GENIALITATS ENVEJABLES

 

Quod natura non dat, Salmantica non præstat

Avui, al cinefòrum de Tot Història tocava comentar 'Amadeus' (1984), un clàssic del cinema. Recordava poca cosa de la pel·lícula, com ara que va ser molt comentada i era d'aquelles que tothom anava a veure.

Milos Forman era un director de culte, molt seguit pels afeccionats. Com es sabut la història incideix en la suposada rivalitat entre Mozart i Salieri, sobretot perquè el segon veu injust que un ximplet sigui un geni, pel que fa a la música, quan ell, un home seriós i responsable, ha d'admetre la seva mediocritat

Recordo que el tema va generar articles diversos sobre una realitat molt diferent i sobre la vida del geni. La gran majoria de gent coneix coses sobre la vida del músic, a banda de conèixer la seva música amb més o menys profunditat.

Com que el tema m'ha motivat m'he comprat una biografia a iberlibro que estava molt bé de preu.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Amadeus_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://es.wikipedia.org/wiki/Milo%C5%A1_Forman

A LES PORTES DE L'ETERNITAT IMPROBABLE

Potser algun dia s'endegarà un debat seriós sobre què és o no és art i a l'entorn dels motius per què tantes coses, entre les quals la valoració d'autors i tendències, pugen i baixen, com la borsa, segons l'època històrica i, sobretot, segons allò que ens prediquen els mandarinatges culturals, lligats en moltes ocasions a temes polítics i econòmics.

Avui Vincent Van Gogh és un valor indiscutible, com, per exemple, el nostre Gaudí i tants altres. Els valors indiscutibles em resultarien més fiables si no hi hagués al darrer tants calerons, la veritat. En tot cas, som fills del nostre imaginari i de la nostra herència cultural i no ens en podem escapar. I, ens agradi o no, sembla que si alguna cosa, avui, es paga molt bé, encara que l'autor, en alguns casos -no pas tots- no hagués bufat cullera quan era viu, doncs deu ser que té molt de mèrit allò que va fer. Amb el tema del cinema també s'esdevé, de tant en tant, el mateix i produccions que van passar per alt o amb males crítiques després son de culte.

El pintor ha generat un munt de documentals i pel·lícules diverses. Potser per l'edat, però crec que hi convergeixen més motius, jo encara em quedo amb la pel·lícula de Minnelli, (Lust for life),  de 1956 i no he trobat caps Gauguin i Van Gogh més convincents que el Quinn i el Douglas d'aquella època. L'he vista moltes vegades i crec que guanya amb el pas  del temps, tot i que he de dir que aquestes històries les valoro des del punt de vista cinèfil i no pas des del punt de vista estrictament biogràfic o històric. Cada cosa al seu lloc i cal ser-ne conscient. Aquí, amb aquesta dèria en canviar els títols originals, ens la  van titular com El loco de pelo rojo.  En aquesta recent pel·lícula s'han limitat a indicar-nos el nom del pintor, no fos cas que no ens n'adonéssim, davant de l'original, At Eternity's Gate.

Em va deixar força freda, tot i que no vull treure mèrit a l'esforç realitzat, allò del Loving Vincent, amb tantes pampallugues i virtuosisme pretensiós. I m'ha passat una mica el mateix, des d'un altre punt de vista, amb aquesta mena d'assaig contemporani, amb pinzellades filosòfiques a l'entorn dels darrers anys de vida  del pintor. La pel·lícula l'ha dirigit Julian Schnabel i compta amb repartiment eclèctic i de categoria, al davant del qual hi ha Defoe, que fa molt bé de pintor turmentat, guillat, patidor i la resta. Però amb tot plegat no n'hi ha prou per convèncer, la veritat. Tot queda esbossat, des de la biografia fins a la mateixa pintura de l'artista. Un intent centrat en la relació amb el germà també estava carregat de bones intencions però, pel meu gust, no va acabar de reeixir del tot.

Hi ha moltes pel·lícules, avui, de les quals la gent que no està iniciada en sortirà sense saber gran cosa sobre els personatges. Passa, per exemple, amb la recent visió de Maria Estuard, i passa amb aquest Van Gogh a les portes de l'eternitat. Una eternitat molt ben gestionada per la seva cunyada, que tot i no avenir-se gaire amb ell, va quedar vídua aviat i va demostrar tenir una grapa immensa per al negoci artístic. 

De pintors famosos i valorats n'hi ha hagut de moltes menes però, com en el cas dels escriptors, els esperits turmentats donen més joc que no pas els esperits plàcids amb vides convencionals. Si, a més a més, recordem el que es paga avui per qualsevol cosa del pintor, no és estrany que la mitologia del present torni a tenir ganes d'evocar aspectes de la seva vida lligats, a més a més, amb misteris per resoldre. Es va tallar ell mateix l'orella? Es va suïcidar, o no va ser així? Tenia sífilis, com el seu germà, i això hauria contribuït als seus problemes mentals? Hi ha respostes i valoracions diferents, segons autors. I això que Van Gogh és força conegut a causa de les moltes cartes que va escriure, al seu germà, més que res, però també a d'altres persones del seu entorn. 

