CONCHA VELASCO, LA REINA JOANA I ELS MITES HISTÒRICS

Tinc una mena d'admiració incondicional per Concha Velasco, lligada al fet de ser una actriu relacionada amb gairebé tota la meva vida. Des del temps en el qual era una actriu joveneta, bonica i simpàtica que sortia a les pel·lícules espanyoles, quan aquestes van intentar una via comercial més alegre, més moderna, sense flamenc i en colors, fins al present, Velasco va lligada a molts bons moments de la meva pròpia vida, a través del cinema, el teatre i la televisió. Era la noia de la Creu Roja preferida de la meva mare.

Ahir acabava el seu pas de tres setmanes per Barcelona, en aquesta ocasió al Borràs, amb una obra pensada per al lluïment de l'actriu, representant un personatge mític de gairebé la seva mateixa edat. L'obra és un monòleg en el qual la reina Joana, dita la Boja, repassa la seva vida, tràgica, complexa i llarga. A Joana de Castella, com explicava l'actriu en una entrevista, menys matar-la li van fer de tot.

Aquesta reina ha fet vessar molta tinta i molts tubs de pintura. Hi ha un munt de llibres sobre el personatge, llibres d'història i de ficció. Recordo que en una ocasió uns ex-alumnes de l'escola ens van venir a veure i ens van explicar que el professor d'història, a l'institut, els havia fet fer un treball sobre si la reina era boja o no, a través de documents de l'època. Em van explicar que la deducció majoritària havia estat que no era boja. 

Però tot és relatiu i precisa estudis seriosos. Avui el concepte de bogeria és molt diferent del d'aleshores. Fa uns dies escrivia sobre Verdaguer, avui es considera que alguna mena de trastorn tenia, agreujat per les circumstàncies de la seva vida, però possiblement en èpoques més remotes hauria estat considerat un sant. Tot és relatiu, temporal i interpretable. No ens podem refiar dels documents, si avui es falsifiquen i tergiversen no cal ni pensar el que s'esdevenia en el passat.

Per a molts de nosaltres la reina Joana va ser Aurora Bautista, en una pel·lícula força ben feta per l'època i que copiava moltes imatges que procedien d'aquella pintura històrica del segle XIX, tant del gust de la gent d'aleshores i de la qual procedeix una gran part del nostre imaginari mític. Sobre la reina Joana ha escrit molta gent, fins i tot un escriptor nostrat una mica outsider, no tan conegut ni reconegut com mereix, Guillem Viladot. 

He llegit algunes biografies sobre la reina. La novel·la de Viladot, força psicològica, no em va acabar de fer el pes, com tampoc la que va el mateix autor va dedicar a Carles, el fill de Felip II, mitificat de forma absurda, fins i tot a través de l'òpera. El monòleg de Caballero, escenificat per Velasco, recull en certa manera la visió actual sobre la reina, una boja relativa i lúcida que sospita amb raó que el seu marit ha estat enverinat pel pare, aquell maquiavèl·lic model de Maquiavel que va ser Ferran. També s'esmenten coses com ara el poc convenciment religiós de la reina, que la feia refusar la confessió. El monòleg és com una llarga conversa amb Francesc de Borja, invisible.

Hi ha documents que incideixen en aquest poc fervor religiós, que la van fer sospitosa de luteranisme, documents del fill, demanant que si cal es recorri a tortura per fer-la entrar en raó i obligar-la a llaurar dret en el tema religiós. El fill, Carles, que mai no va parlar espanyol, i el nét, Felip, una figura que també la mitologia ha tergiversat, la van anar a veure una o dues vegades, era un problema per a tothom. I malgrat els maltractaments i les condicions de reclusió Joana va morir amb setanta-sis anys, xifra que per l'època resulta sorprenent. 

Durant un temps va poder comptar amb la companyia de la filla petita, Caterina, però expliquen que Carles es va compadir de la noia i se la va emportar per casar-la amb el rei de Portugal. Mentre la vida de Joana ha estat molt reescrita i reinventada, la d'aquesta Caterina, una dona discreta, bonhomiosa i seriosa, en sabem poca cosa. Va tenir uns quants fills que van morir i un nét que va sobreviure, Sebastià, els drets del qual va saber defensar davant de la seva família monàrquica espanyola.

Sebastià va morir en una batalla però la seva figura va genera moltes llegendes i episodis estranys, com ara el del pastisser de Madrigal. La dinastia es va extingir amb la seva mort i va passar als Bragança, Portugal va ser molt reticent a les unions amb l'altre regne peninsular i se'n va sortir. En el monòleg es reflexiona sobre el poder, sobre les pàtries, sobre l'ambició. L'escenografia, sòbria,  aquesta fosca presó de Tordesillas, s'acompanya, sense excessos, amb aquests recursos audiovisuals que tant faciliten avui la tasca escenogràfica.

A l'escola ens van passar més d'una vegada Locura de amor i després jugàvem a imitar la reina quan va repetint que el seu marit difunt està adormit. Al cinema Amèrica quan jo era petita feien varietés, després de les pelis, i sovint sortia un senyor que entonava allò de doña Juana, ¿por qué lloras? si es tu pena la mejor, porque no fue mal de amores, que fue locura de amor... M'encanten les cançons històriques. Posats a fer broma fins i tot Lola Flores va fer una paròdia estripada sobre el tema. De fet, el títol d'aquella pel·lícula infumable no és tan absurd, pot ser que Joana tingués problemes mentals de forma intermitent. 

Un episodi en el qual es mostra aquesta irregularitat és el dels Comuneros, als quals va donar suport i va abandonar després a la seva sort. En tot cas potser no arribarem a saber ben bé la veritat sencera, Joana va ser una dona amb gelosia compulsiva evident, enmig d'un món d'homes ambiciosos i en una època en la qual els grans estats s'anaven conformant a còpia de conspiracions i pactes matrimonials diversos. El que en podia pensar, de tot plegat, el poble, tampoc no ho podem saber. Poques opcions tenien, vaja. 

Tant al teatre com al cinema hi ha gent que riu de coses que no fan riure, amb això em vaig trobar ahir, al teatre, i fins i tot vaig escoltar algun comentari pel darrere sobre la innegable guilladura de la reina quan crec que l'obra és més aviat una reflexió sobre el poder i reflecteix la lucidesa de la reina al final de la seva vida. Quaranta-sis anys de reclusió poden acabar amb moltes lucideses, és clar. Velasco va comptar amb molts aplaudiments, com era d'esperar, hi ha molts incondicionals de l'actriu que hores d'ara ja ha demostrat que pot fer de tot i que tot ho pot fer bé. De fet, en el cas d'aquests personatges emblemàtics i coneguts els anem a veure més aviat a ells que no pas l'obra tot i que un repàs per la història sempre resulta instructiu.