REDESCUBRINT ELS GERMANS ÁLVAREZ QUINTERO

 

Joaquín Álvarez Quintero, per Ramon Casas

AUTORRETRATO

Fuimos... entre espigas y olivares:

el uno esperó al otro en la lactancia,

y en el primer pinito de la infancia

ya escribimos comedias y cantares

Después... libros, y novias y billares

(memorias que ilumina la distancia!)

luego... una juventud cuya fragancia

envenenan agobios y pesares.

Fuimos... cuanto hay que ser: covachuelistas,

estudiantes, "diablillos", editores,

críticos, "pintamonos", retratistas...

Y hoy, como ayer, sencillos escritores

que siguen, a la luz de sus conquistas,

sembrando sueños por que nazcan flores.

El darrer programa de la serie 'Imprescindibles' està dedicat als germans Álvarez Quintero. El documental en fa una reivindicació necessaria i justa, viatja per la seva vida i compta amb diferents entrevistes a gent de la cultura. Per cert, crec que no hi surt cap català. Els prejudicis culturals del país obliden que el seu teatre, cinema, sarsueles, poemes, van ser molt populars també pels nostres verals. Una estratègia per esborrar del mapa allò que incomoda és no parlar-me, fer com si no existís ni hagués existit.

Recordo una novel·la de Néstor Lujan, 'La Rambla fa baixada', en la qual, quan algú parla del catalanisme vigent, algú li amolla una reflexió realista, fent-li veure que els espectacles teatrals i cinematogràfics de Barcelona i rodalies compten amb un gruix evident d'obres amb temàtica hispànica, andalusa, més aviat. Els Álvarez Quintero no son tan sols els testimonis d'un passat ranci, tenien un sentit de l'humor interessant, una gran capacitat per copsar l'essència de la condició humana i, si les seves obres es portessin a l'escena, fetes amb grapa, cosa difícil a casa nostra, segurament que gaudirien del seguiment del públic més popular. 'Morena Clara' va ser una pel·lícula de molt èxit... als dos bàndols de la guerra civil.

La dictadura franquista va instrumentalitzar aquell teatre i moltes coses més, fins i tot he sentit a gent que identificava coses com la sardana o la sarsuela amb el franquisme. En el seu temps els Álvarez Quintero també van rebre pals diversos, Valle Inclán va arribar a dir que calia 'afusellar-los'. Segurament ho deia de forma metafòrica però van estar a punt de ser-ho, si no haguessin comptat amb l'ajuda d'un personatge emblemàtic, l'anarquista Melchor Rodríguez, que els va protegir. Malauradament gent com el pobre Muñoz Seca no van tenir tanta sort.

El teatre dels Álvarez Quintero és costumista, fa servir un andalús popular, que avui pot sobtar, però que segurament era 'el que es parlava'. La figura de la dona hi és molt present, sempre en un sentit positiu. Van escriure lletres per a sarsueles i fins i tot per alguna òpera, com ara 'Becqueriana', la música de la qual va ser obra també d'una dona, Maria Rodrigo, qui després de la guerra es va exiliar i avui està força oblidada. 

Segurament entre les més de dues-centes obres de teatre dels germans en podem trobar de molt diverses, millors, pitjors... Tenen poemes molt bonics, equiparables als d'altres autors més valorats. Entre els prejudicis que els han menystingut crec que també compta el fet d'haver tingut èxit. A casa nostra han patit aquest menyspreu interessat gent com Folch i Torres i el mateix Sagarra. Malgrat que a Catalunya sempre hi hagi hagut afició al flamenc aquesta afició es vol limitar a coses suposadament 'de categoria' però que Manolo Escobar omplís a vessar algun teatre del Paral·lel, ja no feia tanta gràcia. Actualment 'Mortadelo y Filemón' estan prou reivindicats però recordo que durant la meva joventut els tebeos populars no eren gens valorats per la 'cultureta' que promocionava el 'Cavall Fort' amb allò de què era un exemple de respecte per als nois i noies que el llegien. I no li trec mèrit, jo en vaig ser suscriptora durant anys.

Els germans van estar molt units, Joaquín va arribar a casar-se però la cosa no va anar bé, tot ho van fer junts. La detenció i la situació viscuda durant la guerra, quan ells eren pacífics i bonhomiosos, els va trasbalsar, Serafín va morir l'any 1938, poc després de sortir de la presó. Havia manifestat que volia una creu damunt del taüt i, gràcies a Melchor Rodríguez, la va tenir, malgrat el risc que allò representava en aquell moment i en un Madrid molt complicat. El seu enterrament va ser multitudinari.