Les biografies de ficció sovint han passat per alt la seva infantesa, la seva joventut, pel que fa a Van Gogh. De fet va aprendre a pintar tard. Per animar-nos, una professora de pintura molt bona que he tingut a l'Escola de la Dona, ens mostrava coses que feia el pintor en els seus anys, una mica tardans, d'aprenentatge, dibuixos maldestres i amb molt poca gràcia. Darrere de tot hi ha d'haver pràctica, encara que es tingui aptitud, però com que avui la cultura de l'esforç ha anat una mica de baixa sembla que tot vingui donat per inspiració divina. Sobretot en coses com ara l'art, la literatura, la música...

Avui sembla de mal gust dir que no t'agrada tot el romànic, que Miro i Tàpies no et diuen res, en general, o que algunes coses de Gaudí et fan angúnia, com  admetia la gent del temps de la meva àvia, els contemporanis de l'arquitecte, vaja. En canvi, coses que abans agradaven avui són absolutament menystingudes fins que algú no les redescobreix. Sovint es critica l'adoctrinament educatiu infantil però en les visites escolars que he realitzat amb criatures petites, a museus i exposicions, he escoltat molts adoctrinaments estètics, la veritat. No ens en podem escapar. Estaria molt bé poder accedir a un gran museu imaginari i tenir l'habilitat de poder fer-ho de forma virginal, sense saber  res de cap artista i, en el qual, ens barregessin estils i tendències i també dibuixos d'artistes populars, d'il·lustradors bandejats pels experts. Però això és impossible, en això i en tantes altres coses.  

Disfressar-se, ara que hem passat el Carnaval, de Van Gogh, resultaria  gairebé, avui,  tan senzill, com disfressar-se de Pippi Langstrum. Per cert, arriba aviat una pel·lícula sobre Astrid Lindgren, ahir en vaig veure el tràiler. Veurem què tal i què ens expliquen. 

EL PODER VICIÓS I PERILLÓS

He anat a veure El vicio del poder sense estar gaire convençuda, una mica per tafaneria i perquè la feien al Renoir Floridablanca, que és el meu cinema de culte per proximitat geogràfica. Per la ràdio vaig escoltar unes lloances tan exagerades, en una mena de debat intranscendent, que em van fer passar les ganes d’anar-hi. A més a més no em fan el pes les biografies sobre personatges contemporanis, crec que, en general, és fàcil caure en una manca de perspectiva o barrejar de forma excessiva la realitat i la ficció. Malgrat les reticències n’he sortit trasbalsada i relativament contenta, pel que fa a les meves limitades exigències cinèfiles. 

La pel·lícula és una mica desconcertant, massa llarga, erràtica en ocasions, però té moments extraordinaris que fan que se li perdonin les mancances i compta amb un repartiment de primera. No tenia confiança en el director, Adam McKay, autor de moltes comèdies que admeto no haver vist. Vice té un cert precedent en el treball d'aquest director,  La gran apuesta, aquesta sí que la vaig veure i no em va acabar de fer el pes, la prova és que no en recordo gairebé res i diuen que la memòria és un bon crític. Subjectiu, això sí. 

S’ha titllat la pel·lícula de comèdia excessivament humorística... doncs jo no li he vist la gràcia, la veritat. El títol original fa un joc de paraules difícil de traduir amb això de Vice, que es pot referir al vici del poder i al vicepresident. També se l’ha etiquetat com a sàtira, cosa qüestionable i que no vol dir que aplegui elements irònics i satírics. No he sentit riure a ningú i mireu que la gent riu quan no toca, en general, al cinema i al teatre. Li sobra metratge, fa salts en el temps que no venen al cas, juga amb imatges reals i amb algunes desagradables, com ara aquest cor sagnant que m’ha fet recordar una brometa d’un professor de la Normal, quan ens deia que el cor, tan mitificat en la poesia, era,  més aviat, como una patata de sangre. 

La meva percepció ha estat la d’entomar una crítica més aprofundida del que pot semblar d'entrada, d’aquestes que tan sols els americans son capaços de fer d’ells mateixos. La pel·lícula arriba a incomodar, en adonar-te, tot i que ja ho sabessis de sobres, de quina mena de gent mou el mon i detecta el poder. Els antiamericans viscerals volen creure que això tan sols passa per allà però una mirada desacomplexada als governs europeus fa esgarrifar, als d’ara i als d’abans, ep.

