Hospitalet

He manllevat aquest bonic treball de la web actual de la meva darrera escola. Les escoles elementals acostumen a decorar els seus espais amb tota mena d'elements estacionals. Amb aquests motius de temporada aplegàvem, en els meus anys en actiu,  textos, poemes i proses, relacionats amb la temàtica adient. M'han vingut al cap, mentre veia ploure, alguns d'aquells versos tardorencs que havíem fet servir a les aules i he pensat que potser avui la presència del caçador no seria ben acollida. 

La cacera és avui una activitat mal vista, tot i que encara es practiqui força i que, segons com, esdevingui fins i tot una mena de necessitat lligada al control de determinades espècies. Delibes era caçador i ecologista avant la lettre i havia escrit textos molt bonics i evocadors sobre les seves experiències. Hi ha moltes visions de la cacera, en èpoques de necessitat era fàcil justificar-la, però avui, ja considerada una mena d'esport ancestral, la cosa és molt diferent.

La literatura infantil compta amb caçadors bons, com aquell que salvava la Caputxeta en algunes versions del conte o el que es compadia de la Blancaneus i portava a la madrastra dolentota el cor d'un cervatell. És clar que avui la visió del llop també ha evolucionat. La cacera s'ha vist perjudicada per la seva utilizació lúdica per part de gent rica i poderosa, la visió d'aquest tipus de caceres va quedar reflectida de forma humorística i berlanguiana a 'La escopeta nacional'. Sempre recordo aquella escena de The Misfits en la qual el personatge de Gable, que havia matat cavalls a dojo, es deixa entendrir pels sentiments de la noia i reflexiona sobre una veritat incontestable, encara que dolgui 'quan menys es mata, més dolent sembla'.

La cacera, en determinades zones rurals, té encara molts seguidors i practicants. La pesca lúdica, com que els peixets no ens son tan propers com els mamífers, no té ben bé les mateixes connotacions negatives, crec. En tot cas, crec que d'estar ara en actiu, potser evitaria ficar-me en embolics pedagògics-filosòfics i bandejaria dels murals estacionals la visió del bon caçador que tresca a l'alba pels boscos i muntanyes, amb el seu llebrer i la seva escopeta, centrant-me en les castanyes, els moniatos, les magranes, els paraigües acolorits i, fins i tot, això sí que ja és irreversible, ademetent que les carbasses de Halloween formin part de l'imaginari infantil del present. Pel que fa a determinats contes de por, fantasmes i apareguts, que també havia explicat per Tots Sants, possiblement també deixaria que els misteris del més enllà els descobreixin els infants més enllà de l'escola obligatòria, tot i que amb el Halloween pel mig és difícil.

Setembre que ens portes de nou la tardor, 

tu deixes els boscos pel brau caçador (...)

(adaptació de Maria Martorell d'una cançó popular polonesa)

Tras los montes de violeta
quebrado el primer albor,
a la espalda la escopeta,
entre sus galgos agudos, 

caminando, un cazador.

(Antonio Machado, 'Amanecer de otoño', fragment)

SOTA DEL PONT CAMINA L'AIGUA TRISTA...

Com que els meus blogs van fent anys, com tot a la vida, em  sembla que ja he escrit manta vegades sobre Tots Sants, els difunts, el Tenorio, els records infantils i juvenils lligats a aquesta nit o el preu de les castanyes i els panellets. Avui fa més aviat calor però, encara que la percepció de molta gent no sigui la meva, he de dir que recordo d'altres Tots Sants poc freds, la veritat. Amb això del temps i els seus canvis soc molt escèptica i molt poc creient. 

La Festa de la Castanyada, que havia estat familiar i religiosa, acompanyada de la de Difunts, com tantes altres, ha anat passant al terreny escolar on, més o menys, encara es manté. Durant les darreres dècades s'hi afegit el Halloween, lligat a la introducció de l'anglès a l'ensenyament i la popularització d'una llengua que, avui, alguns qualifiquen d'una mena de llatí modern. Com passa sempre, hi ha qui s'empipa amb aquesta mena de coses i amb les intrusions de tradicions internacionals en les nostres essències.

Però això és una constant, agradi o no agradi, la gent es belluga, es relaciona, i tot es barreja. Quan jo era molt petita ja es llançaven anatemes en contra de celebracions protestants com el Pare Noel, l'arbre de Nadal i la resta. Calders té un divertit conte sobre aquesta rivalitat entre Reis i Pare Noel, per cert. Al final s'acaba fent tot, millor o pitjor. Avui el Tió es pica a tot arreu, però no era pas un costum generalitzat, a Catalunya, en temps remots. I, evidentment, a ningú no se li hauria acudit pintar-li cara i ulls i endinyar-li una barretina xarona. Ara no ens ve d'una celebració i, com que anem una mica farts, menjar castanyes no té res d'extraordinari i cada any hi ha menys castanyers i castanyeres, pels carrers. Els panellets son cars i, quan jo era petita, gairebé ni els tastàvem.

Si mantinguéssim les tradicions a l'estil dels nostres avantpassats més recents, durant la nit de Tots Sants, nit de bruixes i misteris, resaríem, fins i tot encara que no siguem creients, les tres parts del rosari abans d'endrapar les menges tradicionals, per tal de recordar els nostres difunts. Tot es transforma, canvia i, al capdavall, tot plegat va lligat al pas del temps i de les estacions, amb un nom o un altre, amb uns déus i uns altres i en l'idioma que sigui.