El germà va continuar escrivint i firmant per tots dos. Va morir l'any 1944. El poeta Cernuda, en una ocasió, havia anat amb una colleta a veure unes obres dels germans, per fer barrila, i al final es va haver de treure el barret davant de la bona estructuració teatral i  les seves evidents virtus. Margarida Xirgu va representar sense complexos diferents obres dels germans Álvarez Quintero.

Qui tingui interès pot esbrinar per la xarxa i, encara millor, mirar sense pressa i, si pot ser, sense prejudicis, el programa mencionat. La sèrie Imprescindibles és del bo i millor de la televisió hispànica, el nom li escau d'allò més. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Germans_%C3%81lvarez_Quintero

https://www.rtve.es/play/videos/imprescindibles/imprescindibles-alvarez-quintero-sembrando-suenos/16511065/

https://es.wikipedia.org/wiki/Melchor_Rodr%C3%ADguez_Garc%C3%ADa

https://es.wikipedia.org/wiki/Mar%C3%ADa_Rodrigo

CONCHA VELASCO, LA REINA JOANA I ELS MITES HISTÒRICS

Tinc una mena d'admiració incondicional per Concha Velasco, lligada al fet de ser una actriu relacionada amb gairebé tota la meva vida. Des del temps en el qual era una actriu joveneta, bonica i simpàtica que sortia a les pel·lícules espanyoles, quan aquestes van intentar una via comercial més alegre, més moderna, sense flamenc i en colors, fins al present, Velasco va lligada a molts bons moments de la meva pròpia vida, a través del cinema, el teatre i la televisió. Era la noia de la Creu Roja preferida de la meva mare.

Ahir acabava el seu pas de tres setmanes per Barcelona, en aquesta ocasió al Borràs, amb una obra pensada per al lluïment de l'actriu, representant un personatge mític de gairebé la seva mateixa edat. L'obra és un monòleg en el qual la reina Joana, dita la Boja, repassa la seva vida, tràgica, complexa i llarga. A Joana de Castella, com explicava l'actriu en una entrevista, menys matar-la li van fer de tot.

Aquesta reina ha fet vessar molta tinta i molts tubs de pintura. Hi ha un munt de llibres sobre el personatge, llibres d'història i de ficció. Recordo que en una ocasió uns ex-alumnes de l'escola ens van venir a veure i ens van explicar que el professor d'història, a l'institut, els havia fet fer un treball sobre si la reina era boja o no, a través de documents de l'època. Em van explicar que la deducció majoritària havia estat que no era boja. 

Però tot és relatiu i precisa estudis seriosos. Avui el concepte de bogeria és molt diferent del d'aleshores. Fa uns dies escrivia sobre Verdaguer, avui es considera que alguna mena de trastorn tenia, agreujat per les circumstàncies de la seva vida, però possiblement en èpoques més remotes hauria estat considerat un sant. Tot és relatiu, temporal i interpretable. No ens podem refiar dels documents, si avui es falsifiquen i tergiversen no cal ni pensar el que s'esdevenia en el passat.

Per a molts de nosaltres la reina Joana va ser Aurora Bautista, en una pel·lícula força ben feta per l'època i que copiava moltes imatges que procedien d'aquella pintura històrica del segle XIX, tant del gust de la gent d'aleshores i de la qual procedeix una gran part del nostre imaginari mític. Sobre la reina Joana ha escrit molta gent, fins i tot un escriptor nostrat una mica outsider, no tan conegut ni reconegut com mereix, Guillem Viladot. 

He llegit algunes biografies sobre la reina. La novel·la de Viladot, força psicològica, no em va acabar de fer el pes, com tampoc la que va el mateix autor va dedicar a Carles, el fill de Felip II, mitificat de forma absurda, fins i tot a través de l'òpera. El monòleg de Caballero, escenificat per Velasco, recull en certa manera la visió actual sobre la reina, una boja relativa i lúcida que sospita amb raó que el seu marit ha estat enverinat pel pare, aquell maquiavèl·lic model de Maquiavel que va ser Ferran. També s'esmenten coses com ara el poc convenciment religiós de la reina, que la feia refusar la confessió. El monòleg és com una llarga conversa amb Francesc de Borja, invisible.