Els italians fan sàtires més estripades dels seus polítics recents, amb noms i cognoms, i amb un altre estil. El mon anglosaxó ha incidit sovint en la temàtica de la biografia política, amb resultats diversos, fins i tot de la reina d'Anglaterra n'estan fent una sèrie remarcable. No m’imagino una cosa semblant feta per aquí. En tot cas, no crec que s’esmentés el personatge amb la seva filiació, es faria amb un nom suposat i l'hauríem d’endevinar per referències, tot i que aquestes fossin ben explícites.

La critica s’ha mostrat divergent, pel que fa a la valoració de la pel·lícula. Jo l’he trobada arriscada, valenta, una mica pretensiosa, i que toca molts temes, centrats en l’ambició i el cinisme del poder. Malauradament les dades que es donen son ben certes i continuem situats al tall de la navalla. Que de tant en tant sorgeixi un governant una mica presentable, sigui on sigui, és una excepció i dura poc. La pel·lícula ens fa recordar molts fets i molts personatges, aviat oblidem, el temps passa molt de pressa i aquest inefable Cheney comença la seva cursa amb el govern Nixon.

El polític es mostra en la seva joventut com un noiet sense rumb a qui la mestressa, ambiciosa, canta la canya i esperona, ja que, de moment, tot i ser ella una estudiant mol més brillant,  veu difícil poder arribar a aconseguir fites polítiques. El nostre home estima la família, cosa que resultaria entendridora en un altre context. Persones horribles han estat bons pares i a l’inrevés, hi ha gent aparentment admirable que amb la dona i els  fills ha estat lamentable, egoista i cruel. Tot és complex i està bé que se’ns evidenciï que, a casa seva, Cheney no és cap monstre, que estima molt les seves nenes i fins i tot tolera el lesbianisme de la menuda i tan sols aparca les seves ambicions per no perjudicar-la. Bale està excel·lent, la seva implicació en el paper resulta fins i tot inquietant. La resta del repartiment també està molt bé, Sam Rockwell, Amy Adams, una pila... 

No és aquesta una típica pel·lícula biogràfica, tampoc no és un documental, pot ser que el seu estil, tan particular, no acabi de complaure tothom. No deixa de ser una reflexió més sobre el poder i els seus paranys, sobre la seva atracció i el poder de corrupció que comporta. Sobre el cinisme i el tot s’hi val, vaja. Un tema universal i intemporal, tractat amb una certa originalitat i sense manies. En el fons, de forma esquemàtica, té cert paral·lelisme amb el mon de La favorita, tan diferent en el temps i els costums: el poder enganxa, al volt del poder no hi pot haver amistats ni febleses, i els qui pateixen les conseqüències de les guerres i els disbarats no compten per a res, quan van mal dades. A mi m’ha fet por. 

EGON SCHIELE, PINTURA I CINEMA

Les biografies cinematogràfiques són tot un gènere, en el qual es pot trobar de tot i per a tots els gustos. Egon Schiele. Tod  und Madchen és pot veure a Barcelona, de moment, tan sols als Mélies. La pel·lícula resulta una mica freda, però molt interessant per diferents conceptes, un dels quals relacionat amb el fet de poder accedir a una producció austríaca, cosa poc freqüent. El seu director és Dieter Berner, un senyor ja una mica gran i amb un bon prestigi professional, però del qual aquí no hem pogut veure  pràcticament res. En alguns aspectes  es poden fer força paral·lelismes amb Paula, que ens narrava la vida de la pintora Paula Becker. El que passa és que Schiele  és avui més conegut entre nosaltres que Becker, cosa que encara sol passar sovint amb el tema de les dones rellevants, en qualsevol camp.

Els bons actors de la pel·lícula ens són desconeguts per la mateixa raó, poca cosa ens arriba en alemany, en l'actualitat. El protagonista, qui dóna vida al pintor, és un actor i model que es diu Noah Saavedra, austríac amb arrels familiars xilenes. L'actor té uns ullassos impressionants i un aire innocent, de no haver trencat mai un plat, però les fotografies i autoretrats de Schiele ens el  mostren molt més inquietant. 

La pel·lícula passa de puntetes pels aspectes més ombrívols d'una vida estranya, la dels artistes  turmentats típics, tot i que d'artistes n'hi ha que han fet vides d'allò més convencionals.  A més a més, Schiele,  va morir molt jove, tot pesa, en els mites. La presència inevitable de cossos nus ha fet que fins i tot, en aquesta mena de retorn al puritanisme que estem vivint darrerament, s'hagi censurat el tràiler de la pel·lícula.  El tema dels retrats d'infants despullats s'esmenta i prou, a la pel·lícula, i s'hi passa de puntetes, el tema no es podia defugir, és clar, ja que el pintor va haver d'anar a la presó a causa de tot plegat. 