Durant uns anys que encara recordem era tradició, per Tots Sants, representar el Tenorio o anar a veure'n la representació. Era una tradició molt recent, Zorrilla, que va ser un home amant de Barcelona i que va venir força per la nostra ciutat, té coses molt millors, però amb aquesta rocambolesca i masclista història va fer bitlles. El Tenorio, com que era tan conegut, va conèixer un munt de paròdies i la gent se'n sabia fragments de memòria. El feien, al teatre, els professionals i els afeccionats, els actors seriosos i els còmics reconeguts. 

Una de les paròdies més conegudes, en castellà macarrònic, una variant dialectal que feia riure molt la gent, va ser el famós Don Cuan Tanorio. Els catalans genuïns d'abans no sabien parlar bé el castellà i tenien grans dificultats per pronunciar la jota castellana. D'aquí ve això de Don Cuan, Don Cose, el Quefe i coses així. O la paraula maco, avui crec que normativament admesa, tot i que els puristes dels primers cursets de català que vaig fer li tenien molta mania, ja que era una deriva del majo. 

La tele d'abans ens va oferir algunes versions del clàssic però no recordo haver vist mai, a la tele catalana, un Don Cuan. De fet, poc teatre ens ha oferit, la TV3. Als principis de la TV3 van muntar una versió excel·lent de La Rambla de les Floristes, amb la Sardà. Ara la fan al TNC i no m'he decidit a anar a veure-la perquè n'he contemplat algun tràiler i no m'ha fet el pes i cada vegada que torno a veure una obra de Sagarra, feta per professionals, tinc un disgust. Hi ha tirada a endegar innovacions que no venen a tomb i els actors d'avui, amb poques excepcions, no se n'acaben de sortir, amb el vers. Sagarra és un autor gegantí, de gran categoria, ho sabia fer tot i el seu magnífic llenguatge, que tant va connectar amb la gent del poble, no ha estat superat per ningú més, segons la meva opinió, personal i intransferible.

Admeto que alguns arguments sagarrians, pel que fa al teatre, son una mica passats de rosca, ell mateix n'era conscient, però sempre hi trobes fragments de categoria que tenen vida pròpia. Fins i tot una història delirant com La ferida lluminosa funciona, perquè dominava molt bé els temps teatrals i l'increment de la tensió argumental. Malauradament va patir moltes estranyes i injustes enveges i condemnes per part de gent de tota mena, lligada a la cultureta oficial i als mandarinatges acadèmics de culte, i encara pateix un cert oblit educatiu, tot i que no és l'únic. Se'l titllava d'elitista i aristocràtic quan ningú, com ell, va ser tant estimat, recitat i representat a tota mena de centres socials de totes les tendències. 

D'un bonic poema de Sagarra he manllevat el títol d'aquesta entrada, pertany al poema Girona a la tardor, evocador i nostàlgic. La tardor és melangiosa però, al costat d'un riu, potser per l'evocació del poema, encara m'ho sembla més. La primera estrofa també em porta el record d'un d'aquells grans murals escolars de la meva vida professional, amarat d'aquella ingenuïtat infantil i amb tot de fulles de plàtans d'ombra barcelonins enganxades a la vora d'un riu mític. A causa d'aquest poema tinc la percepció subjectiva de què no hi pot haver cap ciutat tan bonica al mon, per Tots Sants, com Girona.

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu, una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.

Josep M. de Sagarra (1894-1961)

PENSAMENTS DE TARDOR

Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor

feliç aquell que viu sense pensar-hi

feliç aquell que troba el seu amor

ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà

enterbolida amb fum d'espelma antiga,

i que tot el que arriba a desitjar

ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc

i aquell que no vol fama ni diners,

feliç aquell que no ha tastat el foc,

feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida

sense desvetllar enveja ni passió,

passar tan sols, acaronant la vida,

com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa

a la pols on tots hem de davallar.

no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.

Passar sense remor. Tan sols passar.

Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)

Avui en Miquel de Tot Barcelona ha penjat un sonet sobre la vellesa. Ahir la meva néta, a tocar dels cinc anys, ens preguntava pel seu avi patern, una mica més gran que nosaltres i que va morir poc abans de néixer ella i insistia en preguntar per què havia mort si encara no era molt i molt vellet. 

Recordo que un dia, més o menys a aquesta mateixa edat, em vaig posar a plorar  i li vaig dir a la meva mare que un dia em moriria i em ficarien en aquell forat tan lleig, potser havia escoltat comentaris dels grans o havíem anat al cementiri, no ho sé. La meva mare em va consolar dient que faltava molt per allò i que després anaves al cel. Avui considero aquell cel familiar altament improbable però en aquella època la mare em feia resar de tant en tant per un munt de difunts de la família que jo no havia conegut i aquella pràctica me'ls feia més propers.

La tardor és una època melangiosa i adient per a aquest tipus de meditacions sobre la vellesa i la mort. Tot arriba i passa. No és estrany que la celebració dels difunts s'hagi situat en aquesta època. Encara fa calor però un dia o un altre refrescarà, no hi ha gaire bolets enguany però els arbres de fulla caduca ja s'han tenyit amb els seus bonics i vistosos colors tardorencs, preludi del comiat definitiu. Ningú ens va enganyar, així és la vida, fins i tot la més llarga és breu, considerant el conjunt. Parlar de la mort i, encara més, de la vellesa i les seves xacres, incomoda més en segons quins ambients que parlar de la política del moment. Quan dius, ni que sigui en broma, que ets vella, sempre hi ha algú que et corregeix, tu ets gran, no ets vella, no seràs mai vella. 

En diguem com en diguem, les coses són com són i la vida s'acaba. Haver arribat fins aquí de vegades em sembla un miracle i això que no he viscut grans tragèdies col·lectives però recordo alguns riscos imprevistos malgrat els quals vaig tenir sort. Pensar en tot això no vol dir que siguis pessimista ni masoquista, és pensar en la realitat més dolorosa i evident de totes. A la vida vas perdent persones, amics, parents. Constatar com són les coses fa que valoris més la brevetat dels dies i el pas de les estacions. Ànimes difuntes, al cel ens vèiem juntes...

