19.8.19

PETIT COMERÇ A LA DERIVA

Resultado de imagen de PARADA D'OCELLS A LA RAMBLA


Parada d’ocells de la Rambla, Barcelona, 1916-1937. Autor: Frederic Flos i Gibernau (AFCEC_FLOS_X_3141)


Diumenge


Qui no tinga a la finestra
dos testos de flors germans,
un aucell dins d'una gàbia,
i un cor enamorat,
no sap lo que és benaurança
ni podrà saber-ho mai.

I a fe us dic que es bella cosa
el diumenge, al desvetlla's
veure en les flors la rosada,
sentir l'aucell refilar
i per gaudir-lo amb l'aimia,
un jorn de festa al davant:
Amb l'aimia que us espera
abocada al finestral
amb el vestit dels diumenges
que es aquell de colors clars.


Joan Maragall



Avui, l'editorial de La Vanguardia, en relació amb els problemes dels aeroports, menciona les novel·les que se solen vendre en aquests no-llocs, i que abans de ser novel·les d'aeroport van ser d'estació, romans de gare, que diuen els francesos. Aquest tipus de literatura ha anat a menys pels nostres verals, no tant en països més llegits, segons m'expliquen.

Els llibres en qüestió eren també habituals a llocs com les grans àrees de servei de les autopistes. Encara en pots trobar algun avui, però poca cosa. Al Mèdol hi havia unes grans prestatgeries amb llibres de butxaca, que ara son farcides de bibelots i galindaines. No tot el que es troba i trobava era literatura de poca qualitat, t'ensopegaves amb versions econòmiques de llibres interessants, sempre me'n comprava algun, fa anys. Ara, entre la poca oferta i les possibilitats d'això de l'ebiblio, la veritat és que faig poc gasto.

Un altre mercat popular era el de cintes de cassette i, després, discos compactes, que trobaves als bars de carretera i benzineres. El repertori era divers, recopilacions, versions d'èxits de tot tipus entonats per imitadors, cobla andalusa, sardanes i música regional eclèctica, reculls d'acudits, males còpies pirata del que fos... Això de la música de consum popular ha anat de baixa, amb les possibilitats actuals, tot canvia, agradi o no. 

Resultado de imagen de cds gasolineras


Per això, al mercat setmanal dels dissabtes de Batea, em va sorprendre veure dues parades amb productes d'aquests que ja son d'un altre temps. I és que els mercats setmanals dels pobles i poblets també s'han modernitzat i hi pots trobar el mateix que als encants barcelonins. La supervivència d'aquest comerç ambulant setmanal, universal i resistent, m'emociona i m'entendreix. 

Una de les parades era de CDs del tipus que menciono, èxits antics, recopilacions, temes de sempre. El venedor posava els discos a un bon volum, ben triats, per tal que la gent, sobretot la gent més grandeta, com jo mateixa, fes fira i se n'emportés algun a casa. L'altra parada sorprenent era una d'animalons, ocells sobretot, canaris, periquitos, però també peixets i conills. Crec que el venedor devia ser més aviat de terres aragoneses. Era una d'aquestes parades que van ser tan emblemàtiques a la Rambla del passat, no fa pas tants anys, ben mirat.

Mentre cada dia la gent té, a casa, més gossos i gats, allò de l'ocell de gàbia que evocava Maragall, relatiu a la benaurança de les persones sensibles, ha anat de baixa. No agrada ja tant tenir una gabieta amb el seu periquito, en queden poques, als balcons, en comparació amb d'altres temps. No sembla que inquieti ningú el fet de tenir animalons de quatre potes a casas no gaire grans, i resulta habitual això d'estirilitzar-los, ja ofereixen, fins i tot, aliments especialitzats per a gatets capats, quines coses. 

La nostra relació amb els animals ha canviat i evolucionat, fa poc ho recordava Puigverd, en un molt bon article al diari, però pel camí caiem en un munt de contradiccions car si  respectem un gat hauríem de respectar una mosca, si fóssim justos. Jo sempre dic, en broma, i algú se m'empipa, que rumbeja pel present una mena de racisme zoològic molt inquietant. El poeta també evoca l'estimada, que l'espera, però que potser no s'espera tenir més de deu fills, qui sap, tot i que aquells eren d'altres temps, ho admeto. El control de natalitat aplicat a l'espècie humana ha estat la clau de volta de l'alliberament femení. Però, és clar, les persones limitem la natalitat de forma voluntària mentre que els gats i gossos, per més humanitzats que estiguin, no poden dir ni piu.

El fet és que dissabte, escoltant la música del venedor i contemplant els periquitos i canaris, mentre triava tomaquets i préssecs en una altra parada del mercat, em vaig sentir gairebé immortal. Recordo el meu fill, de petit, fa uns trenta anys, entusiasmat per la Rambla dels vuitanta del segle passat, contemplant embadalit tots aquells animalons d'aleshores. Alguns potser feien una mica d'angúnia, no diré que no, però els ocellets de gàbia, habituats ja a la convivència amb les famílies populars, quin mal feien? És clar que, de natural, gats i ocells no son gaire amics...

8 comentaris:

Chiloé ha dit...

(...)
Una vez encontró en los arbustos una jaula de palomas.
Se la llevó
y para eso la tiene,
para que siga vacía.

Wislawa Szymborska

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tenia uns amics que ella a les rebaixes va comprar una gàbia d'ocells amb peu i tot. Era molt bonica, esmaltada de color blanc. Només hi havia un problema, no tenien cap ocell...

Tot Barcelona ha dit...

Nunca pude comprender a mi padre. Tampoco tuve tiempo de saber mucho de él, pero había una cosa que me molestaba profundamente y que no podré borrar jamás de mi pensamiento, pues cuando veo un pájaro (ahora encuentro a faltar los gorriones en Barcelona), me retrotraen a él, y ciertamente es de lo último que deseo acordarme.
En una ocasión le escuché explicar que para que los pájaros cantaran bien, lo que él hacía era dejarlos ciegos con un alfiler.
Lo se, lo se, han pasado más de 60 años y es una de las cosas que sigo recordando. Lo jodido del caso es que uno no es dueño de sus pensamientos, y estos te asaltan cuando menos te lo esperas.

Lo siento.

Júlia ha dit...

Gran poeta.

Júlia ha dit...

Francesc, era una gàbia decorativa, ara també en veig als aparados, de vegades, amb flors i galindaines.

Júlia ha dit...

Miguel, aunque parezca horrible hoy, era una práctica habitual en otros tiempos, sobre todo con los pájaros de bosque enjaulados, recuerdo que había un conocido poema que denunciaba esta práctica, de cuando yo era pequeña, siento no recordar el autor. Se hacían muchas crueldades que hoy nos extrañan.

Júlia ha dit...

Mira, he encontrado la poesía, era del Trobador Català, me hacía llorar, de pequeña, creo que en castellano también escuché alguno parecido.

https://www.cantut.cat/canconer/cancons/item/894-el-verdum

Tot Barcelona ha dit...

Ostras, jamás lo había escuchado, JÚLIA.
Gracias por la información, de todas formas, te diré que me hubiera gustado tener recuerdos más agradables.
Cuidat i salut