15.7.19

ELS HEROIS I LES GRANDESES... BARCELONINES


En d'altres ocasions ja he comentat la tendència actual, en les exposicions i museus, a no poder disposar de seients a l'abast. Aquests acostumen a ser pocs i incòmodes. Moltes exposicions son exhaustives i això crec que resulta un problema per a la gent més grandeta, que sovint som majoria en aquesta mena de mostres i esdeveniments. Per sort la visita era comentada, molt ben comentada per cert, em sap greu no recordar el nom de l'historiador, a qui també em vaig ensopegar fa un temps, al Marès, a l'exposició dedicada a Oleguer Junyent. Haurien de ser més fàcil de saber els noms dels comentaristes d'exposicions, car és ben diferent comptar amb una persona preparada, sàvia i amb recursos que amb un monitor tot terreny sense cap especialització concreta. 

El MNAC ha solucionat el tema dels seients amb unes cadires plegables i transportables, molt pràctiques, tot i que les has de carretejar amunt i avall, és clar, i no tenen respatller. Sembla que s'ha de fer patir la gent, fins i tot als polítics, en els debats, on me'ls tenen a peu dret sí o sí. Merkel ha decidit, a causa dels seus darrers tremolors, seure en els llargs actes oficials, em sembla molt bé i pot marcar tendència. I és que sovint, en fer anys, et resulta més feixuc estar una estona a peu dret que no pas caminant, malgrat això la gent és soferta i es queixa poc, sembla que si les  coses son així no es puguin canviar i que protestar del tema fa vell.

L'exposició és molt interessant, hi ha un munt de material però, de fet, en aquests casos allò que acostumem a fer, la gran majoria, és passar. Les visites comentades ben fetes, com va ser el cas, aconsegueixen que paris atenció a allò veritablement rellevant. O a allò que es considera més rellevant. Em va agradar que el comentarista ens fes aturar, d'entrada, davant el retrat del gran Antoni de Capmany, un personatge immens i importantíssim, encara poc conegut, a nivell general. I és que el segle XVIII resulta encara, en ocasions, una mica incòmode per al catalanisme normatiu.

Durant l'època de Capmany al Tinell s'hi havia instal·lat el convent de les Clarisses, per cert. Veure el Tinell medieval, tan admirat, comporta que oblidem allò que s'hi va anar instal·lant després. Les lectures històriques promocionen unes èpoques i unes restes en detriment d'unes altres, segons convé als poders i les interpretacions del passat, tot es relatiu. La potenciació del romànic i el gòtic, lligat a les grandeses de la Catalunya medieval, passada per la Renaixença i el romanticisme, ha fet que es perdessin, per exemple, elements neoclàssics importants. No es pot conservar i exposar tot i el discurs museístic va variant amb el temps i les tendències, mai innocents.
Per una estranya associació d'idees, en manllevar el títol d'aquesta entrada al gran Pitarra, m'ha vingut al cap allò d'Els herois i les grandeses, una divertida paròdia de l'autor de la qual, ves per on, se'n pot veure per internet una versió modesta i no del tot reeixida que es va passar pel segon canal de televisió l'any 1978. L'obra s'havia estrenat més de cent anys abans, al mític Odeon. La televisió catalana d'aleshores, encara no existia TV3, va fer un gran esforç, malgrat els migrats mitjans disponibles, per oferir obres clàssiques i populars catalanes, molt diverses. Hi surten grans actors catalans, avui desapareguts, Torrents, Peña, Serrahima... I alguns els quals avui no veiem massa, com ara la gran Elisenda Ribas, que excel·lia en aquest tipus de papers. Van tenir la grapa, a la tele, de conservar força el text original, amb els castellanismes i vulgarismes de l'època, que avui son pecat mortal, tot i que tot sovint se'n diuen d'altres de l'alçada d'un campanar. 

Frederic Soler es fumia dels herois grecs però també, en obres posteriors més suposadament ambicioses, va caure en el parany de lloar herois i grandeses, sempre que fossin els nostres i les nostres. Tenim, avui, poques ocasions de veure aquell teatre del temps de Pitarra, el Romea s'havia de convertir en la seu del classicisme teatral català, entenent això de classicisme de forma generosa, però no ha estat així, de moment. La Barcelona de Pitarra, sobre la qual estic llegint un llibre deliciós de Josep Maria Poblet, era entranyable i miserable a la vegada, com ho devia ser, potser encara mes, la dels bons temps del Consell de Cent i Pere el Cerimoniós. O la dels setanta del segle XX, avui també, inevitablement, força mitificada en el nostre nostàlgic imaginari personal.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

vos dir que hi ha molta gent que sap a dia d'avui qui era en Pitarra?

Totbarcelona ha dit...

Gràcies.
A tener en cuenta.
Salut

Júlia ha dit...

Francesc, no ho sé, a alguns els 'sonarà', dic jo. En tot cas m'adono que jo ignoro moltes coses del present, tanmateix. El problema és que la tele nostra es preocupa avui molt poc de donar a conèixer aquest tipus de personatges. Ara bé, en algun racó del batxillerat segur que surt per algun forat.

Júlia ha dit...

Miquel, l'exposició és molt interessant.