LITERATURA CASTANYERA

Juan Ramón Jiménez (1957):“Viento negro, luna blanca”

... Par délicatesse

J’ai perdu ma vie.

A. Rimbaud

Viento negro, luna blanca.
Noche de Todos los Santos.
Frío. Las campanas todas
de la tierra están doblando.
El cielo, duro. Y su fondo
da un azul iluminado
de abajo, al romanticismo
de los secos campanarios.
Faroles, flores, coronas
—¡campanas que están doblando!—
...Viento largo, luna grande,
noche de Todos los Santos.
...Yo voy muerto por la luz
agria de las calles; llamo
con todo el cuerpo a la vida;
quiero que me quieran; hablo
a todos los que me han hecho
mudo, y hablo sollozando,
roja de amor esta sangre
desdeñosa de mis labios.
¡Y quiero ser otro, y quiero
tener corazón, y brazos
infinitos, y sonrisas
inmensas, para los llantos
aquellos que dieron lágrimas
por mi culpa!
...Pero ¿acaso
puede hablar de sus rosales
un corazón sepulcrado?
—¡Corazón, estás bien muerto!
¡Mañana es tu aniversario!—
Sentimentalismo, frío.
La ciudad está doblando.
Luna blanca, viento negro.
Noche de Todos los Santos.

Jiménez, J.R. (1957), “Jardines lejanos”, Tercera Antolojía Poética (1908-1953), Madrid, Biblioteca Nueva.

Hi ha qui se sorprèn del fet que aquells i aquelles que ja tenim al damunt unes quantes tardors recordem dites, poemes i fins i tot cites evangèliques en castellà. De fet, com és sabut, fins fa com qui diu quatre dies,  en castellà eren l'escola, l'institut, la universitat. Malgrat l'aclaparadora espanyolització ambiental vam reeixir a aprendre el català a través de cursets no oficials i d'altres esforços diversos, cosa que demostra el poc valor que té l'escola pel que fa a la transmisió de valors patriòtics. Fins i tot ja em costa una mica escriure en hispànica llengua oficial, hores d'ara.

Els llibres de llenguatge d'aleshores, no sé si els d'ara també, portaven lectures en prosa i molts poemes. Del que copio sencer, de Juan Ramón Jímenez, recordo que en una d'aquelles enciclopèdies autàrquiques hi havia tan sols la primera estrofa. Ex una mena de mania persecutòria dels qui fan llibres educatius en contra de transcriure els textos sencers, pel que fa als poemes. De tota manera, aquelles quatre línies, escrites sota un dibuix amb una lluna i núvols, tot en blanc i negre, em resultava altament inquietant i evocador, al mateix temps. Juan Ramón Jiménez excel·leix en aquestes imatges, gairebé musicals, una bona professora de literatura que vaig tenir ens en va fer adonar més d'una vegada.

Un altre text de l'època que sempre m'ha produït certa basarda és la llegenda El monte de las ánimas, recollida per Bécquer, en la qual una noia amb poc seny repta el seu cosí i enamorat per tal que vagi a buscar a la muntanya una cinta que ha perdut. És la nit de Tots Sants, els llops i els esperits dels templers suren entre boires i la noia acaba per morir de por quan el fantasma del seu parent, mort pels llops, li retorna la cinta, tacada de sang. Aquesta llegenda la vaig escoltar una vegada, de petita, per ràdio, i em va fer molta, molta por. També recordo que en una ocasió, ja sent mestra, l'estàvem llegint a classe, amb un grup de sisè, hi havia un silenci sepulcral i, de sobte, algú va trucar a la porta de l'aula i vam tenir un ensurt col·lectiu molt exagerat. Els pobres templers han estat l'ase dels cops de les llegendes esotèriques i encara generen molta literatura tremendista.

Un altre conte relacionat amb la nit de Tots Sants, que en aquest cas no vaig llegir a escola sinó a casa meva, era un de molt bonic que venia en un d'aquells magnífics reculls de l'Editorial Molino, el dels Cuentos de Hadas de la América del Norte. Era un conte alegre i lluminós, en comparació amb d'altres. Es deia La bruja descontenta i explicava la història d'una bruixa cansada de ser-ho, que acabava per reconvertir-se en àvia i tenir cura d'uns pobres orfanets. Va ser la primera vegada que vaig saber alguna cosa sobre la tradició de les carbasses amb llumetes, avui un clàssic del friquisme tradicional consumista, gràcies al cinema i a l'estudi d'aquest anglès macarrònic i generalitzat que ens aclapara.

En català un dels primers fragments que em va evocar aquesta època de l'any va ser també un tast, les quatre primeres estrofes, del poema Girona a la tardor, de Josep Maria de Sagarra. Crec que venia en un dels primers manuals per aprendre català que vaig utilitzar, ja com a mestra. Amb aquesta estrofa vam il·lustrar un magnífic mural escolar, d'aquests habituals, decoratius, que van canviant als centres educatius amb el pas de les estacions i així al menys vam fugir de les castanyeres tòpiques, per una vegada i sense que servís de precedent. Per cert, odio que cada any facin cantar aquests dies, a les criatures allò de Marrameu, torra castanyes, que no sé ben bé d'on va sortir. Al menys s'haurien d'anar renovant els repertoris una mica.

