EGON SCHIELE, PINTURA I CINEMA

Les biografies cinematogràfiques són tot un gènere, en el qual es pot trobar de tot i per a tots els gustos. Egon Schiele. Tod  und Madchen és pot veure a Barcelona, de moment, tan sols als Mélies. La pel·lícula resulta una mica freda, però molt interessant per diferents conceptes, un dels quals relacionat amb el fet de poder accedir a una producció austríaca, cosa poc freqüent. El seu director és Dieter Berner, un senyor ja una mica gran i amb un bon prestigi professional, però del qual aquí no hem pogut veure  pràcticament res. En alguns aspectes  es poden fer força paral·lelismes amb Paula, que ens narrava la vida de la pintora Paula Becker. El que passa és que Schiele  és avui més conegut entre nosaltres que Becker, cosa que encara sol passar sovint amb el tema de les dones rellevants, en qualsevol camp.

Els bons actors de la pel·lícula ens són desconeguts per la mateixa raó, poca cosa ens arriba en alemany, en l'actualitat. El protagonista, qui dóna vida al pintor, és un actor i model que es diu Noah Saavedra, austríac amb arrels familiars xilenes. L'actor té uns ullassos impressionants i un aire innocent, de no haver trencat mai un plat, però les fotografies i autoretrats de Schiele ens el  mostren molt més inquietant. 

La pel·lícula passa de puntetes pels aspectes més ombrívols d'una vida estranya, la dels artistes  turmentats típics, tot i que d'artistes n'hi ha que han fet vides d'allò més convencionals.  A més a més, Schiele,  va morir molt jove, tot pesa, en els mites. La presència inevitable de cossos nus ha fet que fins i tot, en aquesta mena de retorn al puritanisme que estem vivint darrerament, s'hagi censurat el tràiler de la pel·lícula.  El tema dels retrats d'infants despullats s'esmenta i prou, a la pel·lícula, i s'hi passa de puntetes, el tema no es podia defugir, és clar, ja que el pintor va haver d'anar a la presó a causa de tot plegat. 

Recordo la primera vegada que vaig veure  reproduccions de l'obra de Schiele, fa anys, va ser en un llibre que es va comprar el meu fill i admeto que em van trasbalsar força. La celebració del centenari de la mort del pintor ha propiciat una exposició itinerant que aquí no sé si veurem mai. Alguns dels quadres que es reproduïen en els cartells de promoció s'han vist censurats a llocs com Londres o Berlín, i s'hi han afegit unes bandes ridícules demanant excuses. Tot plegat pot ser una estratègia publicitària, és clar, ja que cal vendre com sigui. 

A la pel·lícula el pintor, més aviat dibuixant extraordinari segons molts experts, manifesta en diferents ocasions que no té interès pels diners però s'acaba casant per diners i a la pel·lícula ens expliquen sovint quant costa això o allò, qua li paguen per un encàrrec i en quants diners es valoren els seus quadres. És fins i tot divertit que s'incideixi tant en el preu assolit per l'obra de Schiele -o de qui sigui-, com si això fos una garantia d'excel·lència i no de tendències econòmiques en el mercat de l'art.

Els temes incòmodes, la relació amb una de les germanes, les pintures d'infants, poden resultar escandalosos contemplats de forma ortodoxa, però tan sols cal contemplar l'obra de Schiele per constatar que hi ha poc  escàndol en tot plegat. També sembla que es vulguin justificar aspectes complexos, com ara el seu casament oportunista, amb allò de què si ets artista tot s'hi val. 

Schiele es considera el primer expressionista, la seva obra evoca dolor, mort, absència, inquietud. Neguiteja, és clar. Molts altres, més endavant, han seguit aquests camins, cadascú al seu estil, també el cinema ho ha fet. Sorprèn encara comprovar el nivell d'innovació i permissivitat d'aquella Viena d'entreguerres, Schiele exposava i venia i fins i tot l'emperador anava a veure aquelles exposicions, encara que no li agradessin. 

Tot va acabar, i no pas del tot, amb una guerra absurda, una carnisseria, com sabem. Molts artistes aconsegueixen escapolir-se del front, cas de Picasso a la següent horrible guerra europea, el prestigi té avantatges evidents tot i que no pas sempre.  Schiele ho intenta i al final fins i tot aconsegueix un destí relativament còmode a Praga.

Les guerres fan més perilloses les epidèmies. Schiele i la seva dona, embarassada, moriran amb pocs dies de diferencia, durant l'hivern de 1918, a causa d'aquella  epidèmia de grip que van adjectivar com espanyola, tot i que Espanya, més enllà de patir-ne, també, les conseqüències, no hi tenia cap culpa. Avui encara no se sap ben bé del cert on es va originar però sembla que podria ser als Estats Units. En tot cas, va matar més gent i en menys temps que no pas la pesta negra medieval, sobretot persones situades en la franja dels vint al quaranta anys. 

La pel·lícula s'ha basat en una biografia del pintor escrita per Hilde Berger, qui també n'ha fet el guió. No hi ha res per inventar i avui, mirant dades, he vist que existeix una altra pel·lícula sobre la vida del pintor, una coproducció alemanyo-francesa, protagonitzada per Mathieu Carrière, Christine Kaufmann i Jane Birkin, de 1981. No tinc ni idea de si ha arribat per aquí en algun moment, ni que sigui, per exemple, a la filmoteca, on fan uns cicles molt interessants sobre les relacions entre l'art en general i el cinema. Pel que he llegit sembla que estava prou bé i que devia aprofundir en aspectes que l'actual, una mica rància malgrat el gran nombre de gent nua que hi podem veure, toca com de passada.

Schiele va experimentar així mateix amb la fotografia i té paisatges extraordinaris. Malgrat el seu breu pas pel món va endegar una obra molt nombrosa, molt personal, no es pot negar que era un gran i obsessiu treballador. Va escriure poemes i, home del seu temps, va restar influenciat per Nietzsche, cosa prou visible en la seva producció artística. Poc temps després de la seva mort va morir Klimt, més gran, amb qui tenia amistat i a qui havia imitat força en els seus inicis, fins aconseguir un estil propi. 

Malgrat les inoperants censures del nostre present per la xarxa es pot trobar, avui, una ingent quantitat d'informació sobre el pintor, així com les reproduccions de la gran majoria dels seus quadres i dibuixos.  La pel·lícula ens immergeix en aquell món en ebullició que avui evoquem amb un cert temor, car sabem prou bé que les èpoques de gran llibertat acaben sovint en trons, talment com si els humans ens espantéssim de les nostres possibilitats d'evolució desacomplexada i demanéssim càstigs divins. I ens desvetlla la curiositat sobre un personatge extraordinari, amb foscors evidents, l'obra del qual es com una mena de mirall estrafet, però  imprescindible, de la realitat indefugible de la vida i de la mort.