11.12.17

CONCHA VELASCO, LA REINA JOANA I ELS MITES HISTÒRICS

Resultat d'imatges de concha velasco reina juana

Tinc una mena d'admiració incondicional per Concha Velasco, lligada al fet de ser una actriu relacionada amb gairebé tota la meva vida. Des del temps en el qual era una actriu joveneta, bonica i simpàtica que sortia a les pel·lícules espanyoles, quan aquestes van intentar una via comercial més alegre, més moderna, sense flamenc i en colors, fins al present, Velasco va lligada a molts bons moments de la meva pròpia vida, a través del cinema, el teatre i la televisió. Era la noia de la Creu Roja preferida de la meva mare.

Ahir acabava el seu pas de tres setmanes per Barcelona, en aquesta ocasió al Borràs, amb una obra pensada per al lluïment de l'actriu, representant un personatge mític de gairebé la seva mateixa edat. L'obra és un monòleg en el qual la reina Joana, dita la Boja, repassa la seva vida, tràgica, complexa i llarga. A Joana de Castella, com explicava l'actriu en una entrevista, menys matar-la li van fer de tot.
Resultat d'imatges de Juana la Loca cuadro histórico
Aquesta reina ha fet vessar molta tinta i molts tubs de pintura. Hi ha un munt de llibres sobre el personatge, llibres d'història i de ficció. Recordo que en una ocasió uns ex-alumnes de l'escola ens van venir a veure i ens van explicar que el professor d'història, a l'institut, els havia fet fer un treball sobre si la reina era boja o no, a través de documents de l'època. Em van explicar que la deducció majoritària havia estat que no era boja. 

Però tot és relatiu i precisa estudis seriosos. Avui el concepte de bogeria és molt diferent del d'aleshores. Fa uns dies escrivia sobre Verdaguer, avui es considera que alguna mena de trastorn tenia, agreujat per les circumstàncies de la seva vida, però possiblement en èpoques més remotes hauria estat considerat un sant. Tot és relatiu, temporal i interpretable. No ens podem refiar dels documents, si avui es falsifiquen i tergiversen no cal ni pensar el que s'esdevenia en el passat.
Resultat d'imatges de Aurora Bautsita juana la loca
Per a molts de nosaltres la reina Joana va ser Aurora Bautista, en una pel·lícula força ben feta per l'època i que copiava moltes imatges que procedien d'aquella pintura històrica del segle XIX, tant del gust de la gent d'aleshores i de la qual procedeix una gran part del nostre imaginari mític. Sobre la reina Joana ha escrit molta gent, fins i tot un escriptor nostrat una mica outsider, no tan conegut ni reconegut com mereix, Guillem Viladot. 

He llegit algunes biografies sobre la reina. La novel·la de Viladot, força psicològica, no em va acabar de fer el pes, com tampoc la que va el mateix autor va dedicar a Carles, el fill de Felip II, mitificat de forma absurda, fins i tot a través de l'òpera. El monòleg de Caballero, escenificat per Velasco, recull en certa manera la visió actual sobre la reina, una boja relativa i lúcida que sospita amb raó que el seu marit ha estat enverinat pel pare, aquell maquiavèl·lic model de Maquiavel que va ser Ferran. També s'esmenten coses com ara el poc convenciment religiós de la reina, que la feia refusar la confessió. El monòleg és com una llarga conversa amb Francesc de Borja, invisible.
Resultat d'imatges de Joana guillem viladot
Hi ha documents que incideixen en aquest poc fervor religiós, que la van fer sospitosa de luteranisme, documents del fill, demanant que si cal es recorri a tortura per fer-la entrar en raó i obligar-la a llaurar dret en el tema religiós. El fill, Carles, que mai no va parlar espanyol, i el nét, Felip, una figura que també la mitologia ha tergiversat, la van anar a veure una o dues vegades, era un problema per a tothom. I malgrat els maltractaments i les condicions de reclusió Joana va morir amb setanta-sis anys, xifra que per l'època resulta sorprenent. 

Durant un temps va poder comptar amb la companyia de la filla petita, Caterina, però expliquen que Carles es va compadir de la noia i se la va emportar per casar-la amb el rei de Portugal. Mentre la vida de Joana ha estat molt reescrita i reinventada, la d'aquesta Caterina, una dona discreta, bonhomiosa i seriosa, en sabem poca cosa. Va tenir uns quants fills que van morir i un nét que va sobreviure, Sebastià, els drets del qual va saber defensar davant de la seva família monàrquica espanyola.