GIRONA A LA TARDOR  Sota del pont camina l'aigua trista és l'aigua de la pluja de Tots Sants; el cel és malva i rosa i ametista, hi ha un or de fulles pels camins forans. La Seu dreça la pàl·lida harmonia de pedra grisa vers el cel llunyà, i l'àngel guaita la caputxa pia de Sant Feliu una miqueta enllà. Sota les Voltes, la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals, i cenyida de fosca, la Devesa dreça milers de branques immortals. Fa una boira que sembla un vel de fada, sonen el clarinet i el tamborí... I el cor, com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir.          Josep Maria de Sagarra

Tardors, castanyades escolars i velleses antigues

Avui escoltava per la ràdio un d'aquests programes als quals truca la gent preguntant quin temps farà en algun indret on aniran a passar el cap de setmana. En aquest cas es tractava del pont. No sé si en temps de dificultats no hauriem d'eliminar els ponts i els aqüeductes d'una vegada però, vaja, jo ja faig pont sempre des que m'he jubilat, la meva vida és ja un gran pont, i em direu que no sóc qui per opinar.

Molta gent que trucava era jove o de mitjana edat. Un gran nombre preguntaven alegrement el temps que faria a llocs com Nova York, Londres, Roma, París. Un altre grup de gent feia un pont més proper, com jo mateixa, que aniré al Ripollès, però que no truco mai a la ràdio per preguntar aquesta mena de coses que es poden saber fàcilment per internet. En tot cas, em sorprèn que aquests programes i tots els que fan referència a la meteorologia, tinguin tanta audiència.

Si jo anés a viatjar per l'ample món tampoc no trucaria a la ràdio per preguntar això i explicar que me'n vaig a Pekín o al Canadà, em semblaria que en època de vaques magres podria ofendre aquells i aquelles que prou feina tenen per anar tirant i que s'hauran de conformar amb anar a voltar pel passeig o la rambleta del poble, de la mateixa manera que els rics d'abans endrapaven un pollastre rostit a la fonda, davant dels pobrets i alegrets que no hi tenien accés. De vegades tinc la impressió que ens agrada fer coses per tal que els altres se n'assabentin, altrament no té cap gràcia.

La castanyada va ser una d'aquelles primeres festes que vam recuperar a l'escola. El tema d'aquestes recuperacions ha acabat conformant un any escolar basat gairebé en celebracions  i festetes més o menys tradicionals. De les festes n'hem tret i posat el que ens ha semblat, de morts i de difunts se'n parla poc, de la mateixa manera que per Setmana Santa i Pasqua es parla poc o gens del tema de la Passió, en general.

Les escoles més progres han intentat substituir les celebracions lligades a la religió cristiana per coses una mica estranyes, solsticis, festes de primavera. Es faci el que es faci la nostra tradició cultural cristiana pesa i pesarà. En tot cas, l'escolarització de les festes ha derivat en coses absurdes, el carnaval, festa de disbauxa i llibertat, ha acabat per comportar que s'hagi d'anar, per exemple, vestit obligatòriament de peix, si s'ha decidit que aquell curs la festa es dedicarà a la conservació de les espècies marines.

En el fons la barrija-barreja ha existit sempre, el que era pagà s'ha embolcallat amb el tema religiós i a l'inrevés. De tant en tant es tenen ganes de tornar a les essències, a allò del monòton rosari familiar resat pels difunts mentre tothom s'abaltia, i a les humils castanyes torrades a casa quan els panellets eren menges excessivament cares. Les visites al cementiri es mantenen. Jo no hi anava mai fins que es van morir els pares, els parents, els amics. Avui els cementiris em semblen una mena de llibre viu -perdoneu la paradoxa- que ens explica moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Algú va trobar fa anys, espigolant qui sap on, aquella cançó del Marrameu, probablement una cançó popular dels pegots, i se'n va fer l'himne popular de l'escola progre-castanyera. Els dibuixos escolars amb castanyeres mostren, en general, parades rudimentàries i senyores grandetes, amb mocador al cap i davantal negre. Però de castanyeres n'hi ha de joves i de bon veure i n'hi devia haver abans, com demostra el gravat que he penjat en aquesta entrada per il·lustrar el tema.

Una vegada em vaig disfressar de castanyera i vaig anar a voltar per les classes dels més petits, carregada de castanyes, magranes, cargols i d'altres elements tardorencs. Els més menuts no em reconeixien i m'ho vaig passar molt bé. L'imaginari artístic escolar s'omple aquests dies dels dibuixos de fruits de tardor, de bolets, de paraigües i gotes de pluja i d'arbres sense fulles, tot i que pels nostres verals la majoria es mantenen verds. De la mateixa manera es dibuixen hiverns nevats encara que no nevi al lloc de l'escola.  Jo crec, des de la perspectiva que donen els anys, que les festes escolars fan perdre moltes hores, la veritat.

Un personatge tardorenc típic era el caçador però ara és aquest un símbol tardorenc de baixa, per raons òbvies. Quan començava a treballar a l'escola tot això em feia molta gràcia, al cap dels anys, com sol passar, ho he trobat tot plegat una mica xaró i enganyós. El que havia estat una opció es va transformar en una obligació, en part del currículum, horrible parauleta. Però, vaja, per als mestres joves tot és també nou i així ha de ser i el millor seria allò de ser en la vida romero, pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero... La rutina professionalitza però també té molts problemes. Cercar l'equilibri entre la novetat i el respecte a la tradició i a l'aportació de la gent gran és difícil, complex.

També se suposava que per aquestes festes calia explicar contes de por, potser per tot això dels difunts. Avui s'ha d'anar amb compte amb aquest tema a l'escola, no sigui cas que vinguin a protestar alguns pares sensibles poc partidaris d'espantar les seves criatures amb històries d'aquest tipus. M'acaben d'explicar una història sobre un noi universitari que va anar fa poc a parlar amb la professora, després de no haver-se pogut presentar a un examen, acompanyat de la mare, que l'anava justificant i defensant!!! A aquesta infantilització de la població estem arribant.

