DIA DE DIFUNTS: TENDÈNCIES PEDAGÒGIQUES OBITUÀRIES

Cementiri a Sinera

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Salvador Espriu

Sus ojos se cerraron
Y el mundo sigue andando,
Su boca que era mia
Ya no me besa mas.
Se apagaron los ecos
De su reir sonoro
Y es cruel este silencio
Que me hace tanto mal...

Carlos Gardel

Les tendències educatives incideixen en els nostres costums a tots nivells i cal estar alerta a no deixar-nos dominar pels nous dogmes dictats pels experts en tots els camps. Vegeu com ha passat la pobra sardina de ser una menja gairebé verinosa a ser totalment recomanable. Potser avui ningú no recorda l'allau de llibres d'un senyor francès qui, malgrat la seva ciència, no va morir gaire gran, sobre els perills de la fruita al final del dinar. En l'entorn escolar hem entomat de tot i més, avui el súmmum és l'educació finesa. També recordo les propostes d'un metge nostrat i cantaire sobre allò de deixar que els infants bramessin per tal d'acostumar-los a dormir solets. Fa pocs dies vaig llegir un article en el qual s'ironitzava sobre el fet de què molt de jovent emprenyat i indignat d'avui és fill d'aquella tendència, que li devia produir  traumes irreversibles. La gran majoria de gent te una mica de seny i tot s'ho agafa a la seva manera però sempre surten devots incondicionals de la sopa d'all deconstruïda.

Aquests dies la tele, a més a més de donar receptes de panellets i comentar quants se n'han venut per persona,  ens picona amb el tema dels difunts i la pedagogia del dol, un tema, per cert, que els bons capellans del passat -no tots eren dolents ni ignorants- dominaven a fons. Els cementiris s'han reconvertit en parcs temàtics, s'hi canta, s'hi fan concerts, es programen itineraris i fins i tot s'hi programen passejades nocturnes, com si fossin el passatge del terror.  Entenc, pel que veig i sento a la tele, que cal que els infants visquin la mort com un fet natural, que se'ls deixi accedir als difunts i tot això. Se suposa que la gent, sacsejada per tendències obsoletes, els evita avui el tràngol del tanatori o del cementiri. 

En un poble al qual vaig als estius també em va comentar una amiga que allà els infants veuen la mort com una cosa natural i no se'ls amaga el fet i el cadàver, com passa a Barcelona. Barcelona, la ciutat gran, en general, es vista, pels que no hi viuen o l'han abandonat, com una mena de regne d'en Pere Botero, ple de soroll i disbauxa, incomunicació, brutícia i violència i on, si caus a terra perquè tens un patatús, ningú no t'ajuda. Vivim de tòpics, la realitat és molt diversa i jo, a Barcelona i al meu barri, en el qual, per tenir de tot tenim, fins i tot, alguns narcopisos, hi visc prou bé.

Sobre els difunts i els cementiris, he de dir que a casa meva, quan jo era petita, no anaven a aquests espais de meditació i repòs  inevitable si no feia falta. Potser el problema era que no comptàvem amb tomba ni nínxol propi, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Si en alguna ocasió viatjàvem al poble natal del pare sí que hi entràvem, al bonic i petit cementiri rural. Avui no em fan por els morts però de petita em feien respecte. Els contes de por tampoc no ajudaven gaire, la veritat, tot i que tenim una tendència una mica morbosa vers el tema, tendència que avui el cinema continua explotant, sobretot de cara al sector adolescent. Ara sóc propietària d'un segon pis a Les Corts, heretat d'una parenta, pel que fa a espai funerari familiar, i acostumo a anar a recordar els meus difunts i netejar la làpida corresponent pels volts de Tots Sants, com cal.

Els difunts es  vetllaven abans a les cases i la meva mare anava a moltes vetlles veïnals però mai no m'hi va  fer anar i el primer difunt que vaig veure va ser el meu avi, que vivia amb nosaltres. També es tancava mitja porta d'entrada, a les cases de pisos,  i així sabies que hi havia un mort. Hi ha pobles on encara passen les esqueles i on els difunts s'anuncien pels altaveus i a través d'aquest gran mitjà de comunicació municipal que és l'ebando. A Barcelona això es fa més difícil, ho admeto, però els tanatoris tenen webs prou ben fetes. Han anat de baixa, com era d'esperar, les publicacions d'esqueles als diaris, amb això de les xarxes socials i la resta. 

De la mateixa manera que a mi no em feia gràcia el tema vaig conèixer nenes de la meva edat que tenien certa tendència necròfila i demanaven d'anar a veure tots els morts coneguts. Al món hi ha de tot. I els infants, com els adults, són diversos i diferents, i per  això les lleis  educatives unificadores no funcionen. La mort no fa cap gràcia, no ens enganyem. Quan ets petita resulta tot plegat un misteri desagradable i ja de molt menuda em preguntava per què havia nascut si m'havia de morir, els infants fan raonaments molt seriosos i amollen preguntes que no tenen cap mena de resposta convincent. 