Recordo la primera vegada que vaig veure  reproduccions de l'obra de Schiele, fa anys, va ser en un llibre que es va comprar el meu fill i admeto que em van trasbalsar força. La celebració del centenari de la mort del pintor ha propiciat una exposició itinerant que aquí no sé si veurem mai. Alguns dels quadres que es reproduïen en els cartells de promoció s'han vist censurats a llocs com Londres o Berlín, i s'hi han afegit unes bandes ridícules demanant excuses. Tot plegat pot ser una estratègia publicitària, és clar, ja que cal vendre com sigui. 

A la pel·lícula el pintor, més aviat dibuixant extraordinari segons molts experts, manifesta en diferents ocasions que no té interès pels diners però s'acaba casant per diners i a la pel·lícula ens expliquen sovint quant costa això o allò, qua li paguen per un encàrrec i en quants diners es valoren els seus quadres. És fins i tot divertit que s'incideixi tant en el preu assolit per l'obra de Schiele -o de qui sigui-, com si això fos una garantia d'excel·lència i no de tendències econòmiques en el mercat de l'art.

Els temes incòmodes, la relació amb una de les germanes, les pintures d'infants, poden resultar escandalosos contemplats de forma ortodoxa, però tan sols cal contemplar l'obra de Schiele per constatar que hi ha poc  escàndol en tot plegat. També sembla que es vulguin justificar aspectes complexos, com ara el seu casament oportunista, amb allò de què si ets artista tot s'hi val. 

Schiele es considera el primer expressionista, la seva obra evoca dolor, mort, absència, inquietud. Neguiteja, és clar. Molts altres, més endavant, han seguit aquests camins, cadascú al seu estil, també el cinema ho ha fet. Sorprèn encara comprovar el nivell d'innovació i permissivitat d'aquella Viena d'entreguerres, Schiele exposava i venia i fins i tot l'emperador anava a veure aquelles exposicions, encara que no li agradessin. 

Tot va acabar, i no pas del tot, amb una guerra absurda, una carnisseria, com sabem. Molts artistes aconsegueixen escapolir-se del front, cas de Picasso a la següent horrible guerra europea, el prestigi té avantatges evidents tot i que no pas sempre.  Schiele ho intenta i al final fins i tot aconsegueix un destí relativament còmode a Praga.

Les guerres fan més perilloses les epidèmies. Schiele i la seva dona, embarassada, moriran amb pocs dies de diferencia, durant l'hivern de 1918, a causa d'aquella  epidèmia de grip que van adjectivar com espanyola, tot i que Espanya, més enllà de patir-ne, també, les conseqüències, no hi tenia cap culpa. Avui encara no se sap ben bé del cert on es va originar però sembla que podria ser als Estats Units. En tot cas, va matar més gent i en menys temps que no pas la pesta negra medieval, sobretot persones situades en la franja dels vint al quaranta anys. 

La pel·lícula s'ha basat en una biografia del pintor escrita per Hilde Berger, qui també n'ha fet el guió. No hi ha res per inventar i avui, mirant dades, he vist que existeix una altra pel·lícula sobre la vida del pintor, una coproducció alemanyo-francesa, protagonitzada per Mathieu Carrière, Christine Kaufmann i Jane Birkin, de 1981. No tinc ni idea de si ha arribat per aquí en algun moment, ni que sigui, per exemple, a la filmoteca, on fan uns cicles molt interessants sobre les relacions entre l'art en general i el cinema. Pel que he llegit sembla que estava prou bé i que devia aprofundir en aspectes que l'actual, una mica rància malgrat el gran nombre de gent nua que hi podem veure, toca com de passada.

Schiele va experimentar així mateix amb la fotografia i té paisatges extraordinaris. Malgrat el seu breu pas pel món va endegar una obra molt nombrosa, molt personal, no es pot negar que era un gran i obsessiu treballador. Va escriure poemes i, home del seu temps, va restar influenciat per Nietzsche, cosa prou visible en la seva producció artística. Poc temps després de la seva mort va morir Klimt, més gran, amb qui tenia amistat i a qui havia imitat força en els seus inicis, fins aconseguir un estil propi. 

Malgrat les inoperants censures del nostre present per la xarxa es pot trobar, avui, una ingent quantitat d'informació sobre el pintor, així com les reproduccions de la gran majoria dels seus quadres i dibuixos.  La pel·lícula ens immergeix en aquell món en ebullició que avui evoquem amb un cert temor, car sabem prou bé que les èpoques de gran llibertat acaben sovint en trons, talment com si els humans ens espantéssim de les nostres possibilitats d'evolució desacomplexada i demanéssim càstigs divins. I ens desvetlla la curiositat sobre un personatge extraordinari, amb foscors evidents, l'obra del qual es com una mena de mirall estrafet, però  imprescindible, de la realitat indefugible de la vida i de la mort.