Tornant als contes tètrics, el cert és que moltes rondalles tradicionals fan avui força  basarda, la nostra sensibilitat ha canviat molt i els anem suavitzant amb el temps, matisant la sang i el fetge o amarant d'humor les situacions més angoixants. A mi un conte que em feia molta por, molta, era aquell de la Marieta ja pujo l'escaleta, en el qual una mena de zombie al qual la Marieta ha manllevat el fetge, per tal que la mare no sabés que s'havia gastat els calerons del sopar en una nina, la ve a buscar a la nit i, se suposa, se la deu emportar, ja que el final no l'he entès mai i el que es feia era donar-te un ensurt en el moment en el qual l'ésser de les tenebres engrapava la nena.

Al llibre El trobador català, volum de capçalera familiar del qual em sabia, de petita, molts versos de memòria, n'hi ha un sobre la castanyada, en una casa de pagès. L'avi els diu a la família que ja és vell, que potser no veurà més tardors. 

Jo só el més vell de la colla,

i a la mort, on haig de raure,

l'edat m'hi acosta i m'hi amolla

i fulla que el vent sorolla

que poc, que poc triga a caure!

I al dir això el bon avi encara

amb cor fort, pren de sa vora

l'infant que bressa la mare

i se l'acosta a la cara,

i li fa petons... i plora.

És trist i a mi, de petita, em feia plorar i tot. Al final la jove de la casa diu que menys plorera i a torrar castanyes, menjar panellets i fer córrer el porró.

I a la negra fumerola

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola

treu la jove la cassola

i els panellets, i el garnatxa.

I els diu: -Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s'acabi,

que avui és el sant de l'avi,

és la festa de Tots Sants.

Abans, quan era jove, em mirava els avis i les àvies, els iaios i les iaies, amb una certa llàstima i una gran curiositat. Com devien haver estat de petits, de joves? El meu germà, de menut, quan en una pel·lícula moria un vell, ni que fos el més dolent de tots, plorava sense aturador pel fet que li recordava el meu avi matern, l'únic avi que vam arribar a conèixer. I és que fa anys molta gent deixava aquest món de mones entre els seixanta i els setanta, la desena de la mort segons deia el capellà del poble del meu pare a les prèdiques de l'antigor, aconsellant els d'aquesta edat que es penedissin dels seus pecats per preparar l'arribada inevitable al més enllà.

Avui molts d'aquesta edat encara estem una mica flamencos, ballem, viatgen, nedem i fem cursets d'informàtica al centre cívic, però el temps passa i arriba la tardor de la vida, més o menys tard i la darrera castanyada també arribarà. Llàstima que per aprendre a viure t'hagis de fer vell. Ara que començo a entendre la gent em moriré, deia la meva mare de vegades, amb una gran saviesa tardorenca.

Les fulles mortes

Quan arriba la tardor oficial generalment, a Barcelona, encara fa calor, amb alguna excepció. Primavera i tardor presenten moltes variacions, tenim tendència a recordar un ahir uniforme on les coses eren més ortodoxes: abans plovia més, feia més fred, feia menys calor... La veritat és que recordo tardors, primaveres, estius i hiverns de tota mena, color i olor. De tant en tant diuen que fa l'hivern més fred des de fa cinquanta, trenta anys, o l'estiu més calorós d'en fa vint. Però unes quantes dècades no són res. Fins i tot vaig sentir comentar per la tele que a Anglaterra tornaven a conrear vinya després de mil anys, més o menys, però, al capdavall, què són, mil anys? A l'escola conformem paisatges irreals, és habitual portar els infants a 'veure la tardor' a llocs on hi hagi, és clar, arbres de fulla caduca, altrament la tardor no respon al nostre imaginari com tampoc hi respon un hivern sense neu. 

Amb més o menys retard la tardor arriba. A la nostra ciutat podem veure caure les fulles, sobre tot, dels arbres foranis, aquells que es van plantar per fer bonic, els de casa no s'acostumen a despullar amb tanta facilitat. El fet és que les fulles daurades, escampades per terra, conformen una imatge recurrent, melangiosa i nostàlgica. De totes les cançons sobre la tardor i el pas del temps i de l'amor, n'hi ha una que, diuen, és de les més cantades a tot arreu i des de fa anys, Les fulles mortes, amb música de Joseph Kosma i lletra de Jacques Prevert. Prevert va ser un gran personatge que va fer moltes coses, entre les quals col·laborar en el cinema de Marcel Carné i del seu germà Pierre Prevert. Fa molts anys, en un d'aquells cinemes d'art i assaig ens van passar alguna peli dels germans Prevert, ja aleshores eren antigues, però encara plenes de poesia i de suggerents imatges. El món de postguerra, a França, també ha estat molt filmat i mitificat, més encara des de casa nostra, on la situació era tan diferent, després que el final de la guerra mundial hagués estat tan diversa en un país i un altre, a causa dels interessos internacionals i estratègics. 

A mi, de les moltes versions de Les feuilles mortes, m'agrada molt la de Montand, encara que Montand no m'agradi sempre. Potser perquè tinc un vell disc a casa amb aquesta versió i és la que més he escoltat. Avui fa un dia boirós, adient per a aquestes músiques una mica decadents, evocadores de cafès plens d'intel·lectuals, fum, conspiradors i senyores de passat dubtós, cabells llargs i mirada perduda; recordo que de joveneta era la idea que tenia d'aquells existencialistes francesos que ningú del meu entorn sabia ben bé a què es dedicaven.