Hi ha documents que incideixen en aquest poc fervor religiós, que la van fer sospitosa de luteranisme, documents del fill, demanant que si cal es recorri a tortura per fer-la entrar en raó i obligar-la a llaurar dret en el tema religiós. El fill, Carles, que mai no va parlar espanyol, i el nét, Felip, una figura que també la mitologia ha tergiversat, la van anar a veure una o dues vegades, era un problema per a tothom. I malgrat els maltractaments i les condicions de reclusió Joana va morir amb setanta-sis anys, xifra que per l'època resulta sorprenent. 

Durant un temps va poder comptar amb la companyia de la filla petita, Caterina, però expliquen que Carles es va compadir de la noia i se la va emportar per casar-la amb el rei de Portugal. Mentre la vida de Joana ha estat molt reescrita i reinventada, la d'aquesta Caterina, una dona discreta, bonhomiosa i seriosa, en sabem poca cosa. Va tenir uns quants fills que van morir i un nét que va sobreviure, Sebastià, els drets del qual va saber defensar davant de la seva família monàrquica espanyola.

Sebastià va morir en una batalla però la seva figura va genera moltes llegendes i episodis estranys, com ara el del pastisser de Madrigal. La dinastia es va extingir amb la seva mort i va passar als Bragança, Portugal va ser molt reticent a les unions amb l'altre regne peninsular i se'n va sortir. En el monòleg es reflexiona sobre el poder, sobre les pàtries, sobre l'ambició. L'escenografia, sòbria,  aquesta fosca presó de Tordesillas, s'acompanya, sense excessos, amb aquests recursos audiovisuals que tant faciliten avui la tasca escenogràfica.

A l'escola ens van passar més d'una vegada Locura de amor i després jugàvem a imitar la reina quan va repetint que el seu marit difunt està adormit. Al cinema Amèrica quan jo era petita feien varietés, després de les pelis, i sovint sortia un senyor que entonava allò de doña Juana, ¿por qué lloras? si es tu pena la mejor, porque no fue mal de amores, que fue locura de amor... M'encanten les cançons històriques. Posats a fer broma fins i tot Lola Flores va fer una paròdia estripada sobre el tema. De fet, el títol d'aquella pel·lícula infumable no és tan absurd, pot ser que Joana tingués problemes mentals de forma intermitent. 

Un episodi en el qual es mostra aquesta irregularitat és el dels Comuneros, als quals va donar suport i va abandonar després a la seva sort. En tot cas potser no arribarem a saber ben bé la veritat sencera, Joana va ser una dona amb gelosia compulsiva evident, enmig d'un món d'homes ambiciosos i en una època en la qual els grans estats s'anaven conformant a còpia de conspiracions i pactes matrimonials diversos. El que en podia pensar, de tot plegat, el poble, tampoc no ho podem saber. Poques opcions tenien, vaja. 

Tant al teatre com al cinema hi ha gent que riu de coses que no fan riure, amb això em vaig trobar ahir, al teatre, i fins i tot vaig escoltar algun comentari pel darrere sobre la innegable guilladura de la reina quan crec que l'obra és més aviat una reflexió sobre el poder i reflecteix la lucidesa de la reina al final de la seva vida. Quaranta-sis anys de reclusió poden acabar amb moltes lucideses, és clar. Velasco va comptar amb molts aplaudiments, com era d'esperar, hi ha molts incondicionals de l'actriu que hores d'ara ja ha demostrat que pot fer de tot i que tot ho pot fer bé. De fet, en el cas d'aquests personatges emblemàtics i coneguts els anem a veure més aviat a ells que no pas l'obra tot i que un repàs per la història sempre resulta instructiu.

GUERRES ESCÈNIQUES

Amb pocs dies de diferència he tingut ocasió de veure dues obres de teatre molt diferents però amb un denominador temàtic comú: la guerra. El laberinto mágico prové d'un experiment, l'intent de condensar els sis llibres aplegats amb aquest nom escrits per un personatge extraordinari i no tan conegut com caldria, Max Aub, i centrats en la nostra guerra civil. De tant en tant el tema de la guerra civil em cansa, s'han escrit en aquests darrers anys llibres molt fluixos sobre el tema, novel·les sobretot. No és estrany, aquell context té un atractiu evident per a les noves generacions, aquestes per a les quals aquella és ja una guerra dels avis o dels besavis.