Sebastià va morir en una batalla però la seva figura va genera moltes llegendes i episodis estranys, com ara el del pastisser de Madrigal. La dinastia es va extingir amb la seva mort i va passar als Bragança, Portugal va ser molt reticent a les unions amb l'altre regne peninsular i se'n va sortir. En el monòleg es reflexiona sobre el poder, sobre les pàtries, sobre l'ambició. L'escenografia, sòbria,  aquesta fosca presó de Tordesillas, s'acompanya, sense excessos, amb aquests recursos audiovisuals que tant faciliten avui la tasca escenogràfica.
Resultat d'imatges de Juana la Loca de vez en cuando
A l'escola ens van passar més d'una vegada Locura de amor i després jugàvem a imitar la reina quan va repetint que el seu marit difunt està adormit. Al cinema Amèrica quan jo era petita feien varietés, després de les pelis, i sovint sortia un senyor que entonava allò de doña Juana, ¿por qué lloras? si es tu pena la mejor, porque no fue mal de amores, que fue locura de amor... M'encanten les cançons històriques. Posats a fer broma fins i tot Lola Flores va fer una paròdia estripada sobre el tema. De fet, el títol d'aquella pel·lícula infumable no és tan absurd, pot ser que Joana tingués problemes mentals de forma intermitent. 
Resultat d'imatges de Comuneros
Un episodi en el qual es mostra aquesta irregularitat és el dels Comuneros, als quals va donar suport i va abandonar després a la seva sort. En tot cas potser no arribarem a saber ben bé la veritat sencera, Joana va ser una dona amb gelosia compulsiva evident, enmig d'un món d'homes ambiciosos i en una època en la qual els grans estats s'anaven conformant a còpia de conspiracions i pactes matrimonials diversos. El que en podia pensar, de tot plegat, el poble, tampoc no ho podem saber. Poques opcions tenien, vaja. 
Resultat d'imatges de Reina Juana
Tant al teatre com al cinema hi ha gent que riu de coses que no fan riure, amb això em vaig trobar ahir, al teatre, i fins i tot vaig escoltar algun comentari pel darrere sobre la innegable guilladura de la reina quan crec que l'obra és més aviat una reflexió sobre el poder i reflecteix la lucidesa de la reina al final de la seva vida. Quaranta-sis anys de reclusió poden acabar amb moltes lucideses, és clar. Velasco va comptar amb molts aplaudiments, com era d'esperar, hi ha molts incondicionals de l'actriu que hores d'ara ja ha demostrat que pot fer de tot i que tot ho pot fer bé. De fet, en el cas d'aquests personatges emblemàtics i coneguts els anem a veure més aviat a ells que no pas l'obra tot i que un repàs per la història sempre resulta instructiu.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Velasco és una actriu magnífica i té un dels castellans més nítids que mai he pogut sentir. De fet, tot i que em divertia, sempre la vaig trobar malaguanyada amb les espanyolades que va arribar a fer incloses les que va protagonitzar amb Manolo Escobar. Va saltar del llit d'en Sáenz de Heredia, el cineasta del règim, al de Juan Diego i compartir matalàs amb aquell jove senyor comunista la va reconvertir en progre de vison.Ara torna a estar amorrada a l'ultradreta. Crec que això i el fred, conjuntament, m'han impedit anar-la a veure però no deixaré mai de valorar el seu talent. La recordo, especialment, a "Carmen Carmen" que vaig veure a Madrid i a "Buenas Noches, madre" a no sé quin teatre del nostre Broadway junt amb Mary Carrillo.
La "Reina Juana", pobreta, també era un personatge molt apreciat per la meva mare. Precisament la gran intèrpret de coplas Juana Reina cantava una cançóo molt dramàtica de la que només recordo la frase "y a los pies del rey hermoso". Feia molta llàstima. Com que quasi no sé Història ignorava que Ferran fos sospitós d'haver-se carregat el bell gendre.Aurora bautista, pel meu gust, era massa histriònica.
Quant el que tu bé dius "mitificat Carles II" crec que el mite neix de la preciosa obra de Schiller que Verdi va convertir en una de les seves òperes més denses i valuoses. La vaig en teatre al Grec per, entre d'altres, Carlos Hipólito. Em va agradar molt i la posada en escena de Bieito que sempre em posa en guàrdia era molt impactant.
Au, ja m'he deixat anar una mica.
Salut!

Júlia ha dit...

Glòria, no sé això de l'ultradreta però en més d'una ocasió, ja lluny del temps del Juan Diego, ha donat suport al PSOE. En les entrevistes que li he pogut escoltar per la ràdio no entra mai en el tema polític, suposo que sap que té un públic divers i s'estima més ser discreta. Precisament em vaig animar a anar al Borràs després d'escoltar-la per la ràdio, tot i que, de fet, quan en aquests darrers anys ha vingut a Barcelona, gairebé sempre al Goya, té molta amistat amb Pou, l'he anada a veure.