LES FEUILLES MORTES


paroles: Jacques Prévert
musique: Joseph Kosma


Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.


C'est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.


Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie
Je t'aimais tant, tu étais si jolie,
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais
Toujours, toujours je l'entendrai!


C'est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Novembre a Menorca

La primera vegada que vaig fer una sortida amb amigues, més enllà de les excursions a muntanya amb la parròquia del barri, lloc emblemàtic de la meva època juvenil i moralista, va ser en una llunyana Setmana Santa, em sembla que de l’any 68. Em va engrescar una amiga que vaig fer durant allò que es deia servei social, i que incloïa cuina, economia domèstica i d’altres ensenyaments pràctics de l’època a més d’un cert vernís de política hispànica del moment. La meva nova amiga es deia Margarida Bastart. Ens vam conèixer a l’edifici de la Baixa de Sant Pere, on ara vaig a fer cursets de dibuix, i del qual aleshores, en gran part, portava el pòndol la inefable sección femenina. Em sembla que en algun llunyà post ja vaig parlar d’aquella aventi mallorquina, però l’edat em fa rodolar de forma inevitable a la repetició temàtica.

Jo tenia intenció d’estudiar magisteri, la Margarida volia fer infermeria. Eren les carreres més habituals per a les noies, es podien cursar treballant i teníem molta vida pel davant. Una vegada una mestra gran em va fer reflexionar sobre un fet que aleshores semblava evident, que avui semblaria carrincló i obsolet, i que em va resumir amb aquesta sentència: sigui mestra o qualsevol altra cosa, la senyora de don Josep serà donya Josefina i la dona del Pepet, la Pepeta. O sigui, que el que calia era intentar trobar un don Josep ben peixat i deixar-se d’estudis massa ambiciosos, inútils, i que abocaven a la solteria. Totes dues, la Margarida i jo, treballàvem aleshores en empreses grans i sòlides de l’època, avui records boirosos del desenvolupament i la seva empenta. El cas és que amb ella i dues amigues més vam anar a Menorca en aquella llunyana Setmana Santa, era la primera vegada que agafàvem l’avió, per acabar de fer emocionant aquella escapada agosarada, comptant amb el fet que els pares i mares eren molt reacis a fornir permisos de viatge a les filles per merèixer. Aquells avions avui es considerarien arqueologia dels transports i les comunicacions, eren molt sorollosos i ja, em sembla, una mica atrotinats. En aquella època un passeig barceloní de diumenge consistia en anar a fer el vermut a l’aeroport i veure com s’envolaven els escassos artefactes en actiu. Cal dir que no et feien fer aquestes bestieses d’ara, treure’t cenyidors i gairebé les cotilles, i passar per un detector de nosequè que sempre xiula. Per cert, al meu marit el van palpar i tot però a mi només em van passar una mena de raspall electrònic a distància. Considerant que gairebé tots i totes eren imsersats i que suposo que ens tenen fixats per totes bandes, les mides em semblen exagerades i ingènues, perquè, al capdavall, quan han posat la bomba més grossa i destructiva del país ha estat en un tren de rodalies i no ens radiografien pas tant quan agafem els ferrocarrils de la Generalitat ni el metro, altrament cada dia col·lapsarien el servei.

Va ser aquella del seixanta-vuit una primavera mítica, freda i lluminosa. A Menorca, un company de feina de la Margarida ens va portar a visitar talaiots, navetes i indrets típics, com ara una cova arranjada de forma moderna, un d’aquells cataus que cantava en Barbat, un lloc petit, tot ple de fum, amb molta gent i poca llum. Nosaltres teníem tot just vint anys i ell vint-i-sis o vint-i-set i bigoti i jo el veia immensament gran, en aquella època en la qual els nois que havien fet la mili ja eren, deia la gent, uns homes. Ens va explicar coses molt interessants sobre la cultura talaiòtica, les investigacions que es feien, era d’allà i ho coneixia tot molt i molt bé. A l’hotel vam conèixer uns altres tres nois de la nostra edat que havien llogat un sis-cents, en el qual ens ficàvem set o vuit persones i miraculosament no ens vam clavar cap estarracada. Els pares d’aleshores, malgrat prendre tantes mides preventives per tal de controlar el nostre capteniment, sobre tot sexual, no s’assabentaven massa de les imprudències a les quals l’edat ens abocava. El fantasma de la tragèdia paternal, per a ells, era el d’una filla soltera embarassada, ja veieu com han evolucionat els costums morals. Vam acabar les vacances amb una ballada a les Coves d’en Xoroi una mica nostàlgica perquè a ningú li feia cas la persona esperada, com sol passar amb tants amors juvenils de vacances. La lluna plena de Setmana Santa es reflectia en el mar i recordo que una de les cançons que amb més insistència tocaven era aquella del Funeral del Labrador, no sé si en la seva versió original de Barbara y Dick o en la més casolana dels Tres Sudamericanos.

