16.5.19

QUALSEVOL TEMPS PASSAT VA SER PITJOR PER UNS I MILLOR PER UNS ALTRES


Hi ha una constant, en la Història de la Humanitat, de la qual no ens deslliurem, és la crítica a les noves modes, tendències, creences i capteniment dels joves o les criatures. És allò tan vell de què 's'han perdut els valors' o de què novetats com ara, avui, els mòbils o les xarxes socials, tenen la culpa de tot.

En el fons hi ha una certa enveja vers els joves, ja que la vida passa. Per això ens consola pensar que vam viure temps que ells no viuran i que aquells temps, per galdosos que fossin, que sovint ho son, eren millors que els actuals.

Ahir mateix una persona propera em comentava el poc nivell dels polítics actuals en comparació amb els d'abans. Jo vaig replicar que el que ens passa es que hem perdut la innocència, afortunadament. Els d'abans eren com els d'ara però cal pensar que fa, com qui diu, quatre dies, que més gent pot accedir a la universitat, a l'educació, sectors que abans eren destinats a quatre gats amb possibles.

Els meus pares tenien un gran respecte i admiració per metges, enginyers o polítics, admiraven la gent amb estudis com si aquells estudis fossin mèrits seus quan l'única cosa real era que a casa seva havien tingut més mitjans. No crec que la cultura millori la gent, he conegut persones sense estudis amb una gran qualitat humana i una gran part dels nazis tenia estudis, sabia llatí i tocava el piano.

És clar que el temps passa i la gent, en ocasions, no sempre, millora amb el temps. O s'adapta a la realitat. La  visió que tenim d'algú, com passa amb les pel·lícules, depen del moment del seu final, poques vegades valorem tota la seva trajectòria. Però el fet es que el pas del temps també desmitifica. La visió que tinc de persones com Felipe González o Jordi Pujol, avui, és molt diferent de la que en tenia quan manaven. 

Els polítics o els metges, avui, no son ni millors ni pitjors que abans. Hi ha de tot i depèn del moment. I, en tot cas, no els coneixem a fons, a la majoria. Aquests dies s'ha fet molta escudella amb Rubalcaba, en pau descansi, gairebé semblava que fos un sant. Un periodista conegut va manifestar, en una tertúlia, que era hàbil però normalet i gairebé se'l mengen. 

Tothom és normalet, no ens enganyem, i els mites no aguanten una biografia seriosa i transversal, ni de la gent coneguda ni dels nostres familiars ni de nosaltres mateixos. Però els mites encara ens fan el pes, necessitem, en ocasions, models, herois, gent a qui admirar, tot plegat crec que és una mena d'immaduresa col·lectiva recurrent. En algun lloc vaig llegir que al mon hi ha un grapadet de gent dolenta, psicòpates, vaja, un grapadet de gent molt bona i una gran massa de covards i d'indiferents els quals fan segons toca. No sé si és així però les circumstàncies tenen un pes i podem fer coses molt bones i coses molt dolentes, i no sabem què faríem en moments difícils i complexos o per defensar la nostra gent més propera, els fills i filles, sobretot.

Acabaré amb una grolleria que vaig escoltar moltes vegades, de petita, allò de caga el rei i caga el papa i de cagar ningú se n'escapa. Ni de morir, ni de ficar la pota. I, sí, el jovent d'avui és com el de sempre i hi ha de tot, com en el mon dels adults i dels vells. Encara que canviï el decorat, la funció es repeteix, adaptada al present, això sí. 

8 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

Segurament allò de "the times are changing" que cantava el nostrat Dylan de jovenet i que alguns ens crèiem, no és tan veritat. Els temps canvien molt menys del que segurament ens agradaria.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Abans el que hi havia en general, era més respecte: el senyor Mestre, el Sr. Rector, el Sr. Metge. Però vaja, qualsevol temps passat - en general - fou pitjor, tendencia que fa un temps s'està començant a capgirar.

Dr. Josep M Sans ha dit...

Les tendències tenen un caràcter pendular amb els seus excessos i defectes respectius. El punt mig es efímer

Júlia ha dit...

Ricard, canvien però no sempre per millorar, tot i que jo diria que la visió global sembla que sí que millorem, ni que sigui una mica.

Júlia ha dit...

Hi havia més por, més repressió i menys professionals amb títol, em temo. No crec pas que la tendència es capgiri, la veritat.

Júlia ha dit...

Ai, el punt mig, qui sap on és, tot i que Quintilià ho intuïa, doctor.

Tot Barcelona ha dit...

"... i no sabem què faríem en moments difícils i complexos o per defensar la nostra gent més propera, els fills i filles, sobretot..."
He aquí el quit del meollo, JÚLIA. Siempre estamos dispuestos a juzgar (lo que llamamos pre-juzgar), con lo que nos demostramos de que estamos llenos de pre-juicios.
Quizá nos convenga lo que dice Pablo a los de Tesalónica: "que tu mano izquierda no sepa lo que hace la derecha", así será de la única manera que nos nos llevaremos a engaño con nuestra sombra, porque no me cabe duda, en ocasiones somos los primeros sorprendidos de nuestras reacciones.
Un besote enorme, de aquellos de orangután ¡
salut

Júlia ha dit...

Miquel, el contexto cuenta mucho.