En el meu temps s'amagava molt el tema sexual, amb tot allò de la roba estesa. I la mort tenia l'explicació del més enllà, aleshores, aquell bonic cel ple d'avantpassats amables i àngels acolorits. La meva mare em consolava, quan li feia aquesta mena de consideracions porugues sobre la meva por a morir i ser dipositada en un horrible  forat fosc, assegurant-me que em faltaven un munt d'anys, per morir-me. Però els anys passen, prou que ho sabem.

El tema espiritual i transcendent lligat a la immortalitat també tenia les seves servituds, i de molt petita em preocupava així mateix allò de la predestinació, per què Déu permetia que visqués gent que havia d'anar a l'infern? O que nasqués gent que havia de passar moltes penes i desgràcies, en ocasions des de la infantesa, quan no havia fet res dolent, encara? Les respostes sobre la qüestió que ens donaven capellans i monges resultaven absurdes, surrealistes i poc clares, no  podien anar molt més enllà de quatre bajanades pretensioses. I en alguna ocasió fins i tot m'havien dit que era el dimoni qui m'inspirava aquells dubtes i aquelles preocupacions, ves.

Avui no sóc creient però el tema continua sent incòmode en molts sentits, ja que, ¿d'on ens ve, sinó de la biologia pura i dura, el desig de dur infants al món, a un destí incert, potser tràgic  i, en tot cas, a una vellesa lletjota, decadent, i a una mort segura i no sempre amable ni plàcida? No acabo d'entendre,  per exemple, que es consideri egoista el fet de no voler tenir fills, a mi em sembla molt més egoista el fet de tenir-los.  Això m'ha dut a debats espinosos sense  solució, avui ja  no toco el tema, a ningú no li agrada que l'enfrontis amb les seves pròpies contradiccions. Em fa gràcia això del dret a tenir fills. Crec que caldria clarificar molt a fons això dels drets humans indiscutibles, la veritat.

Amb els meus fills he intentat viure el tema de la vida i de la mort amb naturalitat, sense insistir en si volien o no venir a l'enterrament o veure el difunt i admetent que hi coses que no tenen explicació ni en tindran mai, o així m'ho sembla. Ells mateixos han viscut la mort d'alguna persona jove del seu entorn, això sí que trasbalsa pel que té d'estrany, de tràgica novetat inesperada. Les tècniques actuals que fan servir les funeràries han fet minvar l'efecte que ens feien els morts d'abans, és clar. Vivim en un món especialitzat en estètica i maquillatge, i no ho  dic en sentit pejoratiu, al menys, no pas del tot.

Al meu pare li agradava anar a enterraments, cosa que a mi em feia angúnia, de joveneta, perquè allà retrobava coneguts i saludats que feia temps que no veia. Això ja m'està passant a mi, també. Els enterraments són una retrobada social important, també avui, en general i amb les seves excepcions. Tot s'ha de viure amb naturalitat, és clar, però tots som com som i tenim al damunt el pes de la nostra pròpia experiència vital. Si de petit t'obligaven a veure morts i fins i tot a fer un petó al fred front de l'estimada iaia difunta és  fàcil que no vulguis que les teves criatures passin pel mateix. I a l'inrevés, si t'evitaven la visita potser vols que els teus fills no tinguin pors estranyes ni excessives i que entenguin aquest fet irreversible  com una baula més en el camí de la vida. Això en el nostre món convencional i, més o menys, pacífic. Els infants de països amb guerra, fam i la resta, no tenen opcions. La mort és allà, cada dia, i la vida té molt poc valor, per als vells i per als joves.

Quan t'adones de la relativitat amb la qual t'has de prendre els consells dels suposats savis en qualsevol matèria ja ets massa gran i ja n'has fet de tots colors. Hi ha una tendència humana a la predicació de continguts ètics, molt inquietant. Fem el que podem i predicar no vol dir que, quan tu t'hi trobes, no facis ben be el contrari del que predicaves. Feu el que diuen i no feu el que fan, crec que  diu Jesús sobre els fariseus en algun moment. Jo afegiria que ni  tan sols hem de fer el que ens diuen, fem allò que el sentit comú ens aconselli en cada moment, segur que  ens equivocarem moltes vegades però val més així que no pas haver-se equivocat per escoltar els cants de sirena mediàtica experta en dols i la resta, vaja.

Avui és un dia adient per meditar sobre la mort i la brevetat de la vida però el cert és que, per més que meditem, no en traurem l'entrellat.