Max Aub va viure a fons el conflicte. En ocasions jo faig broma amb el tema del patriotisme, explico que quan vaig néixer ningú no em va preguntar on volia caure i amb quina mena de família. Aub no va triar la família però sí que va triar l'espanyolitat, tenia moltes altres opcions. I, de fet, va mantenir moltes nacionalitats lligades a l'origen familiar, al seu lloc de naixement i al seu lloc d'exili. Aub va viure misèries i tragèdies lligades a aquella època violenta i convulsa, era un home compromès, implicat en els fets, va tenir contactes amb gent valenciana i catalana i coneixia la nostra llengua força bé. 

Condensar sis llibres d'Aub en un espectacle teatral és gairebé impossible i el muntatge, amarat de bones intencions, de coratge i de moments molt brillants, resulta irregular. Però l'entusiasme dels actors i de la direcció escènica aconsegueix fer minvar les irregularitats i les reiteracions. La guerra no ha estat superada a causa dels esdeveniments posteriors, postguerra llarga, franquisme sociològic, transició possibilista. L'evocació d'aquells moments ens recorda que una altra Espanya era possible, una evidència que ara no està de moda i que segons en quins ambients ni tan sols no pots mencionar. 

L'Espanya Republicana i els seus ideals, de vida tan breu, encara estan per recuperar però vull pensar que és una de tantes possibilitats de futur, tot i que ara potser no compta amb els suports seriosos que li caldrien. Corren mals temps, en escriure aquest article i espigolar per la xarxa m'he trobat amb què l'ajuntament de Madrid va retirar aquesta primavera el nom de l'autor d'una sala de teatre del Matadero madrileny. Quantes petites notícies, símptomes de malalties greus, ens passen per alt!!!

L'altra obra que he vist ha estat els Incendios de Wadji Mouawad. Alguna persona m'ha comentat, amb alguns prejudicis lligats a això de què l'obra sigui en castellà i vingui de Madrid, que no hi anirà perquè ja havia vist la versió en català, inoblidable, amb Clara Segura i Manrique, que va passar per la Biblioteca de Catalunya i pel Romea fa alguns  anys. Però Incendios/ Incendis és un clàssic i amb els clàssics acostumem a repetir sense manies. La versió de Gas, que es pot veure al Goya, amb un pes pesat com Núria Espert, que en aquest cas està continguda i austera com la resta del repartiment, gràcies a una molt bona direcció de Màrius Gas, és molt diferent de la de Broggi, jo opino que les dues són excel·lents. 

Fins i tot, potser els anys compten, he descobert detalls nous en aquesta història una mica excessiva, plena de fatalitat, violència, perdó i enigmes familiars. És una història amb trampes, però és que potser no fan trampes els clàssics, Sòfocles, per exemple, del qual és impossible no evocar l'Edip Rei? O el mateix Shakespeare, que juga amb el seu públic amb malentesos fatals i filiacions misterioses?

Mouawad, home de molte cultura i polifacètic, però, sobretot, home de teatre, ha manifestat que Incendis ja el cansa, com sol passar amb els grans èxits que etiqueten els autors o cantants i aconsegueixen donar-los popularitat però que amaguen el gruix de la resta de la seva obra. Totes les coses aparentment bones tenen dues cares, una mica com allò de què Santa Rita fa favors però se'ls cobra. 

Les dues obres, molt diferents, coincideixen en l'absurd de les guerres, que generen mort i destrucció i que no acostumen a tancar-se mai del tot, deixen seqüeles i mals records, els infants innocents poden esdevenir botxins perillosos però els fills de l'horror poden sobreviure i convertir-se en ciutadans normals i corrents, pacífics i amables. 

Per sort, en l'actualitat, algunes bones produccions madrilenyes, en les quals, per cert, hi acostumem a trobar força gent catalana, arriben als nostres teatres encara que sigui per pocs dies. Avui ningú no ho voldrà recordar però hi va haver uns anys en els quals el teatre castellà tenia moltes dificultats  per trobar una sala adient a Barcelona, eren els temps rancis del pujolisme cultural al qual, però, també devem encerts diversos, no ho negaré. Tot s'ha de mirar amb una certa perspectiva però la vida és breu i la memòria, limitada. Tant de bo les guerres tan sols ens les trobéssim al cinema o al teatre, aquí i a l'altra banda del món.