Vaig anar doncs a Menorca en la primavera de la meva vida i hi he tornat aquests dies, coincidint la tardor estacional amb la meva inevitable tardor vital, i en el primer viatge de pensionista que faig, estranya metàfora, en la qual hauria de meditar a bastament. Menorca al novembre, amb l’Imserso, per primera vegada, ja que tot arriba, àdhuc la jubilació. Un món de tants com hi ha en el nostre, de gent gran, de mayores, de la tercera edat, ja que està prohibit dir vella, així que manllevo uns dels eufemismes habituals per fer referència a aquesta etapa de futur limitat, que tan alegre i eufòrica ens promet la propaganda, si fas exercici, dieta i el que manin els qui manen, que cada dia decideixen més i més sobre la nostra intimitat. També hi ha lluna plena enguany, amagada rere les boires i els núvols de tardor. Com que som novells en això dels viatges econòmics i el Mundosènior (una altra bonica parida semàntica) el meu marit i jo, som dels més jovenets, cosa que sempre fa il·lusió. Imagino que el fantasma d’algun sènior megalític ens deu contemplar amb una certa enveja, des del seu talaiot incombustible. Vaig tornar a Menorca cinc anys després, al principi de casada, l’estiu del 73, i vaig fer estada a uns amenaçadors hotels immensos de Son Bou, amb el personal descontent perquè no cobrava, cosa que els empenyia a fer trapelleries com ara entrar a netejar les habitacions encara que poséssim el rètol de ‘no molestin’, cosa que en època d’aparellament juvenil, àdhuc beneït per la institucions canòniques, no fa gens de gràcia, o beure’s el vi del dinar que deixàvem d’un àpat per a l’altre. Per sort i per responsabilitat dels menorquins i menorquines, l’illa va aturar aquells intents i ha esdevingut un exemple de respecte al medi ambient i de capteniment seriós i sostenible, com diuen ara, horrible paraula per cert que em recorda el temps en els quals els sostenidors eren sostens. Menorca en novembre, boirosa i ventilada, resisteix amb coratge l’empenta destructiva del turisme caníbal que està acabant amb tants i tants indrets, cosa que mostra la gran dignitat dels seus habitants pel que fa a aquest tema. Ai, quina il·lusió m'ha fet tornar a veure la Penya de l'Indi al mateix lloc!!!! Ara bé, fa un vent de categoria, cosa que m'evoca aquell poema de la Clementina Arderiu, passa vent, cosa sinistra, qui et pogués mai deturar... Per cert, pels camins de les amistats oblidades vaig perdre el contacte amb la Margarida i les seves amigues, que han quedat per sempre al meu àlbum de records fotogràfics, immortalitzades en blanc i negre, joves i esplèndides, treient el cap per la Naveta des Tudons.

Memòries d'una mestra gairebe velleta (X): Tardors escolars

Durant anys, com la majoria de gent que es dedica a l'ensenyament, he estat comptant el temps per cursos escolars. Els estius se’m feien llargs i sempre tenia ganes de tornar a escola. Un nou curs era sempre una nova esperança, els humans tenim tendència a voler renéixer, començar de nou, comptar amb noves oportunitats, però, en realitat, la vida és tot un seguit de coses on mai no s’acaba de deixar res al darrere del tot i on, a mida que tornem a començar, queda molt menys camí per recórrer. Viure segones vides és, de fet, un miratge, un mite, un impossible, car, al meu entendre, la càrrega del passat sempre s’arrossega, poc o molt. Una de les meravelles del llegir i de l’escriure, fins i tot del fet d’anar al cinema o de mirar els serials televisius, és la possibilitat d’imaginar vides diferents i de viure-les en un espai de temps limitat i repetible.

Un dels cursos que vaig iniciar amb més il·lusió va ser el 78-79, perquè tenia plaça fixa, anava a una escola propera, a l’Hospitalet, i eren aquells uns anys en els quals encara semblava que tot plegat no faria res més que millorar. A l’escola hi vam arribar molta gent nova, jove, cosa que està molt bé, ja que així no et sents el último mono, cosa que sol passar quan s’aterra en un centre amb un equip solidificat durant molts anys, que ja té les seves dèries i manies estructurades. Conèixer molt la gent de vegades és una càrrega feixuga. Precisament fa uns dies estava parlant pel messenger aquest amb una mestra molt jove, que ha aprovat oposicions i que el curs passat va ser a la meva escola, escola que, amb tots els respectes, forma part d’aquests col·legits una mica cementiri d’elefants, on costa molt moure res de lloc. Això no passa tan sols a primària, la universitat és, en molts casos, un pes pesat en el qual resulta gairebé impossible renovar costums i remoure privilegis. Doncs aquesta noia, dinàmica, treballadora, està encantada amb la seva nova escola, plena de gent de la seva edat. Al menys, segur que s’ho passarà millor, que quedaran per anar de gresca i que, al menys al principi, tots gaudiran de la mateixa consideració en el context pedagògic que els ha tocat a l’atzar. He constatat que fins i tot en les petites comunitats, malgrat que es parteix d'una igualtat teòrica, el temps acaba per consolidar estructures de poder, de vegades subliminals, però efectives.

Quan s’arriba a l’escola, pel setembre, un dels temes estrella és la Castanyada. Hem convertit l’escola primària en un seguit de festes estranyes, festes que en teoria s’havien de recuperar i que, crec, fa gairebé trenta anys que ja s’han recuperat. Però la cosa s’ha institucionalitzat de forma surrealista, és la meva opinió. Aplicar una lògica racional a les celebracions escolars ha estat per a mi una batalla perduda. Des de portar els nens i nenes al Montseny a veure la tardor perquè al parc proper hi havia molts arbres de fulla perenne i el paisatge no es corresponia amb els tòpics decoratius, tallar cames a una vella Quaresma que no sé d’on ha sortit, fer la mona de Pasqua abans de Rams i cantar el Marrameu torra castanyes com si fos l’himne nacional, passant per carnavals obligatoris i uniformats, fer el cagatió (sic) i rebre els reis abans del dia de la loteria, moltes d’aquestes activitats, que fan perdre molt de temps, no resistirien una anàlisi seriosa. Una, però, quan es fa gran acaba per no discutir, si ho pot evitar, i fer el que se suposa que és el que s'ha de fer. També hi havia escoles, avui molt minoritàries, on no es cantaven nadales ni es feia el pessebre, perquè eren escoles laiques, en teoria i celebraven el solstici d’hivern, coses així. Queda alguna escola residual i testimonial on no s’oferta, encara, religió, cosa que crec que no és legal, però que es tolera mentre els resistents siguin minoria i els pares no posin pals a les rodes. Mentrestant, la batalla col·lectiva per l’escola laica s’ha perdut del tot, però aquest és un altre tema.