Els bons actors, la majoria, van haver de fer cinema comercial durant uns anys, una part del qual l'espanyolada, tot i que l'espanyolada de Velasco era més 'moderna' que 'flamenca'. El mateix Ferna Gómez ironitzava sobre les bírries que havia hagut de fer, és allò que diuen 'cinema alimentici'. Velasco va començar ben aviat, però, a fet teatre de més pes, també cantava i ballava i havia fet revista, de fet es veu que de joveneta tenia més aviat idea de ser ballarina.

L'obra que dius, amb Carrillo, la van fer al malauradament desaparegut Talia. També a la tele va començar aviat a fer obres de més categoria però crec que el reconeixement generalitzat li va arribar amb el paper de Santa Teresa. La cançó que menciones és la mateixa a la qual faig referència, i que vaig escoltar al cine Amèrica, de fet era una cançó que va 'estrenar' Antonio Amaya però que va cantar molta gent. A mi m'agraden encara aquestes cançons que expliquen 'històries'.

Aurora Bautista era histriònica, efectivament, però en aquest paper estava d'allò més bé, hi sortia una Sara Montiel molt joveneta fent d'objecte del desig del Felipe, que era Fernando Rey, un altre que va evolucionar en positiu.

L'obra de Schiller i l'òpera poden estar molt bé però la història no té res a veure amb la realitat, Felip II és un rei que també s'ha de posar en el seu context, molt maltractat per la llegenda negra. Sembla que això de l'enverinament és força creïble, segons les investigacions històriques actuals tot i que ves a saber.

A mi a Velasco, més enllà del teatre, m'agrada escoltar-la quan l'entrevisten, porta molts anys a la feina i sap un munt d'anècdotes i té un humor molt personal i una ironia fina molt interessant.

Júlia ha dit...

Aquí la lletra sencera de la 'copla', per fer memòria:

La Reina Juana

Autores: Guerrero, Reyes, Algarra
Popularizada por Antonio Amaya



Hablado:
Blasón sobre el escudo soberano
Su madre le legó desde la Mota
Recuerdos de su infancia, allá en Castilla,
Mi mente bebe en épocas remotas,
Fue Reina, de Castilla propietaria,
Amó a un hombre con loco frenesí
La sombra de Felipe fue en su vida,
La locura de amor fue su existir.



De Isabel tuvo la sangre poderosa,
Y el sentir de su buen padre, Don Fernando,
La belleza de Granada fue en sus ojos,
Talismán de un corazón enamorado
Burgos clama por su reina,
Valladolid le da un palio
Y un mesón que hay en Tudela,
Acecha al enamorado,



A los pies del rey hermoso,
Sin descanso noche y día,
La nobleza de Castilla,
Suplicante le pedía



Celos de la luz y el viento, qué tormento,
Celos de la mar y el aire,
Doña Juana está rendida, qué fatiga,
Que no se lo diga nadie,
Reina Juana ¿ por qué lloras ?
Si es tu pena la mejor
Porque no fue mal cariño,
Que fue locura de amor.



Encerrada entre paredes de un castillo,
La esperanza de su amor se le desboca,
Y en las sombras de los largos corredores
Las doncellas rezan por su reina loca,
Burgos, llora su locura,
Valladolid se lamenta,
Tordesillas la recoge,
De celos, ya medio muerta.
En Granada Don Felipe
Sueño de mármol reposa,
Y en Castilla vive presa,
La locura de su esposa,



Celos de la luz y el viento, qué tormento,
Celos de la mar y el aire,
Don Felipe se ha dormido, su marido,
Que no lo despierte nadie
Reina Juana ¿por qué lloras ?
Si es tu pena la mejor
Porque no fue mal cariño,
Que fue locura de amor.


Unknown ha dit...

gràcies per la lletra. A mi m'agrada molt la "copla" i les històries que explica que, com petites òperes, obliguen als intèrprets a dramatitzar els continguts. Deu fer cosa de tres anys vaig anar a l'Auditori a veure un festival d'aquells que organitza Justo Molinero. Vaig disfrutar molt amb la Paz Vega, la Diana, la Pastora Soler...l'ambient era una altra cosa. Em sentia en una altra Catalunya que, per qüestions de feina, també conec.
T'he comentat que Velasco està a l'ultradreta perquè l'he sentint a la ràdio tirant floretes a Aznar i Rajoy i fa menys d'un any.El seu pare era militar i aqllò de Roda el món i torna al Born.

Júlia ha dit...

Sí, jo també conec aquesta Catalunya, he treballat a escoles de barris amb persones d'aquest sector, crec que els polítics catalans sovint viuen al marge de moltes realitats.

Em sap greu això de què tirés floretes a aquest parell, Les motivacions personals són molt estranyes i tots ens fem grans, és cert que el pare era militar però la mare era mestra republicana.