Recordo que un d'aquells primers cursos a l’Hospitalet em vaig encarregar de fer un dossier amb textos sobre la tardor, encara no es feia immersió i l'ensenyament era en castellà, malgrat que venia una professora, no sé si pagada per l'Òmnium, durant unes breus horetes. Eren textos per llegir i comentar, i també, sobre tot, per dibuixar. En el dossier, és clar, hi vaig incloure poemes molt clàssics, com el de Machado:

Una larga carretera

entre grises peñascales,

y alguna humilde pradera

donde pacen negros toros.

Zarzas, malezas,jarales.

Está la tierra mojada

por las gotas del rocío,

y la alameda dorada,

hacia la curva del río.

Tras los montes de violeta

quebrado el primer albor:

a la espalda la escopeta,

entre sus galgos agudos,

caminando un cazador.

Avui molta gent criticaria que hi sortís un caçador, em sembla. Els nens era el que primer dibuixaven, el caçador amb els gossos, l'escopeta i un pom de conills agonitzants. També era un clàssic el paisatge lorquià:

La tarde equivocada

se vistió de frío.

Detrás de los cristales,

turbios, todos los niños,

ven convertirse en pájaros

un árbol amarillo.

La tarde está tendida

a lo largo del río.

Y un rubor de manzana

tiembla en los tejadillos.

Aquestes teuladetes colrades com una poma són molt evocadores; em ve el poema al cap sovint quan veig les postes de sol tardorals, de tants colors, rosats, vermells, taronja, amb una llum encisadora tremolant, literalment, damunt de teulades i terrats.

En català, m’ha quedat sempre al cap –diuen que la memòria és un bon crític- Girona a la tardor, de Sagarra, un altre clàssic:

Sota del pont camina l'aigua trista,

és l'aigua de la pluja de Tots Sants;

el cel és malva i rosa i ametista,

hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia

de pedra grisa vers el cel llunyà,

i l'Àngel guaita la caputxa pia

de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,

és estrident de riures i fanals,

i cenyida de fosca la Devesa

dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,

sonen el clarinet i el tamborí...

I el cor, com una nit molt estrellada

espera l'hora d'estimar i llanguir.

Recordo un gran mural d’aleshores, amb la primera estrofa copiada en gran i a mà -sense ordinador, ep, que encara no n'hi havia-, amb el cel pintat de malva, rosa i ametista i uns camins evocadors a la vora d’un riu, plens de fulles de plàtan d’ombra enganxades per tot arreu. Girona era aleshores, encara, una ciutat molt adient a tardors romàntiques, silenciosa i de paisatges urbans humits i evocadors. Ara continua sent bonica, però és una ciutat moderna i sorollosa, ha canviat molt. De tota manera, Sagarra també n’evoca el soroll, les sardanes, malgrat la pluja de Tots Sants. Aquesta hora esperada, d'estimar i llanguir, ui, ui, ui.

Un d’aquells primers cursos a l’Hospitalet fins i tot vaig gosar disfressar-me de castanyera tradicional i passar, carregada de cargols, bolets i castanyes per les classes de pàrvuls, alguns dels petits no em reconeixien i vaig xalar d'allò més. Aquesta tendència a fer el ridícul no sé si és a causa de la professió, treballar tant amb infants acaba per infantilitzar-te una mica. Bé, era més jove i aquestes coses encara em semblaven entranyables, què hi farem. No s’havien massificat ni vulgaritzat, les trobàvem activitats molt i molt originals, i, sobretot, ai, innovadores.

La tardor és melangiosa, es passa ben aviat del para-sol de la platja al paraigua. A ciutat arriben les castanyeres modernes, cada vegada més minoritàries i sense mocadors al cap ni valones damunt les espatlles, i escampen les seves olors evocadores, mentre encara anem vestits de ple estiu. No hi fa res, un dia o un altre arriba la fresca i també la pluja, i si no arriba, la trobem a faltar. La tardor, malgrat que compta amb la revifalla escolar i amb la represa de tota mena d’activitats, té fama de nostàlgica, encara que a mi em produeix més tristor l’agost decadent.

Jo també tinc alguns poemes dedicats a la tardor. Una mostra, nostàlgica i enyoradissa:

L'estiu s'enfonsa amb llum de cap al tard

sota de l'aigua clara de la platja deserta.

Hi ha coses que se'n van,

coses perdudes, que marxen sense pressa.

Bell vespre de tardor, bell com la mort,

bell com la trista llum que no enlluerna,

la llum que avui es fon

entre les ones que jugant s'engresquen.

La darrera tardor, quina serà?

Deixar aquest món: quina angoixa, com reca,

malgrat totes les pors,

tots els neguits i totes les condemnes.

Viure... La vida m'ha tractat prou bé.

De la seva pietat, jo no tinc queixa.

Però les hores se'n van,

hores perdudes, que marxen sense pressa.

Em sobta pensar que el vaig escriure fa més de trenta anys i que aleshores ja sentia aquest pes inexorable del pas de la vida. Això de bell com la mort és horrible. Però, qui se’n pot escapar, d'aquest destí mortal? De vegades, de més jove, se sent tot plegat de forma molt més tràgica però et fas gran, velleta, i acceptes l’arribada de les tardors, àdhuc dels hiverns, amb amable resignació, ja que, evidentment, el temps no es pot aturar. En broma, en broma, ja faré aviat quatre anys de blog i tot...